JOOOOSE MOURINHO...PER L'ESCORTA DE LA CAMPIONA
Ha tornat, i m'en alegro. Escric abans del partit perquè quedi clar que tant fa el resultat. El futbol sempre estarà agraït a José Mourinho, un gran. UN GRAN. Molts el critiquen, es queixen de la seva actitud, de les seves provocacions, però d'aqui unes dècades, quan la pamli, se'l recordarà com un gran. El temps ja ho té, aixó. Un paio amb tants enemics com amics, un cop es mor, passa a tenir només amics, només gent que el recorda amb afecte i recorda com una victòria personal les seves genials rodes de premsa.
José i Rijkaard han guanyat una copa d'Europa, i obviament, Rijkaard ho ha fet amb un estil de joc més atractiu. Però no negarem que té merit guanyar-la amb aquell Porto. Els dos han guanyat la copa de les orelles grans, i ambdós van sortir a la roda de premsa prèvia al partit disposats a donar guerra. Però el concepte de donar guerra de Rijkaard són monosilabs, i el de José, declaracions que només l'horrorosa traducció de la pija que van portar va espatllar. josé sempre em caurà bé, sobretot perquè es un paio fet a si mateix des de la merda. Quan li criden "traductor, traductor", li tiren flors, perquè ell pot pensar que va començar traduint i ara ja és el tècnic més ben pagat del món. De nou ens va donar un munt de titulars i va fer gran la Lliga de Campions. Domina l'escena. Fa guanyar als seus jugadors, sap actuar a la banqueta i la sala de premsa...és un gran.
CIUTAT BADIA. L'ajuntament de Ciutat Badia hauria de demanar a tots els polítics que avui seran a la llotja o la graderia amb la seva millor rialla Profident, que donin fons econòmics per reformar de nou la sala de premsa, que es queda petita quan ens visita José. També haurien de sumar esforços en favor de la causa local, i no donar ni bola als anglesos de merda que envaeixen cada any la sala de premsa. Tant Més que un club i la sala de premsa sembla una casa de barrets caotica cada Chelsea-Barça. Als anglesos, ni aigua. I prohibit que preguntin any rera any sobre tirar-se a la piscina. Ja cansen.
MOSKOVSKAYA. Una opinió personal. Que s'acabi ja la gran mentinda del Nàstic. La gent només s'enrecorda de la resta de Catalunya quan toca anar de patriota. Ara s'enrecorden del Nàstic un cop ja és a primera. Però quan era jugant promocions per no baixar a tercera, ningú parlava d'ells. Prou falses simpàties. A mi m'és igual, el que li passi al Nàstic. Jo sóc del Sabadell, els meus Pallassos arlekinats del Mikolor, i el Nàstic, com el Lleida o el Figueres, me la resuda. Si algú te familia a Tarragona, que l'animi. La resta, que deixi de fingir, que un cop siguin a segona, s'oblidaran d'ells fins que d'aqui 20 anys torni a pujar un equip català i tothom es pleni la boca de catalanitat. El Nàstic importa als tarragonins, i només quan és a primera o segona A, que jo recordo el camp buit no fa tant. Si ser català implica que cal animar tots els equips catalans (menys els perikos, es clar), em pixo en aquest concepte de catalanitat. No m'imagino un seguidor de l'Aberdeen animant el Rangers, el Celtic, o el Caledonian Thistle Inverness només perquè són escocesos...
I en el bàsquet, tres quarts del mateix. Que s'acabi la mentida del Akasvayu Girona, que no seran res fins que guanyin algo, com van fer a Manresa sense tants diners. Tant Pesic, tanta pasta, tant Marc Gasol, i van fer el ridicul. Tant de bo Akasvayu acabi sent un frau com Marbella, i el CB Girona peti.
dimarts, d’octubre 31, 2006
diumenge, d’octubre 29, 2006
UNA COCA-COLA, UN DONUT DE XOCOLATA I UNS BOCATES Pel futur alcalde de Laxe
No sé si Joan Laporta té la intenció de passar a la política en el futur, quan acabi el seu mandat, que no sabem si és de quatre anys ni si serà el darrer...), però ha quedat clar que aquest home perd el cul per sortir a una foto amb un polític. El numeret de l'esmorzar amb Artur Mas dissabte va ser esperpèntic i lamentable, com també ho és el fet de que Montilla corri a fer el mateix al dia seguent. Deixant de banda el fet de que el president del Barça es posicioni en unes eleccions, que ja ha estat prou criticat i per tant no m'hi ficaré, si que vull fer diverses reflexions sobre l'esmentat esmorzar.
En primer lloc, hi ha algú que pugui canviar el seu vot pel fet de veure un candidat esmorzant amb Laporta? No em puc imaginar a cap culé, que per exemple pensés votar Montilla o Carod-Rovira i després de saber que Laporta esmorza amb Mas i per tant es suposa que li dona suport, que decideixi canviar el vot per coincidir amb el nostre president. I si existeix aquest soci o 'patitzant' capaç d'això, l'hauriem de trobar i entrevistar.
En segon lloc, els companys que fan política i que són els que van cobrir la noticia, perquè afortunadament als esportius no ens van fer matinar, casi no li han donat importancia al que estaven esmorzant Laporta i Mas. El candidat a molt honorable prenia un suc de taronja i l'amic que es posa com un bacó es fotia una coca-cola, un donut de xocolata, uns entrepans petits i no sé qué més. Si saps que vindràn un exèrcit de càmeres, dissimula una mica! Al final serà veritat allò que va dir en el seu dia, que esmorza coca-cola amb galetes principe. Llavors el palet per el bar de Rambla Catalunya, per no tenir galetes principe. I aquesta també seria una bona entrevista, el cambrer que els hi va servir l'esmorzar. Qui va pagar? Van deixar propina?
També ha estat curiosa la lectura que s'ha fet de la trobada als diaris esportius, en els que l'esmorzar no ha passat gairebé d'anècdota, i en canvi als diaris d'informació general, com per exemple La Vanguardia, l'esmorzar Laporta-Mas ha estat la noticia principal de portada, a cinc columnes. És curiós veure que l'esglèsia i el Barça, en aquest cas representats per l'abat de Montserrat i Laporta siguin els homes més desitjats per els candidats. Qui ens havia de dir que Laporta acabaria aixi, quan era el representant de l'Elefant Blau i era ell qui trucava als mitjans per poder tenir una mica de presència mediàtica.
CIUTAT BADIA
Després d'uns dies de crisi amb els membres de Ciutat Badia, ara em trobo en el moment de la reconciliació. Com en les relacions de parella, el millor de las baralles són les reconciliacions i per tant no diré res que em pugui perjudicar. Només diré que cada dia que passa trobem més a faltar a l'home que van fotre fora, especialment en setmanes com aquestes de partits amb Reial Madrid o Chelsea, en la que els que hi han el vestidor van de cul i troben a faltar ajuda d'una tercera persona. Torna Gus!!!
AMB LUPA
Estrenem secció en la que analitzarem coses curioses que aparèixen publicades en premsa. Amic Polín, sé que ets un fidel lector d'aquest blog i no vull que malinterpretis les meves crítiques a Mundo Deportivo, sempre serà casa meva i sempre defensaré els vostres colors, però hi han coses que no es poden passar per alt. Diari de dissabte, llegeixo en portada una notícia que diu que "Larsson vuelve por sus fueros y podría cambiar de planes si el Barça lo llama". Per un moment m'ho crec, ja li estava fent un lloc a la zona mixta al corresponsal de l'Afton Bladet, però abans vaig obrir el diari per llegir la noticia completa. Després de comprovar que a les pàgines de Barça no hi ha res de l'amic Larsson, haig d'arribar fins a la pàgina 37, on després de llegir tot l'article, trobo a la darrera línia que és la periodista qui diu que podría cambiar de planes si el Barça le llamara. Tot en condicional, dit per C. Roura i no per ell i a la úlima linia. Però al diari en portada...
P.D.: Acabo de veure imatges de Laporta amb Montilla. Hem deixat la coca-cola, els donuts i els bocates i ens hem passat al suc de taronja. Ho celebro.
No sé si Joan Laporta té la intenció de passar a la política en el futur, quan acabi el seu mandat, que no sabem si és de quatre anys ni si serà el darrer...), però ha quedat clar que aquest home perd el cul per sortir a una foto amb un polític. El numeret de l'esmorzar amb Artur Mas dissabte va ser esperpèntic i lamentable, com també ho és el fet de que Montilla corri a fer el mateix al dia seguent. Deixant de banda el fet de que el president del Barça es posicioni en unes eleccions, que ja ha estat prou criticat i per tant no m'hi ficaré, si que vull fer diverses reflexions sobre l'esmentat esmorzar.
