JOOOOSE MOURINHO...PER L'ESCORTA DE LA CAMPIONA
Ha tornat, i m'en alegro. Escric abans del partit perquè quedi clar que tant fa el resultat. El futbol sempre estarà agraït a José Mourinho, un gran. UN GRAN. Molts el critiquen, es queixen de la seva actitud, de les seves provocacions, però d'aqui unes dècades, quan la pamli, se'l recordarà com un gran. El temps ja ho té, aixó. Un paio amb tants enemics com amics, un cop es mor, passa a tenir només amics, només gent que el recorda amb afecte i recorda com una victòria personal les seves genials rodes de premsa.
José i Rijkaard han guanyat una copa d'Europa, i obviament, Rijkaard ho ha fet amb un estil de joc més atractiu. Però no negarem que té merit guanyar-la amb aquell Porto. Els dos han guanyat la copa de les orelles grans, i ambdós van sortir a la roda de premsa prèvia al partit disposats a donar guerra. Però el concepte de donar guerra de Rijkaard són monosilabs, i el de José, declaracions que només l'horrorosa traducció de la pija que van portar va espatllar. josé sempre em caurà bé, sobretot perquè es un paio fet a si mateix des de la merda. Quan li criden "traductor, traductor", li tiren flors, perquè ell pot pensar que va començar traduint i ara ja és el tècnic més ben pagat del món. De nou ens va donar un munt de titulars i va fer gran la Lliga de Campions. Domina l'escena. Fa guanyar als seus jugadors, sap actuar a la banqueta i la sala de premsa...és un gran.
CIUTAT BADIA. L'ajuntament de Ciutat Badia hauria de demanar a tots els polítics que avui seran a la llotja o la graderia amb la seva millor rialla Profident, que donin fons econòmics per reformar de nou la sala de premsa, que es queda petita quan ens visita José. També haurien de sumar esforços en favor de la causa local, i no donar ni bola als anglesos de merda que envaeixen cada any la sala de premsa. Tant Més que un club i la sala de premsa sembla una casa de barrets caotica cada Chelsea-Barça. Als anglesos, ni aigua. I prohibit que preguntin any rera any sobre tirar-se a la piscina. Ja cansen.
MOSKOVSKAYA. Una opinió personal. Que s'acabi ja la gran mentinda del Nàstic. La gent només s'enrecorda de la resta de Catalunya quan toca anar de patriota. Ara s'enrecorden del Nàstic un cop ja és a primera. Però quan era jugant promocions per no baixar a tercera, ningú parlava d'ells. Prou falses simpàties. A mi m'és igual, el que li passi al Nàstic. Jo sóc del Sabadell, els meus Pallassos arlekinats del Mikolor, i el Nàstic, com el Lleida o el Figueres, me la resuda. Si algú te familia a Tarragona, que l'animi. La resta, que deixi de fingir, que un cop siguin a segona, s'oblidaran d'ells fins que d'aqui 20 anys torni a pujar un equip català i tothom es pleni la boca de catalanitat. El Nàstic importa als tarragonins, i només quan és a primera o segona A, que jo recordo el camp buit no fa tant. Si ser català implica que cal animar tots els equips catalans (menys els perikos, es clar), em pixo en aquest concepte de catalanitat. No m'imagino un seguidor de l'Aberdeen animant el Rangers, el Celtic, o el Caledonian Thistle Inverness només perquè són escocesos...
I en el bàsquet, tres quarts del mateix. Que s'acabi la mentida del Akasvayu Girona, que no seran res fins que guanyin algo, com van fer a Manresa sense tants diners. Tant Pesic, tanta pasta, tant Marc Gasol, i van fer el ridicul. Tant de bo Akasvayu acabi sent un frau com Marbella, i el CB Girona peti.
dimarts, d’octubre 31, 2006
diumenge, d’octubre 29, 2006
UNA COCA-COLA, UN DONUT DE XOCOLATA I UNS BOCATES Pel futur alcalde de Laxe
No sé si Joan Laporta té la intenció de passar a la política en el futur, quan acabi el seu mandat, que no sabem si és de quatre anys ni si serà el darrer...), però ha quedat clar que aquest home perd el cul per sortir a una foto amb un polític. El numeret de l'esmorzar amb Artur Mas dissabte va ser esperpèntic i lamentable, com també ho és el fet de que Montilla corri a fer el mateix al dia seguent. Deixant de banda el fet de que el president del Barça es posicioni en unes eleccions, que ja ha estat prou criticat i per tant no m'hi ficaré, si que vull fer diverses reflexions sobre l'esmentat esmorzar.
En primer lloc, hi ha algú que pugui canviar el seu vot pel fet de veure un candidat esmorzant amb Laporta? No em puc imaginar a cap culé, que per exemple pensés votar Montilla o Carod-Rovira i després de saber que Laporta esmorza amb Mas i per tant es suposa que li dona suport, que decideixi canviar el vot per coincidir amb el nostre president. I si existeix aquest soci o 'patitzant' capaç d'això, l'hauriem de trobar i entrevistar.
En segon lloc, els companys que fan política i que són els que van cobrir la noticia, perquè afortunadament als esportius no ens van fer matinar, casi no li han donat importancia al que estaven esmorzant Laporta i Mas. El candidat a molt honorable prenia un suc de taronja i l'amic que es posa com un bacó es fotia una coca-cola, un donut de xocolata, uns entrepans petits i no sé qué més. Si saps que vindràn un exèrcit de càmeres, dissimula una mica! Al final serà veritat allò que va dir en el seu dia, que esmorza coca-cola amb galetes principe. Llavors el palet per el bar de Rambla Catalunya, per no tenir galetes principe. I aquesta també seria una bona entrevista, el cambrer que els hi va servir l'esmorzar. Qui va pagar? Van deixar propina?
També ha estat curiosa la lectura que s'ha fet de la trobada als diaris esportius, en els que l'esmorzar no ha passat gairebé d'anècdota, i en canvi als diaris d'informació general, com per exemple La Vanguardia, l'esmorzar Laporta-Mas ha estat la noticia principal de portada, a cinc columnes. És curiós veure que l'esglèsia i el Barça, en aquest cas representats per l'abat de Montserrat i Laporta siguin els homes més desitjats per els candidats. Qui ens havia de dir que Laporta acabaria aixi, quan era el representant de l'Elefant Blau i era ell qui trucava als mitjans per poder tenir una mica de presència mediàtica.
CIUTAT BADIA
Després d'uns dies de crisi amb els membres de Ciutat Badia, ara em trobo en el moment de la reconciliació. Com en les relacions de parella, el millor de las baralles són les reconciliacions i per tant no diré res que em pugui perjudicar. Només diré que cada dia que passa trobem més a faltar a l'home que van fotre fora, especialment en setmanes com aquestes de partits amb Reial Madrid o Chelsea, en la que els que hi han el vestidor van de cul i troben a faltar ajuda d'una tercera persona. Torna Gus!!!
AMB LUPA
Estrenem secció en la que analitzarem coses curioses que aparèixen publicades en premsa. Amic Polín, sé que ets un fidel lector d'aquest blog i no vull que malinterpretis les meves crítiques a Mundo Deportivo, sempre serà casa meva i sempre defensaré els vostres colors, però hi han coses que no es poden passar per alt. Diari de dissabte, llegeixo en portada una notícia que diu que "Larsson vuelve por sus fueros y podría cambiar de planes si el Barça lo llama". Per un moment m'ho crec, ja li estava fent un lloc a la zona mixta al corresponsal de l'Afton Bladet, però abans vaig obrir el diari per llegir la noticia completa. Després de comprovar que a les pàgines de Barça no hi ha res de l'amic Larsson, haig d'arribar fins a la pàgina 37, on després de llegir tot l'article, trobo a la darrera línia que és la periodista qui diu que podría cambiar de planes si el Barça le llamara. Tot en condicional, dit per C. Roura i no per ell i a la úlima linia. Però al diari en portada...
P.D.: Acabo de veure imatges de Laporta amb Montilla. Hem deixat la coca-cola, els donuts i els bocates i ens hem passat al suc de taronja. Ho celebro.
No sé si Joan Laporta té la intenció de passar a la política en el futur, quan acabi el seu mandat, que no sabem si és de quatre anys ni si serà el darrer...), però ha quedat clar que aquest home perd el cul per sortir a una foto amb un polític. El numeret de l'esmorzar amb Artur Mas dissabte va ser esperpèntic i lamentable, com també ho és el fet de que Montilla corri a fer el mateix al dia seguent. Deixant de banda el fet de que el president del Barça es posicioni en unes eleccions, que ja ha estat prou criticat i per tant no m'hi ficaré, si que vull fer diverses reflexions sobre l'esmentat esmorzar.
En primer lloc, hi ha algú que pugui canviar el seu vot pel fet de veure un candidat esmorzant amb Laporta? No em puc imaginar a cap culé, que per exemple pensés votar Montilla o Carod-Rovira i després de saber que Laporta esmorza amb Mas i per tant es suposa que li dona suport, que decideixi canviar el vot per coincidir amb el nostre president. I si existeix aquest soci o 'patitzant' capaç d'això, l'hauriem de trobar i entrevistar.
En segon lloc, els companys que fan política i que són els que van cobrir la noticia, perquè afortunadament als esportius no ens van fer matinar, casi no li han donat importancia al que estaven esmorzant Laporta i Mas. El candidat a molt honorable prenia un suc de taronja i l'amic que es posa com un bacó es fotia una coca-cola, un donut de xocolata, uns entrepans petits i no sé qué més. Si saps que vindràn un exèrcit de càmeres, dissimula una mica! Al final serà veritat allò que va dir en el seu dia, que esmorza coca-cola amb galetes principe. Llavors el palet per el bar de Rambla Catalunya, per no tenir galetes principe. I aquesta també seria una bona entrevista, el cambrer que els hi va servir l'esmorzar. Qui va pagar? Van deixar propina?
També ha estat curiosa la lectura que s'ha fet de la trobada als diaris esportius, en els que l'esmorzar no ha passat gairebé d'anècdota, i en canvi als diaris d'informació general, com per exemple La Vanguardia, l'esmorzar Laporta-Mas ha estat la noticia principal de portada, a cinc columnes. És curiós veure que l'esglèsia i el Barça, en aquest cas representats per l'abat de Montserrat i Laporta siguin els homes més desitjats per els candidats. Qui ens havia de dir que Laporta acabaria aixi, quan era el representant de l'Elefant Blau i era ell qui trucava als mitjans per poder tenir una mica de presència mediàtica.
CIUTAT BADIA
Després d'uns dies de crisi amb els membres de Ciutat Badia, ara em trobo en el moment de la reconciliació. Com en les relacions de parella, el millor de las baralles són les reconciliacions i per tant no diré res que em pugui perjudicar. Només diré que cada dia que passa trobem més a faltar a l'home que van fotre fora, especialment en setmanes com aquestes de partits amb Reial Madrid o Chelsea, en la que els que hi han el vestidor van de cul i troben a faltar ajuda d'una tercera persona. Torna Gus!!!
AMB LUPA
Estrenem secció en la que analitzarem coses curioses que aparèixen publicades en premsa. Amic Polín, sé que ets un fidel lector d'aquest blog i no vull que malinterpretis les meves crítiques a Mundo Deportivo, sempre serà casa meva i sempre defensaré els vostres colors, però hi han coses que no es poden passar per alt. Diari de dissabte, llegeixo en portada una notícia que diu que "Larsson vuelve por sus fueros y podría cambiar de planes si el Barça lo llama". Per un moment m'ho crec, ja li estava fent un lloc a la zona mixta al corresponsal de l'Afton Bladet, però abans vaig obrir el diari per llegir la noticia completa. Després de comprovar que a les pàgines de Barça no hi ha res de l'amic Larsson, haig d'arribar fins a la pàgina 37, on després de llegir tot l'article, trobo a la darrera línia que és la periodista qui diu que podría cambiar de planes si el Barça le llamara. Tot en condicional, dit per C. Roura i no per ell i a la úlima linia. Però al diari en portada...
P.D.: Acabo de veure imatges de Laporta amb Montilla. Hem deixat la coca-cola, els donuts i els bocates i ens hem passat al suc de taronja. Ho celebro.
dijous, d’octubre 26, 2006
DIJOUS SURTO
Sacarina
És la Copa del Rei. Spanish Bizarro. Una competició que té com a vigent campió l'Espanyol es desacredita per si mateixa. Si a més, jugues partits en camps com el del Badalona, amb gespa artificial, tolls d'aigua de manguera i un personatge com Fermín Casquete a la llotja, el descrèdit augmenta. Sort que hi ha gent que té ull clínic i ha trobat la pedra filosofal, la garantia perquè la aquesta "fantochada" continui existint. Cal que es converteixi en un espectacle televisiu. Per això el placatge d'un Mosso d'Esquadra a l'estil "Nevera Perry" sobre Francisco, l'entrenador del Badalona, al final del partit. Espectacle televisiu en essència!. El Mosso en qüestió, fent gala de la saviesa que caracteritza el cos de la policia autonòmica, havia detectat que el joc havia estat nefast i els espectadors estaven a punt de canviar de canal. O el ball de quatre xavalets que han saltat a la gespa quan els ha donat la gana.
Això dels xavalets no hauria passat al Camp Nou. L'exèrcit de petos taronja hauria estat implacable. Com un comando de legionaris a Kandahar. I si no, només cal comprovar l'èxit que han tingut en l'erradicació de l'aparcament il.legal de motos a l'esplanada de tribuna. Tots estem més segurs. Ningú podrà colocar una moto-bomba.
Tallat sense sucre
Una recomanació per als companys de tancament d'un dels 3 diaris esportius de Barcelona.Per als mateixos que truquen després de dinar per saber què hi haurà als programes nocturns. Poseu altres ràdios. En cas contrari, hi ha el risc que unes declaracions de Saviola per a tots els periodistes convocats a un acte (l'organització es va oblidar de la majoria de mitjans) passin a ser declaracions a una sola ràdio.
Gintonic de Bombay
Aquests dies els mitjans públics estan fent una vaga que consisteix a no dir els noms dels professionals que fan les informacions. Protesten perquè la Junta Electoral estableix el temps de la informació de la campanya electoral de cada partit i demanen que es pugui fer una selecció de les informacions amb criteris periodístics. Ho sento, estic d'acord amb la Junta Electoral i amb els timings establerts. Massa sovint, la bandera dels "criteris periodístics" l'agafen aspirants a comissaris polítics, Urdacis en potència. Gent que són al periodisme el que els germans Matamoros a la lluita contra la droga. Al cap i a la fi, durant la campanya no hi ha informació. Tot és propaganda.
Sacarina
És la Copa del Rei. Spanish Bizarro. Una competició que té com a vigent campió l'Espanyol es desacredita per si mateixa. Si a més, jugues partits en camps com el del Badalona, amb gespa artificial, tolls d'aigua de manguera i un personatge com Fermín Casquete a la llotja, el descrèdit augmenta. Sort que hi ha gent que té ull clínic i ha trobat la pedra filosofal, la garantia perquè la aquesta "fantochada" continui existint. Cal que es converteixi en un espectacle televisiu. Per això el placatge d'un Mosso d'Esquadra a l'estil "Nevera Perry" sobre Francisco, l'entrenador del Badalona, al final del partit. Espectacle televisiu en essència!. El Mosso en qüestió, fent gala de la saviesa que caracteritza el cos de la policia autonòmica, havia detectat que el joc havia estat nefast i els espectadors estaven a punt de canviar de canal. O el ball de quatre xavalets que han saltat a la gespa quan els ha donat la gana.
Això dels xavalets no hauria passat al Camp Nou. L'exèrcit de petos taronja hauria estat implacable. Com un comando de legionaris a Kandahar. I si no, només cal comprovar l'èxit que han tingut en l'erradicació de l'aparcament il.legal de motos a l'esplanada de tribuna. Tots estem més segurs. Ningú podrà colocar una moto-bomba.
Tallat sense sucre
Una recomanació per als companys de tancament d'un dels 3 diaris esportius de Barcelona.Per als mateixos que truquen després de dinar per saber què hi haurà als programes nocturns. Poseu altres ràdios. En cas contrari, hi ha el risc que unes declaracions de Saviola per a tots els periodistes convocats a un acte (l'organització es va oblidar de la majoria de mitjans) passin a ser declaracions a una sola ràdio.
