CRÒNIQUES DES DE L'ESTRANGER, pel petit Bisbe arlequinat

Primer de tot, he de reconèixer que el meu primer equip és i serà sempre el Sabadell. Però el meu segon equip és aquell que jugui contra el Madrid. Crec que no sóc un “anti” res, a excepció de ser “anti Madrid”. Però molt, molt, molt antimadridista.
I després, segurament, seré del Barça.

Però clar, si ja era antimadridista de mena, imagineu-vos vivint a Madrid. Horrorós. No hi ha qui els aguanti. I més, si segueixen amb aquesta llet incontrolada de remuntar tots els partits al final. Així van acabar la temporada passada fins a guanyar la lliga, i sembla que pel mateix camí, han començat aquesta temporada.
El pitjor de tot és que insisteixen en que els àrbitres els perjudiquen i no fan més que ajudar al Barça. Increïble.

Segueixen criticant a Guti quan després els hi cau la baba quan fa una assistència de gol. I encara no se n’han adonat que el millor que tenen és Casillas. Ah! I no ens oblidem de Raul. La gran injustícia de tota la història del futbol: com pot ser que Raul no vagi a la selecció!! El jugador que més sent els colors de la “roja”!! En canvi hi van catalanets com el Puyol o el Xavi, que s’amaguen les mitges per no ensenyar la rojigualda!!



Punt i a part es mereix el Barça. Lamentable. La imatge que va oferir a Glasgow és per fer-los tornar nedant. Que es conformin amb un empat contra una banda com el Rangers, que acabin caminant, (o alguns juguin tot el partit caminant); és per llogar-hi cadires. Aquest és el Barça que és més que un club? Aquesta és la imatge que s’ha d’oferir a la resta del món? Amb aquest partit pretenem que els nens es facin del Barça?

I parlo del partit de Champions i no del ridícul que van fer a Villarreal.
Henry encara li falta un mes per recuperar-se? No fa dos mesos que va dir que li faltava un mes? Oleguer juga amb el Barça? Perdó, Oleguer juga? Perquè la segona part del Madrigal Rijkaard va posar defensa de tres, quan en realitat el Barça portava tota la primera part jugant amb defensa de tres, perquè Oleguer és com si no jugués...

(Nota interna als companys del comando: sou lamentables!!!!)

CRÒNIQUES DES DE L'ESTRANGER pel petit Bisbe arlequinat

Em pensava que seria impossible... Que no podia ser... Però he de reconèixer que existeix. Sí amics, hi ha alguna cosa pitjor que l’Espanyol: l’Atlètic de Madrid.
És el victimisme augmentat a la màxima potència!! És l’exageració màxima del desànim i l’eufòria...
A més, es dóna la circumstància que la majoria de periodistes de Madrid, no són del Madrid, són de l’Atlètic. Quan després, a la llarga, veus com pateixen i vibren amb l’equip de la capital, però vaja...

Cada any comencen la temporada igual: aquest any sí, aquest any hem fet un super equip i lluitarem per la lliga, almenys ens classificarem per la Champions segur.
Després, perden un parell de partits i ja és tot un desastre: s’ha de fer fora l’entrenador, la culpa és del president o del propietari, o dels jugadors, no juguen els que han de jugar, no fan els canvis quan toca, ... I sobretot aquest any: no han fitxat a Riquelme!! És més, han fitxat a Motta!!!! Lògicament, ja està lesionat...
Em recorden molt als pericos, sobretot els aficionats. Tots, en definitiva, una colla de perdedors...

Viure a Madrid té les seves coses, bones i dolentes... Però viure un 12 d’octubre a Madrid, crec que no en té cap, de cosa bona!

Em vaig llevar tard (com gairebé sempre), i vaig sortir a passejar pel bonic i cèntric barri on resideixo. Quina fou la meva sorpresa quan (immers en el descontrol de dies laborables o festius que la nostra feina comporta) i no recordant que estàvem en el dia de la Hispanitat, em començo a creuar amb gent que, intueixo, devia venir d’alguna manifestació i/o celebració carregats amb la seva bandereta espanyola. Alguns amb el pal, d’altres penjada a l’esquena, aquells plegada al coll com una bufanda, i els altres amb una bufanda pròpiament dita. Aixeco els ulls i començo a topar-me amb balcons forrats amb la roja i gualda; arribo a la Puerta del Sol, i veig aquella façana tan famosa cada 31 de desembre gràcies a les Campanades, amb una bandera espanyola a cada balcó, contant, que n’hi ha més d’una trentena!!!

Tot caminant per la Capital em ve al cap aquella famosa cançó de la Trinca, la de la Faixa. Apago l’I-Pod i la començo a cantar en veu alta. Sobretot aquell tros en que diu: la faixa, la faixa està de rebaixa; no se’ls veu gaire optimistes aquells fabricants de faixes, altrament dits: feixistes!

Per acabar una reflexió molt local, però que m’amoïna des de fa dies: Ramon Moya, si us plau, plega i dimiteix del Sabadell.