En primer lloc, hi ha algú que pugui canviar el seu vot pel fet de veure un candidat esmorzant amb Laporta? No em puc imaginar a cap culé, que per exemple pensés votar Montilla o Carod-Rovira i després de saber que Laporta esmorza amb Mas i per tant es suposa que li dona suport, que decideixi canviar el vot per coincidir amb el nostre president. I si existeix aquest soci o 'patitzant' capaç d'això, l'hauriem de trobar i entrevistar.
En segon lloc, els companys que fan política i que són els que van cobrir la noticia, perquè afortunadament als esportius no ens van fer matinar, casi no li han donat importancia al que estaven esmorzant Laporta i Mas. El candidat a molt honorable prenia un suc de taronja i l'amic que es posa com un bacó es fotia una coca-cola, un donut de xocolata, uns entrepans petits i no sé qué més. Si saps que vindràn un exèrcit de càmeres, dissimula una mica! Al final serà veritat allò que va dir en el seu dia, que esmorza coca-cola amb galetes principe. Llavors el palet per el bar de Rambla Catalunya, per no tenir galetes principe. I aquesta també seria una bona entrevista, el cambrer que els hi va servir l'esmorzar. Qui va pagar? Van deixar propina?
També ha estat curiosa la lectura que s'ha fet de la trobada als diaris esportius, en els que l'esmorzar no ha passat gairebé d'anècdota, i en canvi als diaris d'informació general, com per exemple La Vanguardia, l'esmorzar Laporta-Mas ha estat la noticia principal de portada, a cinc columnes. És curiós veure que l'esglèsia i el Barça, en aquest cas representats per l'abat de Montserrat i Laporta siguin els homes més desitjats per els candidats. Qui ens havia de dir que Laporta acabaria aixi, quan era el representant de l'Elefant Blau i era ell qui trucava als mitjans per poder tenir una mica de presència mediàtica.
CIUTAT BADIA
Després d'uns dies de crisi amb els membres de Ciutat Badia, ara em trobo en el moment de la reconciliació. Com en les relacions de parella, el millor de las baralles són les reconciliacions i per tant no diré res que em pugui perjudicar. Només diré que cada dia que passa trobem més a faltar a l'home que van fotre fora, especialment en setmanes com aquestes de partits amb Reial Madrid o Chelsea, en la que els que hi han el vestidor van de cul i troben a faltar ajuda d'una tercera persona. Torna Gus!!!
AMB LUPA
Estrenem secció en la que analitzarem coses curioses que aparèixen publicades en premsa. Amic Polín, sé que ets un fidel lector d'aquest blog i no vull que malinterpretis les meves crítiques a Mundo Deportivo, sempre serà casa meva i sempre defensaré els vostres colors, però hi han coses que no es poden passar per alt. Diari de dissabte, llegeixo en portada una notícia que diu que "Larsson vuelve por sus fueros y podría cambiar de planes si el Barça lo llama". Per un moment m'ho crec, ja li estava fent un lloc a la zona mixta al corresponsal de l'Afton Bladet, però abans vaig obrir el diari per llegir la noticia completa. Després de comprovar que a les pàgines de Barça no hi ha res de l'amic Larsson, haig d'arribar fins a la pàgina 37, on després de llegir tot l'article, trobo a la darrera línia que és la periodista qui diu que podría cambiar de planes si el Barça le llamara. Tot en condicional, dit per C. Roura i no per ell i a la úlima linia. Però al diari en portada...
P.D.: Acabo de veure imatges de Laporta amb Montilla. Hem deixat la coca-cola, els donuts i els bocates i ens hem passat al suc de taronja. Ho celebro.
dijous, d’octubre 26, 2006
DIJOUS SURTO
Sacarina
És la Copa del Rei. Spanish Bizarro. Una competició que té com a vigent campió l'Espanyol es desacredita per si mateixa. Si a més, jugues partits en camps com el del Badalona, amb gespa artificial, tolls d'aigua de manguera i un personatge com Fermín Casquete a la llotja, el descrèdit augmenta. Sort que hi ha gent que té ull clínic i ha trobat la pedra filosofal, la garantia perquè la aquesta "fantochada" continui existint. Cal que es converteixi en un espectacle televisiu. Per això el placatge d'un Mosso d'Esquadra a l'estil "Nevera Perry" sobre Francisco, l'entrenador del Badalona, al final del partit. Espectacle televisiu en essència!. El Mosso en qüestió, fent gala de la saviesa que caracteritza el cos de la policia autonòmica, havia detectat que el joc havia estat nefast i els espectadors estaven a punt de canviar de canal. O el ball de quatre xavalets que han saltat a la gespa quan els ha donat la gana.
Això dels xavalets no hauria passat al Camp Nou. L'exèrcit de petos taronja hauria estat implacable. Com un comando de legionaris a Kandahar. I si no, només cal comprovar l'èxit que han tingut en l'erradicació de l'aparcament il.legal de motos a l'esplanada de tribuna. Tots estem més segurs. Ningú podrà colocar una moto-bomba.
Tallat sense sucre
Una recomanació per als companys de tancament d'un dels 3 diaris esportius de Barcelona.Per als mateixos que truquen després de dinar per saber què hi haurà als programes nocturns. Poseu altres ràdios. En cas contrari, hi ha el risc que unes declaracions de Saviola per a tots els periodistes convocats a un acte (l'organització es va oblidar de la majoria de mitjans) passin a ser declaracions a una sola ràdio.
Gintonic de Bombay
Aquests dies els mitjans públics estan fent una vaga que consisteix a no dir els noms dels professionals que fan les informacions. Protesten perquè la Junta Electoral estableix el temps de la informació de la campanya electoral de cada partit i demanen que es pugui fer una selecció de les informacions amb criteris periodístics. Ho sento, estic d'acord amb la Junta Electoral i amb els timings establerts. Massa sovint, la bandera dels "criteris periodístics" l'agafen aspirants a comissaris polítics, Urdacis en potència. Gent que són al periodisme el que els germans Matamoros a la lluita contra la droga. Al cap i a la fi, durant la campanya no hi ha informació. Tot és propaganda.
Sacarina
És la Copa del Rei. Spanish Bizarro. Una competició que té com a vigent campió l'Espanyol es desacredita per si mateixa. Si a més, jugues partits en camps com el del Badalona, amb gespa artificial, tolls d'aigua de manguera i un personatge com Fermín Casquete a la llotja, el descrèdit augmenta. Sort que hi ha gent que té ull clínic i ha trobat la pedra filosofal, la garantia perquè la aquesta "fantochada" continui existint. Cal que es converteixi en un espectacle televisiu. Per això el placatge d'un Mosso d'Esquadra a l'estil "Nevera Perry" sobre Francisco, l'entrenador del Badalona, al final del partit. Espectacle televisiu en essència!. El Mosso en qüestió, fent gala de la saviesa que caracteritza el cos de la policia autonòmica, havia detectat que el joc havia estat nefast i els espectadors estaven a punt de canviar de canal. O el ball de quatre xavalets que han saltat a la gespa quan els ha donat la gana.
Això dels xavalets no hauria passat al Camp Nou. L'exèrcit de petos taronja hauria estat implacable. Com un comando de legionaris a Kandahar. I si no, només cal comprovar l'èxit que han tingut en l'erradicació de l'aparcament il.legal de motos a l'esplanada de tribuna. Tots estem més segurs. Ningú podrà colocar una moto-bomba.
Tallat sense sucre
Una recomanació per als companys de tancament d'un dels 3 diaris esportius de Barcelona.Per als mateixos que truquen després de dinar per saber què hi haurà als programes nocturns. Poseu altres ràdios. En cas contrari, hi ha el risc que unes declaracions de Saviola per a tots els periodistes convocats a un acte (l'organització es va oblidar de la majoria de mitjans) passin a ser declaracions a una sola ràdio.
