EL DIMARTS SEMPRE TROBES ALGO OBERT... pel petit bisbe arlequinat
Encara tots trastornats per la marxa de Gabri al potent West Ham anglès, em toca parlar en aquest blog. I per tant, primer li donaré la benedicció al bo del Cafú blanc, i li desitjo la millor sort del món. Se la mereix. És sens dubte un dels casos més injustos del futbol: les excessives crítiques que ha rebut.
Però bé, aquí hem vingut a rajar, i això és el que farem.
Dins la premsa, hi ha perfils de periodistes de tot tipus. Cadascú amb els seus defectes i les seves virtuts. Però sempre n’hi ha algun, que s’esforça per ser el més maleducat i desagradable de tots. Ens posem en situació: des d’aquesta temporada, les exagerades i desorbitades mesures de seguretat que envolten els viatges del Barça, fan que per exemple, quan l’equip torna d’un desplaçament els gladiadors/jugadors, juntament amb el cos tècnic i directius van en una jardinera per ells sols, sense que la premsa hi tingui accés. (Per cert, per què sempre aparca tan lluny de la terminal l’avió xàrter del Barça? Barto, enrolla’t i regala un pack de fingers pel Barça si us plau!). Doncs bé, això lligat a que normalment quan torna l’equip coincideix en que la majoria d’emissores tenen programa esportiu en directe, fa que els periodistes vulguem posar un protagonista en antena. Abans, pujaves a la jardinera amb ells, els posaves al telèfon i ja està. Ara no. Ara, el servei de premsa del Barça et facilita que els puguis trucar al seu mòbil (gràcies Gus un cop més [per cert, últimament surts molt en aquest blog]), i ells et passen amb el jugador sempre i quan tu hagis quedat prèviament amb ell. D’acord. On és la rajada? On vull anar a parar? Doncs bé. Si aquestes normes són per a tothom, si tots ens amollem al que faci falta, perquè ha de sortir l’inútil de torn i colar-se a la jardinera? Es pensa que és més llest que la resta? Alfredo, estàs desfasat. El teu periodisme de cop de colze ja ha passat a la història.
MISSA D’ONZE
M’estic indignant molt en veure que en aquest blog cada vegada es parla més de bàsquet masculí (recordem que el bàsquet de per sí és femení). A ningú li interessa la petanca àerea. Un esport de presidiaris i gent tan alta que si no juguessin a bàsquet serien un problema per la societat.
BENEDICCIÓ
Amics i companys de la premsa: ànim, si el Barça guanya dimecres al Saragossa ens espera un mes espectacular de feina: dos Barça – Madrid en una setmana, i dos Barça – Chelsea en quinze dies. Futbolísticament serà la hòstia. Però professionalment serà un “curro” espectacular. Ànims a tots!
dimarts, de gener 31, 2006
dilluns, de gener 30, 2006
ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader de Gràcia
VISCA LA LLEI ANTI TABAC!
Es veia venir i em descollono. Fa exactament 30 dies que va entrar en vigència la llei anti tabac i ja s’ha muntat un embolic de cal Déu. Simplement perquè és una llei hipòcrita i malparida.
Avui he vist els quiosquers fent vaga perquè els han prohibit vendre tabac, i s’han adonat (ara!!!) que no només perden diners dels cigars sinó que molts clients (entre els quals m’hi compto) passen de baixar al quiosc a comprar el diari si no poden aprofitar el viatge per comprar tabac.
També he vist girar en rodó molts bars (un 30%), que l’1 de gener van decidir convertir-se en espais sense fum, i que ara han rectificat a correcuita per recuperar la clientela que havia marxat amb el seu fum a una altra banda. És que si no et pots fotre ni el cafè fumant, doncs te’l fots a casa i no en un lloc on et miren i et tracten com un delinqüent.
Total, que només ha calgut un mes per deixar ben clar que aquesta llei és un bunyol perquè es va fer pensant en prohibir, prohibir, prohibir...! Quina obsessió, quina cosa tan molesta, quina mort tan segura que esperava als fumadors passius si no s’aturava la nostra xacra... Però ningú no va pensar en els més perjudicats: perquè jo surto a fumar a l’escala de servei i se m’enfot, però el tio del bar que ha de decidir si és una zona de fumadors o no, que ha de fer de policia si algun terrorista encén la cigarreta fora de lloc, que perd clientela i calers... qui pensa en ell? Ni tampoc en els pobres quiosquers.
Perquè si realment el tabac és tan nociu (que ho és) i ens acabarà matant a tots, doncs se’n prohibeix la venda i tots contents. El problema real és que amb les empreses tabaqueres no hi ha collons. Si no, per què us penseu que no pots pujar a un avió una llima o unes tisoretes, i en canvi sí que pots pujar-hi un encenedor? Doncs això, que com sempre només hi ha collons amb els pobres desgraciats. Sort en tenim d’aquest govern socialista i superprogressista que se suposa que defensa el benestar del ciutadà per damunt de tot... A cagar, sociates!
MÉS BACARDI
Estic molt content que Robinho estigui començant a jugar bé i hagi marcat 5 gols en els últims 6 partits. No perquè sigui del Madrid, sinó perquè ja n’estic fart del periodisme bufandero. És tan periodisme de bufanda comparar Robinho amb Ronaldinho després de veure’l 20 minuts a Cadis, com dir que és un bluff que mai no arribarà a res. Robinho té condicions per convertir-se en un dels millors jugadors del món d’aquí a pocs anys, no sé si al nivell de Ronaldinho o Messi, però no ho sé jo, ni ho sap ningú. I el que digui el contrari... bufandero!!! PD: La mateixa teoria de la bufanda serveix per als que ja donen per fet que el Barça eliminarà el Chelsea amb la gorra i que ens follarem el Madrid a la Copa només amb la punta. La pena és que l’audiència és gran i el bufandisme s’encomana com la grip.
L’ALMAX
La imatge reconfortant del cap de setmana és de bàsquet. El jugador del Ricoh Manresa Rafa Martínez va plorar com una criatura després que el seu equip guanyés a la pista del Pamesa. No se sap si plorava de ràbia o si alliberava la tensió acumulada després de perdre 11 dels últims 12 partits, però el cas és que s’agraeix comprovar que encara hi ha esportistes professionals que s’impliquen en la seva feina i que conserven un cert sentit de la vergonya. I això que sembla un miracle que un equip amb noms com Rafa Martínez o Diego Sánchez es pugui mantenir a l’ACB.
L’AFTER HOUR
Aquesta subsecció la dedico a la rajada interna. És lamentable que us dediqueu a rajar de símbols com Hristo, Larsson o Puyol, però el límit de la falta d’imaginació és rajar d’una màquina de cafè. Per cert, aprofito per defensar-me de les crítiques contra la meva escassa activitat nocturna: per un dia que surto, el bar em fa fora a les 3am, com si fos un client més. Sort que era el de l’alcalde...
VISCA LA LLEI ANTI TABAC!
Es veia venir i em descollono. Fa exactament 30 dies que va entrar en vigència la llei anti tabac i ja s’ha muntat un embolic de cal Déu. Simplement perquè és una llei hipòcrita i malparida.
Avui he vist els quiosquers fent vaga perquè els han prohibit vendre tabac, i s’han adonat (ara!!!) que no només perden diners dels cigars sinó que molts clients (entre els quals m’hi compto) passen de baixar al quiosc a comprar el diari si no poden aprofitar el viatge per comprar tabac.
També he vist girar en rodó molts bars (un 30%), que l’1 de gener van decidir convertir-se en espais sense fum, i que ara han rectificat a correcuita per recuperar la clientela que havia marxat amb el seu fum a una altra banda. És que si no et pots fotre ni el cafè fumant, doncs te’l fots a casa i no en un lloc on et miren i et tracten com un delinqüent.
Total, que només ha calgut un mes per deixar ben clar que aquesta llei és un bunyol perquè es va fer pensant en prohibir, prohibir, prohibir...! Quina obsessió, quina cosa tan molesta, quina mort tan segura que esperava als fumadors passius si no s’aturava la nostra xacra... Però ningú no va pensar en els més perjudicats: perquè jo surto a fumar a l’escala de servei i se m’enfot, però el tio del bar que ha de decidir si és una zona de fumadors o no, que ha de fer de policia si algun terrorista encén la cigarreta fora de lloc, que perd clientela i calers... qui pensa en ell? Ni tampoc en els pobres quiosquers.
Perquè si realment el tabac és tan nociu (que ho és) i ens acabarà matant a tots, doncs se’n prohibeix la venda i tots contents. El problema real és que amb les empreses tabaqueres no hi ha collons. Si no, per què us penseu que no pots pujar a un avió una llima o unes tisoretes, i en canvi sí que pots pujar-hi un encenedor? Doncs això, que com sempre només hi ha collons amb els pobres desgraciats. Sort en tenim d’aquest govern socialista i superprogressista que se suposa que defensa el benestar del ciutadà per damunt de tot... A cagar, sociates!
MÉS BACARDI
Estic molt content que Robinho estigui començant a jugar bé i hagi marcat 5 gols en els últims 6 partits. No perquè sigui del Madrid, sinó perquè ja n’estic fart del periodisme bufandero. És tan periodisme de bufanda comparar Robinho amb Ronaldinho després de veure’l 20 minuts a Cadis, com dir que és un bluff que mai no arribarà a res. Robinho té condicions per convertir-se en un dels millors jugadors del món d’aquí a pocs anys, no sé si al nivell de Ronaldinho o Messi, però no ho sé jo, ni ho sap ningú. I el que digui el contrari... bufandero!!! PD: La mateixa teoria de la bufanda serveix per als que ja donen per fet que el Barça eliminarà el Chelsea amb la gorra i que ens follarem el Madrid a la Copa només amb la punta. La pena és que l’audiència és gran i el bufandisme s’encomana com la grip.
L’ALMAX
La imatge reconfortant del cap de setmana és de bàsquet. El jugador del Ricoh Manresa Rafa Martínez va plorar com una criatura després que el seu equip guanyés a la pista del Pamesa. No se sap si plorava de ràbia o si alliberava la tensió acumulada després de perdre 11 dels últims 12 partits, però el cas és que s’agraeix comprovar que encara hi ha esportistes professionals que s’impliquen en la seva feina i que conserven un cert sentit de la vergonya. I això que sembla un miracle que un equip amb noms com Rafa Martínez o Diego Sánchez es pugui mantenir a l’ACB.
L’AFTER HOUR
Aquesta subsecció la dedico a la rajada interna. És lamentable que us dediqueu a rajar de símbols com Hristo, Larsson o Puyol, però el límit de la falta d’imaginació és rajar d’una màquina de cafè. Per cert, aprofito per defensar-me de les crítiques contra la meva escassa activitat nocturna: per un dia que surto, el bar em fa fora a les 3am, com si fos un client més. Sort que era el de l’alcalde...
diumenge, de gener 29, 2006
DIUMENGE ÉS EL DIA DEL SENYOR...
Per l'advocat defensor
Disculpeu el meu retard. Havia previst escriure l'article d'aquesta setmana dissabte a la tarda aprofitant una estona de relax a la ràdio però,tonto de mi, no vaig recordar que el programa de les nits de dissabte el fa un home que et fa treballar el triple del necessari i em va ser totalment impossible. L'excusa és dolenta però espero que algú de vosaltres pugui entendre-la, almenys el sacarina...