Gintonic de Bombay
Aquests dies els mitjans públics estan fent una vaga que consisteix a no dir els noms dels professionals que fan les informacions. Protesten perquè la Junta Electoral estableix el temps de la informació de la campanya electoral de cada partit i demanen que es pugui fer una selecció de les informacions amb criteris periodístics. Ho sento, estic d'acord amb la Junta Electoral i amb els timings establerts. Massa sovint, la bandera dels "criteris periodístics" l'agafen aspirants a comissaris polítics, Urdacis en potència. Gent que són al periodisme el que els germans Matamoros a la lluita contra la droga. Al cap i a la fi, durant la campanya no hi ha informació. Tot és propaganda.
dimecres, d’octubre 25, 2006
ELS DIMARTS SEMPRE TROBES ALGO OBERT pel petit bisbe arlequinat
Fernando Alonso és un inútil. I Rafa Nadal un bluff. Anem per passos. El flamant bicampió del món de la Formula 1, per fi tindrà l'oportunitat de demostrar que és tant important el cotxe com el pilot. El kaiser va haver de trencar el motor, més d'un any després perquè l'asturià fos campió del món. La remontada que va fer a l'última cursa del Brasil va ser espectacular per deixar clar a tots aquells rajadors que en aquest esport, si es vol, es pot adelantar. En canvi, Alonso, encara no se n'ha adonat que ha guanyat gràcies al cotxe i la mala sort de Ferrari amb els neumàtics i de McClaren i el gafe finlandès. M'agradarà veure què fa l'any que ve amb un cotxe que s'espatlla cada dos per tres. A més, em cau fatal per prepotent, madridista i inútil. O ara s'han de donar motius i justificacions per insultar algú?
Parlem del madridista nosaberperdre de Rafa Nadal. Com es pot ser tan patètic. Insultar al rival a la sala de premsa perquè t'ha guanyat. Quan Nadal és el primer notes que falta al respecte a tots els contrincants celebrant cada punt com si fos un gol del Madrid. I la premsa al darrera, comparant-lo cada dia amb Federer. Si us plau, si no li arriba ni a les soles de les sabates! Federer ho guanya tot, i l'altre a la que surt de la terra batuda, no és ningú. Un tio que anuncia el Cola Cao no pot arribar a res en aquesta vida! I si no mira a Pedrosa, un altre inútil que no sé qui es pensa que és. T'asseguro que jo sóc el Hayden i el foto d'hosties allà mateix. Em trec el casco i el començo a matxacar!! Si és més baixet que jo el "lumbreras"!!! Que n'aprengui de Rossi, un guanyador nat, o d'Elies, que mica en mica, va agafant experiència i encara guanyarà el mundial abans que ell!
Avui no tenia ganes de parlar de futbol. Deixem que els merengues (i sobretot els mitjans de Madrid) disfrutin dels seus dies de glòria, que ja els tocarà patir més endavant. Per cert, gran premsa de Barcelona. Som uns cracks. Tots demanant que juguin Deco, Iniesta i Xavi, i a la que el pobre Rijkaard els posa, li cauen totes les hòsties del món! Què gran és ser periodista! Visca! Què fàcil és criticar!
MISSA D'ONZE
Michael Jordan és gran. Molt gran. L'única que val la pena de la petanca aèrea. La definició que va fer de què és la pressió que ens va explicar un lector habitual d'aquest blog és fantàstica. Gran Jordan.
BENEDICCIÓ
Ramon Pujol cantant O sole mio al sopar de directives... On hem arribat. No se m'ocurreix cap cometnari que estigui a l'alçada. Ho sento.
L'ARLEQUINAT
Tenia el cor dividit, però no ho vem poder evitar: Perelada 0 - Sabadell 2. Més a prop del play-off. Ara l'objectiu és recuperar el liderat. Potser aquest diumenge gaunyant al Prat a casa. A més, per fi hi podré anar!!
Fernando Alonso és un inútil. I Rafa Nadal un bluff. Anem per passos. El flamant bicampió del món de la Formula 1, per fi tindrà l'oportunitat de demostrar que és tant important el cotxe com el pilot. El kaiser va haver de trencar el motor, més d'un any després perquè l'asturià fos campió del món. La remontada que va fer a l'última cursa del Brasil va ser espectacular per deixar clar a tots aquells rajadors que en aquest esport, si es vol, es pot adelantar. En canvi, Alonso, encara no se n'ha adonat que ha guanyat gràcies al cotxe i la mala sort de Ferrari amb els neumàtics i de McClaren i el gafe finlandès. M'agradarà veure què fa l'any que ve amb un cotxe que s'espatlla cada dos per tres. A més, em cau fatal per prepotent, madridista i inútil. O ara s'han de donar motius i justificacions per insultar algú?
Parlem del madridista nosaberperdre de Rafa Nadal. Com es pot ser tan patètic. Insultar al rival a la sala de premsa perquè t'ha guanyat. Quan Nadal és el primer notes que falta al respecte a tots els contrincants celebrant cada punt com si fos un gol del Madrid. I la premsa al darrera, comparant-lo cada dia amb Federer. Si us plau, si no li arriba ni a les soles de les sabates! Federer ho guanya tot, i l'altre a la que surt de la terra batuda, no és ningú. Un tio que anuncia el Cola Cao no pot arribar a res en aquesta vida! I si no mira a Pedrosa, un altre inútil que no sé qui es pensa que és. T'asseguro que jo sóc el Hayden i el foto d'hosties allà mateix. Em trec el casco i el començo a matxacar!! Si és més baixet que jo el "lumbreras"!!! Que n'aprengui de Rossi, un guanyador nat, o d'Elies, que mica en mica, va agafant experiència i encara guanyarà el mundial abans que ell!
Avui no tenia ganes de parlar de futbol. Deixem que els merengues (i sobretot els mitjans de Madrid) disfrutin dels seus dies de glòria, que ja els tocarà patir més endavant. Per cert, gran premsa de Barcelona. Som uns cracks. Tots demanant que juguin Deco, Iniesta i Xavi, i a la que el pobre Rijkaard els posa, li cauen totes les hòsties del món! Què gran és ser periodista! Visca! Què fàcil és criticar!
MISSA D'ONZE
Michael Jordan és gran. Molt gran. L'única que val la pena de la petanca aèrea. La definició que va fer de què és la pressió que ens va explicar un lector habitual d'aquest blog és fantàstica. Gran Jordan.
BENEDICCIÓ
Ramon Pujol cantant O sole mio al sopar de directives... On hem arribat. No se m'ocurreix cap cometnari que estigui a l'alçada. Ho sento.
L'ARLEQUINAT
Tenia el cor dividit, però no ho vem poder evitar: Perelada 0 - Sabadell 2. Més a prop del play-off. Ara l'objectiu és recuperar el liderat. Potser aquest diumenge gaunyant al Prat a casa. A més, per fi hi podré anar!!
dimarts, d’octubre 24, 2006
dilluns, d’octubre 23, 2006
LAPORTA, TAMBÉ BOTIFLER pel cansalader de Gràcia
No, el pitjor de la setmana no han estat les dues patacades dels nostres gladiadors, que confirmen que aquest any encara no hem guanyat cap partit contra un rival seriós: derrota contra el Sevilla a Mònaco, empats contra el València i el Werder Bremen, i derrotes a Chelsea i Madrid. No, no me n’he oblidat: la victòria contra el Sevilla va ser més de l’àrbitre que nostra.
Però, com deia, el pitjor no està al camp sinó a la llotja. El nostre president desacomplexadament catalanista va pecar de gravetat dijous en una entrevista concedida al cap de l’alcalde. El guenyo creua Calderón i Laporta, en una nova edició de les mamades de polla mútues i compulsives que s’han fet aquesta setmana, i li deixa anar: “Si prospera lo que pedían en el Catalunya-Euskadi, este partido (el Madrid-Barça) no se podría celebrar. Qué pena. ¿Se puede permitir el Barcelona jugar una Liga contra el San Andrés (sic)?” La pregunta té tela, però ja no sorprèn tenint en compte el feixisme emmascarat de paleto-provincià-de-Brunete. El pitjor és la resposta del desacomplexat: “Esto son cosas de los políticos, que a nosotros no nos competen”. Botifler! O pitjor: encara bo si només fos botifler, perquè ja hem comprovat que n'hi ha molts. El que m’indigna és el doble discurs: quan parla aquí i en català sembla el president d’Estat Català, però amb el De la Morena no hi ha collons. Quin fàstic! Estic desacomplexadament fastiguejat.
Després d’aquest episodi en què Laporta no es va saber traduir a ell mateix, van continuar les mamades de polla a dojo, només trencades pels estirabots de Txiki. Gran Txiki! Un parell d’hostietes ben donades a l’engominat de Mijatovic, demostrant que és tan gran portaveu com limitat secretari tècnic. Però al que anava: enmig d’aquest ambient teletubbie arribem als fets de diumenge, probablement els més greus de la història del Barça. Després de participar en una bacanal de drogues i alcohol a Bucarest amb el president de l’Steaua (pacte de sang amb melmelada inclòs) Calderón li diu a Laporta que li encanta l’òpera. Dit i fet. El cap de protocol del Barça, l’ínclit Ramon Pujol, va agafar el tovalló com si fos Pavarotti i va perpetrar una ària enmig del dinar de directives. Cagumredéu! Però és que no hi ha dignitat? Ni el Barça com a club, ni aquest personatge com a individu. Em passa a mi, i abans m’encadeno a la porteria del Bernabéu que cantar per aquesta colla de fills de puta. En aquest país ja no dimiteix ni un pobre cap de protocol ridiculitzat pel seu president. Us imagineu Núñez obligant Maxenchs a cantar “La Puerta de Alcalá” per major glòria de Ramón Mendoza? Ja fa temps que avanço que Laporta acabarà sent molt pitjor que Núñez, i els petits detalls no fan més que donar-me la raó. Setmana a setmana, rajada a rajada.
MÉS BACARDI
Sense moure’m de Madrid. Patètica i lamentable l’actitud del cultivat públic capitalí en el Masters Series de tennis. El txec Berdych elimina Nadal i fa callar el públic com Raúl va fer al Camp Nou quan era jove. Nadal perd el cap per primera vegada des que el conec i diu a la roda de premsa que Berdych és un estúpid. Mal perdre. Però pitjor encara el públic, que al dia següent es va dedicar a escridassar i insultar Berdych durant les semifinals, fins al punt que no en va fotre ni una a dins. Però és que són tan provincians i estúpids (ells sí) que prefereixen pagar per cridar que per veure un bon partit? No es mereixen ni el torneig del Bonasport.
L’ALMAX
El personatge de la setmana és el gran Rodney White. Sí, jo tampoc no el conexia, però és d’una grandesa incomparable. Aquest paio juga al Bilbao Basket amb un contracte temporal (es veu que la temporada passada va col·laborar al descens del Manresa) i ahir es planta a la pista de la Penya. El cas és que el tio juga bé, fot punts a dojo, però va jugar tot el partit amb un escurandents a la boca! Tot el partit. Com si estigués a la taverna. Una actitud valenta i lloable en tant que és una prova més de la farsa que és el futbol aeri. El meu nou ídol.
AFTER HOUR
La bruixa torna avui a la feina. Bé, per ser més precís, torna a la redacció. Benvinguda!
No, el pitjor de la setmana no han estat les dues patacades dels nostres gladiadors, que confirmen que aquest any encara no hem guanyat cap partit contra un rival seriós: derrota contra el Sevilla a Mònaco, empats contra el València i el Werder Bremen, i derrotes a Chelsea i Madrid. No, no me n’he oblidat: la victòria contra el Sevilla va ser més de l’àrbitre que nostra.
Però, com deia, el pitjor no està al camp sinó a la llotja. El nostre president desacomplexadament catalanista va pecar de gravetat dijous en una entrevista concedida al cap de l’alcalde. El guenyo creua Calderón i Laporta, en una nova edició de les mamades de polla mútues i compulsives que s’han fet aquesta setmana, i li deixa anar: “Si prospera lo que pedían en el Catalunya-Euskadi, este partido (el Madrid-Barça) no se podría celebrar. Qué pena. ¿Se puede permitir el Barcelona jugar una Liga contra el San Andrés (sic)?” La pregunta té tela, però ja no sorprèn tenint en compte el feixisme emmascarat de paleto-provincià-de-Brunete. El pitjor és la resposta del desacomplexat: “Esto son cosas de los políticos, que a nosotros no nos competen”. Botifler! O pitjor: encara bo si només fos botifler, perquè ja hem comprovat que n'hi ha molts. El que m’indigna és el doble discurs: quan parla aquí i en català sembla el president d’Estat Català, però amb el De la Morena no hi ha collons. Quin fàstic! Estic desacomplexadament fastiguejat.
Després d’aquest episodi en què Laporta no es va saber traduir a ell mateix, van continuar les mamades de polla a dojo, només trencades pels estirabots de Txiki. Gran Txiki! Un parell d’hostietes ben donades a l’engominat de Mijatovic, demostrant que és tan gran portaveu com limitat secretari tècnic. Però al que anava: enmig d’aquest ambient teletubbie arribem als fets de diumenge, probablement els més greus de la història del Barça. Després de participar en una bacanal de drogues i alcohol a Bucarest amb el president de l’Steaua (pacte de sang amb melmelada inclòs) Calderón li diu a Laporta que li encanta l’òpera. Dit i fet. El cap de protocol del Barça, l’ínclit Ramon Pujol, va agafar el tovalló com si fos Pavarotti i va perpetrar una ària enmig del dinar de directives. Cagumredéu! Però és que no hi ha dignitat? Ni el Barça com a club, ni aquest personatge com a individu. Em passa a mi, i abans m’encadeno a la porteria del Bernabéu que cantar per aquesta colla de fills de puta. En aquest país ja no dimiteix ni un pobre cap de protocol ridiculitzat pel seu president. Us imagineu Núñez obligant Maxenchs a cantar “La Puerta de Alcalá” per major glòria de Ramón Mendoza? Ja fa temps que avanço que Laporta acabarà sent molt pitjor que Núñez, i els petits detalls no fan més que donar-me la raó. Setmana a setmana, rajada a rajada.
MÉS BACARDI
Sense moure’m de Madrid. Patètica i lamentable l’actitud del cultivat públic capitalí en el Masters Series de tennis. El txec Berdych elimina Nadal i fa callar el públic com Raúl va fer al Camp Nou quan era jove. Nadal perd el cap per primera vegada des que el conec i diu a la roda de premsa que Berdych és un estúpid. Mal perdre. Però pitjor encara el públic, que al dia següent es va dedicar a escridassar i insultar Berdych durant les semifinals, fins al punt que no en va fotre ni una a dins. Però és que són tan provincians i estúpids (ells sí) que prefereixen pagar per cridar que per veure un bon partit? No es mereixen ni el torneig del Bonasport.
L’ALMAX
El personatge de la setmana és el gran Rodney White. Sí, jo tampoc no el conexia, però és d’una grandesa incomparable. Aquest paio juga al Bilbao Basket amb un contracte temporal (es veu que la temporada passada va col·laborar al descens del Manresa) i ahir es planta a la pista de la Penya. El cas és que el tio juga bé, fot punts a dojo, però va jugar tot el partit amb un escurandents a la boca! Tot el partit. Com si estigués a la taverna. Una actitud valenta i lloable en tant que és una prova més de la farsa que és el futbol aeri. El meu nou ídol.
AFTER HOUR
La bruixa torna avui a la feina. Bé, per ser més precís, torna a la redacció. Benvinguda!
diumenge, d’octubre 22, 2006
UN BARÇA SENSE DIARIS ESPORTIUS.. per l'Escorta de la Campiona
Estic fotudament mandros. Després d'una setmana amb Chelsea i Real Mandril, m'agafa un profund sentiment de mandra. Com si una mosca tse-tse m'hagues picat a la soca dels ous i nomès tingui ganes de dormir. Com una puta marmota. Marmota, animal que em fa pensar en una gran peli, "Atrapado en el tiempo", amb Bill Murray. Una gran peli, no com "Big".