Gintonic de Bombay
Aquests dies els mitjans públics estan fent una vaga que consisteix a no dir els noms dels professionals que fan les informacions. Protesten perquè la Junta Electoral estableix el temps de la informació de la campanya electoral de cada partit i demanen que es pugui fer una selecció de les informacions amb criteris periodístics. Ho sento, estic d'acord amb la Junta Electoral i amb els timings establerts. Massa sovint, la bandera dels "criteris periodístics" l'agafen aspirants a comissaris polítics, Urdacis en potència. Gent que són al periodisme el que els germans Matamoros a la lluita contra la droga. Al cap i a la fi, durant la campanya no hi ha informació. Tot és propaganda.
dimecres, d’octubre 25, 2006
ELS DIMARTS SEMPRE TROBES ALGO OBERT pel petit bisbe arlequinat
Fernando Alonso és un inútil. I Rafa Nadal un bluff. Anem per passos. El flamant bicampió del món de la Formula 1, per fi tindrà l'oportunitat de demostrar que és tant important el cotxe com el pilot. El kaiser va haver de trencar el motor, més d'un any després perquè l'asturià fos campió del món. La remontada que va fer a l'última cursa del Brasil va ser espectacular per deixar clar a tots aquells rajadors que en aquest esport, si es vol, es pot adelantar. En canvi, Alonso, encara no se n'ha adonat que ha guanyat gràcies al cotxe i la mala sort de Ferrari amb els neumàtics i de McClaren i el gafe finlandès. M'agradarà veure què fa l'any que ve amb un cotxe que s'espatlla cada dos per tres. A més, em cau fatal per prepotent, madridista i inútil. O ara s'han de donar motius i justificacions per insultar algú?
Parlem del madridista nosaberperdre de Rafa Nadal. Com es pot ser tan patètic. Insultar al rival a la sala de premsa perquè t'ha guanyat. Quan Nadal és el primer notes que falta al respecte a tots els contrincants celebrant cada punt com si fos un gol del Madrid. I la premsa al darrera, comparant-lo cada dia amb Federer. Si us plau, si no li arriba ni a les soles de les sabates! Federer ho guanya tot, i l'altre a la que surt de la terra batuda, no és ningú. Un tio que anuncia el Cola Cao no pot arribar a res en aquesta vida! I si no mira a Pedrosa, un altre inútil que no sé qui es pensa que és. T'asseguro que jo sóc el Hayden i el foto d'hosties allà mateix. Em trec el casco i el començo a matxacar!! Si és més baixet que jo el "lumbreras"!!! Que n'aprengui de Rossi, un guanyador nat, o d'Elies, que mica en mica, va agafant experiència i encara guanyarà el mundial abans que ell!
Avui no tenia ganes de parlar de futbol. Deixem que els merengues (i sobretot els mitjans de Madrid) disfrutin dels seus dies de glòria, que ja els tocarà patir més endavant. Per cert, gran premsa de Barcelona. Som uns cracks. Tots demanant que juguin Deco, Iniesta i Xavi, i a la que el pobre Rijkaard els posa, li cauen totes les hòsties del món! Què gran és ser periodista! Visca! Què fàcil és criticar!
MISSA D'ONZE
Michael Jordan és gran. Molt gran. L'única que val la pena de la petanca aèrea. La definició que va fer de què és la pressió que ens va explicar un lector habitual d'aquest blog és fantàstica. Gran Jordan.
BENEDICCIÓ
Ramon Pujol cantant O sole mio al sopar de directives... On hem arribat. No se m'ocurreix cap cometnari que estigui a l'alçada. Ho sento.
L'ARLEQUINAT
Tenia el cor dividit, però no ho vem poder evitar: Perelada 0 - Sabadell 2. Més a prop del play-off. Ara l'objectiu és recuperar el liderat. Potser aquest diumenge gaunyant al Prat a casa. A més, per fi hi podré anar!!
Fernando Alonso és un inútil. I Rafa Nadal un bluff. Anem per passos. El flamant bicampió del món de la Formula 1, per fi tindrà l'oportunitat de demostrar que és tant important el cotxe com el pilot. El kaiser va haver de trencar el motor, més d'un any després perquè l'asturià fos campió del món. La remontada que va fer a l'última cursa del Brasil va ser espectacular per deixar clar a tots aquells rajadors que en aquest esport, si es vol, es pot adelantar. En canvi, Alonso, encara no se n'ha adonat que ha guanyat gràcies al cotxe i la mala sort de Ferrari amb els neumàtics i de McClaren i el gafe finlandès. M'agradarà veure què fa l'any que ve amb un cotxe que s'espatlla cada dos per tres. A més, em cau fatal per prepotent, madridista i inútil. O ara s'han de donar motius i justificacions per insultar algú?
Parlem del madridista nosaberperdre de Rafa Nadal. Com es pot ser tan patètic. Insultar al rival a la sala de premsa perquè t'ha guanyat. Quan Nadal és el primer notes que falta al respecte a tots els contrincants celebrant cada punt com si fos un gol del Madrid. I la premsa al darrera, comparant-lo cada dia amb Federer. Si us plau, si no li arriba ni a les soles de les sabates! Federer ho guanya tot, i l'altre a la que surt de la terra batuda, no és ningú. Un tio que anuncia el Cola Cao no pot arribar a res en aquesta vida! I si no mira a Pedrosa, un altre inútil que no sé qui es pensa que és. T'asseguro que jo sóc el Hayden i el foto d'hosties allà mateix. Em trec el casco i el començo a matxacar!! Si és més baixet que jo el "lumbreras"!!! Que n'aprengui de Rossi, un guanyador nat, o d'Elies, que mica en mica, va agafant experiència i encara guanyarà el mundial abans que ell!
Avui no tenia ganes de parlar de futbol. Deixem que els merengues (i sobretot els mitjans de Madrid) disfrutin dels seus dies de glòria, que ja els tocarà patir més endavant. Per cert, gran premsa de Barcelona. Som uns cracks. Tots demanant que juguin Deco, Iniesta i Xavi, i a la que el pobre Rijkaard els posa, li cauen totes les hòsties del món! Què gran és ser periodista! Visca! Què fàcil és criticar!
MISSA D'ONZE
Michael Jordan és gran. Molt gran. L'única que val la pena de la petanca aèrea. La definició que va fer de què és la pressió que ens va explicar un lector habitual d'aquest blog és fantàstica. Gran Jordan.
BENEDICCIÓ
Ramon Pujol cantant O sole mio al sopar de directives... On hem arribat. No se m'ocurreix cap cometnari que estigui a l'alçada. Ho sento.
L'ARLEQUINAT
Tenia el cor dividit, però no ho vem poder evitar: Perelada 0 - Sabadell 2. Més a prop del play-off. Ara l'objectiu és recuperar el liderat. Potser aquest diumenge gaunyant al Prat a casa. A més, per fi hi podré anar!!
dimarts, d’octubre 24, 2006
dilluns, d’octubre 23, 2006
LAPORTA, TAMBÉ BOTIFLER pel cansalader de Gràcia
No, el pitjor de la setmana no han estat les dues patacades dels nostres gladiadors, que confirmen que aquest any encara no hem guanyat cap partit contra un rival seriós: derrota contra el Sevilla a Mònaco, empats contra el València i el Werder Bremen, i derrotes a Chelsea i Madrid. No, no me n’he oblidat: la victòria contra el Sevilla va ser més de l’àrbitre que nostra.
Però, com deia, el pitjor no està al camp sinó a la llotja. El nostre president desacomplexadament catalanista va pecar de gravetat dijous en una entrevista concedida al cap de l’alcalde. El guenyo creua Calderón i Laporta, en una nova edició de les mamades de polla mútues i compulsives que s’han fet aquesta setmana, i li deixa anar: “Si prospera lo que pedían en el Catalunya-Euskadi, este partido (el Madrid-Barça) no se podría celebrar. Qué pena. ¿Se puede permitir el Barcelona jugar una Liga contra el San Andrés (sic)?” La pregunta té tela, però ja no sorprèn tenint en compte el feixisme emmascarat de paleto-provincià-de-Brunete. El pitjor és la resposta del desacomplexat: “Esto son cosas de los políticos, que a nosotros no nos competen”. Botifler! O pitjor: encara bo si només fos botifler, perquè ja hem comprovat que n'hi ha molts. El que m’indigna és el doble discurs: quan parla aquí i en català sembla el president d’Estat Català, però amb el De la Morena no hi ha collons. Quin fàstic! Estic desacomplexadament fastiguejat.