És molt agradable poder començar recordant el resultat que fa només unes hores ha aconseguit l'Espanyol aquesta jornada: 3 a 1 contra el Màlaga i Europa, à més a prop!!! Tots els grans equips poden tenir un mal dia (Saragossa 4 - Barça 2), això és el que va passar a Getafe i hauria passat igualment posant els davanters d'una o altra manera o senzillament deixant-los de posar. Aprofito per recordar que la tal secció de bàsquet del club (que no ho és però en fi) va ser el primer equip català campió d'Europa i ho va aconseguir com Déu mana, en territori neutral...
No estic en condicions de fer una defensa aferrissada del canal de televisió del Barça. No segueixo la programació, em limito a veure estonetes perdudes a la sala de premsa. El fet és que no tots estem preparats per sortir per televisió. Alguns tenen en compte la seva imatge i això suma. L'amic Albert va baixar punts, molts, un cop coneguda la seva 'artimanya sorianesca' però no podem negar que per sortir per la tele dóna més el pego que tots nosaltres junts. Almenys va pentinat i mínimament ben vestit.
Seguim amb la defensa dels elements de la sala de premsa. Un dels millors moments dels dies que vaig a cobrir algun entrenament és el cafè que em puc prendre només baixar aquelles escales. Què faríem sense algun d'aquests cafès aquests dies que el fred apreta...?! Demano una rectificació tot preguntant-me perquè la màquina aquesta no dóna el canvi fins que pots agafar-te el cafè. Misteris de la tècnica...
Puc estar dacord, Sacarina, amb moltes de les afirmacions que tenen menys de veritat que els discursos de Gaspart...Però hi ha una amb la que no estic gens dacord. Espanya, com una de les 32 participant i almenys per aquesta condició, és candidata a guanyar el Mundial. Confio molt en tu... Em faràs vibrar,ho se...
OPOSICIONS A LA FISCALIA
Dos futbolistes sobrevalorats, de talent més que limitat, s'han presentat davant de mi aquesta setmana. Els podria defensar però són dos casos ben similars. Dos tronxos de jugadors (un molt més que l'altre) estimats per l'afició i que jugar a futbol, jugar a futbol encara s'ha de demostrar que en sapiguen. Larsson!!! Déu meu. El partit contra el Mallorca ha estat nefast. Dues rematades descontrolades, lent com una pepa,no marxa de ningú... Estic dacord, des d'aquí hem de començar la campanys anti larsson. A Larsson el definiria amb dues paraules: mal jugador. Per a Hristo,també dues paraules: mal educat.
ACUSACIÓ PARTICULAR
L'abans tractada Barça TV deu tenir moltes coses dolentes. La majoria les desconec però hi ha una especialment, l'especialista del Palau, que és absolutament insoportable. O no la coneixes, bisbe, o t'has deixat el pitjor del canal oficial del club.
Per l'advocat defensor
Disculpeu el meu retard. Havia previst escriure l'article d'aquesta setmana dissabte a la tarda aprofitant una estona de relax a la ràdio però,tonto de mi, no vaig recordar que el programa de les nits de dissabte el fa un home que et fa treballar el triple del necessari i em va ser totalment impossible. L'excusa és dolenta però espero que algú de vosaltres pugui entendre-la, almenys el sacarina...
És molt agradable poder començar recordant el resultat que fa només unes hores ha aconseguit l'Espanyol aquesta jornada: 3 a 1 contra el Màlaga i Europa, à més a prop!!! Tots els grans equips poden tenir un mal dia (Saragossa 4 - Barça 2), això és el que va passar a Getafe i hauria passat igualment posant els davanters d'una o altra manera o senzillament deixant-los de posar. Aprofito per recordar que la tal secció de bàsquet del club (que no ho és però en fi) va ser el primer equip català campió d'Europa i ho va aconseguir com Déu mana, en territori neutral...
No estic en condicions de fer una defensa aferrissada del canal de televisió del Barça. No segueixo la programació, em limito a veure estonetes perdudes a la sala de premsa. El fet és que no tots estem preparats per sortir per televisió. Alguns tenen en compte la seva imatge i això suma. L'amic Albert va baixar punts, molts, un cop coneguda la seva 'artimanya sorianesca' però no podem negar que per sortir per la tele dóna més el pego que tots nosaltres junts. Almenys va pentinat i mínimament ben vestit.
Seguim amb la defensa dels elements de la sala de premsa. Un dels millors moments dels dies que vaig a cobrir algun entrenament és el cafè que em puc prendre només baixar aquelles escales. Què faríem sense algun d'aquests cafès aquests dies que el fred apreta...?! Demano una rectificació tot preguntant-me perquè la màquina aquesta no dóna el canvi fins que pots agafar-te el cafè. Misteris de la tècnica...
Puc estar dacord, Sacarina, amb moltes de les afirmacions que tenen menys de veritat que els discursos de Gaspart...Però hi ha una amb la que no estic gens dacord. Espanya, com una de les 32 participant i almenys per aquesta condició, és candidata a guanyar el Mundial. Confio molt en tu... Em faràs vibrar,ho se...
OPOSICIONS A LA FISCALIA
Dos futbolistes sobrevalorats, de talent més que limitat, s'han presentat davant de mi aquesta setmana. Els podria defensar però són dos casos ben similars. Dos tronxos de jugadors (un molt més que l'altre) estimats per l'afició i que jugar a futbol, jugar a futbol encara s'ha de demostrar que en sapiguen. Larsson!!! Déu meu. El partit contra el Mallorca ha estat nefast. Dues rematades descontrolades, lent com una pepa,no marxa de ningú... Estic dacord, des d'aquí hem de començar la campanys anti larsson. A Larsson el definiria amb dues paraules: mal jugador. Per a Hristo,també dues paraules: mal educat.
ACUSACIÓ PARTICULAR
L'abans tractada Barça TV deu tenir moltes coses dolentes. La majoria les desconec però hi ha una especialment, l'especialista del Palau, que és absolutament insoportable. O no la coneixes, bisbe, o t'has deixat el pitjor del canal oficial del club.
dissabte, de gener 28, 2006
SÁBADO, SABADETE per Maribel
Com veig que aquesta setmana el tema va d’impostors, jo també proposaré el meu, el qual em provoca, tot sigui dit, autèntica grima. Aquest no és altre que l’amic Hristo. Un personatge odiós i patètic que té enganyada a bona part de la massa barcelonista. Ha arribat l’hora de desemmascarar el búlgar que a banda de ser un trincador, és una mala persona. L’únic que lamento és que hi hagi gent que el defensi, gent que m’aprecio com el minguella, que tot i ser un màfies, és un tipus divertit i que fins i tot arriba a ser entranyable. Al marge del cap de futbol de ‘la teva’, que entre d’altres coses, s’arrossega escrivint-li les contres al mundo deportivo.
En primer lloc, s’ha de tenir molta jeta per acceptar un càrrec al Barça d’entrenador de davanters al les categories inferiors. Ja em diràs que els hi ha d’ensenyar aquest brut! A trepitjar àrbitres? A saber pronunciar correctament ‘hijo de puta’?
A més el fitxen de seleccionador de Bulgària, i no només fa el ridícul, ja que no l’ha classificat pel mundial, sinó que a més, continua cobrant del Barça, sense fer res. Només per la jeta. Lamentable.
I després el burro va i vota a Shevchenko en lloc de a Ronaldinho al FIFA World Player de l’any passat. Ah, i també havia de votar a Eto’o en la última edició d’aquest premi, no?
I què dir del seu caràcter. El passat desembre vaig tenir l’oportunitat de cobrir la gala del cinquantè aniversari de la pilota d’or a París. I si recordeu, van convidar a tots els pilota d’or de la història vius, entre ells, l’amic Hristo. Resulta que quan estava a la zona mixta, al mig de la voràgine, en definitiva, de puto cul, doncs resulta que em trobo al búlgar, acompanyat de la seva dona (crec que era la seva dona). Abans de atacar-lo per fotre’l en directe, se li acosta un fan, amb una llibreta i un bolígraf, un noi jove, amb els ulls iluminats perquè tenia al davant un dels seus ídols futbolístics. L’admirador li toca el braç a Hristo per dir-li que li signi un autògraf, i quina seria la seva desil·lusió que no només no li va signar l’autògraf sinó que de propina li va fotre una empenta que el va enviar a l’altra banda del vestíbul.
I d’agressions d’aquest tipus també hem estat víctimes molts periodistes. Encara me’n recordo, un dia al planet football, també com a la zona mixta de paris, de puto cul, fent carxòfing, una de les tasques més desagraïdes de la nostra professió, i el brut de Hristo una mica més i ens escup per voler fer-li dues preguntes.
En definitiva, que aquest personatge segurament va ser un crack com a futbolista, però és evident que no és pot dir el mateix com a persona.
GATILLAZO
Una suggerència pel webmaster d’aquest blog, si es que hi ha algú que s’encarrega de posar ordre aquesta pàgina. No estaria malament que en la introducció s’especifiqués que els dissabtes són de la Maribel, que no Matilde. Espero que es dugui a terme la modificació, per respecte a un membre de ple dret de Komando Perelada.
L’ORGASME
Gus, carinyo, mai podré agraïr-te com es deu el què has fet per mi aquesta setmana. És que sóc un desastre, no ho puc evitar. I el teu company de despatx, tampoc es queda curt. Que em deixi el moneder a la sala de premsa, no és cap novetat, estic acostumada a deixar-me les coses, però que Terés la torni a perdre quan ja l’havia trobat, té nassos. Si no hagués estat per tu, Gus, se l’hagués trobat l’Unzué al seu despatx, i por em fa si arriba a obrir una de les butxaques on tinc guardat un.... Bé, que no sé que faria sense tu.
Com veig que aquesta setmana el tema va d’impostors, jo també proposaré el meu, el qual em provoca, tot sigui dit, autèntica grima. Aquest no és altre que l’amic Hristo. Un personatge odiós i patètic que té enganyada a bona part de la massa barcelonista. Ha arribat l’hora de desemmascarar el búlgar que a banda de ser un trincador, és una mala persona. L’únic que lamento és que hi hagi gent que el defensi, gent que m’aprecio com el minguella, que tot i ser un màfies, és un tipus divertit i que fins i tot arriba a ser entranyable. Al marge del cap de futbol de ‘la teva’, que entre d’altres coses, s’arrossega escrivint-li les contres al mundo deportivo.
En primer lloc, s’ha de tenir molta jeta per acceptar un càrrec al Barça d’entrenador de davanters al les categories inferiors. Ja em diràs que els hi ha d’ensenyar aquest brut! A trepitjar àrbitres? A saber pronunciar correctament ‘hijo de puta’?
A més el fitxen de seleccionador de Bulgària, i no només fa el ridícul, ja que no l’ha classificat pel mundial, sinó que a més, continua cobrant del Barça, sense fer res. Només per la jeta. Lamentable.
I després el burro va i vota a Shevchenko en lloc de a Ronaldinho al FIFA World Player de l’any passat. Ah, i també havia de votar a Eto’o en la última edició d’aquest premi, no?
I què dir del seu caràcter. El passat desembre vaig tenir l’oportunitat de cobrir la gala del cinquantè aniversari de la pilota d’or a París. I si recordeu, van convidar a tots els pilota d’or de la història vius, entre ells, l’amic Hristo. Resulta que quan estava a la zona mixta, al mig de la voràgine, en definitiva, de puto cul, doncs resulta que em trobo al búlgar, acompanyat de la seva dona (crec que era la seva dona). Abans de atacar-lo per fotre’l en directe, se li acosta un fan, amb una llibreta i un bolígraf, un noi jove, amb els ulls iluminats perquè tenia al davant un dels seus ídols futbolístics. L’admirador li toca el braç a Hristo per dir-li que li signi un autògraf, i quina seria la seva desil·lusió que no només no li va signar l’autògraf sinó que de propina li va fotre una empenta que el va enviar a l’altra banda del vestíbul.