Total, que si aquests darrers dies han escrit gairebé més els anònims (i no tant anònims), enlloc dels boy-scoutts, he pensat que jo també podia fer vaga. Però bé, tinc cinc minuts abans del gran clàssic. Un blogg sense entrades escrites no té massa sentit, com tampoc ho tindria el Barça sense la premsa. Ho pensava ahir. Hi ha una peli que juga amb una idea semblant: que passaria a Estats Units si tots els mexicans que hi viuen i treballen no hi fossin?. ( http://www.undiasinmexicanos.com film explica que els empresaris haurien de netejar-se la merda, cuidar el jardí, que l'economia s'aniria a la merda...bé, tipic film "progre-moderno", que m'ha fet pensar sobre que en seria del Barça sense la premsa?. Que en seria del club que va neixer gràcies a l'anunci del suiss Gamper a un diari esportiu?. Seria igual de gran, el Més que un club?. Ens vindrien a darrera suplicant que seguissim practicant l'art de la felatio?
Qui ho sap. Imaginem que els diaris esportius no hi són, o no escriuen ni una ratlla del Barça. I que els esports, a les ràdios, quedessin marginats a petites mencions, tal i com crec que algun iluminat desitjava per Catalunya Radio. Durant les eleccions, els candidats haurien d'anar a diaris d'informació general per quedar amagats en uns baixos al final de tot. Com arribarien als socis?. Fent com Jordi Medina, que passejava pels carrers?. Un mite del Barça, aquell de la derrota en Copa al Bernabeu per 12 a 1, va ser possible gràcies a que un periodista esportiu va decidir dir la veritat (pressions als blaugrana perquè perdessin) malgrat la censura. Llàstima que el periodista era José Antonio Samaranch, qui per un sol dia en la seva vida va anar contra el règim...que en seria del Barça sense l'Urruti t'estimo, sense Pizzi sos Macanudo, "Eto'o, Eto'oooo", i la gent comprant tots els diaris quan es guanya?.
EL VODKA, MOSKOVSKAYA. Que ningú es pensi que vaig veure el film dels mexicans emocionat. No hi ha cosa que em faci més rabia que un mexicà, els tinc fobia per culpa dels seus periodistes, inclosa la rossa que es passeja de tant en tant per Can Barça obrint portes gràcies a la cadència de les sevs natges. Et passes dos mesos perseguint al Manito Marquez, i la paia aquesta sempre té les portes obertes. Bé, no m'hauria de sorpendre. Si molts teniu fobies als anglesos, alguns les tenim als Mexicans. Per cert, Sacarina i Bruixa, esperem un relat de les vacances.
CIUTAT BADIA. I si no hi haguessin diaris i ràdios?...de que treballarien els entranyables membres de Ciutat Badia?. Jo en veig algun treballant a una tenda Emilio Tucci de Passeig de Gracia. I el gran cap de C.B.?. Alcalde d'un poble de 20 habitants?. Doble de Bela Lugosi a alguna peli de Serie B com"Desmadre en Transilvania"?.
I el que és pitjor, que en seria de nosaltres?. Si deixem de ser periodistes, ens quedariem només en alcoholics. Ara sóm periodistes alcoholics. S'accepten propostes sobre que en seria de la gent de C.B. o de la sala de premsa del Barça. Jo crec que cert redactor de cert diari del grup Godó -i no l'esportiu-, tornaria al capdavant de Counting Crows, el grup que va abandonar per dedicar-se al periodisme.
Estic fotudament mandros. Després d'una setmana amb Chelsea i Real Mandril, m'agafa un profund sentiment de mandra. Com si una mosca tse-tse m'hagues picat a la soca dels ous i nomès tingui ganes de dormir. Com una puta marmota. Marmota, animal que em fa pensar en una gran peli, "Atrapado en el tiempo", amb Bill Murray. Una gran peli, no com "Big".
Total, que si aquests darrers dies han escrit gairebé més els anònims (i no tant anònims), enlloc dels boy-scoutts, he pensat que jo també podia fer vaga. Però bé, tinc cinc minuts abans del gran clàssic. Un blogg sense entrades escrites no té massa sentit, com tampoc ho tindria el Barça sense la premsa. Ho pensava ahir. Hi ha una peli que juga amb una idea semblant: que passaria a Estats Units si tots els mexicans que hi viuen i treballen no hi fossin?. ( http://www.undiasinmexicanos.com film explica que els empresaris haurien de netejar-se la merda, cuidar el jardí, que l'economia s'aniria a la merda...bé, tipic film "progre-moderno", que m'ha fet pensar sobre que en seria del Barça sense la premsa?. Que en seria del club que va neixer gràcies a l'anunci del suiss Gamper a un diari esportiu?. Seria igual de gran, el Més que un club?. Ens vindrien a darrera suplicant que seguissim practicant l'art de la felatio?
Qui ho sap. Imaginem que els diaris esportius no hi són, o no escriuen ni una ratlla del Barça. I que els esports, a les ràdios, quedessin marginats a petites mencions, tal i com crec que algun iluminat desitjava per Catalunya Radio. Durant les eleccions, els candidats haurien d'anar a diaris d'informació general per quedar amagats en uns baixos al final de tot. Com arribarien als socis?. Fent com Jordi Medina, que passejava pels carrers?. Un mite del Barça, aquell de la derrota en Copa al Bernabeu per 12 a 1, va ser possible gràcies a que un periodista esportiu va decidir dir la veritat (pressions als blaugrana perquè perdessin) malgrat la censura. Llàstima que el periodista era José Antonio Samaranch, qui per un sol dia en la seva vida va anar contra el règim...que en seria del Barça sense l'Urruti t'estimo, sense Pizzi sos Macanudo, "Eto'o, Eto'oooo", i la gent comprant tots els diaris quan es guanya?.
EL VODKA, MOSKOVSKAYA. Que ningú es pensi que vaig veure el film dels mexicans emocionat. No hi ha cosa que em faci més rabia que un mexicà, els tinc fobia per culpa dels seus periodistes, inclosa la rossa que es passeja de tant en tant per Can Barça obrint portes gràcies a la cadència de les sevs natges. Et passes dos mesos perseguint al Manito Marquez, i la paia aquesta sempre té les portes obertes. Bé, no m'hauria de sorpendre. Si molts teniu fobies als anglesos, alguns les tenim als Mexicans. Per cert, Sacarina i Bruixa, esperem un relat de les vacances.
CIUTAT BADIA. I si no hi haguessin diaris i ràdios?...de que treballarien els entranyables membres de Ciutat Badia?. Jo en veig algun treballant a una tenda Emilio Tucci de Passeig de Gracia. I el gran cap de C.B.?. Alcalde d'un poble de 20 habitants?. Doble de Bela Lugosi a alguna peli de Serie B com"Desmadre en Transilvania"?.
I el que és pitjor, que en seria de nosaltres?. Si deixem de ser periodistes, ens quedariem només en alcoholics. Ara sóm periodistes alcoholics. S'accepten propostes sobre que en seria de la gent de C.B. o de la sala de premsa del Barça. Jo crec que cert redactor de cert diari del grup Godó -i no l'esportiu-, tornaria al capdavant de Counting Crows, el grup que va abandonar per dedicar-se al periodisme.
dijous, d’octubre 19, 2006
ELS DIMARTS SEMPRE TROBES ALGO OBERT..... pel petit bisbe arlequinat
Em cago amb els putos anglesos. S'hauria d'enfonsar la illa. O millor, que quedin com Alcatraz, rodejats de taurons, amb l'espai aeri obert, i que no puguin moure's d'allà. Que es quedin al seu puto país, amb les seves manies, les seves fòbies i les seves mariconades. A part de ser una colla de reprimits indignes, en que tot és super car, en que ho volen fer tot al revés i diferent: conduixen per l'esquerre, tenen elements de mesur diferents, que si peus, milles, yardes i su puta madre. A més, es menja fatal!! No saben servir alcohol, sempre amb el puto dosificador... No saben parlar anglès!! No se'ls enten quan parlen. Però el pitjor de tot, el més lamentable, són les estúpides mesures de seguretat als aeroports per aquesta mena d'acolloniment que tenen per l'amenaça terrorista. Primer de tot, com deia la meva mare: si no vols pols no vagis a l'era. Per tant, si et fots amb els mohameds, els envaeixes; llavors no et queixes si els tios se t'enfaden i es volen venjar.
I no cal, inútils anglesos, que en un vol xàrter, de l'expedició del Barça, a les dues de la matinada, s'hagin de passar tots els controls de màxima seguretat com si fossim terroristes: no es va poder pujar cap líquid a l'avió: ni l'encenedor, ni el sabó, ni el desodorant!! I el que és pitjor. Llarga cua per passar el control de metalls, i s'havia de passar descalç!! Des de Pepe Gutierrez a Ronaldinho!! Tots es van haver de descalçar per si tenien Goma 2 a la sola de les sabates. A cagar!! I després tres mil hores a l'avió per tal de carregar tot l'equipatge, perquè havia de ser minuciosament estudiat per si Sylvinho se li havia ocorregut volar l'avió del Barça...
Ja vindreu ja, desgraciats!! Ja vindreu a Lloret a emborratxar-vos i a fer la pena que feu, turistes de merda!! Ja vindreu a posar-vos vermells i a cremar-vos!! A veure una mica el sol que al vostre puto país no podeu gaudir mai... Ja vindreu amb els vostres mitjonets blancs i sandàlies, ridículs de merda!! A cagar!!! Que s'enfonsi la illa!!!
Ah! I ja no parlem de la puta monarquia que tenen, plena de borratxos i puteros... Que s'enfonsi Anglaterra!
MISSA D'ONZE
Barça, espavila. Menys bikini, menys Sol, i més entrenar. Prou ja de la farça de Ronaldinho, Deco, Edmilson, i alguns més que gairebé surten més de festa que jo. Patètic com s'arrosseguen pel camp. Entre els que arriben ressacosos al partit, i després físicament no rendeixen, i les rotacions lamentables de l'amic Rijkaard, aquest any no farem res de res. Perquè, algú li pot explicar a Rijkaard que Motta no pot jugar al Barça? I entre Zambrotta i Belleti, tampoc caldria que ho fes Oleguer? Que per posar a Marquez de pivot defensiu no l'expulsarem del país?
BENEDICCIÓ
La bruixa i el sacarina ja han acabat les seves vacances a Londres, amb un bon balanç: mirant partits des dels pubs, i sense conseguir cap més entrevista o tall de veu, del que Chelsea TV els hi donava. Felicitats. No esperavem menys de vosaltres.
L'ARLEQUINAT
Hem resurgit! Gran victòria al Barça C, per dos a cero en lliga, i estem a un punt del lider; i gran victòria 1 a 2 a l'Espanyol B en el partit d'anada de la final territorial de la Copa Federació. Aquest diumenge partit nostàlgic, que si no fós pel Madrid - Barça, hi podríem haver anat tots en expedició: Perelada - Sabadell!!
Em cago amb els putos anglesos. S'hauria d'enfonsar la illa. O millor, que quedin com Alcatraz, rodejats de taurons, amb l'espai aeri obert, i que no puguin moure's d'allà. Que es quedin al seu puto país, amb les seves manies, les seves fòbies i les seves mariconades. A part de ser una colla de reprimits indignes, en que tot és super car, en que ho volen fer tot al revés i diferent: conduixen per l'esquerre, tenen elements de mesur diferents, que si peus, milles, yardes i su puta madre. A més, es menja fatal!! No saben servir alcohol, sempre amb el puto dosificador... No saben parlar anglès!! No se'ls enten quan parlen. Però el pitjor de tot, el més lamentable, són les estúpides mesures de seguretat als aeroports per aquesta mena d'acolloniment que tenen per l'amenaça terrorista. Primer de tot, com deia la meva mare: si no vols pols no vagis a l'era. Per tant, si et fots amb els mohameds, els envaeixes; llavors no et queixes si els tios se t'enfaden i es volen venjar.
I no cal, inútils anglesos, que en un vol xàrter, de l'expedició del Barça, a les dues de la matinada, s'hagin de passar tots els controls de màxima seguretat com si fossim terroristes: no es va poder pujar cap líquid a l'avió: ni l'encenedor, ni el sabó, ni el desodorant!! I el que és pitjor. Llarga cua per passar el control de metalls, i s'havia de passar descalç!! Des de Pepe Gutierrez a Ronaldinho!! Tots es van haver de descalçar per si tenien Goma 2 a la sola de les sabates. A cagar!! I després tres mil hores a l'avió per tal de carregar tot l'equipatge, perquè havia de ser minuciosament estudiat per si Sylvinho se li havia ocorregut volar l'avió del Barça...
Ja vindreu ja, desgraciats!! Ja vindreu a Lloret a emborratxar-vos i a fer la pena que feu, turistes de merda!! Ja vindreu a posar-vos vermells i a cremar-vos!! A veure una mica el sol que al vostre puto país no podeu gaudir mai... Ja vindreu amb els vostres mitjonets blancs i sandàlies, ridículs de merda!! A cagar!!! Que s'enfonsi la illa!!!
Ah! I ja no parlem de la puta monarquia que tenen, plena de borratxos i puteros... Que s'enfonsi Anglaterra!
MISSA D'ONZE
Barça, espavila. Menys bikini, menys Sol, i més entrenar. Prou ja de la farça de Ronaldinho, Deco, Edmilson, i alguns més que gairebé surten més de festa que jo. Patètic com s'arrosseguen pel camp. Entre els que arriben ressacosos al partit, i després físicament no rendeixen, i les rotacions lamentables de l'amic Rijkaard, aquest any no farem res de res. Perquè, algú li pot explicar a Rijkaard que Motta no pot jugar al Barça? I entre Zambrotta i Belleti, tampoc caldria que ho fes Oleguer? Que per posar a Marquez de pivot defensiu no l'expulsarem del país?
BENEDICCIÓ
La bruixa i el sacarina ja han acabat les seves vacances a Londres, amb un bon balanç: mirant partits des dels pubs, i sense conseguir cap més entrevista o tall de veu, del que Chelsea TV els hi donava. Felicitats. No esperavem menys de vosaltres.
L'ARLEQUINAT
Hem resurgit! Gran victòria al Barça C, per dos a cero en lliga, i estem a un punt del lider; i gran victòria 1 a 2 a l'Espanyol B en el partit d'anada de la final territorial de la Copa Federació. Aquest diumenge partit nostàlgic, que si no fós pel Madrid - Barça, hi podríem haver anat tots en expedició: Perelada - Sabadell!!
dilluns, d’octubre 16, 2006
D’EMPEUS CONTRA SALA i MARTÍN pel cansalader de Gràcia
Coincidint amb el dia que tots ens havíem d’aixecar no sé exactament contra què (la fam?!), i amb el dia en què el món està en peu de guerra contra el puto DVD de CiU, faré una petita incursió a la campanya electoral per aixecar-me contra i cagar-me en l’ínclit Xavier Sala i Martín.
Aquesta llumenera de l'economia sortosament exiliat a Nova York ara exerceix de periodista per obra i gràcia de La Vanguardia, i es dedica a fer entrevistes als candidats a la presidència de la Generalitat. No sé si en farà gaire més, però avui ha començat amb Montilla. Vagi per endavant que un servidor seria l’última persona que votaria el doble de Sergi Mas, de fet preferiria tallar-me les dues mans abans de fer-ho, i fins i tot els peus si calgués evitar temptacions. Nota mental: això em recorda la famosa frase perpetrada pel mateix Montilla “estem lligats de maus i pens” (sic) quan no podia resoldre no sé quin problema. Al que anava: avui Sala i Martín l’ha entrevistat amb una categoría inferior a la de les seves tristament famoses americanes.
El millor és que l’entradeta de l’entrevista ja avisa que Sala i Martín és “provocador, impertinent, tossut i polèmic”. Tot veritat. Jo encara i afegiria algun adjectiu més però ho resumirem amb impresentable. Doncs bé, el novaiorquès més llest de la classe es dedica durant dues pàgines senceres a fotre-li entrades a l’altura del genoll al pobre Montilla, amb arguments alguns certs altres totalment oportunistes i manipulats, que el self-made de Cornellà va encaixant com pot.
El que em fot és que, d’entrada, l’entrevista no t’aporta res de nou sobre l’interfecte (que, en principi, seria l’objectiu) perquè no passa de ser una discussió entre l’un i l’altre. I el que m’indigna és que tot plegat em sona a lliçó de Sala i Martín a la resta d’inútils mileuristes que ens arrosseguem per aquesta professió. “Mireu, desgraciats, com que hi parlaré avui i no l’hauré de tornar a veure en tota la meva vida, vomitaré sobre Montilla totes les afirmacions que em semblin i em quedaran dues pàgines que em pagaran a preu d’or i que, amb una mica de sort, demà em publicaran al The Sun, de tan sensacionalistes com són”, deu pensar el mite de les americanes discretes. Si jo treballes a Política de La Vanguardia, ja l’hauria penjat de la planta 15.