Després d’aquest episodi en què Laporta no es va saber traduir a ell mateix, van continuar les mamades de polla a dojo, només trencades pels estirabots de Txiki. Gran Txiki! Un parell d’hostietes ben donades a l’engominat de Mijatovic, demostrant que és tan gran portaveu com limitat secretari tècnic. Però al que anava: enmig d’aquest ambient teletubbie arribem als fets de diumenge, probablement els més greus de la història del Barça. Després de participar en una bacanal de drogues i alcohol a Bucarest amb el president de l’Steaua (pacte de sang amb melmelada inclòs) Calderón li diu a Laporta que li encanta l’òpera. Dit i fet. El cap de protocol del Barça, l’ínclit Ramon Pujol, va agafar el tovalló com si fos Pavarotti i va perpetrar una ària enmig del dinar de directives. Cagumredéu! Però és que no hi ha dignitat? Ni el Barça com a club, ni aquest personatge com a individu. Em passa a mi, i abans m’encadeno a la porteria del Bernabéu que cantar per aquesta colla de fills de puta. En aquest país ja no dimiteix ni un pobre cap de protocol ridiculitzat pel seu president. Us imagineu Núñez obligant Maxenchs a cantar “La Puerta de Alcalá” per major glòria de Ramón Mendoza? Ja fa temps que avanço que Laporta acabarà sent molt pitjor que Núñez, i els petits detalls no fan més que donar-me la raó. Setmana a setmana, rajada a rajada.
MÉS BACARDI
Sense moure’m de Madrid. Patètica i lamentable l’actitud del cultivat públic capitalí en el Masters Series de tennis. El txec Berdych elimina Nadal i fa callar el públic com Raúl va fer al Camp Nou quan era jove. Nadal perd el cap per primera vegada des que el conec i diu a la roda de premsa que Berdych és un estúpid. Mal perdre. Però pitjor encara el públic, que al dia següent es va dedicar a escridassar i insultar Berdych durant les semifinals, fins al punt que no en va fotre ni una a dins. Però és que són tan provincians i estúpids (ells sí) que prefereixen pagar per cridar que per veure un bon partit? No es mereixen ni el torneig del Bonasport.
L’ALMAX
El personatge de la setmana és el gran Rodney White. Sí, jo tampoc no el conexia, però és d’una grandesa incomparable. Aquest paio juga al Bilbao Basket amb un contracte temporal (es veu que la temporada passada va col·laborar al descens del Manresa) i ahir es planta a la pista de la Penya. El cas és que el tio juga bé, fot punts a dojo, però va jugar tot el partit amb un escurandents a la boca! Tot el partit. Com si estigués a la taverna. Una actitud valenta i lloable en tant que és una prova més de la farsa que és el futbol aeri. El meu nou ídol.
AFTER HOUR
La bruixa torna avui a la feina. Bé, per ser més precís, torna a la redacció. Benvinguda!
No, el pitjor de la setmana no han estat les dues patacades dels nostres gladiadors, que confirmen que aquest any encara no hem guanyat cap partit contra un rival seriós: derrota contra el Sevilla a Mònaco, empats contra el València i el Werder Bremen, i derrotes a Chelsea i Madrid. No, no me n’he oblidat: la victòria contra el Sevilla va ser més de l’àrbitre que nostra.
Però, com deia, el pitjor no està al camp sinó a la llotja. El nostre president desacomplexadament catalanista va pecar de gravetat dijous en una entrevista concedida al cap de l’alcalde. El guenyo creua Calderón i Laporta, en una nova edició de les mamades de polla mútues i compulsives que s’han fet aquesta setmana, i li deixa anar: “Si prospera lo que pedían en el Catalunya-Euskadi, este partido (el Madrid-Barça) no se podría celebrar. Qué pena. ¿Se puede permitir el Barcelona jugar una Liga contra el San Andrés (sic)?” La pregunta té tela, però ja no sorprèn tenint en compte el feixisme emmascarat de paleto-provincià-de-Brunete. El pitjor és la resposta del desacomplexat: “Esto son cosas de los políticos, que a nosotros no nos competen”. Botifler! O pitjor: encara bo si només fos botifler, perquè ja hem comprovat que n'hi ha molts. El que m’indigna és el doble discurs: quan parla aquí i en català sembla el president d’Estat Català, però amb el De la Morena no hi ha collons. Quin fàstic! Estic desacomplexadament fastiguejat.
Després d’aquest episodi en què Laporta no es va saber traduir a ell mateix, van continuar les mamades de polla a dojo, només trencades pels estirabots de Txiki. Gran Txiki! Un parell d’hostietes ben donades a l’engominat de Mijatovic, demostrant que és tan gran portaveu com limitat secretari tècnic. Però al que anava: enmig d’aquest ambient teletubbie arribem als fets de diumenge, probablement els més greus de la història del Barça. Després de participar en una bacanal de drogues i alcohol a Bucarest amb el president de l’Steaua (pacte de sang amb melmelada inclòs) Calderón li diu a Laporta que li encanta l’òpera. Dit i fet. El cap de protocol del Barça, l’ínclit Ramon Pujol, va agafar el tovalló com si fos Pavarotti i va perpetrar una ària enmig del dinar de directives. Cagumredéu! Però és que no hi ha dignitat? Ni el Barça com a club, ni aquest personatge com a individu. Em passa a mi, i abans m’encadeno a la porteria del Bernabéu que cantar per aquesta colla de fills de puta. En aquest país ja no dimiteix ni un pobre cap de protocol ridiculitzat pel seu president. Us imagineu Núñez obligant Maxenchs a cantar “La Puerta de Alcalá” per major glòria de Ramón Mendoza? Ja fa temps que avanço que Laporta acabarà sent molt pitjor que Núñez, i els petits detalls no fan més que donar-me la raó. Setmana a setmana, rajada a rajada.
MÉS BACARDI
Sense moure’m de Madrid. Patètica i lamentable l’actitud del cultivat públic capitalí en el Masters Series de tennis. El txec Berdych elimina Nadal i fa callar el públic com Raúl va fer al Camp Nou quan era jove. Nadal perd el cap per primera vegada des que el conec i diu a la roda de premsa que Berdych és un estúpid. Mal perdre. Però pitjor encara el públic, que al dia següent es va dedicar a escridassar i insultar Berdych durant les semifinals, fins al punt que no en va fotre ni una a dins. Però és que són tan provincians i estúpids (ells sí) que prefereixen pagar per cridar que per veure un bon partit? No es mereixen ni el torneig del Bonasport.
L’ALMAX
El personatge de la setmana és el gran Rodney White. Sí, jo tampoc no el conexia, però és d’una grandesa incomparable. Aquest paio juga al Bilbao Basket amb un contracte temporal (es veu que la temporada passada va col·laborar al descens del Manresa) i ahir es planta a la pista de la Penya. El cas és que el tio juga bé, fot punts a dojo, però va jugar tot el partit amb un escurandents a la boca! Tot el partit. Com si estigués a la taverna. Una actitud valenta i lloable en tant que és una prova més de la farsa que és el futbol aeri. El meu nou ídol.
AFTER HOUR
La bruixa torna avui a la feina. Bé, per ser més precís, torna a la redacció. Benvinguda!
diumenge, d’octubre 22, 2006
UN BARÇA SENSE DIARIS ESPORTIUS.. per l'Escorta de la Campiona
Estic fotudament mandros. Després d'una setmana amb Chelsea i Real Mandril, m'agafa un profund sentiment de mandra. Com si una mosca tse-tse m'hagues picat a la soca dels ous i nomès tingui ganes de dormir. Com una puta marmota. Marmota, animal que em fa pensar en una gran peli, "Atrapado en el tiempo", amb Bill Murray. Una gran peli, no com "Big".
Total, que si aquests darrers dies han escrit gairebé més els anònims (i no tant anònims), enlloc dels boy-scoutts, he pensat que jo també podia fer vaga. Però bé, tinc cinc minuts abans del gran clàssic. Un blogg sense entrades escrites no té massa sentit, com tampoc ho tindria el Barça sense la premsa. Ho pensava ahir. Hi ha una peli que juga amb una idea semblant: que passaria a Estats Units si tots els mexicans que hi viuen i treballen no hi fossin?. ( http://www.undiasinmexicanos.com film explica que els empresaris haurien de netejar-se la merda, cuidar el jardí, que l'economia s'aniria a la merda...bé, tipic film "progre-moderno", que m'ha fet pensar sobre que en seria del Barça sense la premsa?. Que en seria del club que va neixer gràcies a l'anunci del suiss Gamper a un diari esportiu?. Seria igual de gran, el Més que un club?. Ens vindrien a darrera suplicant que seguissim practicant l'art de la felatio?