I d’agressions d’aquest tipus també hem estat víctimes molts periodistes. Encara me’n recordo, un dia al planet football, també com a la zona mixta de paris, de puto cul, fent carxòfing, una de les tasques més desagraïdes de la nostra professió, i el brut de Hristo una mica més i ens escup per voler fer-li dues preguntes.
En definitiva, que aquest personatge segurament va ser un crack com a futbolista, però és evident que no és pot dir el mateix com a persona.
GATILLAZO
Una suggerència pel webmaster d’aquest blog, si es que hi ha algú que s’encarrega de posar ordre aquesta pàgina. No estaria malament que en la introducció s’especifiqués que els dissabtes són de la Maribel, que no Matilde. Espero que es dugui a terme la modificació, per respecte a un membre de ple dret de Komando Perelada.
L’ORGASME
Gus, carinyo, mai podré agraïr-te com es deu el què has fet per mi aquesta setmana. És que sóc un desastre, no ho puc evitar. I el teu company de despatx, tampoc es queda curt. Que em deixi el moneder a la sala de premsa, no és cap novetat, estic acostumada a deixar-me les coses, però que Terés la torni a perdre quan ja l’havia trobat, té nassos. Si no hagués estat per tu, Gus, se l’hagués trobat l’Unzué al seu despatx, i por em fa si arriba a obrir una de les butxaques on tinc guardat un.... Bé, que no sé que faria sense tu.
ODIO ELS PUTOS DIVENDRES Pel futur alcalde de Laxe
Començaré demanant disculpes pel fet de que el meu article aparegui avui dissabte i no ho fes ahir divendres quan tocava. Sóc conscient de les rajades que aquest retràs ha provocat sobre la meva persona, però la culpa no ha estat meva. Donat el meu desplaçament a la sempre amable ciutat de Saragossa vaig decidir escruire l'article divendres a la tarda, ja que la meva cita amb la nit 'maña' era ineludible.
Però no comptava amb el fet de viure a un pais tercermundista, on cauen quatre gotes i dos floquets de nou i arriba el caos. Els amics de Fecsa o els d'Endesa, perque un ja no sap qui és qui, van deixarme sense llum tota la tarda. A mi i a mig barri del Guinardó. Per tant, l'ordinador va deixar de funcionar i vaig estar esperant pacientment per veure si tornava la llum i podia fer la raja corresponent. Però van passar les hores i aquests ineptes no eran capaços d'arreglar l'averia. Finalment vaig dessistir i vaig posposar el meu article fins avui. El que encara no entenc és que cada cop que hi ha una tormenta bèstia a Barcelona o una nevada important, ens agafa despistats i tothom ho justifica amb l'excusa de que no estem preparats. Si sempre passa, perque no es fa una miqueta de previsió? Perquè aquests de Fecsa i/o Endesa pensen més en Opas i en la Borsa que en el bon funcionament de les coses? A l'hora de reclamar una factura o de tocar els collons si que són ràpids i no fallen mai. Perdó per la brevetat i la pobresa de la meva rajada d'avui, però la ressaca i l'inminent viatge a Mallorca no em permeten fer gaire més. La setmana que ve tornarem a fer les coses com Déu mana.
CIUTAT BADIA
Com a tots els 'culebrots', a Ciutat Badia hi han bons i dolents i noticies de tot tipus. En el capítol d'aquesta setmana, hem de celebrar que la becària del departament de comunicació del Barça ha renovat la seva beca i seguirà al club quatre mesos més. Per un cop a la vida, Badia & company ens donen una alegria. Ara només faltas que la fitxin quan acabi la beca i si per fer-ho han de fotre fora algun dels inutils del departament que no fan res, em venen diversos noms al cap...
SWEET HOME PERALADA
Hem d'acabar amb la farsa de Henrik Larsson. Que ha fet al Barça aquest senyor? No parla, no dona entrevistes, no surt a la sala de premsa i per saber que fa a la vida hem d'estar pendents del Afton Bladet. Això si, cada cop que surt a escalfar o a jugar, el Camp Nou embogeix. La gent ha de saber que és un impostor i que va ser un gran jugador, però està més acabat que jo... Canviar el que pensa la gent sobre aquest home està a les nostres mans...
dijous, de gener 26, 2006
DIJOUS SURTO
...pel Sacarina.
- Els Estats Units han envaït l’Iraq perquè Sadam Hussein acumulava un estoc d’armes de destrucció massiva apuntant al món civilitzat i, a més, treballava en col.laboració amb Al Qaeda.
- Els dos de Mili Vanili canten molt bé.
- David Meca ha necessitat un milió de braçades per connectar la península i les Illes Balears (feu comptes: cada metre són dos braçades i la distància que va nedar són 110 kilòmetres. 110.000 metres. 220.000 braçades. Ja ho veieu, tinc debilitat pel tema Meca).
- L’exèrcit espanyol es va depurar després del 1975 i està ple de demòcrates (aquí no m’estenc més perquè igual em denuncia el Ministre Bono).
- Federico Jiménez Losantos és bona persona (per això també em poden denunciar)
- Alejandro Echevarría té una ideologia que podria compartir la majoria de ciutadans de Catalunya.
- La masturbació provoca ceguera a determinada edat (hem comprovat que la bragueta de Camprodon hi veu bé, no?)
- El Rei dels espanyols té una feinada de por, la Infanta Elena és “guapa, elegante e inteligente” y el Marichalar va tenir una ambòlia metre entrenava al gimnàs.
- Déu existeix.
- Espanya és candidata a guanyar el Mundial.
- El Gustau Galvache no ha vist al periodista més voluminós de la sala de premsa quan ha demanat tanda a l’última roda de premsa de Rijkaard.
Tot això tan estrany és un recull improvisat d’algunes de les motos que ens han intentat vendre els últims temps. La més recent encara m’indigna: els quatre partits catalans democràtics serien capaços de treballar units per un Estatut digne per a la gent de la meva edat i no es vendrien per interessos partidistes. Uff, vist amb perspectiva és més creible David Meca que aquests impostors.
Tallat sense sucre
Aquest matí Deco i Puyol representaran al Barça en un acte de la Fundació La Caixa i el Departament de Benestar i Família contra la violència. Està molt bé que el Barça s'impliqui en aquesta campanya. Ara bé, Deco s'expressarà avui contra la violència mentre que a l'últim partit de Lliga el van expulsar per agredir Gurpegi. I les imatges de Puyol pegant-se amb Vicente han donat la volta al món.
Gintonic de Bombay
Segueixo sense sortir de nit, sense fumar i fent dieta. Sóc un pobre home.
...pel Sacarina.
- Els Estats Units han envaït l’Iraq perquè Sadam Hussein acumulava un estoc d’armes de destrucció massiva apuntant al món civilitzat i, a més, treballava en col.laboració amb Al Qaeda.
- Els dos de Mili Vanili canten molt bé.
- David Meca ha necessitat un milió de braçades per connectar la península i les Illes Balears (feu comptes: cada metre són dos braçades i la distància que va nedar són 110 kilòmetres. 110.000 metres. 220.000 braçades. Ja ho veieu, tinc debilitat pel tema Meca).
- L’exèrcit espanyol es va depurar després del 1975 i està ple de demòcrates (aquí no m’estenc més perquè igual em denuncia el Ministre Bono).
- Federico Jiménez Losantos és bona persona (per això també em poden denunciar)
- Alejandro Echevarría té una ideologia que podria compartir la majoria de ciutadans de Catalunya.
- La masturbació provoca ceguera a determinada edat (hem comprovat que la bragueta de Camprodon hi veu bé, no?)
- El Rei dels espanyols té una feinada de por, la Infanta Elena és “guapa, elegante e inteligente” y el Marichalar va tenir una ambòlia metre entrenava al gimnàs.
- Déu existeix.
- Espanya és candidata a guanyar el Mundial.
- El Gustau Galvache no ha vist al periodista més voluminós de la sala de premsa quan ha demanat tanda a l’última roda de premsa de Rijkaard.
Tot això tan estrany és un recull improvisat d’algunes de les motos que ens han intentat vendre els últims temps. La més recent encara m’indigna: els quatre partits catalans democràtics serien capaços de treballar units per un Estatut digne per a la gent de la meva edat i no es vendrien per interessos partidistes. Uff, vist amb perspectiva és més creible David Meca que aquests impostors.
Tallat sense sucre
Aquest matí Deco i Puyol representaran al Barça en un acte de la Fundació La Caixa i el Departament de Benestar i Família contra la violència. Està molt bé que el Barça s'impliqui en aquesta campanya. Ara bé, Deco s'expressarà avui contra la violència mentre que a l'últim partit de Lliga el van expulsar per agredir Gurpegi. I les imatges de Puyol pegant-se amb Vicente han donat la volta al món.
Gintonic de Bombay
Segueixo sense sortir de nit, sense fumar i fent dieta. Sóc un pobre home.
dimecres, de gener 25, 2006
ESCRIC PER NO FER UN LLEIG... per la bruixa d’or
I avui faig honor al títol de la secció, avui sí, escric per no fer un lleig.
Thierry Henry, l’animació (o no animació) del públic del Camp Nou, Betandwin, el mal estat de a gespa, la data de les eleccions, les filtracions interessades, la falta de transparència, els canvis als serveis mèdics, la política comunicativa del club, les rimes de l’Arias... qualsevol d’aquests temes donaria per rajar una bona estona, però excepte del surrealisme de Juan Arias, de la resta s’han escrit tantes línies que sóc incapaç d’aportar res de nou. Avui parlarem de la màquina de cafès.
Per què? I per què no? Sí, ja sé que és un tema absurd però no ho és més que qualsevol dels que hem anomenat abans que omplen l’actualitat del Barça. També podríem anar una mica més enllà i pensar què ens ha portat fins aquí. Podríem fer allò que tant ens agrada demanar als futbolistes, autocrítica. Podríem “rajar” de les nostres limitacions, la nostra falta d’imaginació, el nostre esperit periodístic viciat, el fet que igual ens hem tornat tots bojos al voltant d’un joc on 22 tius en pantaló curt van darrera d’una pilota (simplificació, si; realitat, també). En fi, que hi ha un debat molt profund a fer al voltant d’aquesta pesada actualitat i la sequera que comporta, però és que a mi avui em ve de gust parlar de la màquina de cafès de la sala de premsa del Camp Nou.
Per què els seus cafès són tan dolents? Com és que encara no s’ha mort ni intoxicat ningú d’aquell líquid marró que deixa anar? Per què ens cobren a preu de Champions un cafè que és de tercera regional? Es podia esperar més d’una màquina de cafès jove i renovada que venia a complementar una magnífica sala de premsa àmplia, pràctica i amb una visibilitat envejable des de tots els angles? La màquina d’abans era molt millor; qui va sucar per aquest canvi? Hi té alguna cosa a veure Cruyff? S’endú alguna comissió Patsy? Quin directiu és el responsable de l’àrea dels cafès? En fitxaran una de nova per l’any vinent? Serà un concurs net o amb representants? I en aquest cas, hi podran conviure les dues màquines o caldrà fer fora aquesta?
Bé, tot i que el departament de comunicació manté el silenci de costum al voltant de la greu crisi que es pot generar amb la polèmica de la màquina de cafès, aquest blog es veu en condicions d’avançar (aquesta va per l’alcalde), que ja han trobat al mercat una màquina que supera les condicions a l’actual, a un preu assequible. El club admet que no s’han complert les expectatives i que, de fet, el seu baix rendiment ha contagiat la màquina de menjar i begudes que aquest any ha tingut una actuació més discreta de la que realment pot oferir, limitant-se a complir sense arriscar amb la quantitat de recursos que se li aventuren. Els de manteniment neguen qualsevol incidència en el cafè que subministra la màquina i recorden que no s’ha espatllat en tota la temporada. Tot i els rumors al voltant de la seva possible destitució, fonts properes a la presidència ho neguen. A falta que l’empresa de les màquines no posi problemes, la nova màquina vindrà al juliol.