En resum, que aquest mite ressaviat vingut a llepaculs de Laporta (o és Laporta qui li llepa el cul a ell?) ha tornat a fer una exhibició de l’escassa classe que té. Potser estic equivocat i ara aconseguir que l’entrevistat se t’aixequi de la cadira és un mèrit, o potser ho van explicar l’últim any de carrera. Ho sento, no hi vaig anar. És trist comprovar que, com més pallasso ets, millor et va.
I ja que hi sóc: encara que fos de la gestora, sens dubte aquest personatge és el pitjor president de la història del Barça. És el mateix desgraciat que va dir que “el carnet del Barça és barat”, que es pavonejava que tenia 18 entrades per la final de París i que ens avergonyia amb aquelles americanes fetes a l’Índia que probablement teixia una nena de 12 anys. Lliçons, les justes.
MÉS BACARDI
El FCnBa ja està en 3 de 4. Això cada dia va millor.
L’ALMAX
Autorajada. Després de 107 anys queixant-nos que els àrbitres són franquistes i madridistes, tots plegats hauríem de reconèixer que ahir al Sevilla li van robar el partit. O si ho preferiu, que ens el van regalar. Insisteixo, jo el primer.
AFTER HOUR
Alcalde, és molt demanar que facis els teus concursos el dia que et toca? I, per Déu, Salva era central, no davanter.
BRUIXA, PREN-TE UNA TIL·LA
O millor un te. T’adjunto un e-mail rebut el 26 de setembre de l’AIPS que potser et serà d’utilitat en futures vacances angleses:
“Premier value for the AIPS card By Keir Radnedge
Coincidint amb el dia que tots ens havíem d’aixecar no sé exactament contra què (la fam?!), i amb el dia en què el món està en peu de guerra contra el puto DVD de CiU, faré una petita incursió a la campanya electoral per aixecar-me contra i cagar-me en l’ínclit Xavier Sala i Martín.
Aquesta llumenera de l'economia sortosament exiliat a Nova York ara exerceix de periodista per obra i gràcia de La Vanguardia, i es dedica a fer entrevistes als candidats a la presidència de la Generalitat. No sé si en farà gaire més, però avui ha començat amb Montilla. Vagi per endavant que un servidor seria l’última persona que votaria el doble de Sergi Mas, de fet preferiria tallar-me les dues mans abans de fer-ho, i fins i tot els peus si calgués evitar temptacions. Nota mental: això em recorda la famosa frase perpetrada pel mateix Montilla “estem lligats de maus i pens” (sic) quan no podia resoldre no sé quin problema. Al que anava: avui Sala i Martín l’ha entrevistat amb una categoría inferior a la de les seves tristament famoses americanes.
El millor és que l’entradeta de l’entrevista ja avisa que Sala i Martín és “provocador, impertinent, tossut i polèmic”. Tot veritat. Jo encara i afegiria algun adjectiu més però ho resumirem amb impresentable. Doncs bé, el novaiorquès més llest de la classe es dedica durant dues pàgines senceres a fotre-li entrades a l’altura del genoll al pobre Montilla, amb arguments alguns certs altres totalment oportunistes i manipulats, que el self-made de Cornellà va encaixant com pot.
El que em fot és que, d’entrada, l’entrevista no t’aporta res de nou sobre l’interfecte (que, en principi, seria l’objectiu) perquè no passa de ser una discussió entre l’un i l’altre. I el que m’indigna és que tot plegat em sona a lliçó de Sala i Martín a la resta d’inútils mileuristes que ens arrosseguem per aquesta professió. “Mireu, desgraciats, com que hi parlaré avui i no l’hauré de tornar a veure en tota la meva vida, vomitaré sobre Montilla totes les afirmacions que em semblin i em quedaran dues pàgines que em pagaran a preu d’or i que, amb una mica de sort, demà em publicaran al The Sun, de tan sensacionalistes com són”, deu pensar el mite de les americanes discretes. Si jo treballes a Política de La Vanguardia, ja l’hauria penjat de la planta 15.
En resum, que aquest mite ressaviat vingut a llepaculs de Laporta (o és Laporta qui li llepa el cul a ell?) ha tornat a fer una exhibició de l’escassa classe que té. Potser estic equivocat i ara aconseguir que l’entrevistat se t’aixequi de la cadira és un mèrit, o potser ho van explicar l’últim any de carrera. Ho sento, no hi vaig anar. És trist comprovar que, com més pallasso ets, millor et va.
I ja que hi sóc: encara que fos de la gestora, sens dubte aquest personatge és el pitjor president de la història del Barça. És el mateix desgraciat que va dir que “el carnet del Barça és barat”, que es pavonejava que tenia 18 entrades per la final de París i que ens avergonyia amb aquelles americanes fetes a l’Índia que probablement teixia una nena de 12 anys. Lliçons, les justes.
MÉS BACARDI
El FCnBa ja està en 3 de 4. Això cada dia va millor.
L’ALMAX
Autorajada. Després de 107 anys queixant-nos que els àrbitres són franquistes i madridistes, tots plegats hauríem de reconèixer que ahir al Sevilla li van robar el partit. O si ho preferiu, que ens el van regalar. Insisteixo, jo el primer.
AFTER HOUR
Alcalde, és molt demanar que facis els teus concursos el dia que et toca? I, per Déu, Salva era central, no davanter.
BRUIXA, PREN-TE UNA TIL·LA
O millor un te. T’adjunto un e-mail rebut el 26 de setembre de l’AIPS que potser et serà d’utilitat en futures vacances angleses:
“Premier value for the AIPS card By Keir Radnedge
The AIPS card has gained new status within European football after agreement with the English FA Premier League on match accreditation applications.This development follows an increasing number of protests from foreign reporters over access to Premier League matches. Many have been turned away through lack of the necessary licence, a unique system operating in English football.Media access in the Premier League (and the lower three divisions in the Football League) is regulated between the Leagues and the clubs. The licensing system was created initially to control commercial photography. This was later extended to include the print media and websites.Every publication seeking journalistic access must hold a licence for either the season or a one-off match. The licence also demands a public liability insurance.Europe's highest average attendances may be in Germany's Bundesliga but, worldwide, by far the most popular football is the English version. This is reflected in significant income from worldwide TV sales. In return, many foreign publications want access to Premier League press tribunes.A major problem for the Premier League - and also for AIPS and bona fide working journalists - is the number of bogus match applications to both the League and its clubs.Unfortunately, some press departments have used the absence of a season-long licence as an easy excuse with which to reject accreditation applications - contrary to Premier League rules.Hopefully, such practices have now been effectively outlawed by the new agreement between AIPS and the Premier League.Foreign journalists wishing to cover Premier League matches on a one-off basis should send applications SIMULTANEOUSLY to both the home club and the Premier League press office (fax +44 207 864 9221).The League now holds a list of all AIPS members from seven major European nations and they will be granted a single-match licence immediately.The League will notify both the publication and the club simultaneously within 24 hours. Membership of AIPS will also be taken as meaning that the publication or agency concerned does hold the requisite public liability insurance.The AIPS member countries concerned are Belgium, France, Germany, Holland, Italy, Portugal and Spain. For other countries, the Premier League's media department has undertaken to check membership status direct with the AIPS Football Commission.Each club retains the ultimate right to decide whether to accept or reject an accreditation application. However, a certain percentage of each press tribune should, under League rules, be available for foreign media. The League has promised to remind clubs of that obligation.Foreign reporters wishing to apply for Premier League match accreditation are advised to contact both the club and Premier League simultaneously by fax or email using the following wording:"""I wish to apply on behalf of [publication] for written press access in the name of [journalist] for the [home club] v [away club] match on [date]. This application note is both notification to your club and also an application, for Premier League attention, for a single-match licence under the terms of the agreement with AIPS."
Ja ho veus. Ni puta idea.
EL PITJOR ONZE DE LA HISTÒRIA DEL BARÇA Pel futur alcalde de Laxe
Continuem amb el concurs que plantejàvem la setmana passada i a partir d'avui iniciem les votacions per escollir el pitjor onze de la història del Barça. Gràcies a tots els que heu enviat i proposat noms, ara ja tenim la llista completa de candidats, tot i que la votació és oberta, per tant podeu incloure al vostre onze cutre els jugadors que volgueu (excepte Gabri, que no participa al concurs), però per ajudar a recordar futbolistes lamentables aqui teniu una llista de candidats, de la que segur que sortiràn la majoria d'equips escollits. Per una questió d'edat, la majoria de candidats han jugat al Barça als darrers 20 anys, perquè els d'abans no els he vist jugar i no els recordo. A la llista he afegit les propostes que ha rebut, fins i tot els tius que no tinc ni idea de què jugaven.
El dia en el que France Football publica la llista de candidats a la pilota d'or, rajarxrajar publica la llista de candidats al pitjor onze de la història del Barça. Aqui la teniu:
Porters: Busquets, Lopetegui, Angoy, Enke, Dutruel, Ramallets, Huguet, Llagostera, Rustu
Defenses: Christanval, Bogarde, Okunowo, Mario, Sánchez Jara, Fernando Navarro, Marcelo, Sergi Barjuan, Andersson, Juanjo, Oscar López, Fradera, Frank de Boer, Abelardo, Dehu, Pellegrino, Serna
Migcampistes: Gerard, Motta, Romerito, Eskurza, Bio, Riquelme, Rochemback, José Mari, Carrasco, Ciric, Mario Rosas, Moratalla, Manolo Hierro, Ronald de Boer, Litmanen, Amunike, Prosinecki, Petit, De la Peña, Ivan Iglesias, Oscar Garcia
Davanters: Geovanni, Overmars, Triguinho, Alfonso, Escaich, Korneiev, Onésimo, Danny Muller, Hughes, Kodro, Nano, Ezquerro, Cuellar, Salva, Simao, Dugarry, Quaresma, Jordi Cruyff
Tius que no sé de que juguen: Adjutori Serrat, Albadalejo, Tarrés, Cleo, Morán, Pérez
Insisteixo, Gabri no és escollible. Són normes de la organització. Ho lamento.
Com els amics de Mundo Deportivo, podeu fer l'equip amb un sistema 3-4-3, 4-3-3, 4-4-2 o el que us roti.
A partir d'aqui espero les vostres votacions en els comentaris adjunts a aquest article. La setmana que ve farem un repàs a la classificació i animo a que ho feu còrrer per les redaccions, quanta més gent voti millor, més riurem. Volem conèixer quin és el pitjor onze de la història del Barça. Un cop el tinguem, mirarem de muntar un partit amistós entre la selecció de premsa i aquest gloriós equip que passarà a la història del Barça, encara que sigui per motius patètics.
Us agraiexo també els que he proposat presidents patètics, però en aquest cas està cantat que guanyarà Joan Gaspart, secundat per Enric Reyna i els seus sobres.
Si voleu votar l'entrenador per aquest equip, endavant. En aquest cas també proposem una sèrie de noms, en la que també surten els assistents mítics com Mourinho o els vividors com Hoek:
Van Gaal, Rifé, De la Cruz, Antic, Serra Ferrer, Luis Aragonés, Mourinho, Frans Hoek, Rexach, Andries Jonker, Van der Lem, Venables, Menotti, Lattek, Laureano Ruiz, Domingo Balmanya "totalmente de acuerdo José María...". Vosaltres mateixos.
SWEET HOME PERALADA
Qué maco és treballar sense televisions. La majoria de gent està indignada per l'absència de càmeres ahir al Barça-Sevilla, però els que seguim els partits a peu de gespa vem viure una tarda fantàstica, sense tripodes i càmeres que ens tapessin la visibilitat. Per un cop a la vida vaig veure el còrner del gol Sud durant tot el partit i vaig poder seguir les evolucions de Messi per la banda dreta fins a la linia de fons i no fins a la de tres quarts, com és habitual. Beneida absència de les teles, quina tranquilitat sense les càmeres a peu de gespa, espero que més clubs facin com el Sevilla...
CIUTAT BADIA
El espacio de hoy de Ciutat Badia no hablará del departamento de comunicación del Barça, como es habitual, sino que está dedicado a nuestro 'gurú', ídolo y maestro Miguel Gutiérrez, por eso no escribo en catalán, como deferencia al amigo Louis, al que la prensa catalana espera homenajear con motivo de nuestra inminente visita a Madrid. Me consta que el maestro Miguel Gutiérrez conoce de la existencia de nuestro blog y por esa razón le mando un saludo desde aquí. Espero verte en Madrid, amigo Louis/Miguel, dónde acudiré con la libreta (nunca mejor dicho...) y el boli a punto para tomar nota de todo lo que digas. Eres nuestra referencia a la hora de rajar, somos meros aprendices a tu lado.
Continuem amb el concurs que plantejàvem la setmana passada i a partir d'avui iniciem les votacions per escollir el pitjor onze de la història del Barça. Gràcies a tots els que heu enviat i proposat noms, ara ja tenim la llista completa de candidats, tot i que la votació és oberta, per tant podeu incloure al vostre onze cutre els jugadors que volgueu (excepte Gabri, que no participa al concurs), però per ajudar a recordar futbolistes lamentables aqui teniu una llista de candidats, de la que segur que sortiràn la majoria d'equips escollits. Per una questió d'edat, la majoria de candidats han jugat al Barça als darrers 20 anys, perquè els d'abans no els he vist jugar i no els recordo. A la llista he afegit les propostes que ha rebut, fins i tot els tius que no tinc ni idea de què jugaven.
El dia en el que France Football publica la llista de candidats a la pilota d'or, rajarxrajar publica la llista de candidats al pitjor onze de la història del Barça. Aqui la teniu:
Porters: Busquets, Lopetegui, Angoy, Enke, Dutruel, Ramallets, Huguet, Llagostera, Rustu
Defenses: Christanval, Bogarde, Okunowo, Mario, Sánchez Jara, Fernando Navarro, Marcelo, Sergi Barjuan, Andersson, Juanjo, Oscar López, Fradera, Frank de Boer, Abelardo, Dehu, Pellegrino, Serna
Migcampistes: Gerard, Motta, Romerito, Eskurza, Bio, Riquelme, Rochemback, José Mari, Carrasco, Ciric, Mario Rosas, Moratalla, Manolo Hierro, Ronald de Boer, Litmanen, Amunike, Prosinecki, Petit, De la Peña, Ivan Iglesias, Oscar Garcia
Davanters: Geovanni, Overmars, Triguinho, Alfonso, Escaich, Korneiev, Onésimo, Danny Muller, Hughes, Kodro, Nano, Ezquerro, Cuellar, Salva, Simao, Dugarry, Quaresma, Jordi Cruyff
Tius que no sé de que juguen: Adjutori Serrat, Albadalejo, Tarrés, Cleo, Morán, Pérez
Insisteixo, Gabri no és escollible. Són normes de la organització. Ho lamento.
Com els amics de Mundo Deportivo, podeu fer l'equip amb un sistema 3-4-3, 4-3-3, 4-4-2 o el que us roti.
A partir d'aqui espero les vostres votacions en els comentaris adjunts a aquest article. La setmana que ve farem un repàs a la classificació i animo a que ho feu còrrer per les redaccions, quanta més gent voti millor, més riurem. Volem conèixer quin és el pitjor onze de la història del Barça. Un cop el tinguem, mirarem de muntar un partit amistós entre la selecció de premsa i aquest gloriós equip que passarà a la història del Barça, encara que sigui per motius patètics.
Us agraiexo també els que he proposat presidents patètics, però en aquest cas està cantat que guanyarà Joan Gaspart, secundat per Enric Reyna i els seus sobres.
Si voleu votar l'entrenador per aquest equip, endavant. En aquest cas també proposem una sèrie de noms, en la que també surten els assistents mítics com Mourinho o els vividors com Hoek:
Van Gaal, Rifé, De la Cruz, Antic, Serra Ferrer, Luis Aragonés, Mourinho, Frans Hoek, Rexach, Andries Jonker, Van der Lem, Venables, Menotti, Lattek, Laureano Ruiz, Domingo Balmanya "totalmente de acuerdo José María...". Vosaltres mateixos.