Qui ho sap. Imaginem que els diaris esportius no hi són, o no escriuen ni una ratlla del Barça. I que els esports, a les ràdios, quedessin marginats a petites mencions, tal i com crec que algun iluminat desitjava per Catalunya Radio. Durant les eleccions, els candidats haurien d'anar a diaris d'informació general per quedar amagats en uns baixos al final de tot. Com arribarien als socis?. Fent com Jordi Medina, que passejava pels carrers?. Un mite del Barça, aquell de la derrota en Copa al Bernabeu per 12 a 1, va ser possible gràcies a que un periodista esportiu va decidir dir la veritat (pressions als blaugrana perquè perdessin) malgrat la censura. Llàstima que el periodista era José Antonio Samaranch, qui per un sol dia en la seva vida va anar contra el règim...que en seria del Barça sense l'Urruti t'estimo, sense Pizzi sos Macanudo, "Eto'o, Eto'oooo", i la gent comprant tots els diaris quan es guanya?.
EL VODKA, MOSKOVSKAYA. Que ningú es pensi que vaig veure el film dels mexicans emocionat. No hi ha cosa que em faci més rabia que un mexicà, els tinc fobia per culpa dels seus periodistes, inclosa la rossa que es passeja de tant en tant per Can Barça obrint portes gràcies a la cadència de les sevs natges. Et passes dos mesos perseguint al Manito Marquez, i la paia aquesta sempre té les portes obertes. Bé, no m'hauria de sorpendre. Si molts teniu fobies als anglesos, alguns les tenim als Mexicans. Per cert, Sacarina i Bruixa, esperem un relat de les vacances.
CIUTAT BADIA. I si no hi haguessin diaris i ràdios?...de que treballarien els entranyables membres de Ciutat Badia?. Jo en veig algun treballant a una tenda Emilio Tucci de Passeig de Gracia. I el gran cap de C.B.?. Alcalde d'un poble de 20 habitants?. Doble de Bela Lugosi a alguna peli de Serie B com"Desmadre en Transilvania"?.
I el que és pitjor, que en seria de nosaltres?. Si deixem de ser periodistes, ens quedariem només en alcoholics. Ara sóm periodistes alcoholics. S'accepten propostes sobre que en seria de la gent de C.B. o de la sala de premsa del Barça. Jo crec que cert redactor de cert diari del grup Godó -i no l'esportiu-, tornaria al capdavant de Counting Crows, el grup que va abandonar per dedicar-se al periodisme.
Estic fotudament mandros. Després d'una setmana amb Chelsea i Real Mandril, m'agafa un profund sentiment de mandra. Com si una mosca tse-tse m'hagues picat a la soca dels ous i nomès tingui ganes de dormir. Com una puta marmota. Marmota, animal que em fa pensar en una gran peli, "Atrapado en el tiempo", amb Bill Murray. Una gran peli, no com "Big".
Total, que si aquests darrers dies han escrit gairebé més els anònims (i no tant anònims), enlloc dels boy-scoutts, he pensat que jo també podia fer vaga. Però bé, tinc cinc minuts abans del gran clàssic. Un blogg sense entrades escrites no té massa sentit, com tampoc ho tindria el Barça sense la premsa. Ho pensava ahir. Hi ha una peli que juga amb una idea semblant: que passaria a Estats Units si tots els mexicans que hi viuen i treballen no hi fossin?. ( http://www.undiasinmexicanos.com film explica que els empresaris haurien de netejar-se la merda, cuidar el jardí, que l'economia s'aniria a la merda...bé, tipic film "progre-moderno", que m'ha fet pensar sobre que en seria del Barça sense la premsa?. Que en seria del club que va neixer gràcies a l'anunci del suiss Gamper a un diari esportiu?. Seria igual de gran, el Més que un club?. Ens vindrien a darrera suplicant que seguissim practicant l'art de la felatio?
Qui ho sap. Imaginem que els diaris esportius no hi són, o no escriuen ni una ratlla del Barça. I que els esports, a les ràdios, quedessin marginats a petites mencions, tal i com crec que algun iluminat desitjava per Catalunya Radio. Durant les eleccions, els candidats haurien d'anar a diaris d'informació general per quedar amagats en uns baixos al final de tot. Com arribarien als socis?. Fent com Jordi Medina, que passejava pels carrers?. Un mite del Barça, aquell de la derrota en Copa al Bernabeu per 12 a 1, va ser possible gràcies a que un periodista esportiu va decidir dir la veritat (pressions als blaugrana perquè perdessin) malgrat la censura. Llàstima que el periodista era José Antonio Samaranch, qui per un sol dia en la seva vida va anar contra el règim...que en seria del Barça sense l'Urruti t'estimo, sense Pizzi sos Macanudo, "Eto'o, Eto'oooo", i la gent comprant tots els diaris quan es guanya?.
EL VODKA, MOSKOVSKAYA. Que ningú es pensi que vaig veure el film dels mexicans emocionat. No hi ha cosa que em faci més rabia que un mexicà, els tinc fobia per culpa dels seus periodistes, inclosa la rossa que es passeja de tant en tant per Can Barça obrint portes gràcies a la cadència de les sevs natges. Et passes dos mesos perseguint al Manito Marquez, i la paia aquesta sempre té les portes obertes. Bé, no m'hauria de sorpendre. Si molts teniu fobies als anglesos, alguns les tenim als Mexicans. Per cert, Sacarina i Bruixa, esperem un relat de les vacances.
CIUTAT BADIA. I si no hi haguessin diaris i ràdios?...de que treballarien els entranyables membres de Ciutat Badia?. Jo en veig algun treballant a una tenda Emilio Tucci de Passeig de Gracia. I el gran cap de C.B.?. Alcalde d'un poble de 20 habitants?. Doble de Bela Lugosi a alguna peli de Serie B com"Desmadre en Transilvania"?.
I el que és pitjor, que en seria de nosaltres?. Si deixem de ser periodistes, ens quedariem només en alcoholics. Ara sóm periodistes alcoholics. S'accepten propostes sobre que en seria de la gent de C.B. o de la sala de premsa del Barça. Jo crec que cert redactor de cert diari del grup Godó -i no l'esportiu-, tornaria al capdavant de Counting Crows, el grup que va abandonar per dedicar-se al periodisme.
dijous, d’octubre 19, 2006
ELS DIMARTS SEMPRE TROBES ALGO OBERT..... pel petit bisbe arlequinat
Em cago amb els putos anglesos. S'hauria d'enfonsar la illa. O millor, que quedin com Alcatraz, rodejats de taurons, amb l'espai aeri obert, i que no puguin moure's d'allà. Que es quedin al seu puto país, amb les seves manies, les seves fòbies i les seves mariconades. A part de ser una colla de reprimits indignes, en que tot és super car, en que ho volen fer tot al revés i diferent: conduixen per l'esquerre, tenen elements de mesur diferents, que si peus, milles, yardes i su puta madre. A més, es menja fatal!! No saben servir alcohol, sempre amb el puto dosificador... No saben parlar anglès!! No se'ls enten quan parlen. Però el pitjor de tot, el més lamentable, són les estúpides mesures de seguretat als aeroports per aquesta mena d'acolloniment que tenen per l'amenaça terrorista. Primer de tot, com deia la meva mare: si no vols pols no vagis a l'era. Per tant, si et fots amb els mohameds, els envaeixes; llavors no et queixes si els tios se t'enfaden i es volen venjar.
I no cal, inútils anglesos, que en un vol xàrter, de l'expedició del Barça, a les dues de la matinada, s'hagin de passar tots els controls de màxima seguretat com si fossim terroristes: no es va poder pujar cap líquid a l'avió: ni l'encenedor, ni el sabó, ni el desodorant!! I el que és pitjor. Llarga cua per passar el control de metalls, i s'havia de passar descalç!! Des de Pepe Gutierrez a Ronaldinho!! Tots es van haver de descalçar per si tenien Goma 2 a la sola de les sabates. A cagar!! I després tres mil hores a l'avió per tal de carregar tot l'equipatge, perquè havia de ser minuciosament estudiat per si Sylvinho se li havia ocorregut volar l'avió del Barça...
Ja vindreu ja, desgraciats!! Ja vindreu a Lloret a emborratxar-vos i a fer la pena que feu, turistes de merda!! Ja vindreu a posar-vos vermells i a cremar-vos!! A veure una mica el sol que al vostre puto país no podeu gaudir mai... Ja vindreu amb els vostres mitjonets blancs i sandàlies, ridículs de merda!! A cagar!!! Que s'enfonsi la illa!!!