Després d’això, comprendreu que demani clemència al primer equip del Barça. Jugadors i cos tècnic, per la nostra salut mental, necessitem una derrota!!! Ens cal regenerar l’ambient i el debat al voltant d’aquest Barça. Em veig capacitada per qualificar de crisi tot allò un empat èpic i amb 8 homes al camp, m'és igual. La maleïda ratxa està acabant amb nosaltres. Tot esperant una resposta a la Romareda o a Son Moix, gràcies.
POCIONS I BEURATGES DIVERSOS
Aquesta setmana dedicació especial al bisbe que per un cop ha penjat el seu sermó puntualment. Primer de tot, senyor bisbe, estaria bé que no s’inventés els pseudònims dels seus companys de blog. Matilde? Qui és Matilde? Maribel!!! En fi, suposo que vam tenir missa d’onze i vam omplir en excés el sant grial.
I en segon lloc, lamentable i indignant el seu comentari masclista sobre la cuina. Ja sabem que vostè és representant d’un estament anacrònic i que no podíem esperar gaire més però l’informo que al segle XXI, els homes, per fi, han descobert que la cuina no és un món d’interès exclusiu de les dones. És més, es pot donar el cas, fins i tot, d’homes més hàbils a la cuina que certes dones, i estic convençuda que dues tombes com el sacarina i l’alcalde ja l’han posat al dia al respecte (personatges, per cert, que no tornaran a trepitjar el castell de la bruixa).
COP D’ESCOMBRA
Perquè el sacarina i l’alcalde són els únics que s’atreveixen a tastar aquests infames beuratges que surten de la màquina de cafès?
Faig una crida des d’aquí a la inspiració... perquè la setmana que ve se m’aparegui i us eviti aquest martiri.
I avui faig honor al títol de la secció, avui sí, escric per no fer un lleig.
Thierry Henry, l’animació (o no animació) del públic del Camp Nou, Betandwin, el mal estat de a gespa, la data de les eleccions, les filtracions interessades, la falta de transparència, els canvis als serveis mèdics, la política comunicativa del club, les rimes de l’Arias... qualsevol d’aquests temes donaria per rajar una bona estona, però excepte del surrealisme de Juan Arias, de la resta s’han escrit tantes línies que sóc incapaç d’aportar res de nou. Avui parlarem de la màquina de cafès.
Per què? I per què no? Sí, ja sé que és un tema absurd però no ho és més que qualsevol dels que hem anomenat abans que omplen l’actualitat del Barça. També podríem anar una mica més enllà i pensar què ens ha portat fins aquí. Podríem fer allò que tant ens agrada demanar als futbolistes, autocrítica. Podríem “rajar” de les nostres limitacions, la nostra falta d’imaginació, el nostre esperit periodístic viciat, el fet que igual ens hem tornat tots bojos al voltant d’un joc on 22 tius en pantaló curt van darrera d’una pilota (simplificació, si; realitat, també). En fi, que hi ha un debat molt profund a fer al voltant d’aquesta pesada actualitat i la sequera que comporta, però és que a mi avui em ve de gust parlar de la màquina de cafès de la sala de premsa del Camp Nou.
Per què els seus cafès són tan dolents? Com és que encara no s’ha mort ni intoxicat ningú d’aquell líquid marró que deixa anar? Per què ens cobren a preu de Champions un cafè que és de tercera regional? Es podia esperar més d’una màquina de cafès jove i renovada que venia a complementar una magnífica sala de premsa àmplia, pràctica i amb una visibilitat envejable des de tots els angles? La màquina d’abans era molt millor; qui va sucar per aquest canvi? Hi té alguna cosa a veure Cruyff? S’endú alguna comissió Patsy? Quin directiu és el responsable de l’àrea dels cafès? En fitxaran una de nova per l’any vinent? Serà un concurs net o amb representants? I en aquest cas, hi podran conviure les dues màquines o caldrà fer fora aquesta?
Bé, tot i que el departament de comunicació manté el silenci de costum al voltant de la greu crisi que es pot generar amb la polèmica de la màquina de cafès, aquest blog es veu en condicions d’avançar (aquesta va per l’alcalde), que ja han trobat al mercat una màquina que supera les condicions a l’actual, a un preu assequible. El club admet que no s’han complert les expectatives i que, de fet, el seu baix rendiment ha contagiat la màquina de menjar i begudes que aquest any ha tingut una actuació més discreta de la que realment pot oferir, limitant-se a complir sense arriscar amb la quantitat de recursos que se li aventuren. Els de manteniment neguen qualsevol incidència en el cafè que subministra la màquina i recorden que no s’ha espatllat en tota la temporada. Tot i els rumors al voltant de la seva possible destitució, fonts properes a la presidència ho neguen. A falta que l’empresa de les màquines no posi problemes, la nova màquina vindrà al juliol.
Després d’això, comprendreu que demani clemència al primer equip del Barça. Jugadors i cos tècnic, per la nostra salut mental, necessitem una derrota!!! Ens cal regenerar l’ambient i el debat al voltant d’aquest Barça. Em veig capacitada per qualificar de crisi tot allò un empat èpic i amb 8 homes al camp, m'és igual. La maleïda ratxa està acabant amb nosaltres. Tot esperant una resposta a la Romareda o a Son Moix, gràcies.
POCIONS I BEURATGES DIVERSOS
Aquesta setmana dedicació especial al bisbe que per un cop ha penjat el seu sermó puntualment. Primer de tot, senyor bisbe, estaria bé que no s’inventés els pseudònims dels seus companys de blog. Matilde? Qui és Matilde? Maribel!!! En fi, suposo que vam tenir missa d’onze i vam omplir en excés el sant grial.
I en segon lloc, lamentable i indignant el seu comentari masclista sobre la cuina. Ja sabem que vostè és representant d’un estament anacrònic i que no podíem esperar gaire més però l’informo que al segle XXI, els homes, per fi, han descobert que la cuina no és un món d’interès exclusiu de les dones. És més, es pot donar el cas, fins i tot, d’homes més hàbils a la cuina que certes dones, i estic convençuda que dues tombes com el sacarina i l’alcalde ja l’han posat al dia al respecte (personatges, per cert, que no tornaran a trepitjar el castell de la bruixa).
COP D’ESCOMBRA
Perquè el sacarina i l’alcalde són els únics que s’atreveixen a tastar aquests infames beuratges que surten de la màquina de cafès?
Faig una crida des d’aquí a la inspiració... perquè la setmana que ve se m’aparegui i us eviti aquest martiri.
dimarts, de gener 24, 2006
ELS DIMARTS SEMPRE TROBES ALGO OBERT... pel petit bisbe arlequinat
Al Barça hi ha moltes coses lamentables: la pudor a cloaca o a merda directament, que fa cada dia la sala de premsa; el caràcter del seu capità (algun dia en parlaré; ho sé, no és la primera vegada que ho dic i encara no ho he fet. Paciència.); els textos que s’escriuen en els comunicats mèdics, per escriure això, millor no dir res; la feina (feina??) que fa Balduci en alguna secció del club... Però sobretot hi ha un aspecte que a mi em fa molta ràbia: Barça TV. Com tenir un canal de televisió propi amb un pressupost més que acceptable i fer una programació d’autèntica pena. Matadepera Televisió és millor que Barça TV. Us ho asseguro. I amb una mil·lèsima part dels recursos tècnics. Només amb una mica de bona voluntat i professionalitat es milloraria tot plegat. Per començar: a qui li interessa l’insuportable programa de cuina que fan?? Si tenim en compte que la majoria de gent que li agrada el futbol són homes, a mi que m’importa veure a Txiqui cuinant uns macarrons o a Massip un filet!! Un altre programa: l’habitació dels miralls: sembla que li estiguin fent un interrogatori pitjor que els de CSI. Amb una poca gràcia... Avui al matí encara feien els gols del Zamora!! Vale que va ser un 6 a 0, però contra un segona B i ja fa tres setmanes!!!
De moment han fet fora a la directora. No la conec. Però dura menys que un entrenador del Madrid. Només fa un any que l’han fitxat i ja se l’han carregat. No sé a qui posaran. Però per millorar el coi de canal aquest és molt fàcil. Que parlin amb alguns dels periodistes que van habitualment a la sala de premsa del camp nou i els donaran algunes idees millors que tots els programes que fan ara junts. Si nosaltres omplim diaris, televisions i ràdios sense ser el mitjà oficial, imagina’t si a sobre ets el mitjà del club. Una mica de ganes, i segurament, dels 300.000 que són al departament de comunicació algú hi haurà que sabrà algo de com portar la televisió. Evidentment no m’estic referint a Eduard Pujol, perquè, amb tots els respectes Eduard, el teu programa també era (o és, no sé si encara el fa) infumable. I més quan convidaves a Benet. Un xaval que porta quatre dies a la sala de premsa, i només perquè va ben vestit i ven més motos que Dani Pedrosa si posés una botiga; ja ve cada setmana a comentar partits del Barça!!! Però on s’ha vist!!! Per sortir a Barça TV has d’apunyalar la bruixa??!!
MISSA D’ONZE
No m’ha agradat el debut de la Matilde. A part de netejar-se la boca amb sabó, no caldria carregar tant contra mi el primer dia. La meva Matilde preferida que vigili, perquè on les donen, les troben. I lo del cor de la ciutat lamentable. Progresses inadequadament.
BENEDICCIÓ
Aquest blog cada cop sembla que el llegeix més gent. Tots aquells que ho feu, no us amagueu, no ens critiqueu a l’esquena, ni feu comentaris a tercers. Us oferim la possibilitat de fer comentaris als escrits. Feu-ho i actueu com a homes. No com a covards.
Sacarina, no faré cap comentari de les teves bambes.
Al Barça hi ha moltes coses lamentables: la pudor a cloaca o a merda directament, que fa cada dia la sala de premsa; el caràcter del seu capità (algun dia en parlaré; ho sé, no és la primera vegada que ho dic i encara no ho he fet. Paciència.); els textos que s’escriuen en els comunicats mèdics, per escriure això, millor no dir res; la feina (feina??) que fa Balduci en alguna secció del club... Però sobretot hi ha un aspecte que a mi em fa molta ràbia: Barça TV. Com tenir un canal de televisió propi amb un pressupost més que acceptable i fer una programació d’autèntica pena. Matadepera Televisió és millor que Barça TV. Us ho asseguro. I amb una mil·lèsima part dels recursos tècnics. Només amb una mica de bona voluntat i professionalitat es milloraria tot plegat. Per començar: a qui li interessa l’insuportable programa de cuina que fan?? Si tenim en compte que la majoria de gent que li agrada el futbol són homes, a mi que m’importa veure a Txiqui cuinant uns macarrons o a Massip un filet!! Un altre programa: l’habitació dels miralls: sembla que li estiguin fent un interrogatori pitjor que els de CSI. Amb una poca gràcia... Avui al matí encara feien els gols del Zamora!! Vale que va ser un 6 a 0, però contra un segona B i ja fa tres setmanes!!!