SWEET HOME PERALADA
Qué maco és treballar sense televisions. La majoria de gent està indignada per l'absència de càmeres ahir al Barça-Sevilla, però els que seguim els partits a peu de gespa vem viure una tarda fantàstica, sense tripodes i càmeres que ens tapessin la visibilitat. Per un cop a la vida vaig veure el còrner del gol Sud durant tot el partit i vaig poder seguir les evolucions de Messi per la banda dreta fins a la linia de fons i no fins a la de tres quarts, com és habitual. Beneida absència de les teles, quina tranquilitat sense les càmeres a peu de gespa, espero que més clubs facin com el Sevilla...
CIUTAT BADIA
El espacio de hoy de Ciutat Badia no hablará del departamento de comunicación del Barça, como es habitual, sino que está dedicado a nuestro 'gurú', ídolo y maestro Miguel Gutiérrez, por eso no escribo en catalán, como deferencia al amigo Louis, al que la prensa catalana espera homenajear con motivo de nuestra inminente visita a Madrid. Me consta que el maestro Miguel Gutiérrez conoce de la existencia de nuestro blog y por esa razón le mando un saludo desde aquí. Espero verte en Madrid, amigo Louis/Miguel, dónde acudiré con la libreta (nunca mejor dicho...) y el boli a punto para tomar nota de todo lo que digas. Eres nuestra referencia a la hora de rajar, somos meros aprendices a tu lado.
dissabte, d’octubre 14, 2006
BUTANITO, T'ENYORAVA...PER L'ESCORTA DE LA CAMPIONA
Primer, el ja mític Miguel Gutierrez ens fa passar una bona estona estomacant a cert personatge. Ben cert és que ell no ha de donar la cara a la sala de premsa del camp, però no deixa de dir res que no sigui fals. A aquest senyor li hauríem de donar un premi honorific. I després, en una entrevista al diari que precisament tant mal parat surt en el blog de Gutierrez (per culpa del personatge en qüestió) el gran, llegendari, i mític Butanito reparteix estopa a tort i a dret. Senyors, entrem en una era incerta en que la gent es pregunta si el periodisme seguirà sent una cosa seria, o serà, com diu el butano.. «un jajaja, jijiji». A Butanito també se li hauria de donar una premi, per ser un dels grans rajadors que ha parit l’humanitat. I a més, té part de raó, malgrat que jo defenso a Montes, i no el considero "un pallaso". Si Montes s'ho ha currat i pot fer el que li rota dels ous, un 10 per a ell. Ja m'agradaria a mi que em paguessin per voltar pel món parlant dels apats que m'he fotut, i les copes que repossen al meu ventre.
Centrant-me en la premsa escrita, que són mis menesters, té tela el que fem. La contraportada de l’As (que tots sabem que és dels apartats més mirats per tothom, jo el primer) no té nom. Si vull veure pit i cuixa compro la Playboy, doncs ja se sap que «ara també es llegeix». Ara, que la Gazzetta dello Sport, diari abans admirat, aquests dies fa una sèrie de repors sobre «Sexe i futbol», on futbolistes i les seves dones parlen de si va bé follar abans dels partits. La revista Calcio 200, també italiana, fa repors de les seguidores més sexys. I l'Olé argentí té la secció "la diosa del dia". No abandonem el tòpics de que els homes només parlen de futbol i dones, i de que l'esport és una cosa només per "machos". Però és clar, estem parlant d'Apaña, Italia i l'Argentina...sort de països moderns com...Suècia, on unes esquiadores es van fer fotos en boles, o Anglaterra, on es més famosa la novia de Wayne Rooney que Wayne Rooney.
Tetes a part, el Carca d'avui ens regala en portada com a única foto la d’un caball (???). Van camí de ser la versió esportiva de El Caso. La resta, en la linia. Ja sabem que l'Ash publica com entrevistes pròpies les rodes de premsa, i avui El 9 depressiu de Catalunya en publica una d'EFE també sense firmar. Aquest mateix diari fa dos dies posava en portada que el Barça potser jugaria amb el potent Amerixca de Mèxic. La "x" no sé si té res a veure amb el món de la pornografia. L'Sporc s'ha inventat la secció "el espia del Camp Nou", amb un disseny propi de comic manga per nens de 3 a 5 anys, i a El Musgo Deportivo...bé, a aquests avui els deixaré en pau, que ja fa temps que no s'inventen entrevistes a Riquelme. Bé, és el que ven. C’e la vie. Butano, torna ja.
...EL VODKA, MOSKOVSKAYA
Un detall. Prohibiria l’accés de periodistes mexicans al Camp Nou. Cansen, agobien. Que si «Rafa esto», que si «Rafa lo otro»...que si el Manito...i ara que si «el Club America en el mundial». Que un paio es cardi milers de quilometres per arribar a la sala de premsa del Barça nomes per fer una pregunta sobre el possible emparellament entre el Barça i l’America de Mèxic al mundialito del Japó, és trist. Sobretot perquè Rijkaard contesta una merda de resposta, i el mexicà no té res per vendre. Per cert, els xicanos ni saben que hauran de jugar amb el campió d’Àsia. Es creuen que jugaran amb l’Africà. Tant de bó els asiàtics es follin als mexicans, així ens estalviarem articles tòpics sobre el Piojo Lopez. Com els que ja he fet jo, per exemple.
RODOREDA NO M'ESTIMA
Agrair al Cansalader que ajudés a Aragones a romandre en el càrrec de la "Roja". Encraa podrem riure una mica més en partits oficials amb la disbauxa nacional. La Bruixa en canvi, no té tant sort i segueix de pega amb els caps de premsa. Els anglesos i els argentins s'hostien pel futbol i les Malvinas, pero es posen en comú en fotre la vida impossible a la Bruixa. Paciència, dona, paciència...se't perdona tot menys que acabis defensant el sistema de premsa del Barça un cop ho comparis amb el del potent Reading.
Primer, el ja mític Miguel Gutierrez ens fa passar una bona estona estomacant a cert personatge. Ben cert és que ell no ha de donar la cara a la sala de premsa del camp, però no deixa de dir res que no sigui fals. A aquest senyor li hauríem de donar un premi honorific. I després, en una entrevista al diari que precisament tant mal parat surt en el blog de Gutierrez (per culpa del personatge en qüestió) el gran, llegendari, i mític Butanito reparteix estopa a tort i a dret. Senyors, entrem en una era incerta en que la gent es pregunta si el periodisme seguirà sent una cosa seria, o serà, com diu el butano.. «un jajaja, jijiji». A Butanito també se li hauria de donar una premi, per ser un dels grans rajadors que ha parit l’humanitat. I a més, té part de raó, malgrat que jo defenso a Montes, i no el considero "un pallaso". Si Montes s'ho ha currat i pot fer el que li rota dels ous, un 10 per a ell. Ja m'agradaria a mi que em paguessin per voltar pel món parlant dels apats que m'he fotut, i les copes que repossen al meu ventre.
Centrant-me en la premsa escrita, que són mis menesters, té tela el que fem. La contraportada de l’As (que tots sabem que és dels apartats més mirats per tothom, jo el primer) no té nom. Si vull veure pit i cuixa compro la Playboy, doncs ja se sap que «ara també es llegeix». Ara, que la Gazzetta dello Sport, diari abans admirat, aquests dies fa una sèrie de repors sobre «Sexe i futbol», on futbolistes i les seves dones parlen de si va bé follar abans dels partits. La revista Calcio 200, també italiana, fa repors de les seguidores més sexys. I l'Olé argentí té la secció "la diosa del dia". No abandonem el tòpics de que els homes només parlen de futbol i dones, i de que l'esport és una cosa només per "machos". Però és clar, estem parlant d'Apaña, Italia i l'Argentina...sort de països moderns com...Suècia, on unes esquiadores es van fer fotos en boles, o Anglaterra, on es més famosa la novia de Wayne Rooney que Wayne Rooney.
Tetes a part, el Carca d'avui ens regala en portada com a única foto la d’un caball (???). Van camí de ser la versió esportiva de El Caso. La resta, en la linia. Ja sabem que l'Ash publica com entrevistes pròpies les rodes de premsa, i avui El 9 depressiu de Catalunya en publica una d'EFE també sense firmar. Aquest mateix diari fa dos dies posava en portada que el Barça potser jugaria amb el potent Amerixca de Mèxic. La "x" no sé si té res a veure amb el món de la pornografia. L'Sporc s'ha inventat la secció "el espia del Camp Nou", amb un disseny propi de comic manga per nens de 3 a 5 anys, i a El Musgo Deportivo...bé, a aquests avui els deixaré en pau, que ja fa temps que no s'inventen entrevistes a Riquelme. Bé, és el que ven. C’e la vie. Butano, torna ja.
...EL VODKA, MOSKOVSKAYA
Un detall. Prohibiria l’accés de periodistes mexicans al Camp Nou. Cansen, agobien. Que si «Rafa esto», que si «Rafa lo otro»...que si el Manito...i ara que si «el Club America en el mundial». Que un paio es cardi milers de quilometres per arribar a la sala de premsa del Barça nomes per fer una pregunta sobre el possible emparellament entre el Barça i l’America de Mèxic al mundialito del Japó, és trist. Sobretot perquè Rijkaard contesta una merda de resposta, i el mexicà no té res per vendre. Per cert, els xicanos ni saben que hauran de jugar amb el campió d’Àsia. Es creuen que jugaran amb l’Africà. Tant de bó els asiàtics es follin als mexicans, així ens estalviarem articles tòpics sobre el Piojo Lopez. Com els que ja he fet jo, per exemple.
RODOREDA NO M'ESTIMA
Agrair al Cansalader que ajudés a Aragones a romandre en el càrrec de la "Roja". Encraa podrem riure una mica més en partits oficials amb la disbauxa nacional. La Bruixa en canvi, no té tant sort i segueix de pega amb els caps de premsa. Els anglesos i els argentins s'hostien pel futbol i les Malvinas, pero es posen en comú en fotre la vida impossible a la Bruixa. Paciència, dona, paciència...se't perdona tot menys que acabis defensant el sistema de premsa del Barça un cop ho comparis amb el del potent Reading.
divendres, d’octubre 13, 2006
MIGUEL GUTIERREZ SOMOS TODOS
No puc deixar de recomanar la lectura del blog de Miguel Gutierrez, alias Louis, en el que podem llegir una hostia en tota regla a l'amic Toni Frieros del diari Sport. El podeu trobar a www.lalibretadevangaal.blogspot.com
Aquest home és un mestre. Això si que es rajar per rajar i no les mariconades que fem darrerament. El nostre ídol, Miguel Gutierrez. A veure si n'aprenem una mica.
No puc deixar de recomanar la lectura del blog de Miguel Gutierrez, alias Louis, en el que podem llegir una hostia en tota regla a l'amic Toni Frieros del diari Sport. El podeu trobar a www.lalibretadevangaal.blogspot.com
Aquest home és un mestre. Això si que es rajar per rajar i no les mariconades que fem darrerament. El nostre ídol, Miguel Gutierrez. A veure si n'aprenem una mica.
ESCRIC PER NO FER UN LLEIG… per la bruixa d’or
Tard, ràpid i malament. Ho sé, però és que a diferència del cansalader que escriu i es respon a si mateix, la resta tenim feina. Davant l’expectació que aixeca el meu viatge per feina a Londres, us informo que encara no he fet les maletes.
He aprofitat els meus dies de festa per parlar amb tots els Simons ineptes d’Anglaterra. I jo que em pensava que l’any passat amb el Chelsea havia topat amb els responsables de premsa més ineficients del futbol mundial, o pitjor encara, massa eficients en la seva tasca: posar traves. Aquesta setmana he pogut comprovar dues coses: la primera, que tots els caps de premsa d’Anglaterra es diuen Simon i la segona, que dóna igual si es diuen Simon o no, perquè tots són igual d’imbècils. En un futur faré una tesi sobre aquesta espècie però així en una anàlisi ràpida diria que el problema és que són seguratas de disco frustrats que només tenen una vocació a la vida, dir-te que no, que allò que intentes fer, mai, mai, mai és possible. Per què? Doncs perquè no, senyoreta, perquè són les regles. You can’t, you can’t and you can’t. Les tres frases que més he escoltat en les meves agradables converses telefòniques amb els diversos Simons. Ah, i either you can’t.
Capítol apart mereix Míster Derek Jonson, amb noms i cognoms. Aquest individu té el poder --segons si es lleva amb el peu dret o l’esquerre-- de permetre’t treballar o no en un partit de la Premier. Segurament no hi havíeu pensat mai, però el Reading-Chelsea és un esdeveniment de caràcter mundial que aixeca una expectació indescriptible no només a Anglaterra sinó entre la premsa internacional. Un clàssic d’aquesta categoria no pot permetre que tres periodistes catalans vinguin a destorbar preguntant pel Barça. Recordeu la meva primera setmana del mundial? Ha tornat el malson. I gràcies a Derek, que va tenir la sort que a)sóc educada i b)no sé insultar en anglès. Com que l’IRA ha plegat, només li desitjo que algun dia, algun altre succedani de segurata de disco pugui pagar amb ell la seva frustració i prohibir-li de fer la seva feina simplement perquè són les “rules”.
Doncs res, companys, que aquesta setmana he afegit uns quants ninos vudú i, per evitar la dispersió del meu odi, el cansalader deixa de ser durant uns dies l’objectiu dels meus jocs de bruixeria.
Per cert, la setmana que ve, tornaré a ser baixa, inexplicablement, al luxós hotel de 5 estrelles on m’allotjo es veu que tenen un problema amb la connexió d’internet.
COP D’ESCOMBRA
No! No us puc portar res de Londres, perquè vaig a treballar! Sí, doneu-vos per al•ludits, ni boles de neu ni hòsties.
Tard, ràpid i malament. Ho sé, però és que a diferència del cansalader que escriu i es respon a si mateix, la resta tenim feina. Davant l’expectació que aixeca el meu viatge per feina a Londres, us informo que encara no he fet les maletes.
He aprofitat els meus dies de festa per parlar amb tots els Simons ineptes d’Anglaterra. I jo que em pensava que l’any passat amb el Chelsea havia topat amb els responsables de premsa més ineficients del futbol mundial, o pitjor encara, massa eficients en la seva tasca: posar traves. Aquesta setmana he pogut comprovar dues coses: la primera, que tots els caps de premsa d’Anglaterra es diuen Simon i la segona, que dóna igual si es diuen Simon o no, perquè tots són igual d’imbècils. En un futur faré una tesi sobre aquesta espècie però així en una anàlisi ràpida diria que el problema és que són seguratas de disco frustrats que només tenen una vocació a la vida, dir-te que no, que allò que intentes fer, mai, mai, mai és possible. Per què? Doncs perquè no, senyoreta, perquè són les regles. You can’t, you can’t and you can’t. Les tres frases que més he escoltat en les meves agradables converses telefòniques amb els diversos Simons. Ah, i either you can’t.
Capítol apart mereix Míster Derek Jonson, amb noms i cognoms. Aquest individu té el poder --segons si es lleva amb el peu dret o l’esquerre-- de permetre’t treballar o no en un partit de la Premier. Segurament no hi havíeu pensat mai, però el Reading-Chelsea és un esdeveniment de caràcter mundial que aixeca una expectació indescriptible no només a Anglaterra sinó entre la premsa internacional. Un clàssic d’aquesta categoria no pot permetre que tres periodistes catalans vinguin a destorbar preguntant pel Barça. Recordeu la meva primera setmana del mundial? Ha tornat el malson. I gràcies a Derek, que va tenir la sort que a)sóc educada i b)no sé insultar en anglès. Com que l’IRA ha plegat, només li desitjo que algun dia, algun altre succedani de segurata de disco pugui pagar amb ell la seva frustració i prohibir-li de fer la seva feina simplement perquè són les “rules”.
Doncs res, companys, que aquesta setmana he afegit uns quants ninos vudú i, per evitar la dispersió del meu odi, el cansalader deixa de ser durant uns dies l’objectiu dels meus jocs de bruixeria.
Per cert, la setmana que ve, tornaré a ser baixa, inexplicablement, al luxós hotel de 5 estrelles on m’allotjo es veu que tenen un problema amb la connexió d’internet.
