ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader de Gràcia

L’aniversari del Bisbe i una promesa són motiu suficient per tornar a treure el cap en aquest blog deixat i pràcticament desballestat. I més si el dentotes em dóna motius per abocar tota la bilis acumulada en els últims mesos.
Després d’un any i mig de vacances, quan ja donàvem per fet que seguia els passos de Gerard cap a la retirada, ahir va tenir a bé intentar assemblar-se a aquell futbolista que ens feia caure la baba. Dos golets de falta esplèndids (el que no sigui córrer, ja se sap) i molts intents d’1 contra 1 que fa dos anys hauria resolt amb el membre i que ahir (més matusserament) van tornar a tenir un percentatge d’èxit digne. Bon partit, sí senyor. Però el que no pot fer aquest paio, és venir a cobrar-se greuges davant la tribuna de premsa a la primera que li surt un partit d’aprovat.
Per què? Perquè després de tapar-li totes les indisciplines del món, conscients que el Barça li devia molt, ens va acabar els quartos ja fa algun temps? Qui dormia la mona estirat al gimnàs el dia després de perdre la Lliga a Tarragona? Hem de continuar fent com tots els pelacanyes que surten a la sala de premsa a dir que continua sent el millor del món? Au va, home. A dia d’avui no està entre els millors 25 del món. Perquè, si dissabte a Getafe torna a fer un partit mediocre com ja ens té acostumats, o si acaba la temporada amb el rendiment de l’última, hem de continuar elogiant-lo recordant el gloriós partit contra el Betis?
Em fa molta gràcia això que no pot ser que siguem tan crítics amb un jugador tan important per la història del Barça. Que les crítiques el perjudiquen perquè li resten confiança. Si no té confiança, que es busqui un psicòleg. A mi em paguen per fotre’m palles si ho ha fet bé, i dir-ho també si s’hi pixa al mig. I ja fa massa temps que s’hi pixa.
Avui he sentit una teoria espectacular: “no se’l pot criticar perquè li dedica gols a Manel Vic, perquè és tan bon tio, riu tant i els nens l’admiren tant, que tot el que fa reverteix en positiu per l’entorn social”. Toma ya! Doncs a mi el que em fa riure, trempar i emocionar-me és quan Messi agafa la pilota, accelera el joc enlloc de frenar-lo, i humilia la meitat de l’equip contrari. I aquest no riu mai.
Ho sento però, de la mateixa manera que li hem deixat passar un grapat de mesos sense rajar-lo com es mereixia, ara necessitarà uns quants partits seguits en condicions perquè deixi de pensar que és una rèmora per l’equip. I si en aquest procés passa algun pallús amb la cartera plena i se’l vol endur, bon vent. Així ens assegurarem que no ens podreix els Bojans i Messis que es volen menjar el món.

MÉS BACARDI
El que li està passant al pobre Schuster demostra que no val la pena anar amb subtileses. “¿De dónde viene? ¿Es catalán? Ya está todo dicho”. Això ho agafa un jutge i no li pot fer ni pessigolles, però s’ha muntat la mundial. En canvi, l’any passat Quique Sánchez Flores diu de Mejuto: “Ha sido bochornoso. No sólo luchamos contra el rival sinó también con el árbitro. Jode el trabajo de todo el equipo y se va a dormir tan tranquilo. Arbitrajes así ayudan a la sospecha”. I no va passar gairebé res. Per això, com que a Schuster no se li discuteix el criteri sobre l’arbitratge sinó el que no diu, li recomano expressar-se amb més claredat: “Aquest fill de puta català ens ha deixat amb 10 quan ells podrien haver acabat la primera part amb 8 i ens treu targeta per un penal com una casa. És més dolent que la carn de gos”. I tindria tota la ráo. Parcial, però indiscutible. I hauria guanyat temps perquè ens hauríem estalviat 3 dies de comentari de text, i avui ja no se’n recordaria ningú.

L’ALMAX
Jo no faig riure els que m’envolten com Ronie. Però sóc feliç quan els veig feliços. I avui sóc feliç perquè el barcelonisme torna a ser feliç després de situar-se a un punt del Madrid. Si tot es redueix a això, si la vida és per no complicar-se-la. Per tant, per què preguntar-se contra qui ha jugat el Barça i contra qui el Madrid? Oi que la Lliga és molt llarga i tant és haver-se deixat punts a Pamplona, Santander i Valladolid com deixar-se’ls a Sevilla? Doncs això. Sigueu feliços, que ens les van fotent doblegades.

AFTER HOUR
És la més gran. Semblava que ho tenia complicat per substituir les seves ja tradicionals vacances pre-Champions a Londres, Milà o Liverpool, però ha trobat una via gràcies a la selecció espanyola. Previ apunyalament a un company, passarà uns dies a la capital tot i que no sap ni contra qui juguen els toritos de Luis Aragonés. Suècia i Irlanda del Nord, bruixa. I s’hi juguen l’Eurocopa. Pensa-t’ho, que amb Ejpaña no hi treballa el teu amic imaginari Simon Greening o Greenberg. Jo, mentrestant, he decidit que em dedicaré a director de diari, ara que no s’exigeix un nivell gaire alt.