Ah! I ja no parlem de la puta monarquia que tenen, plena de borratxos i puteros... Que s'enfonsi Anglaterra!
MISSA D'ONZE
Barça, espavila. Menys bikini, menys Sol, i més entrenar. Prou ja de la farça de Ronaldinho, Deco, Edmilson, i alguns més que gairebé surten més de festa que jo. Patètic com s'arrosseguen pel camp. Entre els que arriben ressacosos al partit, i després físicament no rendeixen, i les rotacions lamentables de l'amic Rijkaard, aquest any no farem res de res. Perquè, algú li pot explicar a Rijkaard que Motta no pot jugar al Barça? I entre Zambrotta i Belleti, tampoc caldria que ho fes Oleguer? Que per posar a Marquez de pivot defensiu no l'expulsarem del país?
BENEDICCIÓ
La bruixa i el sacarina ja han acabat les seves vacances a Londres, amb un bon balanç: mirant partits des dels pubs, i sense conseguir cap més entrevista o tall de veu, del que Chelsea TV els hi donava. Felicitats. No esperavem menys de vosaltres.
L'ARLEQUINAT
Hem resurgit! Gran victòria al Barça C, per dos a cero en lliga, i estem a un punt del lider; i gran victòria 1 a 2 a l'Espanyol B en el partit d'anada de la final territorial de la Copa Federació. Aquest diumenge partit nostàlgic, que si no fós pel Madrid - Barça, hi podríem haver anat tots en expedició: Perelada - Sabadell!!
Em cago amb els putos anglesos. S'hauria d'enfonsar la illa. O millor, que quedin com Alcatraz, rodejats de taurons, amb l'espai aeri obert, i que no puguin moure's d'allà. Que es quedin al seu puto país, amb les seves manies, les seves fòbies i les seves mariconades. A part de ser una colla de reprimits indignes, en que tot és super car, en que ho volen fer tot al revés i diferent: conduixen per l'esquerre, tenen elements de mesur diferents, que si peus, milles, yardes i su puta madre. A més, es menja fatal!! No saben servir alcohol, sempre amb el puto dosificador... No saben parlar anglès!! No se'ls enten quan parlen. Però el pitjor de tot, el més lamentable, són les estúpides mesures de seguretat als aeroports per aquesta mena d'acolloniment que tenen per l'amenaça terrorista. Primer de tot, com deia la meva mare: si no vols pols no vagis a l'era. Per tant, si et fots amb els mohameds, els envaeixes; llavors no et queixes si els tios se t'enfaden i es volen venjar.
I no cal, inútils anglesos, que en un vol xàrter, de l'expedició del Barça, a les dues de la matinada, s'hagin de passar tots els controls de màxima seguretat com si fossim terroristes: no es va poder pujar cap líquid a l'avió: ni l'encenedor, ni el sabó, ni el desodorant!! I el que és pitjor. Llarga cua per passar el control de metalls, i s'havia de passar descalç!! Des de Pepe Gutierrez a Ronaldinho!! Tots es van haver de descalçar per si tenien Goma 2 a la sola de les sabates. A cagar!! I després tres mil hores a l'avió per tal de carregar tot l'equipatge, perquè havia de ser minuciosament estudiat per si Sylvinho se li havia ocorregut volar l'avió del Barça...
Ja vindreu ja, desgraciats!! Ja vindreu a Lloret a emborratxar-vos i a fer la pena que feu, turistes de merda!! Ja vindreu a posar-vos vermells i a cremar-vos!! A veure una mica el sol que al vostre puto país no podeu gaudir mai... Ja vindreu amb els vostres mitjonets blancs i sandàlies, ridículs de merda!! A cagar!!! Que s'enfonsi la illa!!!
Ah! I ja no parlem de la puta monarquia que tenen, plena de borratxos i puteros... Que s'enfonsi Anglaterra!
MISSA D'ONZE
Barça, espavila. Menys bikini, menys Sol, i més entrenar. Prou ja de la farça de Ronaldinho, Deco, Edmilson, i alguns més que gairebé surten més de festa que jo. Patètic com s'arrosseguen pel camp. Entre els que arriben ressacosos al partit, i després físicament no rendeixen, i les rotacions lamentables de l'amic Rijkaard, aquest any no farem res de res. Perquè, algú li pot explicar a Rijkaard que Motta no pot jugar al Barça? I entre Zambrotta i Belleti, tampoc caldria que ho fes Oleguer? Que per posar a Marquez de pivot defensiu no l'expulsarem del país?
BENEDICCIÓ
La bruixa i el sacarina ja han acabat les seves vacances a Londres, amb un bon balanç: mirant partits des dels pubs, i sense conseguir cap més entrevista o tall de veu, del que Chelsea TV els hi donava. Felicitats. No esperavem menys de vosaltres.
L'ARLEQUINAT
Hem resurgit! Gran victòria al Barça C, per dos a cero en lliga, i estem a un punt del lider; i gran victòria 1 a 2 a l'Espanyol B en el partit d'anada de la final territorial de la Copa Federació. Aquest diumenge partit nostàlgic, que si no fós pel Madrid - Barça, hi podríem haver anat tots en expedició: Perelada - Sabadell!!
dilluns, d’octubre 16, 2006
D’EMPEUS CONTRA SALA i MARTÍN pel cansalader de Gràcia
Coincidint amb el dia que tots ens havíem d’aixecar no sé exactament contra què (la fam?!), i amb el dia en què el món està en peu de guerra contra el puto DVD de CiU, faré una petita incursió a la campanya electoral per aixecar-me contra i cagar-me en l’ínclit Xavier Sala i Martín.
Aquesta llumenera de l'economia sortosament exiliat a Nova York ara exerceix de periodista per obra i gràcia de La Vanguardia, i es dedica a fer entrevistes als candidats a la presidència de la Generalitat. No sé si en farà gaire més, però avui ha començat amb Montilla. Vagi per endavant que un servidor seria l’última persona que votaria el doble de Sergi Mas, de fet preferiria tallar-me les dues mans abans de fer-ho, i fins i tot els peus si calgués evitar temptacions. Nota mental: això em recorda la famosa frase perpetrada pel mateix Montilla “estem lligats de maus i pens” (sic) quan no podia resoldre no sé quin problema. Al que anava: avui Sala i Martín l’ha entrevistat amb una categoría inferior a la de les seves tristament famoses americanes.
El millor és que l’entradeta de l’entrevista ja avisa que Sala i Martín és “provocador, impertinent, tossut i polèmic”. Tot veritat. Jo encara i afegiria algun adjectiu més però ho resumirem amb impresentable. Doncs bé, el novaiorquès més llest de la classe es dedica durant dues pàgines senceres a fotre-li entrades a l’altura del genoll al pobre Montilla, amb arguments alguns certs altres totalment oportunistes i manipulats, que el self-made de Cornellà va encaixant com pot.
El que em fot és que, d’entrada, l’entrevista no t’aporta res de nou sobre l’interfecte (que, en principi, seria l’objectiu) perquè no passa de ser una discussió entre l’un i l’altre. I el que m’indigna és que tot plegat em sona a lliçó de Sala i Martín a la resta d’inútils mileuristes que ens arrosseguem per aquesta professió. “Mireu, desgraciats, com que hi parlaré avui i no l’hauré de tornar a veure en tota la meva vida, vomitaré sobre Montilla totes les afirmacions que em semblin i em quedaran dues pàgines que em pagaran a preu d’or i que, amb una mica de sort, demà em publicaran al The Sun, de tan sensacionalistes com són”, deu pensar el mite de les americanes discretes. Si jo treballes a Política de La Vanguardia, ja l’hauria penjat de la planta 15.
En resum, que aquest mite ressaviat vingut a llepaculs de Laporta (o és Laporta qui li llepa el cul a ell?) ha tornat a fer una exhibició de l’escassa classe que té. Potser estic equivocat i ara aconseguir que l’entrevistat se t’aixequi de la cadira és un mèrit, o potser ho van explicar l’últim any de carrera. Ho sento, no hi vaig anar. És trist comprovar que, com més pallasso ets, millor et va.
I ja que hi sóc: encara que fos de la gestora, sens dubte aquest personatge és el pitjor president de la història del Barça. És el mateix desgraciat que va dir que “el carnet del Barça és barat”, que es pavonejava que tenia 18 entrades per la final de París i que ens avergonyia amb aquelles americanes fetes a l’Índia que probablement teixia una nena de 12 anys. Lliçons, les justes.