COP D’ESCOMBRA
No! No us puc portar res de Londres, perquè vaig a treballar! Sí, doneu-vos per al•ludits, ni boles de neu ni hòsties.
dijous, d’octubre 12, 2006
Dijous Surto... pel Sacarina
Primer de tot, demanar excuses per la meva injustificable absència durant tants dies al rajarxrajar. Estimats lectors, segueixo en una crisi creativa profunda que confio no sigui terminal.
Tema Catalunya-Euskadi. Està tot dit. L’amic CaRnsalader està en el seu millor moment i les rajades són d’alt nivell. Els bascos ens han deixat retratats i Luque ens ha acabat rematant amb el guenyo de la mitjanit. Només un motiu per a l’esperança. Entre tant cateto i ex lladre de radiocassettes de cotxes redimit pel futbol hi ha algun jugador que no només sap llegir. Expliquen les males llengües que n’hi ha que fins i tot van entendre el que deia la pancarta reivindicativa del Mini Estadi (una nació, una selecció). I que alguns, pooooocs, hi dónen suport amb cert compromís. En fi, que com ha dit una estimada lectora del rajarxrajar en una tertúlia d’Onda Cero “los catalanes sois muy blandos”.
Més seleccions. Llegint la premsa del dilluns, la premsa espanyola of course, me n’adono. L’error és barrejar futbol i política. Com és que he tardat tant a obrir els ulls?. Però, és clar, només sóc jo qui no pot barrejar política i esport. Si es veu Catalonia is not Spain al Camp Nou, tots a l’audència Nacional (i si algú descobreix un tio amb peto fluorescent repartint pancartes independentistes il.legalitzen el club). Si a la publicitat lluminosa de la Nueva Condomina hi surt “agua para todos” enmig de l’Espanya-Argentina ningú diu res. En què quedem? Per cert, potser si que necessiten l’aigua veient com tenen la gespa del Camp.
Tallat sense sucre
No ens quedem curts. Si busquem el pitjor once de la història del Barça, busquem també la seva junta directiva ideal. Gaspart president, Reyna vicepresident primer, Trayter secretari i portaveu, Chicote, Catot, Sobrequés, Llauradó i els seus 900 vots....
Gintonic de Bombay
Sudamèrica no ha tingut mai massa futur. A partir d’ara no en té gens. En pocs dies, el Bisbe, l’escorta, la Campiona i l’amic JG a l’Argentina. Per si això no fos prou, el president del més que un club al món també a cal tango. I, per aca bar de rebentar el futur, Alfons Godall empenyent amb esperit humanitari a Brasil
Primer de tot, demanar excuses per la meva injustificable absència durant tants dies al rajarxrajar. Estimats lectors, segueixo en una crisi creativa profunda que confio no sigui terminal.
Tema Catalunya-Euskadi. Està tot dit. L’amic CaRnsalader està en el seu millor moment i les rajades són d’alt nivell. Els bascos ens han deixat retratats i Luque ens ha acabat rematant amb el guenyo de la mitjanit. Només un motiu per a l’esperança. Entre tant cateto i ex lladre de radiocassettes de cotxes redimit pel futbol hi ha algun jugador que no només sap llegir. Expliquen les males llengües que n’hi ha que fins i tot van entendre el que deia la pancarta reivindicativa del Mini Estadi (una nació, una selecció). I que alguns, pooooocs, hi dónen suport amb cert compromís. En fi, que com ha dit una estimada lectora del rajarxrajar en una tertúlia d’Onda Cero “los catalanes sois muy blandos”.
Més seleccions. Llegint la premsa del dilluns, la premsa espanyola of course, me n’adono. L’error és barrejar futbol i política. Com és que he tardat tant a obrir els ulls?. Però, és clar, només sóc jo qui no pot barrejar política i esport. Si es veu Catalonia is not Spain al Camp Nou, tots a l’audència Nacional (i si algú descobreix un tio amb peto fluorescent repartint pancartes independentistes il.legalitzen el club). Si a la publicitat lluminosa de la Nueva Condomina hi surt “agua para todos” enmig de l’Espanya-Argentina ningú diu res. En què quedem? Per cert, potser si que necessiten l’aigua veient com tenen la gespa del Camp.
Tallat sense sucre
No ens quedem curts. Si busquem el pitjor once de la història del Barça, busquem també la seva junta directiva ideal. Gaspart president, Reyna vicepresident primer, Trayter secretari i portaveu, Chicote, Catot, Sobrequés, Llauradó i els seus 900 vots....
Gintonic de Bombay
Sudamèrica no ha tingut mai massa futur. A partir d’ara no en té gens. En pocs dies, el Bisbe, l’escorta, la Campiona i l’amic JG a l’Argentina. Per si això no fos prou, el president del més que un club al món també a cal tango. I, per aca bar de rebentar el futur, Alfons Godall empenyent amb esperit humanitari a Brasil
dimecres, d’octubre 11, 2006
Ciutadans del blog, ja sóc aquí!!!! .....pel petit bisbe arlequinat
Després d'unes més que merescudes vacances a l'altre punta de món, i demanant disculpes per les meves absències al blog. Aquí estem de nou. Un cop he pogut contrastar que l'afició del Barça és una merda. D'acord, potser peco de ventatgista, però després d'estar al Monumental i disfrutar com un boig del River - Boca, he arribat a la conclusió que qualsevol afició de qualsevol equip argentí és millor que la del Barça. Animen, guanyin o perdin, ho senten, en parlen tot el dia, hi entenen de futbol! Espectacular. La veritat és que ja m'havia quedat clar tot viatjant per aquests camps de Déu i veient aficions de Rússia, Grècia, Turquia, Itàlia o Anglaterra. El cert és que quan déiem que érem del Barça, reien, i se n'enfotien de com era l'afició culé. I clar, no teníem arguments per rebatre'ls.
Nosaltres amb els nostres mosaics, els nostres càntics: "O le le, o la la, ser del Barça és, el millor que hi ha", retornant entrades de tots els partits internacionals, i barallant-nos, això sí, per aconseguir entrades per les finals. I ja està: som la millor afició del món. Quina farsa!! Algun dia algú, periodista o jugador, directiu o seguidor, s'atrevirà a reconéixer que la del Barça és de les pitjors aficions del món?
I ja no parlem de com es xiula als jugadors quan porten un quart d'hora jugant malament, i s'aplaudeix a l'inútil de torn que va corrents a buscar una pilota que tothom sap que no hi arribarà... És xiula el talent, com Rivaldo, una de les injustícies més grans de l'afició; i s'aplaudeix les toies que fan sprints com Puyol.
MISSA D'ONZE
Veig que la bruixa tampoc va escriure la setmana passada, i aquesta ja ho veurem. Suposo que deu estar enfeinada fent les maletes, lògicament emportant-se poques coses per tal de poder tornar amb totes les compres que farà en aquestes vacances pagades per l'agència de viatges Rac, amb una sola C, no confondre amb l'altre agència amb dues C, conegudes pels seus econòmics preus...
Per cert cansalader, espero amb ansietat les teves cròniques amb la fauna de la selecció. Segur que has viscut episodis i anècdotes tremendes. Records al Pipi!!!
BENEDICCIÓ
Ara ve l'hora de la veritat per Ciutat Badia. En aquesta duríssima setmana que ens espera, amb Chelsea i Madrid pel mig, i amb el munt de peticions d'entrevistes que s'han fet, veurem com responen. Es notarà la baixa del Gus? Segur. Quants jugadors hauran marxat, no l'he vist, no m'he enrecordat, ara et dic algo; sentirem? Sempre els quedarà el recurs que altres club treballen pitjor (si no pregunteu-li a la bruixa amb el seu amic del Chelsea); però no ens enganyem, quants clubs treballen millor? Us asseguro que també n'hi ha, i molts.
RACÓ ARLEQUINAT
Tot i un parell de sotracs en les últimes jornades, que no ens han fet sortir del liderat, i uns escandalosos errors arbitrals, que per exemple fan que demà juguem sense entrenador després de ser expulsat a Manresa, demà tenim una cita a Balaguer per tal de retrobar-nos amb la victòria i seguir el nostre inexorable camí cap al play-off i el seu posterior ascens. Junts tornarem a Segona B!!!!
Després d'unes més que merescudes vacances a l'altre punta de món, i demanant disculpes per les meves absències al blog. Aquí estem de nou. Un cop he pogut contrastar que l'afició del Barça és una merda. D'acord, potser peco de ventatgista, però després d'estar al Monumental i disfrutar com un boig del River - Boca, he arribat a la conclusió que qualsevol afició de qualsevol equip argentí és millor que la del Barça. Animen, guanyin o perdin, ho senten, en parlen tot el dia, hi entenen de futbol! Espectacular. La veritat és que ja m'havia quedat clar tot viatjant per aquests camps de Déu i veient aficions de Rússia, Grècia, Turquia, Itàlia o Anglaterra. El cert és que quan déiem que érem del Barça, reien, i se n'enfotien de com era l'afició culé. I clar, no teníem arguments per rebatre'ls.
Nosaltres amb els nostres mosaics, els nostres càntics: "O le le, o la la, ser del Barça és, el millor que hi ha", retornant entrades de tots els partits internacionals, i barallant-nos, això sí, per aconseguir entrades per les finals. I ja està: som la millor afició del món. Quina farsa!! Algun dia algú, periodista o jugador, directiu o seguidor, s'atrevirà a reconéixer que la del Barça és de les pitjors aficions del món?
I ja no parlem de com es xiula als jugadors quan porten un quart d'hora jugant malament, i s'aplaudeix a l'inútil de torn que va corrents a buscar una pilota que tothom sap que no hi arribarà... És xiula el talent, com Rivaldo, una de les injustícies més grans de l'afició; i s'aplaudeix les toies que fan sprints com Puyol.
MISSA D'ONZE
Veig que la bruixa tampoc va escriure la setmana passada, i aquesta ja ho veurem. Suposo que deu estar enfeinada fent les maletes, lògicament emportant-se poques coses per tal de poder tornar amb totes les compres que farà en aquestes vacances pagades per l'agència de viatges Rac, amb una sola C, no confondre amb l'altre agència amb dues C, conegudes pels seus econòmics preus...
Per cert cansalader, espero amb ansietat les teves cròniques amb la fauna de la selecció. Segur que has viscut episodis i anècdotes tremendes. Records al Pipi!!!
BENEDICCIÓ
Ara ve l'hora de la veritat per Ciutat Badia. En aquesta duríssima setmana que ens espera, amb Chelsea i Madrid pel mig, i amb el munt de peticions d'entrevistes que s'han fet, veurem com responen. Es notarà la baixa del Gus? Segur. Quants jugadors hauran marxat, no l'he vist, no m'he enrecordat, ara et dic algo; sentirem? Sempre els quedarà el recurs que altres club treballen pitjor (si no pregunteu-li a la bruixa amb el seu amic del Chelsea); però no ens enganyem, quants clubs treballen millor? Us asseguro que també n'hi ha, i molts.
RACÓ ARLEQUINAT
Tot i un parell de sotracs en les últimes jornades, que no ens han fet sortir del liderat, i uns escandalosos errors arbitrals, que per exemple fan que demà juguem sense entrenador després de ser expulsat a Manresa, demà tenim una cita a Balaguer per tal de retrobar-nos amb la victòria i seguir el nostre inexorable camí cap al play-off i el seu posterior ascens. Junts tornarem a Segona B!!!!
CANSALADER PRESIDENT! Per l'Escorta de la Campiona
Primer, presentar les meves disculpes pel silenci aquests darrers dies. Un servidor i el bisbe erem fora de vacances fent el crapula. Teniem un casament ben lluny, on el bisbe feia de mestre de cerimònies, i jo feia de saltimbanki (o com s'escrigui) amb un show pornogràfic lamentable al final. Un fracas rotund, obviament.
Des de la distància doncs, no he pogut seguir massa bé la farsa del Catalunya-Euskadi, pel que els comentaris penjats pel Cansalader aquests dies m'han ajudat molt a sentir vergonya de nou de ser polac. Mirant diaris d'aquests dies veus una cosa, pero ensumes que la realitat va ser ben diferent, tal i com ha reflectit el cansalader. Aquestes lloançes però, no són una resposta favorable a les seves afirmacions sobre certa atracció sexual per la campiona. Simplement és estar d'acord amb ell. Millor advertir.
Sempre he odiat actituds infantils entre els que porten banderes i criden molt a Catalunya, com és la de venerar tot el que sigui basc (o venerar tot el que sigui irlandès, com fan alguns bascos), sense adonar-se que els camins els has de traçar tu sol...els bascos fan la seva, i nosaltres la nostre. Que de diferents ho sóm, un tros. La diferència es que els bascos avançen, i els nostres politics nomes han aconseguit una cosa bona: la creació d'un programa de televisió deliciós que deixa en evidència la nostra clase política. Quin pais d'opereta, de merda. I el bisbe i un servidor intentant explicar a l'estranger que és aixó de ser català just quan reps el missatge més ridicul des de l'invenció de l'sms: "al descans, treu-te la samarreta". Patètic. Ja m'imagino un casal d'avis del Berguedà amb tot de jubilats treient-se la samarreta imperi. Prou farses, prou partits de mentida per adolescents i somiatruites. No sabia el que havia dit Albert Luque. Però et deixa fotut, si tinguessim selecció, potser serien més dels que ens pensem els jugadors que s'animarien a jugar amb Catalunya com un acte de normalitat, i no de política. Però tenim com sempre líders que haurien de ser a la primera edició del Gran germà de TV3. Roche, a la forca. Nominat, abandona la casa. Tu, el borratxo, i la mare del tano.
Per cert, cansalader, tant de bó ajudis a la roja i guanyin als pibes. Desitjo que l'avi encara duri uns quants partits oficials més per seguir rient una bona estona.
...EL VODKA, MOSKOVSKAYA. Felicitar, ja que estem en fase de mamades, a l'alcalde per l'iniciativa del pitjor 11 en l'història del Farselona. Jo m'animaria a fer-ne un del Sabadell, però nomès interesaria al Bisbe i a un servidor. I ser arlequinat és una qüestió de militància, pel que no accepto que haguessim tingut mals jugadors...exceptuant N'Kono i Mikel Loinaz, aquell davanter basc que feia gols de cap des de fora de l'àrea al vell Atocha a inicis dels anys 90.
D'altre banda, crec que aquesta iniciativa del diari del senyor Conde pot evidènciar de nou el que ja sabem. Que a Catalunya, tots els clubs -Barça inclos- tenen una afició que oblida el passat amb la mateixa facilitat amb la que alguns obliden les dones a que han tirat els trastos durant una nit de festa. Un cop vaig fer l'exercici de preguntar als meus amics socis del club si sabien quin jugador ha fet més gols amb el Barça, i qui n'ha fet més en lliga. La memòria del català -i del barcelonista- arriba fins la seva infància amb sort, pel que un munt de jugadors normalets del present passaran per davant de velles glòries que han fet gran aquest esport que ens dona de mamar a tots. Ja ho veureu.
CIUTAT BADIA El millor d'escaquejar-se en una setmana sense lliga és que no has de trencar-te el cap per donar al teu mitjà palla, ni has de llegir o escoltar les palles dels altres. Ciutat Badia ens ha premiat però, amb l'entrega per capitols de "en Jan fa les Ameriques". Ben cert és que es pot criticar el que passa dins de Ciutat Badia, però també és cert que de portes enfora venen la moto com ningú. Des de Evita Peron que no rebien tant bé a algú a l'Argentina. Ara, l'espectacle viscut allà en alló relatiu a quins jugadors segueix el Barça ha estat tercermundista. És una plaer saber que periodisme de merda d'en fa a tot arreu. La bruixa sap prou bé com es treballa a Pbe-landia. Un periodista acosa a Txiki a cada acte preguntant per Ustari. txiki queda bé dient que tot bon jugador s'ha de seguir, doncs no dirà a l'Argentina que el tercer porter de la selecció "és muy malo, peor que el loco Gatti escribiendo". Segon pas: Pregunta de rigor a Ustari: "Te gustaria jugar com Messi en el Barça?". I ja tenim portades. C'e la vie, nois. Per cert, si el tal Gago ha de donar la cara en un futur Madrid-Barça tal i com ho va fer en el River-Boca, que jugui de blanc. I llavors diuen que els gallinas són els de River. La gallineta ha dit que no. Per cert, impagable la crònica del diari Ole sobre la trobada de Laporta amb els de l'Arsenal de Sarandí. El 80% del text parla de Laporta afirmant "aqui comeremos muy bien" i de les parrillades que es va fotre.