De moment han fet fora a la directora. No la conec. Però dura menys que un entrenador del Madrid. Només fa un any que l’han fitxat i ja se l’han carregat. No sé a qui posaran. Però per millorar el coi de canal aquest és molt fàcil. Que parlin amb alguns dels periodistes que van habitualment a la sala de premsa del camp nou i els donaran algunes idees millors que tots els programes que fan ara junts. Si nosaltres omplim diaris, televisions i ràdios sense ser el mitjà oficial, imagina’t si a sobre ets el mitjà del club. Una mica de ganes, i segurament, dels 300.000 que són al departament de comunicació algú hi haurà que sabrà algo de com portar la televisió. Evidentment no m’estic referint a Eduard Pujol, perquè, amb tots els respectes Eduard, el teu programa també era (o és, no sé si encara el fa) infumable. I més quan convidaves a Benet. Un xaval que porta quatre dies a la sala de premsa, i només perquè va ben vestit i ven més motos que Dani Pedrosa si posés una botiga; ja ve cada setmana a comentar partits del Barça!!! Però on s’ha vist!!! Per sortir a Barça TV has d’apunyalar la bruixa??!!
MISSA D’ONZE
No m’ha agradat el debut de la Matilde. A part de netejar-se la boca amb sabó, no caldria carregar tant contra mi el primer dia. La meva Matilde preferida que vigili, perquè on les donen, les troben. I lo del cor de la ciutat lamentable. Progresses inadequadament.
BENEDICCIÓ
Aquest blog cada cop sembla que el llegeix més gent. Tots aquells que ho feu, no us amagueu, no ens critiqueu a l’esquena, ni feu comentaris a tercers. Us oferim la possibilitat de fer comentaris als escrits. Feu-ho i actueu com a homes. No com a covards.
Sacarina, no faré cap comentari de les teves bambes.
dilluns, de gener 23, 2006
ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader de Gràcia
ANARQUIA CONTRA L'ESTATUT
Per cagar-s'hi! Després d'un any i mig fent les nostres miserables vides una mica més avorrides amb una negociació eterna (primer aquí i després allà), perseguint-nos en tots i cadascun dels telenotícies dels últims 18 mesos, esgotant-nos en les últimes 540 portades de diari, marejant-nos en els últims 12960 butlletins, al final… res!
És per matar-los a tots. Els d'aquí perquè ens han pres el número negociant un text que a Madrid no haurien acceptat encara que el president del Gobierno fos Jaume I, i a sobre, a l'hora de defensar-lo, cadascú per la seva banda i apunyalant-se tant com han pogut per rascar vots. I els d'allà, els del talante, perquè són igual de feixistes que els del PP.
Se suposava que havíem de trincar el reconeixement de nació i una Agència Tributària pròpia, però després de la reunió Mas-Zapatero, amb cap-de-setmanitat i alevosia, ens han portat un Estatut que podria haver dissenyat l’ínclit Joan Clos tot solet. Més que res perquè sembla de poca utilitat i no deixa content ningú.
El pitjor de tot és que abans de l’estiu haurem de votar aquesta farsa, i a la tardor eleccions a la Generalitat, que guanyarà el botifler gràcies a la seva brillant maniobra i a la inutilitat del tripartit. L’única nota positiva de l’Estatut és que no agrada al PP, cosa que sempre és una alegria i necessàriament implica que deu ser bo per nosaltres.
Tot plegat, fa que cada dia que passa em senti més apolític, tingui menys ganes de tornar-me a acostar a una urna, i sobretot: cada vegada em sento més convençudament antidemòcrata. Diuen que és el menys dolent dels sistemes coneguts, però no crec que estar governats pels més inutils i els més lladres sigui la millor via.
Per tant: visca l’anarquia, passem dels polítics (aquesta espècie que cobra per prendre’ns el pèl amb total impunitat) i fotem els que ens doni la gana. Seríem tots molt més feliços, potser tampoc hi hauria Mossos, i el bisbe i l’advocat defensor s’haurien estalviat una multa.
MÉS BACARDI
Lotina i l’Espanyol són esperpèntics. Ja vaig dir fa dues setmanes que em costava entendre que algú pogués ser de l’Espanyol, però és que sempre poden anar una mica més enllà. Ara feia uns partits que jugaven avorrit però amb una certa coherència i, com a mínim, no perdien. Però resulta que a Lotina li fitxen el davanter que havia demanat, es torna boig, i surt al camp del Getafe amb 4 davanters. El que em fot és que ara diuen que els en van fotre 5 perquè hi havia massa davanters... no, home, no: el problema és que no ho havia provat mai, i els va col·locar com el cul. Menció especial per la secció de bàsquet de l’Espanyol, que ahir tenia l’oportunitat de deixar el Madrid fora de la Copa. Això de ser perdedor s’encomana.
L’ALMAX
L’alegria de la setmana és que s’ha fet justícia amb Mourinho, reconegut estadísticament com el millor entrenador del 2005, tot i que aquí a Barcelona ens hem dedicat a despotricar-lo i a treure-li mèrits. Que si és un xulo, un prepotent, un maleducat, que si no busca l’espectacle, que si l’any passat ens va vacil·lar anunciant un ‘11’ que no va jugar... la veritat és que és un puto crack, que ha fet campions tots els equips que ha tingut perquè en sap una estona de futbol, i que fa ràbia (no ens equivoquem) perquè és un guanyador.
Acabo amb una última hora de bàsquet: veient el sorteig de la Copa, amb una mica de sort, divendres els tres equips catalans estaran eliminats, i ens podrem concentrar en el Chelsea-Barça.
ANARQUIA CONTRA L'ESTATUT
Per cagar-s'hi! Després d'un any i mig fent les nostres miserables vides una mica més avorrides amb una negociació eterna (primer aquí i després allà), perseguint-nos en tots i cadascun dels telenotícies dels últims 18 mesos, esgotant-nos en les últimes 540 portades de diari, marejant-nos en els últims 12960 butlletins, al final… res!
És per matar-los a tots. Els d'aquí perquè ens han pres el número negociant un text que a Madrid no haurien acceptat encara que el president del Gobierno fos Jaume I, i a sobre, a l'hora de defensar-lo, cadascú per la seva banda i apunyalant-se tant com han pogut per rascar vots. I els d'allà, els del talante, perquè són igual de feixistes que els del PP.
Se suposava que havíem de trincar el reconeixement de nació i una Agència Tributària pròpia, però després de la reunió Mas-Zapatero, amb cap-de-setmanitat i alevosia, ens han portat un Estatut que podria haver dissenyat l’ínclit Joan Clos tot solet. Més que res perquè sembla de poca utilitat i no deixa content ningú.
El pitjor de tot és que abans de l’estiu haurem de votar aquesta farsa, i a la tardor eleccions a la Generalitat, que guanyarà el botifler gràcies a la seva brillant maniobra i a la inutilitat del tripartit. L’única nota positiva de l’Estatut és que no agrada al PP, cosa que sempre és una alegria i necessàriament implica que deu ser bo per nosaltres.
Tot plegat, fa que cada dia que passa em senti més apolític, tingui menys ganes de tornar-me a acostar a una urna, i sobretot: cada vegada em sento més convençudament antidemòcrata. Diuen que és el menys dolent dels sistemes coneguts, però no crec que estar governats pels més inutils i els més lladres sigui la millor via.
Per tant: visca l’anarquia, passem dels polítics (aquesta espècie que cobra per prendre’ns el pèl amb total impunitat) i fotem els que ens doni la gana. Seríem tots molt més feliços, potser tampoc hi hauria Mossos, i el bisbe i l’advocat defensor s’haurien estalviat una multa.
MÉS BACARDI
Lotina i l’Espanyol són esperpèntics. Ja vaig dir fa dues setmanes que em costava entendre que algú pogués ser de l’Espanyol, però és que sempre poden anar una mica més enllà. Ara feia uns partits que jugaven avorrit però amb una certa coherència i, com a mínim, no perdien. Però resulta que a Lotina li fitxen el davanter que havia demanat, es torna boig, i surt al camp del Getafe amb 4 davanters. El que em fot és que ara diuen que els en van fotre 5 perquè hi havia massa davanters... no, home, no: el problema és que no ho havia provat mai, i els va col·locar com el cul. Menció especial per la secció de bàsquet de l’Espanyol, que ahir tenia l’oportunitat de deixar el Madrid fora de la Copa. Això de ser perdedor s’encomana.
L’ALMAX
L’alegria de la setmana és que s’ha fet justícia amb Mourinho, reconegut estadísticament com el millor entrenador del 2005, tot i que aquí a Barcelona ens hem dedicat a despotricar-lo i a treure-li mèrits. Que si és un xulo, un prepotent, un maleducat, que si no busca l’espectacle, que si l’any passat ens va vacil·lar anunciant un ‘11’ que no va jugar... la veritat és que és un puto crack, que ha fet campions tots els equips que ha tingut perquè en sap una estona de futbol, i que fa ràbia (no ens equivoquem) perquè és un guanyador.
Acabo amb una última hora de bàsquet: veient el sorteig de la Copa, amb una mica de sort, divendres els tres equips catalans estaran eliminats, i ens podrem concentrar en el Chelsea-Barça.
diumenge, de gener 22, 2006
EL DIUMENGE ÉS EL DIA DEL SENYOR
Per l'advocat defensor
I aquesta setmana més feina. No dono l'abast. Una causa més per defensar cada setmana. I, com a llicència que he decidit prendre'm de manera unilateral, introduirem cada setmana (almenys ho intentarem) una causa indefensable, que fins i tot a un servidor li faci bullir la sang com per fer honor al nom d'aquest blog. Començarem però per les moltes criatures indefenses que han rebut els vostres atacs aquesta setmana. Primer és l'obligació i després la devoció...
El Ral.li 'Alguna ciutat del continent europeu que canvia gairebé cada any - Dakar (i una vegada penso que va ser El Cairo) no és sant de la meva devoció. No m'agrada gaire el motor i aquest raid (una paraula tècnica que personalment no se què significa) no és una excepció. Puc estar dacord en que sembla un acte prepotent del poderós món occidental que xuleja de tecnologia punta davant uns pobres negrets que segurament es pensen que veuen extraterrestres. Amb el Dakar, però, també he trobat algunes escletxes per la seva defensa. La primera: els africans deuen treure algun profit de tot això. La mort d'aquestes dues criatures per dura que hagi estat haurà representat, amb assegurances de per mig, menjar i beure durant una bona temporada per als seus poblats. El segon gran valor del Dakar, i el més important, és que alguns dels signants d'aquest blog ens ha significat una pau i una tranquilitat en el nostre lloc de treball de les que només podem gaudir durant tres setmanes a l'any. A ver si pego un par de ostias aquí yo...
No comentaré perquè no em cal la convenció de guàrdies urbans i mossos d'esquadre de dilluns a les 3 de la matinada a la Plaça Lesseps. Havia pensat en defensar el cansalader. Una lesió és una lesió i sempre és eximent però és que a l'endemà el vaig sentir a la ràdio. El que és bo per treballar, és bo per sortir, sopar, fer una copa i posar en risc el carnet de conduir. Arribats aquí defensaré l'actitud patriòtica del Sacarina una nit de desembre de 1983, cantant els gols de Rincón, animant les pujades per la banda esquerra de Gordillo i cel.lebrant com el que més el dotzè de Señor. Només espero, Sacarina, que aquest estiu em facis vibrar tant com et va fer vibrar a tu José Ángel de la Casa...
Samuel Eto'o és un salvatge. I ho és no per la famosa escopinada sino per la seva manera de jugar. Dacord que fa gols com el que més, que els fa de decisius però és un joc jugador de futbol sense civilitzar. Respecte l'escopinada, no n'hi ha per tant... S'ha fet un gra massa... Que si és l'acte més humiliant que es pot fer, que si caldria sancionar-lo amb un cabàs de partits... Tot això es diu perquè com estava a la copa Àfrica aquesta la sanció no haguès tingut conseqüències. Una escopinada és lletja, dacord, però és millor a una entrada a consciència que li trenqui la cama a un company de professió. L'escopinada es neteja, la lesió NO...