MÉS BACARDI
El FCnBa ja està en 3 de 4. Això cada dia va millor.
L’ALMAX
Autorajada. Després de 107 anys queixant-nos que els àrbitres són franquistes i madridistes, tots plegats hauríem de reconèixer que ahir al Sevilla li van robar el partit. O si ho preferiu, que ens el van regalar. Insisteixo, jo el primer.
AFTER HOUR
Alcalde, és molt demanar que facis els teus concursos el dia que et toca? I, per Déu, Salva era central, no davanter.
BRUIXA, PREN-TE UNA TIL·LA
O millor un te. T’adjunto un e-mail rebut el 26 de setembre de l’AIPS que potser et serà d’utilitat en futures vacances angleses:
“Premier value for the AIPS card By Keir Radnedge
Coincidint amb el dia que tots ens havíem d’aixecar no sé exactament contra què (la fam?!), i amb el dia en què el món està en peu de guerra contra el puto DVD de CiU, faré una petita incursió a la campanya electoral per aixecar-me contra i cagar-me en l’ínclit Xavier Sala i Martín.
Aquesta llumenera de l'economia sortosament exiliat a Nova York ara exerceix de periodista per obra i gràcia de La Vanguardia, i es dedica a fer entrevistes als candidats a la presidència de la Generalitat. No sé si en farà gaire més, però avui ha començat amb Montilla. Vagi per endavant que un servidor seria l’última persona que votaria el doble de Sergi Mas, de fet preferiria tallar-me les dues mans abans de fer-ho, i fins i tot els peus si calgués evitar temptacions. Nota mental: això em recorda la famosa frase perpetrada pel mateix Montilla “estem lligats de maus i pens” (sic) quan no podia resoldre no sé quin problema. Al que anava: avui Sala i Martín l’ha entrevistat amb una categoría inferior a la de les seves tristament famoses americanes.
El millor és que l’entradeta de l’entrevista ja avisa que Sala i Martín és “provocador, impertinent, tossut i polèmic”. Tot veritat. Jo encara i afegiria algun adjectiu més però ho resumirem amb impresentable. Doncs bé, el novaiorquès més llest de la classe es dedica durant dues pàgines senceres a fotre-li entrades a l’altura del genoll al pobre Montilla, amb arguments alguns certs altres totalment oportunistes i manipulats, que el self-made de Cornellà va encaixant com pot.
El que em fot és que, d’entrada, l’entrevista no t’aporta res de nou sobre l’interfecte (que, en principi, seria l’objectiu) perquè no passa de ser una discussió entre l’un i l’altre. I el que m’indigna és que tot plegat em sona a lliçó de Sala i Martín a la resta d’inútils mileuristes que ens arrosseguem per aquesta professió. “Mireu, desgraciats, com que hi parlaré avui i no l’hauré de tornar a veure en tota la meva vida, vomitaré sobre Montilla totes les afirmacions que em semblin i em quedaran dues pàgines que em pagaran a preu d’or i que, amb una mica de sort, demà em publicaran al The Sun, de tan sensacionalistes com són”, deu pensar el mite de les americanes discretes. Si jo treballes a Política de La Vanguardia, ja l’hauria penjat de la planta 15.
En resum, que aquest mite ressaviat vingut a llepaculs de Laporta (o és Laporta qui li llepa el cul a ell?) ha tornat a fer una exhibició de l’escassa classe que té. Potser estic equivocat i ara aconseguir que l’entrevistat se t’aixequi de la cadira és un mèrit, o potser ho van explicar l’últim any de carrera. Ho sento, no hi vaig anar. És trist comprovar que, com més pallasso ets, millor et va.
I ja que hi sóc: encara que fos de la gestora, sens dubte aquest personatge és el pitjor president de la història del Barça. És el mateix desgraciat que va dir que “el carnet del Barça és barat”, que es pavonejava que tenia 18 entrades per la final de París i que ens avergonyia amb aquelles americanes fetes a l’Índia que probablement teixia una nena de 12 anys. Lliçons, les justes.
MÉS BACARDI
El FCnBa ja està en 3 de 4. Això cada dia va millor.
L’ALMAX
Autorajada. Després de 107 anys queixant-nos que els àrbitres són franquistes i madridistes, tots plegats hauríem de reconèixer que ahir al Sevilla li van robar el partit. O si ho preferiu, que ens el van regalar. Insisteixo, jo el primer.
AFTER HOUR
Alcalde, és molt demanar que facis els teus concursos el dia que et toca? I, per Déu, Salva era central, no davanter.
BRUIXA, PREN-TE UNA TIL·LA
O millor un te. T’adjunto un e-mail rebut el 26 de setembre de l’AIPS que potser et serà d’utilitat en futures vacances angleses:
“Premier value for the AIPS card By Keir Radnedge
The AIPS card has gained new status within European football after agreement with the English FA Premier League on match accreditation applications.This development follows an increasing number of protests from foreign reporters over access to Premier League matches. Many have been turned away through lack of the necessary licence, a unique system operating in English football.Media access in the Premier League (and the lower three divisions in the Football League) is regulated between the Leagues and the clubs. The licensing system was created initially to control commercial photography. This was later extended to include the print media and websites.Every publication seeking journalistic access must hold a licence for either the season or a one-off match. The licence also demands a public liability insurance.Europe's highest average attendances may be in Germany's Bundesliga but, worldwide, by far the most popular football is the English version. This is reflected in significant income from worldwide TV sales. In return, many foreign publications want access to Premier League press tribunes.A major problem for the Premier League - and also for AIPS and bona fide working journalists - is the number of bogus match applications to both the League and its clubs.Unfortunately, some press departments have used the absence of a season-long licence as an easy excuse with which to reject accreditation applications - contrary to Premier League rules.Hopefully, such practices have now been effectively outlawed by the new agreement between AIPS and the Premier League.Foreign journalists wishing to cover Premier League matches on a one-off basis should send applications SIMULTANEOUSLY to both the home club and the Premier League press office (fax +44 207 864 9221).The League now holds a list of all AIPS members from seven major European nations and they will be granted a single-match licence immediately.The League will notify both the publication and the club simultaneously within 24 hours. Membership of AIPS will also be taken as meaning that the publication or agency concerned does hold the requisite public liability insurance.The AIPS member countries concerned are Belgium, France, Germany, Holland, Italy, Portugal and Spain. For other countries, the Premier League's media department has undertaken to check membership status direct with the AIPS Football Commission.Each club retains the ultimate right to decide whether to accept or reject an accreditation application. However, a certain percentage of each press tribune should, under League rules, be available for foreign media. The League has promised to remind clubs of that obligation.Foreign reporters wishing to apply for Premier League match accreditation are advised to contact both the club and Premier League simultaneously by fax or email using the following wording:"""I wish to apply on behalf of [publication] for written press access in the name of [journalist] for the [home club] v [away club] match on [date]. This application note is both notification to your club and also an application, for Premier League attention, for a single-match licence under the terms of the agreement with AIPS."
Ja ho veus. Ni puta idea.
EL PITJOR ONZE DE LA HISTÒRIA DEL BARÇA Pel futur alcalde de Laxe
Continuem amb el concurs que plantejàvem la setmana passada i a partir d'avui iniciem les votacions per escollir el pitjor onze de la història del Barça. Gràcies a tots els que heu enviat i proposat noms, ara ja tenim la llista completa de candidats, tot i que la votació és oberta, per tant podeu incloure al vostre onze cutre els jugadors que volgueu (excepte Gabri, que no participa al concurs), però per ajudar a recordar futbolistes lamentables aqui teniu una llista de candidats, de la que segur que sortiràn la majoria d'equips escollits. Per una questió d'edat, la majoria de candidats han jugat al Barça als darrers 20 anys, perquè els d'abans no els he vist jugar i no els recordo. A la llista he afegit les propostes que ha rebut, fins i tot els tius que no tinc ni idea de què jugaven.