RODOREDA ERA VERGE. Acabant ja. Com altres noms per a l'11 de l'infàmia, recordaria els Lucendo, Romerito, Vucevic, Dutruel, Rüstü...
Primer, presentar les meves disculpes pel silenci aquests darrers dies. Un servidor i el bisbe erem fora de vacances fent el crapula. Teniem un casament ben lluny, on el bisbe feia de mestre de cerimònies, i jo feia de saltimbanki (o com s'escrigui) amb un show pornogràfic lamentable al final. Un fracas rotund, obviament.
Des de la distància doncs, no he pogut seguir massa bé la farsa del Catalunya-Euskadi, pel que els comentaris penjats pel Cansalader aquests dies m'han ajudat molt a sentir vergonya de nou de ser polac. Mirant diaris d'aquests dies veus una cosa, pero ensumes que la realitat va ser ben diferent, tal i com ha reflectit el cansalader. Aquestes lloançes però, no són una resposta favorable a les seves afirmacions sobre certa atracció sexual per la campiona. Simplement és estar d'acord amb ell. Millor advertir.
Sempre he odiat actituds infantils entre els que porten banderes i criden molt a Catalunya, com és la de venerar tot el que sigui basc (o venerar tot el que sigui irlandès, com fan alguns bascos), sense adonar-se que els camins els has de traçar tu sol...els bascos fan la seva, i nosaltres la nostre. Que de diferents ho sóm, un tros. La diferència es que els bascos avançen, i els nostres politics nomes han aconseguit una cosa bona: la creació d'un programa de televisió deliciós que deixa en evidència la nostra clase política. Quin pais d'opereta, de merda. I el bisbe i un servidor intentant explicar a l'estranger que és aixó de ser català just quan reps el missatge més ridicul des de l'invenció de l'sms: "al descans, treu-te la samarreta". Patètic. Ja m'imagino un casal d'avis del Berguedà amb tot de jubilats treient-se la samarreta imperi. Prou farses, prou partits de mentida per adolescents i somiatruites. No sabia el que havia dit Albert Luque. Però et deixa fotut, si tinguessim selecció, potser serien més dels que ens pensem els jugadors que s'animarien a jugar amb Catalunya com un acte de normalitat, i no de política. Però tenim com sempre líders que haurien de ser a la primera edició del Gran germà de TV3. Roche, a la forca. Nominat, abandona la casa. Tu, el borratxo, i la mare del tano.
Per cert, cansalader, tant de bó ajudis a la roja i guanyin als pibes. Desitjo que l'avi encara duri uns quants partits oficials més per seguir rient una bona estona.
...EL VODKA, MOSKOVSKAYA. Felicitar, ja que estem en fase de mamades, a l'alcalde per l'iniciativa del pitjor 11 en l'història del Farselona. Jo m'animaria a fer-ne un del Sabadell, però nomès interesaria al Bisbe i a un servidor. I ser arlequinat és una qüestió de militància, pel que no accepto que haguessim tingut mals jugadors...exceptuant N'Kono i Mikel Loinaz, aquell davanter basc que feia gols de cap des de fora de l'àrea al vell Atocha a inicis dels anys 90.
D'altre banda, crec que aquesta iniciativa del diari del senyor Conde pot evidènciar de nou el que ja sabem. Que a Catalunya, tots els clubs -Barça inclos- tenen una afició que oblida el passat amb la mateixa facilitat amb la que alguns obliden les dones a que han tirat els trastos durant una nit de festa. Un cop vaig fer l'exercici de preguntar als meus amics socis del club si sabien quin jugador ha fet més gols amb el Barça, i qui n'ha fet més en lliga. La memòria del català -i del barcelonista- arriba fins la seva infància amb sort, pel que un munt de jugadors normalets del present passaran per davant de velles glòries que han fet gran aquest esport que ens dona de mamar a tots. Ja ho veureu.
CIUTAT BADIA El millor d'escaquejar-se en una setmana sense lliga és que no has de trencar-te el cap per donar al teu mitjà palla, ni has de llegir o escoltar les palles dels altres. Ciutat Badia ens ha premiat però, amb l'entrega per capitols de "en Jan fa les Ameriques". Ben cert és que es pot criticar el que passa dins de Ciutat Badia, però també és cert que de portes enfora venen la moto com ningú. Des de Evita Peron que no rebien tant bé a algú a l'Argentina. Ara, l'espectacle viscut allà en alló relatiu a quins jugadors segueix el Barça ha estat tercermundista. És una plaer saber que periodisme de merda d'en fa a tot arreu. La bruixa sap prou bé com es treballa a Pbe-landia. Un periodista acosa a Txiki a cada acte preguntant per Ustari. txiki queda bé dient que tot bon jugador s'ha de seguir, doncs no dirà a l'Argentina que el tercer porter de la selecció "és muy malo, peor que el loco Gatti escribiendo". Segon pas: Pregunta de rigor a Ustari: "Te gustaria jugar com Messi en el Barça?". I ja tenim portades. C'e la vie, nois. Per cert, si el tal Gago ha de donar la cara en un futur Madrid-Barça tal i com ho va fer en el River-Boca, que jugui de blanc. I llavors diuen que els gallinas són els de River. La gallineta ha dit que no. Per cert, impagable la crònica del diari Ole sobre la trobada de Laporta amb els de l'Arsenal de Sarandí. El 80% del text parla de Laporta afirmant "aqui comeremos muy bien" i de les parrillades que es va fotre.
RODOREDA ERA VERGE. Acabant ja. Com altres noms per a l'11 de l'infàmia, recordaria els Lucendo, Romerito, Vucevic, Dutruel, Rüstü...
dilluns, d’octubre 09, 2006
TOTS BOTIFLERS pel cansalader de Gràcia
Avui seré gairebé tan breu com el Sacarina. Me'n vaig a Múrcia a acabar d'ensorrar la roja i crec que això ho justifica tot.
Al gra. Sí, aquesta setmana tots botiflers perquè Roche ho continua sent. Un sent una enveja brutal (per no dir una mala llet de collons) quan veu Euskadi saltar al Camp Nou amb una pancarta demanant l'oficialitat de les seves seleccions, mentre nosaltres, el poble més cagat del món, sortim amb una etiqueta de anís del mono. "Clar, els nostres jugadors són tots uns botiflers, i en canvi els bascos són experts en la instal·lació de bombes-lapa", penses. Però ves per on que Luque diu al final del partit: "Nosaltres sentim Catalunya la nostra selecció, però el president (Roche!) ens ha dit que ens dediquéssim a jugar a futbol". Terrible. FCF deu voler dir Federació Catalana de Feixistes.
Però encara és més botifler el pitjor president de la història de la Generalitat. Arriba Ibarretxe al Camp Nou amb un discurs preparat per la mitja part en què reclama l'oficialitat de les seleccions vasques. Per a què serveix el puto partit, si no? Doncs el borratxo arriba amb les mans a les butxaques, compareix amb Ibarretxe per no quedar malament (o bé pensant "para lo que me queda en el convento me cago dentro") i es dedica a recitar la davantera de l'Athletic de Bilbao de fa 50 anys i a dir que les seleccions nacionals catalanes són "una obvietat" gràcies a l'Estatut. És definitiu: estic a favor de la pena de mort per tios amb tanta cara.
Això sí: com que a la mitja part ens van treure tots la samarreta, l'èxit està assegurat: ara ja som una mica més saltimbanquis que ahir.
Si algú es digna a escriure al blog em farà un favor: ja he demanat hora al psquiatra perquè començo a tenir complex del tio que s'envia cartes a ell mateix.
L'ALMAX
Ja hem saldat el deute històric amb Solozabal. Hi ha un sol motiu més per no dissoldre imediatament la secció de futbol aeri?
Avui seré gairebé tan breu com el Sacarina. Me'n vaig a Múrcia a acabar d'ensorrar la roja i crec que això ho justifica tot.
Al gra. Sí, aquesta setmana tots botiflers perquè Roche ho continua sent. Un sent una enveja brutal (per no dir una mala llet de collons) quan veu Euskadi saltar al Camp Nou amb una pancarta demanant l'oficialitat de les seves seleccions, mentre nosaltres, el poble més cagat del món, sortim amb una etiqueta de anís del mono. "Clar, els nostres jugadors són tots uns botiflers, i en canvi els bascos són experts en la instal·lació de bombes-lapa", penses. Però ves per on que Luque diu al final del partit: "Nosaltres sentim Catalunya la nostra selecció, però el president (Roche!) ens ha dit que ens dediquéssim a jugar a futbol". Terrible. FCF deu voler dir Federació Catalana de Feixistes.
Però encara és més botifler el pitjor president de la història de la Generalitat. Arriba Ibarretxe al Camp Nou amb un discurs preparat per la mitja part en què reclama l'oficialitat de les seleccions vasques. Per a què serveix el puto partit, si no? Doncs el borratxo arriba amb les mans a les butxaques, compareix amb Ibarretxe per no quedar malament (o bé pensant "para lo que me queda en el convento me cago dentro") i es dedica a recitar la davantera de l'Athletic de Bilbao de fa 50 anys i a dir que les seleccions nacionals catalanes són "una obvietat" gràcies a l'Estatut. És definitiu: estic a favor de la pena de mort per tios amb tanta cara.
Això sí: com que a la mitja part ens van treure tots la samarreta, l'èxit està assegurat: ara ja som una mica més saltimbanquis que ahir.
Si algú es digna a escriure al blog em farà un favor: ja he demanat hora al psquiatra perquè començo a tenir complex del tio que s'envia cartes a ell mateix.
L'ALMAX
Ja hem saldat el deute històric amb Solozabal. Hi ha un sol motiu més per no dissoldre imediatament la secció de futbol aeri?
dissabte, d’octubre 07, 2006
dimecres, d’octubre 04, 2006
ROCHE, BOTIFLER! pel cansalader de Gràcia
Aprofito aquestes modestes línies per exigir la suspensió del ridícul i descafeïnat Catalunya-Euskadi. Hem hagut d’esperar 70 anys per tornar a repetir, i resulta que nosaltres mateixos (la Federació Catalana de Futbol!) ens neguem la possibilitat de sortir al camp amb una pancarta a favor de l’oficialitat de les nostres seleccions.
Això només pot ser síndrome d’Estocolm, no fos cas que els putos espanyols se’ns enfadessin. Encara gràcies que ens han deixat jugar en una data FIFA, com diu el rètol promocional del partit. És per cagar-s’hi. Ja només em faltava aquesta merda de lema de partit per la pau. Però és que estem en guerra? Amb qui? També es podria dir el partit contra la sodomia, perquè deixessin de donar-nos pel cul. Ha de ser un partit d’alt risc, de kale borroka, si fa falta amb autobusos cremats a dins les àrees, i amb Bin Laden presidint la llotja, a veure si podem estavellar un avió a las Rozas.
En un moment del passat llunyà vaig creure’m el discurset del pijo Roche, que el cagat era Roura. I uns collons! Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a fer castellers i a escoltar l’Elèctrica d’Harma. M’hi cago! Masoliver, president!
L’única bona notícia del partit és que aquest cop no li hem donat l’oportunitat al fill de puta de Tamudo d’inventar-se una lesió, perquè ja ni el cridem. More’t a la banqueta! Aprofito per solidaritzar-me amb Valverde, que avui ha firmat la seva sentència de mort com a entrenador de l’Espanyol.
I d’un president botifler, a un de pallasso. Deliciós Laporta a la Trobada Mundial de Penyes, ballant l’himne del Barça mímic que s’han inventat els del Tricicle. Aquest home cada dia s’esforça més en acostar-se al seu guinyol mentre el diligent cap de Ciutat Badia (en la seva funció de comissari polític) amenaça amb el purgatori a aquells agosarats que els passi pel cap imitar el messies barcelonista. Penosa la repressió d’aquesta junta tan transparent.
La meva sorpresa és que no ha anat a l’Argentina a follar. Es veu que hem firmat un acord amb el potentíssim Arsenal. No el sotscampió d’Europa, sinó amb el club del fill del mafiós Grondona. Els donarem 300.000 euros a l’any a canvi que ens busquin jugadors joves, els formin i ens els regalin a bon preu. Demà m’afaitaràs. Com surti un Messi, ja la tindrem liada. Però el millor és que el primer servei sol·licitat a Grondona jr. és que recomani un jugador argentí desequilibrant. Resposta: Rodrigo Palacio. No, no juga a l’Arsenal. És de Boca i ja va jugar el Mundial. Tot un scouter aquest Grondona, que (a sobre) diu que Laporta i Maccri són amics i que ja s’entendran.
MÉS BACARDI
Etosa 59 – Les-toies-del-futbol-aeri 51. Una altra actuació destacada dels gladiadors d’Ivanovic i una dada significativa que diu que l’Etosa va igualar el seu rècord de millor defensa: l’anterior registre, contra el Manresa. Faig una crida a l’aler tirador de La Salle Gràcia per si dijous pot passar pel Sant Jordi. El duet del moment (Ivanovic & Savic) té previst donar minuts als jugadors de futbol sala perquè la pallissa dels Sixers no sigui d’escàndol.
L’ALMAX
L'exràdio de referència continua progressant. Setmanes després que alguna altra ràdio local (i el mateix Arsenal en roda de premsa!) anunciessin la renovació de Cesc fins al 2014, la passada matinada ens han sorprès amb una nova primícia en exclusiva: Cesc ha renovat fins al 2014. Brillant.
AFTER HOUR
Després de dies especulant, ara ja és oficial: el dia 14 es reprèn el Bruixa European Holidays Tour. Absolutament indignada perquè no la van enviar de vacances a Sofia, ha mogut fils i s’ha autoconvocat per una plàcida estada a Londres del 14 al 19 amb totes les despeses pagades. A falta d’altres documents d’interès, aquest any promet enviar talls del seu amic Simon Greening. Per si de cas, amenaça de no acostar-se a menys d’una milla d’Stamford Bridge; l’any passat no va poder veure Hide Park, i està entestada a donar menjar als esquirols. Temps no n’hi faltarà.
Aprofito aquestes modestes línies per exigir la suspensió del ridícul i descafeïnat Catalunya-Euskadi. Hem hagut d’esperar 70 anys per tornar a repetir, i resulta que nosaltres mateixos (la Federació Catalana de Futbol!) ens neguem la possibilitat de sortir al camp amb una pancarta a favor de l’oficialitat de les nostres seleccions.
Això només pot ser síndrome d’Estocolm, no fos cas que els putos espanyols se’ns enfadessin. Encara gràcies que ens han deixat jugar en una data FIFA, com diu el rètol promocional del partit. És per cagar-s’hi. Ja només em faltava aquesta merda de lema de partit per la pau. Però és que estem en guerra? Amb qui? També es podria dir el partit contra la sodomia, perquè deixessin de donar-nos pel cul. Ha de ser un partit d’alt risc, de kale borroka, si fa falta amb autobusos cremats a dins les àrees, i amb Bin Laden presidint la llotja, a veure si podem estavellar un avió a las Rozas.
En un moment del passat llunyà vaig creure’m el discurset del pijo Roche, que el cagat era Roura. I uns collons! Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a fer castellers i a escoltar l’Elèctrica d’Harma. M’hi cago! Masoliver, president!
L’única bona notícia del partit és que aquest cop no li hem donat l’oportunitat al fill de puta de Tamudo d’inventar-se una lesió, perquè ja ni el cridem. More’t a la banqueta! Aprofito per solidaritzar-me amb Valverde, que avui ha firmat la seva sentència de mort com a entrenador de l’Espanyol.
I d’un president botifler, a un de pallasso. Deliciós Laporta a la Trobada Mundial de Penyes, ballant l’himne del Barça mímic que s’han inventat els del Tricicle. Aquest home cada dia s’esforça més en acostar-se al seu guinyol mentre el diligent cap de Ciutat Badia (en la seva funció de comissari polític) amenaça amb el purgatori a aquells agosarats que els passi pel cap imitar el messies barcelonista. Penosa la repressió d’aquesta junta tan transparent.