És dífícil buscar una defensa al 'sujetu' Meca. Des de sempre m'ha semblat un teatrero i el súmmum de la seva ridícula carrera de superheroi el va aconseguir amb l'aventura fins a Eivissa. Ara bé, no es pot negat que aquest noi de nedar, en sap una estona i si tinc en compte les meves habilitats sota l'aigua, ja té mèrit fotre's al mar i arribar allà on no toques a terra... Meca, la defensa és gratis però aquesta vegada té la contrapartida d'haver d'accpetar un parell de consells. Si vols anar a Eivissa ves a l'estiu que hi ha més ambient i agafa un avió... I si has de nedar més de 100 km fes-ho en un campionat, almenys guanyaràs alguna cosa.
No puc estar més dacord amb moltes de les afirmacions del futur alcalde que em suggereixen una conclusió: fem massa periodisme per periodistes. Res a dir en aquest sentit, però a la teva estrenada secció 'ciutatbadia' vas fer referència als companys d'un diari, l'AVUI. En aquest cas, al césar lo que es del césar. Si aquesta gent tenia la informació, chapeau... Tant és si l'han aconseguit d'una o altra manera. És veritat que fem massa periodisme per periodistes però també ho és que només critiquem les filtracions quan aquestes van dirigides a uns altres... Amics de l'AVUI espero que hagueu llegit aquestes línies i que com a senyal d'agraiment l'any que ve no us apunteu a la lliga de futbol sala o almenys deixeu de comptar amb el Pep Lloveras i el LLorenç...
Primer de tot, benvinguda. Suposo que feies broma comparant 'Pasión de gavilanes' amb 'El cor de la ciutat'... Els Gavilanes gairebé no tenen defensa. Haig de reconèixer que he vist algun capítol però és que no hi ha per on agafar-la... Los Ricos también lloran mereix un EMY si les comparem... Dacord que el Cor de ciutat va a pitjor però los Gavilanes no tenen res a fer amb el David Peris... Tot sol triomfa més que els altres tres junts...
OPOSICIONS A LA FISCALIA
Normalment relaciono els productes que ofereixen els diaris esportius amb la paraula CUTRE. Si el producte en qüestió té a veure amb la roba l'adjectiu es transforma en CUTRÍSSIM. Aquesta vegada gairebé han anat una mica més enllà. Heu vist l'anorak reversible d'una banda blau marí i de l'altre groc fluorescent (em nego a dir-li festuc), el color de moda!!! Heu vist la jaqueta de carrer amb cremallera!!!... INADMISIBLES!!!
Per l'advocat defensor
I aquesta setmana més feina. No dono l'abast. Una causa més per defensar cada setmana. I, com a llicència que he decidit prendre'm de manera unilateral, introduirem cada setmana (almenys ho intentarem) una causa indefensable, que fins i tot a un servidor li faci bullir la sang com per fer honor al nom d'aquest blog. Començarem però per les moltes criatures indefenses que han rebut els vostres atacs aquesta setmana. Primer és l'obligació i després la devoció...
El Ral.li 'Alguna ciutat del continent europeu que canvia gairebé cada any - Dakar (i una vegada penso que va ser El Cairo) no és sant de la meva devoció. No m'agrada gaire el motor i aquest raid (una paraula tècnica que personalment no se què significa) no és una excepció. Puc estar dacord en que sembla un acte prepotent del poderós món occidental que xuleja de tecnologia punta davant uns pobres negrets que segurament es pensen que veuen extraterrestres. Amb el Dakar, però, també he trobat algunes escletxes per la seva defensa. La primera: els africans deuen treure algun profit de tot això. La mort d'aquestes dues criatures per dura que hagi estat haurà representat, amb assegurances de per mig, menjar i beure durant una bona temporada per als seus poblats. El segon gran valor del Dakar, i el més important, és que alguns dels signants d'aquest blog ens ha significat una pau i una tranquilitat en el nostre lloc de treball de les que només podem gaudir durant tres setmanes a l'any. A ver si pego un par de ostias aquí yo...
No comentaré perquè no em cal la convenció de guàrdies urbans i mossos d'esquadre de dilluns a les 3 de la matinada a la Plaça Lesseps. Havia pensat en defensar el cansalader. Una lesió és una lesió i sempre és eximent però és que a l'endemà el vaig sentir a la ràdio. El que és bo per treballar, és bo per sortir, sopar, fer una copa i posar en risc el carnet de conduir. Arribats aquí defensaré l'actitud patriòtica del Sacarina una nit de desembre de 1983, cantant els gols de Rincón, animant les pujades per la banda esquerra de Gordillo i cel.lebrant com el que més el dotzè de Señor. Només espero, Sacarina, que aquest estiu em facis vibrar tant com et va fer vibrar a tu José Ángel de la Casa...
Samuel Eto'o és un salvatge. I ho és no per la famosa escopinada sino per la seva manera de jugar. Dacord que fa gols com el que més, que els fa de decisius però és un joc jugador de futbol sense civilitzar. Respecte l'escopinada, no n'hi ha per tant... S'ha fet un gra massa... Que si és l'acte més humiliant que es pot fer, que si caldria sancionar-lo amb un cabàs de partits... Tot això es diu perquè com estava a la copa Àfrica aquesta la sanció no haguès tingut conseqüències. Una escopinada és lletja, dacord, però és millor a una entrada a consciència que li trenqui la cama a un company de professió. L'escopinada es neteja, la lesió NO...
És dífícil buscar una defensa al 'sujetu' Meca. Des de sempre m'ha semblat un teatrero i el súmmum de la seva ridícula carrera de superheroi el va aconseguir amb l'aventura fins a Eivissa. Ara bé, no es pot negat que aquest noi de nedar, en sap una estona i si tinc en compte les meves habilitats sota l'aigua, ja té mèrit fotre's al mar i arribar allà on no toques a terra... Meca, la defensa és gratis però aquesta vegada té la contrapartida d'haver d'accpetar un parell de consells. Si vols anar a Eivissa ves a l'estiu que hi ha més ambient i agafa un avió... I si has de nedar més de 100 km fes-ho en un campionat, almenys guanyaràs alguna cosa.
No puc estar més dacord amb moltes de les afirmacions del futur alcalde que em suggereixen una conclusió: fem massa periodisme per periodistes. Res a dir en aquest sentit, però a la teva estrenada secció 'ciutatbadia' vas fer referència als companys d'un diari, l'AVUI. En aquest cas, al césar lo que es del césar. Si aquesta gent tenia la informació, chapeau... Tant és si l'han aconseguit d'una o altra manera. És veritat que fem massa periodisme per periodistes però també ho és que només critiquem les filtracions quan aquestes van dirigides a uns altres... Amics de l'AVUI espero que hagueu llegit aquestes línies i que com a senyal d'agraiment l'any que ve no us apunteu a la lliga de futbol sala o almenys deixeu de comptar amb el Pep Lloveras i el LLorenç...
Primer de tot, benvinguda. Suposo que feies broma comparant 'Pasión de gavilanes' amb 'El cor de la ciutat'... Els Gavilanes gairebé no tenen defensa. Haig de reconèixer que he vist algun capítol però és que no hi ha per on agafar-la... Los Ricos también lloran mereix un EMY si les comparem... Dacord que el Cor de ciutat va a pitjor però los Gavilanes no tenen res a fer amb el David Peris... Tot sol triomfa més que els altres tres junts...
OPOSICIONS A LA FISCALIA
Normalment relaciono els productes que ofereixen els diaris esportius amb la paraula CUTRE. Si el producte en qüestió té a veure amb la roba l'adjectiu es transforma en CUTRÍSSIM. Aquesta vegada gairebé han anat una mica més enllà. Heu vist l'anorak reversible d'una banda blau marí i de l'altre groc fluorescent (em nego a dir-li festuc), el color de moda!!! Heu vist la jaqueta de carrer amb cremallera!!!... INADMISIBLES!!!
divendres, de gener 20, 2006
SÁBADO, SABADETE... per Maribel
Ja està bé. Prou powerpoint! Prou motxilla!Prou!No hi ha pitjor tortura en aquest món que assistir a una sessió d’economia avançada del senyor Ferran Soriano (rima fàcil). I més encara quan aquesta es produeix un divendres, i a les onze del matí! Una hora indignant, o no, apreciat bisbe? D’acord que la senyora Maribel va arribar tard, però només va ser un quart d’hora, i per un problema de trànsit - Per cert, aprofito per dir que estic fins a la punta de ... (Pasqual tampoc va poder acabar la frase) de les putes obres a la nacional C-55 - Tornant al tema, que una cosa és presentar-se quinze minuts tard i una altre aparèixer quan ja estan retirant el panell de publicitat. I és clar, li ha tocat a la bruixa passar-li la roda de premsa al bisbe. Un consell bruixa, jo no ho hagués fet, que aquests de l’església quan menys t’ho esperes et cremen a la foguera. Bé, estic rajant de l’arlequinat i potser tenia missa de 11. Si era aquest el cas, les meves sinceres disculpes.
El cert és que ni molt menys sóc una experta en economia, amb prou feines puc quadrar números a fi de mes entre hipoteca, benzina, i despeses vàries, però des d’aquestes línies m’agradaria fer un suggeriment. Fullejant el fantàstic pamflet que molt amablement ens ha cedit el departament de premsa, doncs resulta que el club ha doblat els ingressos en concepte de visites dels turistes al museu i a les instal·lacions de l’estadi. No cal que m’ho demostrin! Si es que al final m’acabaré trobant un guiri al quartet dels xdsi!!!!! Els dies que no hi ha partit, el Camp Nou sembla Lloret al mes d’agost. No hi ha lloc per aparcar per què l’esplanada està plena d’autobusos, vols anar a la sala de premsa i has de fer autèntiques ziga-zagues per baixar per les escales, ... En definitiva, un escàndol. Per si això no fos poc, a sobre tenen més drets que els periodistes i gaudeixen de certs privilegis com per exemple el de poder accedir a la zona vip a la llotja, per on surten els jugadors per anar al pàrquing. En canvi nosaltres hem d’estar en una llista, prèvia autorització del departament de premsa, sinó et foten fora.
A pendre pel sac el tour guiat!!! Posem a la venda un dvd interactiu al mateix preu que l’entrada i que els follin. Perdó pel vocabulari però és el que té haver-se criat en un barri humil d’una odiosa ciutat del vallès oriental, sentint camela a tot drap pel celobert. Espero que això serveixi d’atenuant per l’advocat defensor abans d’emetre qualsevol judici.
GATILLAZO
Aquesta setmana hem assistit a un dels finals més tristos dels darrers anys. S’ha acabat PASIÓN DE GAVILANES (silenci compungit). Això és un culebron i no aquestes imitacions lamentables del cor de la ciutat, o vent del pla, o com li vulguis dir. Als nostàlgics sempre ens quedarà la campanya de rebaixes del corte inglés, o seguir el programa nefast per trobar parella que fan a antena 3 a les tardes i que presenta el Miguel Marrón.
L’ORGASME
Mai havia pensat el que es podia fer amb un tros de gespa....