El dia en el que France Football publica la llista de candidats a la pilota d'or, rajarxrajar publica la llista de candidats al pitjor onze de la història del Barça. Aqui la teniu:
Porters: Busquets, Lopetegui, Angoy, Enke, Dutruel, Ramallets, Huguet, Llagostera, Rustu
Defenses: Christanval, Bogarde, Okunowo, Mario, Sánchez Jara, Fernando Navarro, Marcelo, Sergi Barjuan, Andersson, Juanjo, Oscar López, Fradera, Frank de Boer, Abelardo, Dehu, Pellegrino, Serna
Migcampistes: Gerard, Motta, Romerito, Eskurza, Bio, Riquelme, Rochemback, José Mari, Carrasco, Ciric, Mario Rosas, Moratalla, Manolo Hierro, Ronald de Boer, Litmanen, Amunike, Prosinecki, Petit, De la Peña, Ivan Iglesias, Oscar Garcia
Davanters: Geovanni, Overmars, Triguinho, Alfonso, Escaich, Korneiev, Onésimo, Danny Muller, Hughes, Kodro, Nano, Ezquerro, Cuellar, Salva, Simao, Dugarry, Quaresma, Jordi Cruyff
Tius que no sé de que juguen: Adjutori Serrat, Albadalejo, Tarrés, Cleo, Morán, Pérez
Insisteixo, Gabri no és escollible. Són normes de la organització. Ho lamento.
Com els amics de Mundo Deportivo, podeu fer l'equip amb un sistema 3-4-3, 4-3-3, 4-4-2 o el que us roti.
A partir d'aqui espero les vostres votacions en els comentaris adjunts a aquest article. La setmana que ve farem un repàs a la classificació i animo a que ho feu còrrer per les redaccions, quanta més gent voti millor, més riurem. Volem conèixer quin és el pitjor onze de la història del Barça. Un cop el tinguem, mirarem de muntar un partit amistós entre la selecció de premsa i aquest gloriós equip que passarà a la història del Barça, encara que sigui per motius patètics.
Us agraiexo també els que he proposat presidents patètics, però en aquest cas està cantat que guanyarà Joan Gaspart, secundat per Enric Reyna i els seus sobres.
Si voleu votar l'entrenador per aquest equip, endavant. En aquest cas també proposem una sèrie de noms, en la que també surten els assistents mítics com Mourinho o els vividors com Hoek:
Van Gaal, Rifé, De la Cruz, Antic, Serra Ferrer, Luis Aragonés, Mourinho, Frans Hoek, Rexach, Andries Jonker, Van der Lem, Venables, Menotti, Lattek, Laureano Ruiz, Domingo Balmanya "totalmente de acuerdo José María...". Vosaltres mateixos.
SWEET HOME PERALADA
Qué maco és treballar sense televisions. La majoria de gent està indignada per l'absència de càmeres ahir al Barça-Sevilla, però els que seguim els partits a peu de gespa vem viure una tarda fantàstica, sense tripodes i càmeres que ens tapessin la visibilitat. Per un cop a la vida vaig veure el còrner del gol Sud durant tot el partit i vaig poder seguir les evolucions de Messi per la banda dreta fins a la linia de fons i no fins a la de tres quarts, com és habitual. Beneida absència de les teles, quina tranquilitat sense les càmeres a peu de gespa, espero que més clubs facin com el Sevilla...
CIUTAT BADIA
El espacio de hoy de Ciutat Badia no hablará del departamento de comunicación del Barça, como es habitual, sino que está dedicado a nuestro 'gurú', ídolo y maestro Miguel Gutiérrez, por eso no escribo en catalán, como deferencia al amigo Louis, al que la prensa catalana espera homenajear con motivo de nuestra inminente visita a Madrid. Me consta que el maestro Miguel Gutiérrez conoce de la existencia de nuestro blog y por esa razón le mando un saludo desde aquí. Espero verte en Madrid, amigo Louis/Miguel, dónde acudiré con la libreta (nunca mejor dicho...) y el boli a punto para tomar nota de todo lo que digas. Eres nuestra referencia a la hora de rajar, somos meros aprendices a tu lado.
Continuem amb el concurs que plantejàvem la setmana passada i a partir d'avui iniciem les votacions per escollir el pitjor onze de la història del Barça. Gràcies a tots els que heu enviat i proposat noms, ara ja tenim la llista completa de candidats, tot i que la votació és oberta, per tant podeu incloure al vostre onze cutre els jugadors que volgueu (excepte Gabri, que no participa al concurs), però per ajudar a recordar futbolistes lamentables aqui teniu una llista de candidats, de la que segur que sortiràn la majoria d'equips escollits. Per una questió d'edat, la majoria de candidats han jugat al Barça als darrers 20 anys, perquè els d'abans no els he vist jugar i no els recordo. A la llista he afegit les propostes que ha rebut, fins i tot els tius que no tinc ni idea de què jugaven.
El dia en el que France Football publica la llista de candidats a la pilota d'or, rajarxrajar publica la llista de candidats al pitjor onze de la història del Barça. Aqui la teniu:
Porters: Busquets, Lopetegui, Angoy, Enke, Dutruel, Ramallets, Huguet, Llagostera, Rustu
Defenses: Christanval, Bogarde, Okunowo, Mario, Sánchez Jara, Fernando Navarro, Marcelo, Sergi Barjuan, Andersson, Juanjo, Oscar López, Fradera, Frank de Boer, Abelardo, Dehu, Pellegrino, Serna
Migcampistes: Gerard, Motta, Romerito, Eskurza, Bio, Riquelme, Rochemback, José Mari, Carrasco, Ciric, Mario Rosas, Moratalla, Manolo Hierro, Ronald de Boer, Litmanen, Amunike, Prosinecki, Petit, De la Peña, Ivan Iglesias, Oscar Garcia
Davanters: Geovanni, Overmars, Triguinho, Alfonso, Escaich, Korneiev, Onésimo, Danny Muller, Hughes, Kodro, Nano, Ezquerro, Cuellar, Salva, Simao, Dugarry, Quaresma, Jordi Cruyff
Tius que no sé de que juguen: Adjutori Serrat, Albadalejo, Tarrés, Cleo, Morán, Pérez
Insisteixo, Gabri no és escollible. Són normes de la organització. Ho lamento.
Com els amics de Mundo Deportivo, podeu fer l'equip amb un sistema 3-4-3, 4-3-3, 4-4-2 o el que us roti.
A partir d'aqui espero les vostres votacions en els comentaris adjunts a aquest article. La setmana que ve farem un repàs a la classificació i animo a que ho feu còrrer per les redaccions, quanta més gent voti millor, més riurem. Volem conèixer quin és el pitjor onze de la història del Barça. Un cop el tinguem, mirarem de muntar un partit amistós entre la selecció de premsa i aquest gloriós equip que passarà a la història del Barça, encara que sigui per motius patètics.
Us agraiexo també els que he proposat presidents patètics, però en aquest cas està cantat que guanyarà Joan Gaspart, secundat per Enric Reyna i els seus sobres.
Si voleu votar l'entrenador per aquest equip, endavant. En aquest cas també proposem una sèrie de noms, en la que també surten els assistents mítics com Mourinho o els vividors com Hoek:
Van Gaal, Rifé, De la Cruz, Antic, Serra Ferrer, Luis Aragonés, Mourinho, Frans Hoek, Rexach, Andries Jonker, Van der Lem, Venables, Menotti, Lattek, Laureano Ruiz, Domingo Balmanya "totalmente de acuerdo José María...". Vosaltres mateixos.
SWEET HOME PERALADA
Qué maco és treballar sense televisions. La majoria de gent està indignada per l'absència de càmeres ahir al Barça-Sevilla, però els que seguim els partits a peu de gespa vem viure una tarda fantàstica, sense tripodes i càmeres que ens tapessin la visibilitat. Per un cop a la vida vaig veure el còrner del gol Sud durant tot el partit i vaig poder seguir les evolucions de Messi per la banda dreta fins a la linia de fons i no fins a la de tres quarts, com és habitual. Beneida absència de les teles, quina tranquilitat sense les càmeres a peu de gespa, espero que més clubs facin com el Sevilla...
CIUTAT BADIA
El espacio de hoy de Ciutat Badia no hablará del departamento de comunicación del Barça, como es habitual, sino que está dedicado a nuestro 'gurú', ídolo y maestro Miguel Gutiérrez, por eso no escribo en catalán, como deferencia al amigo Louis, al que la prensa catalana espera homenajear con motivo de nuestra inminente visita a Madrid. Me consta que el maestro Miguel Gutiérrez conoce de la existencia de nuestro blog y por esa razón le mando un saludo desde aquí. Espero verte en Madrid, amigo Louis/Miguel, dónde acudiré con la libreta (nunca mejor dicho...) y el boli a punto para tomar nota de todo lo que digas. Eres nuestra referencia a la hora de rajar, somos meros aprendices a tu lado.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)