La meva sorpresa és que no ha anat a l’Argentina a follar. Es veu que hem firmat un acord amb el potentíssim Arsenal. No el sotscampió d’Europa, sinó amb el club del fill del mafiós Grondona. Els donarem 300.000 euros a l’any a canvi que ens busquin jugadors joves, els formin i ens els regalin a bon preu. Demà m’afaitaràs. Com surti un Messi, ja la tindrem liada. Però el millor és que el primer servei sol·licitat a Grondona jr. és que recomani un jugador argentí desequilibrant. Resposta: Rodrigo Palacio. No, no juga a l’Arsenal. És de Boca i ja va jugar el Mundial. Tot un scouter aquest Grondona, que (a sobre) diu que Laporta i Maccri són amics i que ja s’entendran.
MÉS BACARDI
Etosa 59 – Les-toies-del-futbol-aeri 51. Una altra actuació destacada dels gladiadors d’Ivanovic i una dada significativa que diu que l’Etosa va igualar el seu rècord de millor defensa: l’anterior registre, contra el Manresa. Faig una crida a l’aler tirador de La Salle Gràcia per si dijous pot passar pel Sant Jordi. El duet del moment (Ivanovic & Savic) té previst donar minuts als jugadors de futbol sala perquè la pallissa dels Sixers no sigui d’escàndol.
L’ALMAX
L'exràdio de referència continua progressant. Setmanes després que alguna altra ràdio local (i el mateix Arsenal en roda de premsa!) anunciessin la renovació de Cesc fins al 2014, la passada matinada ens han sorprès amb una nova primícia en exclusiva: Cesc ha renovat fins al 2014. Brillant.
AFTER HOUR
Després de dies especulant, ara ja és oficial: el dia 14 es reprèn el Bruixa European Holidays Tour. Absolutament indignada perquè no la van enviar de vacances a Sofia, ha mogut fils i s’ha autoconvocat per una plàcida estada a Londres del 14 al 19 amb totes les despeses pagades. A falta d’altres documents d’interès, aquest any promet enviar talls del seu amic Simon Greening. Per si de cas, amenaça de no acostar-se a menys d’una milla d’Stamford Bridge; l’any passat no va poder veure Hide Park, i està entestada a donar menjar als esquirols. Temps no n’hi faltarà.
dimarts, d’octubre 03, 2006
NATASHA, A MI TAMBÉ EM VAN SEGRESTAR Pel futur alcalde de Laxe
No ha estat una setmana fàcil pels que cobrim cada dia la informació del Barça. Dimecres a Bremen se'ns va trencar Samuel Eto'o i això va provocar una cadena de 'shows' lamentables per part del club blaugrana. La mateixa setmana en la que la familia reial del pais vei donava exemple de modernitat i de saber adaptar-se a les noves tecnologies, informant del embaràs de la nostra ex companya per SMS, a Ciutat Badia jugaven a amagar totes les dades possibles sobre la lesió de Samuel Eto'o.
Al camp ja va ser difícil tenir informació sobre el que hi havia passat, sort vem tenir que el responsable del RACC va aprofitar que amb el seu xandall del Barça semblava un més del cos tècnic i va seguir el partit des de la gespa. Aixó ens va permetre saber, abans de que acabés el partit, que el que tenia afectat Eto'o era el menisc. A partir d'aqui, el mateix diagnóstic del doctor Moliné confirmat per Ciutat Badia i mitja hora d'espera. Silenci per part de Rijkaard, pronóstic equivocat per part d'Unzué i un "jo em faig el boig" per part d'Eusebio. Passen les onze de la nit i seguim sense saber qué li passa a Eto'o. Finalment apareix el doctor Pruna i confirma el diagnòstic.
A partir d'aqui comença un altre show. Eto'o, amb un gelat a les mans, parla amb totes les ràdios, excepte amb els que no viatjen amb l'equip perque no serveix de res fins que serveix, com l'altre dia. Peró des del Barça començen la caça de bruixe per evitar que la premsa conegui on i quan se li faràn les proves al davanter. Bronques als periodistes per parlar amb Pruna, corredisses, converses amb Pruna, Ciutat Badia i els responsables de seguretat. Tot per muntar l'operatiu i poder evitar el plano d'Eto'0 entrant a l'hospital. Finalment es decideix segrestar a la premsa, no obrir la porta del darrera de l'avió fins que la jardinera que porta als jugadors no es posa en marxa i així evitem que ningú tingui cap més imatge del jugador amb les crosses. És curiós que al Camp Nou es demanin plantes per xorrades i el dia que ens segresten a dins un avió, ningú digui res i tots ho acceptem resignats. Per un moment ens vem sentir com Natasha, tot i que només van ser deu minuts i no ens van portar a esquiar.
Dit això, volia fer un apunt respecte a la situació actual dels inalàmbrics. Als partits europeus el club ens abandona a la nostra sort per la grada i no ajuda a tribar una solució, però ara resulta que també ens volen complicar les coses als partits de Lliga. El dia que demanes ajuda i que el club et diu que tranquil et trobes a dos càmeres de Barça TV -que cony fan una al costat de l'altre?- tapant la vista als inalàmbrics, però el que és més greu, putejant fins i tot als redactors de la tele del club. I per si érem pocs, el tiu de la tele de Valencia també es fica al mig i ningú li diu res. Aviso que al proper partit em portaré la cadireta d'anar a pescar i em posaré a primera fila. I no és broma.
CIUTAT BADIA
Curiosa la concepció de Ciutat Badia que té Laporta. El president va fer un show a l'avió al tornar de Bremen, va reconèixer davant la premsa que si esperaven que el director de comunicació vingués a parlar amb ells podien esperar sentats i després va demostrar que Carlos Latre pot tenir competència amb una brillant interpretació d'un membre de Ciutat Badia. De qui? S'admeten apostes, tampoc són tants... O si?
SWEET HOME PERALADA
Avui no rajaré, simplement vull dir que el café Antzoki o com es digui de Bilbao, és un local fantàstic, amb una selecció musical de puta mare i uns cubates tremendos. La taja va ser espectacular, l'esmorzar criminal (no sé com estic viu) i la companyia inmillorable.
P.D.: Cansalader, que et passa que no escrius? Les tensions sexuals no resoltes poden amb tu? Les teves frustracions amb la bruixa et deixen sense idees? Dóna la cara...
No ha estat una setmana fàcil pels que cobrim cada dia la informació del Barça. Dimecres a Bremen se'ns va trencar Samuel Eto'o i això va provocar una cadena de 'shows' lamentables per part del club blaugrana. La mateixa setmana en la que la familia reial del pais vei donava exemple de modernitat i de saber adaptar-se a les noves tecnologies, informant del embaràs de la nostra ex companya per SMS, a Ciutat Badia jugaven a amagar totes les dades possibles sobre la lesió de Samuel Eto'o.
Al camp ja va ser difícil tenir informació sobre el que hi havia passat, sort vem tenir que el responsable del RACC va aprofitar que amb el seu xandall del Barça semblava un més del cos tècnic i va seguir el partit des de la gespa. Aixó ens va permetre saber, abans de que acabés el partit, que el que tenia afectat Eto'o era el menisc. A partir d'aqui, el mateix diagnóstic del doctor Moliné confirmat per Ciutat Badia i mitja hora d'espera. Silenci per part de Rijkaard, pronóstic equivocat per part d'Unzué i un "jo em faig el boig" per part d'Eusebio. Passen les onze de la nit i seguim sense saber qué li passa a Eto'o. Finalment apareix el doctor Pruna i confirma el diagnòstic.
A partir d'aqui comença un altre show. Eto'o, amb un gelat a les mans, parla amb totes les ràdios, excepte amb els que no viatjen amb l'equip perque no serveix de res fins que serveix, com l'altre dia. Peró des del Barça començen la caça de bruixe per evitar que la premsa conegui on i quan se li faràn les proves al davanter. Bronques als periodistes per parlar amb Pruna, corredisses, converses amb Pruna, Ciutat Badia i els responsables de seguretat. Tot per muntar l'operatiu i poder evitar el plano d'Eto'0 entrant a l'hospital. Finalment es decideix segrestar a la premsa, no obrir la porta del darrera de l'avió fins que la jardinera que porta als jugadors no es posa en marxa i així evitem que ningú tingui cap més imatge del jugador amb les crosses. És curiós que al Camp Nou es demanin plantes per xorrades i el dia que ens segresten a dins un avió, ningú digui res i tots ho acceptem resignats. Per un moment ens vem sentir com Natasha, tot i que només van ser deu minuts i no ens van portar a esquiar.
Dit això, volia fer un apunt respecte a la situació actual dels inalàmbrics. Als partits europeus el club ens abandona a la nostra sort per la grada i no ajuda a tribar una solució, però ara resulta que també ens volen complicar les coses als partits de Lliga. El dia que demanes ajuda i que el club et diu que tranquil et trobes a dos càmeres de Barça TV -que cony fan una al costat de l'altre?- tapant la vista als inalàmbrics, però el que és més greu, putejant fins i tot als redactors de la tele del club. I per si érem pocs, el tiu de la tele de Valencia també es fica al mig i ningú li diu res. Aviso que al proper partit em portaré la cadireta d'anar a pescar i em posaré a primera fila. I no és broma.
CIUTAT BADIA
Curiosa la concepció de Ciutat Badia que té Laporta. El president va fer un show a l'avió al tornar de Bremen, va reconèixer davant la premsa que si esperaven que el director de comunicació vingués a parlar amb ells podien esperar sentats i després va demostrar que Carlos Latre pot tenir competència amb una brillant interpretació d'un membre de Ciutat Badia. De qui? S'admeten apostes, tampoc són tants... O si?
SWEET HOME PERALADA
Avui no rajaré, simplement vull dir que el café Antzoki o com es digui de Bilbao, és un local fantàstic, amb una selecció musical de puta mare i uns cubates tremendos. La taja va ser espectacular, l'esmorzar criminal (no sé com estic viu) i la companyia inmillorable.
P.D.: Cansalader, que et passa que no escrius? Les tensions sexuals no resoltes poden amb tu? Les teves frustracions amb la bruixa et deixen sense idees? Dóna la cara...
diumenge, d’octubre 01, 2006
BILBAO MON AMOUR Per l'Escorta de la Campiona
No sé de qui cony és culpa, però el darrer desplaçament a Bilbao ha resultat tacat per un final propi de film dels germans Marx. No pot ser que el campió d'Europa obligui a jugadors i periodistes a deioxar l'estadi cagant llets, en mitja hora, perquè no es pot negociar que l'aeroport tanqui mitja horeta més tard. No sé de qui es culpa -aquesta rajada doncs, no va per Ciutat Badia-, però l'imatge era força tercermundista. El més satisfet deuria ser Rijkaard, doncs va poder fer una roda de premsa encara més sosa d'alló que es normal.
Una taca, però. Però no la única. Taca, i ben gran, és l'actitud d'en Sacarina, que treu pit demanant ser trucat a altes hores de la matinada i després no contesta. Trist. El proper cop el que hauria de fer es venir a Bilbao per poder disfrutar de l'única discoteca on encara sona Scatman i Technotronic. I ho posen en mig de Negu Gorriak i noms de grups radicals bascos, o els Stones, o Queen. Quina gran barreja. Quina gran ciutat. Que el Villarato deixi d'ajudar als gladiadors blaugrana i ajudin de nou als gladidadors bascos o s'en van, Urkijo inclosa, de pet a segona divisió. Per cert, dono 20 gallifantes a l'esmorçar que es va fotre l'alcalde. Impagable...
EL VODKA, MOSKOVSKAYA. Reconec que la bruixa tenia tota la raó del món en les seves crítiques als tertulians, i a les tertulies que es senten últimament. Jo sóc el primer que per 30 europs aniré a la terulia que faci falta a fer l'ase, però tant costa intentar fer tertúlies amb gent que aporti elements constructius, i no els de sempre?. El periodisme s'està morint, tant el radiofònic com l'escrit. Paraula d'Stone.
Ara, el que tampoc m'agrada és aquesta novetat de fer una tertúlia a cert programa de TV només amb dones un cop a la setmana. Ben cert és, com diu alguna d'aquestes tertulianes, que les preguntes que se'ls fa ´són les mateixes que a la resta de tertulians, però no deixo de creure que aquesta idea comporta que les dones periodistes no poden anar a una tertúlia amb homes. Que s'insinua?. Incompatibilitat o inferioritat?. Ho trobo vergonyos, un retorn al segle XIX. Una dona periodista pot anar a qualsevol tertúlia. A excepció de la bruixa amb 5 cubates, quan patina tant com jo amb 4.
CIUTAT BADIA Posats a amagar informació, ara no nomès s'amaga aquella sobre la lesió d'Eto'o, sino que sembla un secret d'estat si els jugadors portaran samarreta de suport a Eto'o. L'holandès errant intentava evitar donar una informació que no pot fer mal. Aixó d'intentar donar poca informació s'escampa. Impagable per cert, que la samarreta fos en català. l'hipocresi s'exten. D'alte banda, estaria bé que des de l'alcaldia de Ciuat Badia s'apretes a aquests paios que cobren en un 15 dies més peles que tot el Komando Perelada en la seva vida (inclosos els diners que es gasten en cubates). Se'ls apretes perque donin la cara en roda de premsa quan els toca, que ningú s'amagui, cony!. Sobretot, si és un jugador que s'esta convertint en un monument a la mediocritat. Bé, és tard i vol ploure.
No sé de qui cony és culpa, però el darrer desplaçament a Bilbao ha resultat tacat per un final propi de film dels germans Marx. No pot ser que el campió d'Europa obligui a jugadors i periodistes a deioxar l'estadi cagant llets, en mitja hora, perquè no es pot negociar que l'aeroport tanqui mitja horeta més tard. No sé de qui es culpa -aquesta rajada doncs, no va per Ciutat Badia-, però l'imatge era força tercermundista. El més satisfet deuria ser Rijkaard, doncs va poder fer una roda de premsa encara més sosa d'alló que es normal.
Una taca, però. Però no la única. Taca, i ben gran, és l'actitud d'en Sacarina, que treu pit demanant ser trucat a altes hores de la matinada i després no contesta. Trist. El proper cop el que hauria de fer es venir a Bilbao per poder disfrutar de l'única discoteca on encara sona Scatman i Technotronic. I ho posen en mig de Negu Gorriak i noms de grups radicals bascos, o els Stones, o Queen. Quina gran barreja. Quina gran ciutat. Que el Villarato deixi d'ajudar als gladiadors blaugrana i ajudin de nou als gladidadors bascos o s'en van, Urkijo inclosa, de pet a segona divisió. Per cert, dono 20 gallifantes a l'esmorçar que es va fotre l'alcalde. Impagable...
EL VODKA, MOSKOVSKAYA. Reconec que la bruixa tenia tota la raó del món en les seves crítiques als tertulians, i a les tertulies que es senten últimament. Jo sóc el primer que per 30 europs aniré a la terulia que faci falta a fer l'ase, però tant costa intentar fer tertúlies amb gent que aporti elements constructius, i no els de sempre?. El periodisme s'està morint, tant el radiofònic com l'escrit. Paraula d'Stone.
Ara, el que tampoc m'agrada és aquesta novetat de fer una tertúlia a cert programa de TV només amb dones un cop a la setmana. Ben cert és, com diu alguna d'aquestes tertulianes, que les preguntes que se'ls fa ´són les mateixes que a la resta de tertulians, però no deixo de creure que aquesta idea comporta que les dones periodistes no poden anar a una tertúlia amb homes. Que s'insinua?. Incompatibilitat o inferioritat?. Ho trobo vergonyos, un retorn al segle XIX. Una dona periodista pot anar a qualsevol tertúlia. A excepció de la bruixa amb 5 cubates, quan patina tant com jo amb 4.
CIUTAT BADIA Posats a amagar informació, ara no nomès s'amaga aquella sobre la lesió d'Eto'o, sino que sembla un secret d'estat si els jugadors portaran samarreta de suport a Eto'o. L'holandès errant intentava evitar donar una informació que no pot fer mal. Aixó d'intentar donar poca informació s'escampa. Impagable per cert, que la samarreta fos en català. l'hipocresi s'exten. D'alte banda, estaria bé que des de l'alcaldia de Ciuat Badia s'apretes a aquests paios que cobren en un 15 dies més peles que tot el Komando Perelada en la seva vida (inclosos els diners que es gasten en cubates). Se'ls apretes perque donin la cara en roda de premsa quan els toca, que ningú s'amagui, cony!. Sobretot, si és un jugador que s'esta convertint en un monument a la mediocritat. Bé, és tard i vol ploure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)