Ja està bé. Prou powerpoint! Prou motxilla!Prou!No hi ha pitjor tortura en aquest món que assistir a una sessió d’economia avançada del senyor Ferran Soriano (rima fàcil). I més encara quan aquesta es produeix un divendres, i a les onze del matí! Una hora indignant, o no, apreciat bisbe? D’acord que la senyora Maribel va arribar tard, però només va ser un quart d’hora, i per un problema de trànsit - Per cert, aprofito per dir que estic fins a la punta de ... (Pasqual tampoc va poder acabar la frase) de les putes obres a la nacional C-55 - Tornant al tema, que una cosa és presentar-se quinze minuts tard i una altre aparèixer quan ja estan retirant el panell de publicitat. I és clar, li ha tocat a la bruixa passar-li la roda de premsa al bisbe. Un consell bruixa, jo no ho hagués fet, que aquests de l’església quan menys t’ho esperes et cremen a la foguera. Bé, estic rajant de l’arlequinat i potser tenia missa de 11. Si era aquest el cas, les meves sinceres disculpes.
El cert és que ni molt menys sóc una experta en economia, amb prou feines puc quadrar números a fi de mes entre hipoteca, benzina, i despeses vàries, però des d’aquestes línies m’agradaria fer un suggeriment. Fullejant el fantàstic pamflet que molt amablement ens ha cedit el departament de premsa, doncs resulta que el club ha doblat els ingressos en concepte de visites dels turistes al museu i a les instal·lacions de l’estadi. No cal que m’ho demostrin! Si es que al final m’acabaré trobant un guiri al quartet dels xdsi!!!!! Els dies que no hi ha partit, el Camp Nou sembla Lloret al mes d’agost. No hi ha lloc per aparcar per què l’esplanada està plena d’autobusos, vols anar a la sala de premsa i has de fer autèntiques ziga-zagues per baixar per les escales, ... En definitiva, un escàndol. Per si això no fos poc, a sobre tenen més drets que els periodistes i gaudeixen de certs privilegis com per exemple el de poder accedir a la zona vip a la llotja, per on surten els jugadors per anar al pàrquing. En canvi nosaltres hem d’estar en una llista, prèvia autorització del departament de premsa, sinó et foten fora.
A pendre pel sac el tour guiat!!! Posem a la venda un dvd interactiu al mateix preu que l’entrada i que els follin. Perdó pel vocabulari però és el que té haver-se criat en un barri humil d’una odiosa ciutat del vallès oriental, sentint camela a tot drap pel celobert. Espero que això serveixi d’atenuant per l’advocat defensor abans d’emetre qualsevol judici.
GATILLAZO
Aquesta setmana hem assistit a un dels finals més tristos dels darrers anys. S’ha acabat PASIÓN DE GAVILANES (silenci compungit). Això és un culebron i no aquestes imitacions lamentables del cor de la ciutat, o vent del pla, o com li vulguis dir. Als nostàlgics sempre ens quedarà la campanya de rebaixes del corte inglés, o seguir el programa nefast per trobar parella que fan a antena 3 a les tardes i que presenta el Miguel Marrón.
L’ORGASME
Mai havia pensat el que es podia fer amb un tros de gespa....
ODIO ELS PUTOS DIVENDRES Pel futur alcalde de Laxe
Segons ha pogut saber aquesta pàgina web, la majoria de periodistes hem perdut el món de vista i estem en condicions d'avançar que tots plegats estem fent el ridícul de forma constant. En declaracions a rajarxrajar, un membre d'aquest blog ha confirmat que començem a estar una mica farts del estil de periodisme que es fa actualment, especialment en l'àmbit esportiu, i com ja vem anunciar en aquest mateix espai fa unes setmanes hauriem de pensar en un canvi d'estil. Oi que vist així sembla ridícul? Doncs això, companys, és el que la majoria de nosaltres, gairebé sense excepcions, fem cada setmana. Aquest llenguatge pedant i vergonyós és el que utilitzem per vendre motos desde la premsa esportiva.
Hem arribat a un punt on sembla que no fem els programes pensant en els lectors o els oients, i tot el que diem o escribim són missatges en clau dedicats a la competència o a la resta de la professió. Creieu que els oients escolten dos o tres programes a l'hora? O compren cada dia tots el diaris i els comparen? Penseu que a l'oient l'importa si les preguntes a Ronaldinho les fa el presentador estrella del programa o l'enviat especial de l'emissora? Això per no parlar dels que agafen noticies que han sortit en altres mitjans hores o inclús dies abans i se les fan seves amb total impunitat. Tu diràs...
Espero que aquest estil lamentable -que per desgràcia practiquem tots- pugui desaparèixer aprofitant el canvi generacional que poc a poc s'està produint a la premsa esportiva catalana. Tots plegats hauriem de fer un pensament, pensar més en el consumidor real del nostre producte i no tant en la resta de la professió i dedicar-nos a fer la nostra feina amb més naturalitat. I tranquils, que el que realment treu una noticia important i exclusiva no li cal fer-se publicitat o recordar que la història és seva, en aquest cas el reconeixement arribarà sol.
Ciutat Badia
A partir d'avui dedicarem cada setmana unes linees als nostres benvolguts companys del departament de comunicació del Barça, aquella entranyable familia nombrosa encapçelada per l'amic Jordi Badia. És curiós comprobar com el diari Avui va publicar de forma íntegra el comunicat en el que el club blaugrana explicava el nomanament dels doctors Vilardell, Cáceres i Nardi com a membres de la comissió mèdica assessora, però el més curiós és que ho fes dos dies abans de que el departament enviés el esmentat comunicat a la resta de mitjans. O la tecnologia juga a favor del Avui, o 'algú' a Ciutat Badia va filtrar el document als seus ex companys...
Sweet Home Peralada
No puc marxar sense demanar de forma urgent la dimissió dels guionistes del Cor de la Ciutat. Fins ara ens ho han colat gairebé tot i hem tragat sense dir res, però el 'rollo' del fill del Peris amb la seva jefa és inadmissible. No hi ha dóna més lletja a tot TV3 i no cola que el inútil aquest del David deixi a la companya de feina, que no està gens malament, per anar amb l'amargada aquesta de la jefa, de la que no recordo ni el nom. Des del dia en el que el Narcís es va follar a la tal Esperança a una tenda de campanya, no es recorda una indignació tal entre els milers de seguidors del Cor.
Segons ha pogut saber aquesta pàgina web, la majoria de periodistes hem perdut el món de vista i estem en condicions d'avançar que tots plegats estem fent el ridícul de forma constant. En declaracions a rajarxrajar, un membre d'aquest blog ha confirmat que començem a estar una mica farts del estil de periodisme que es fa actualment, especialment en l'àmbit esportiu, i com ja vem anunciar en aquest mateix espai fa unes setmanes hauriem de pensar en un canvi d'estil. Oi que vist així sembla ridícul? Doncs això, companys, és el que la majoria de nosaltres, gairebé sense excepcions, fem cada setmana. Aquest llenguatge pedant i vergonyós és el que utilitzem per vendre motos desde la premsa esportiva.
Hem arribat a un punt on sembla que no fem els programes pensant en els lectors o els oients, i tot el que diem o escribim són missatges en clau dedicats a la competència o a la resta de la professió. Creieu que els oients escolten dos o tres programes a l'hora? O compren cada dia tots el diaris i els comparen? Penseu que a l'oient l'importa si les preguntes a Ronaldinho les fa el presentador estrella del programa o l'enviat especial de l'emissora? Això per no parlar dels que agafen noticies que han sortit en altres mitjans hores o inclús dies abans i se les fan seves amb total impunitat. Tu diràs...
Espero que aquest estil lamentable -que per desgràcia practiquem tots- pugui desaparèixer aprofitant el canvi generacional que poc a poc s'està produint a la premsa esportiva catalana. Tots plegats hauriem de fer un pensament, pensar més en el consumidor real del nostre producte i no tant en la resta de la professió i dedicar-nos a fer la nostra feina amb més naturalitat. I tranquils, que el que realment treu una noticia important i exclusiva no li cal fer-se publicitat o recordar que la història és seva, en aquest cas el reconeixement arribarà sol.
Ciutat Badia
A partir d'avui dedicarem cada setmana unes linees als nostres benvolguts companys del departament de comunicació del Barça, aquella entranyable familia nombrosa encapçelada per l'amic Jordi Badia. És curiós comprobar com el diari Avui va publicar de forma íntegra el comunicat en el que el club blaugrana explicava el nomanament dels doctors Vilardell, Cáceres i Nardi com a membres de la comissió mèdica assessora, però el més curiós és que ho fes dos dies abans de que el departament enviés el esmentat comunicat a la resta de mitjans. O la tecnologia juga a favor del Avui, o 'algú' a Ciutat Badia va filtrar el document als seus ex companys...
Sweet Home Peralada
No puc marxar sense demanar de forma urgent la dimissió dels guionistes del Cor de la Ciutat. Fins ara ens ho han colat gairebé tot i hem tragat sense dir res, però el 'rollo' del fill del Peris amb la seva jefa és inadmissible. No hi ha dóna més lletja a tot TV3 i no cola que el inútil aquest del David deixi a la companya de feina, que no està gens malament, per anar amb l'amargada aquesta de la jefa, de la que no recordo ni el nom. Des del dia en el que el Narcís es va follar a la tal Esperança a una tenda de campanya, no es recorda una indignació tal entre els milers de seguidors del Cor.
dijous, de gener 19, 2006
DIJOUS SURTO
pel Sacarina.
Algú s'imagina a Miguel Indurain al Salsa Rosa després de guanyar el cinquè Tour de França? Rafel Nadal s'ha prestat a explicar la victòria a Roland Garros al Tomate?. No, clar que no. Tot això ve de la meva indignació quan divendres a la nit el tal David Meca va ser el convidat estrella del Donde Estás Corazón. Era la seva primera aparició als mitjans de comunicació després de nedar no sé quantes hores entre la península i les Balears.
No és que no li vulgui reconéixer els mèrits. Però em molesta profundament el to pel.liculero del personatge. I encara em molesta més si li afegeixes el patetisme dels quatre o cinc periodistes(??) que van perpetrar la pressumpta entrevista. Li deien nuestro héroe constantment.
Jo diria que el tal Meca impostoreja més bé que neda. Va vendre unes motos indecents. Que si va estar cinc hores amb un braç immobilitzat, que si 50 medusses - 50 medusses!!!- el van atacar al mateix temps, que si havia nedat aquest trajecte per demostrar a la gent amb problemes com el càncer que tot es pot superar. M'irrita aquesta suposada trascendentalitat per disfressar les coses i no dir-les pel seu nom. Aquest tio ha fet aquesta animalada per tornar a posar en cirulació el seu personatge als cercles de premsa rosa. Em nego a valorar-ho en termes esportiu. Primer ha estat el Dónde Estás Corazón, ahir el vaig veure al Club de TV3 i no tardaran massa a ajuntar-lo amb alguna pelandrusca de les que surten habitualment al Tomate. Si és que ni Fernando Alonso ha caigut tan baix!.
I, és clar, quan s'arriba a aquest nivell de patetisme es barreja tot. I el personatge va plorar d'emoció minuts després de rebre una ovació quan un dels periodistes (??) li va fer el següent comentari: "que lujo tener un deportista catalán que se siente tan español como tu". En fi, que m'estimo més una bona medussa.
Tallat sense sucre.
No tinc prou espai per respondre tots els atacs que he rebut des d'aquest bloc. Em limitaré al que més mal m'ha fet. Quan Espanya va golejar Malta tenia 8 anys i era profundament catòlic perquè els capellans m'havien menjat el cap. També em sentia espanyol però no tenia us de raó. Tot va canviar l'any següent. Primera masturbació, péls als llocs humits del cos, primer cagondéu en veu alta i primera estelada. I així fins avui, que, com l'IU FORN, em cago en les mares dels militars colpistes. A veure si hi ha collons de denunciar-me al CAC!.
Gintonic de Bombay
Tot i el títol de la meva secció avanço al món sencer que no tornaré a sortir de nit fins al mes de març.
pel Sacarina.
Algú s'imagina a Miguel Indurain al Salsa Rosa després de guanyar el cinquè Tour de França? Rafel Nadal s'ha prestat a explicar la victòria a Roland Garros al Tomate?. No, clar que no. Tot això ve de la meva indignació quan divendres a la nit el tal David Meca va ser el convidat estrella del Donde Estás Corazón. Era la seva primera aparició als mitjans de comunicació després de nedar no sé quantes hores entre la península i les Balears.
No és que no li vulgui reconéixer els mèrits. Però em molesta profundament el to pel.liculero del personatge. I encara em molesta més si li afegeixes el patetisme dels quatre o cinc periodistes(??) que van perpetrar la pressumpta entrevista. Li deien nuestro héroe constantment.
Jo diria que el tal Meca impostoreja més bé que neda. Va vendre unes motos indecents. Que si va estar cinc hores amb un braç immobilitzat, que si 50 medusses - 50 medusses!!!- el van atacar al mateix temps, que si havia nedat aquest trajecte per demostrar a la gent amb problemes com el càncer que tot es pot superar. M'irrita aquesta suposada trascendentalitat per disfressar les coses i no dir-les pel seu nom. Aquest tio ha fet aquesta animalada per tornar a posar en cirulació el seu personatge als cercles de premsa rosa. Em nego a valorar-ho en termes esportiu. Primer ha estat el Dónde Estás Corazón, ahir el vaig veure al Club de TV3 i no tardaran massa a ajuntar-lo amb alguna pelandrusca de les que surten habitualment al Tomate. Si és que ni Fernando Alonso ha caigut tan baix!.
I, és clar, quan s'arriba a aquest nivell de patetisme es barreja tot. I el personatge va plorar d'emoció minuts després de rebre una ovació quan un dels periodistes (??) li va fer el següent comentari: "que lujo tener un deportista catalán que se siente tan español como tu". En fi, que m'estimo més una bona medussa.
Tallat sense sucre.
No tinc prou espai per respondre tots els atacs que he rebut des d'aquest bloc. Em limitaré al que més mal m'ha fet. Quan Espanya va golejar Malta tenia 8 anys i era profundament catòlic perquè els capellans m'havien menjat el cap. També em sentia espanyol però no tenia us de raó. Tot va canviar l'any següent. Primera masturbació, péls als llocs humits del cos, primer cagondéu en veu alta i primera estelada. I així fins avui, que, com l'IU FORN, em cago en les mares dels militars colpistes. A veure si hi ha collons de denunciar-me al CAC!.
Gintonic de Bombay
Tot i el títol de la meva secció avanço al món sencer que no tornaré a sortir de nit fins al mes de març.
dimecres, de gener 18, 2006
ESCRIC PER NO FER UN LLEIG per la bruixa d’or
Aquesta setmana, Samuel, m’ho has posat molt fácil. Hi ha imatges que fereixen la sensibilitat de l’espectador i la teva escopint a la cara d’Expósito és una d’elles. Escopir és lleig, molt lleig, és fastigós; però fer-ho a la cara d’un company de professió, és inqualificable. No sé si demostra que baixes de l’arbre o que hi puges, però el que està clar és que aquesta falta de respecte i d’educació no és digna d’una persona civilitzada. Evidentment faig extensiva aquesta crítica a d’altres jugadors que han demostrat ser tan primitius com tu, cas d’Aymar, d’Angulo o de Totti. I no em facin servir l’excusa de les pulsacions a les que es troba un jugador en un terreny de joc perquè ja està molt vista i l’olla només se li en va a aquells que ja no la tenien prèviament a lloc.
Sento que l’incomprès però talentós Kluivert diu que prefereix rebre coces que escopinades. Lògic. Algunes coces poden ser nobles, les escopinades, no; les escopinades són sempre covards. No hi ha res més humiliant que ser escopit a la cara. El pitjor del cas és que Eto’o a més d’embrutar la seva imatge personal, embruta la imatge del club que el paga, el club que li permet anar comprant cotxes com qui es compra sabates i gastar-se 8500 euros en un vestit de la firma Gucci per assistir a la gala de la FIFA (i a sobre, lleig de nassos el vestit). Consti que el Samuel Eto’o també dedica part dels seus ingressos en campanyes de solidaritat, tan lloable com rendible per la seva imatge pública.
Malauradament, d’escopinades, se’n veuen massa sovint als camps de futbol, en diferents versions que tampoc caldria entrar a especificar. Als futbolistes els hi hauríem d’explicar-- perquè de vegades sembla que se’ls hi oblida—que formen part d’un espectacle que és seguit per milions d’espectadors. Són un gremi molt propens als refredats, pel que es veu. Però tots hem fet esport alguna vegada i el cert és que no costa tant reprimir-se, que els hi preguntin als jugadors de bàsquet o als de tennis. A més, està comprovat, escopir no millora el rendiment. Facin un esforç, només són 90 minuts.
Però encara no hem acabat amb Samuel Eto’o perquè si és trist que algú que ha de ser exemple pels nens tingui actituds tan incíviques com la d’escopir a la cara d’un company, més trist és no saber rectificar posteriorment. Com si d’un nen petit es tractés, amagant-se darrera la seva mare, Samuel Eto’o, covard, no va saber rectificar. Per tot plegat, el camerunès no rebrà aquest mes el guardó al fair play.
Pocions i beuratges
Per anar tancant, hem d’agrair al bisbe la deferència que ha tingut finalment de penjar el seu article amb només 24 hores de retard. Per cert, no em vull ficar en una guerra entre el bisbe i sacarina però no em puc estar de recordar-li al representant eclesiàstic que posats a parlar d’Espanya i d’espanyols millor s’estigui calladet, que no tots tenim un franquista a l’armari.
Un últim apunt, la meva clara mostra de suport als fumadors davant la persecució que últimament pateixen va ser mal interpretada pel sacarina. Queda disculpat perquè tinc entès que els xiclets de nicotina li estan jugant una mala passada. Trobo que poc a poc millora l’humor dels nostres benvolguts afectats.
Cop d'escombra
Calli, senyor Giralt, calli, si us plau. Una sala de premsa, Oriol Giralt assegut i amb un esparadrap a la boca... és la meva imatge de silenci aquesta setmana.
Aquesta setmana, Samuel, m’ho has posat molt fácil. Hi ha imatges que fereixen la sensibilitat de l’espectador i la teva escopint a la cara d’Expósito és una d’elles. Escopir és lleig, molt lleig, és fastigós; però fer-ho a la cara d’un company de professió, és inqualificable. No sé si demostra que baixes de l’arbre o que hi puges, però el que està clar és que aquesta falta de respecte i d’educació no és digna d’una persona civilitzada. Evidentment faig extensiva aquesta crítica a d’altres jugadors que han demostrat ser tan primitius com tu, cas d’Aymar, d’Angulo o de Totti. I no em facin servir l’excusa de les pulsacions a les que es troba un jugador en un terreny de joc perquè ja està molt vista i l’olla només se li en va a aquells que ja no la tenien prèviament a lloc.
Sento que l’incomprès però talentós Kluivert diu que prefereix rebre coces que escopinades. Lògic. Algunes coces poden ser nobles, les escopinades, no; les escopinades són sempre covards. No hi ha res més humiliant que ser escopit a la cara. El pitjor del cas és que Eto’o a més d’embrutar la seva imatge personal, embruta la imatge del club que el paga, el club que li permet anar comprant cotxes com qui es compra sabates i gastar-se 8500 euros en un vestit de la firma Gucci per assistir a la gala de la FIFA (i a sobre, lleig de nassos el vestit). Consti que el Samuel Eto’o també dedica part dels seus ingressos en campanyes de solidaritat, tan lloable com rendible per la seva imatge pública.
Malauradament, d’escopinades, se’n veuen massa sovint als camps de futbol, en diferents versions que tampoc caldria entrar a especificar. Als futbolistes els hi hauríem d’explicar-- perquè de vegades sembla que se’ls hi oblida—que formen part d’un espectacle que és seguit per milions d’espectadors. Són un gremi molt propens als refredats, pel que es veu. Però tots hem fet esport alguna vegada i el cert és que no costa tant reprimir-se, que els hi preguntin als jugadors de bàsquet o als de tennis. A més, està comprovat, escopir no millora el rendiment. Facin un esforç, només són 90 minuts.
Però encara no hem acabat amb Samuel Eto’o perquè si és trist que algú que ha de ser exemple pels nens tingui actituds tan incíviques com la d’escopir a la cara d’un company, més trist és no saber rectificar posteriorment. Com si d’un nen petit es tractés, amagant-se darrera la seva mare, Samuel Eto’o, covard, no va saber rectificar. Per tot plegat, el camerunès no rebrà aquest mes el guardó al fair play.
Pocions i beuratges
Per anar tancant, hem d’agrair al bisbe la deferència que ha tingut finalment de penjar el seu article amb només 24 hores de retard. Per cert, no em vull ficar en una guerra entre el bisbe i sacarina però no em puc estar de recordar-li al representant eclesiàstic que posats a parlar d’Espanya i d’espanyols millor s’estigui calladet, que no tots tenim un franquista a l’armari.
Un últim apunt, la meva clara mostra de suport als fumadors davant la persecució que últimament pateixen va ser mal interpretada pel sacarina. Queda disculpat perquè tinc entès que els xiclets de nicotina li estan jugant una mala passada. Trobo que poc a poc millora l’humor dels nostres benvolguts afectats.
Cop d'escombra
Calli, senyor Giralt, calli, si us plau. Una sala de premsa, Oriol Giralt assegut i amb un esparadrap a la boca... és la meva imatge de silenci aquesta setmana.
ELS DIMARTS SEMPRE TROBES ALGO OBERT ... pel petit bisbe arlequinat
Avui és un mal dia. Et lleves amb ressaca, d’hora i a sobre amb un gust agredolç de la nit anterior. Gran sopar del Comando Peralada, però mal final. Per què collons la guàrdia urbana de Barcelona ha de fotre un control d’alcoholèmia un dilluns a la matinada!!! A més super ben amagats a la plaça Lesseps, que a la que els veus ja no pots escapar. Et queda el consol de no ser l’únic. Però sí de ser l’únic estúpid que havent sigut avisat que allà hi havia un control, hi va directe. Evidentment vaig donar positiu. Un sopar Comando Peralada no és un sopar qualsevol. Es menja? Sí. Es beu? También. Per tant podria començar rajant de mi mateix i de la meva inutilitat. Per cert, gràcies advocat defensor pel suport.
Dit això, deixeu-me que insulti fins a la sacietat a una maricona de platja, a un impresentable com el Cansalader de Gràcia. D’acord, està mig lesionat, però això no el legitima a deixar abandonats als seus companys de Komando. Ni que sigui a fer unes copetes. Però si això no és prou lamentable, pitjor és després no despenjar el telèfon quan els seus companys el volen saludar. Amic, no anem bé. Madura.
Parlant d’immadurs. Tots tenim un passat. I el Sacarina en té un per matar-lo. El tal sacarina, que ara va de catalanista d’aquest d’una nació una selecció; que s’abraça descaradament als seus amiguets Oleguer i l’impostor més gran del regne Puyol; doncs aquest xavalet ha reconegut que va celebrar la victòria d’Espanya a Malta!!! I que va arribar a portar la samarreta d’Espanya!!!! No mereix cap més comentari, un cop ja ha perdut la poca credibilitat que li quedava. Esperem que el CAC actui amb responsabilitat i el castigui com es mereix.
I per avui res més, que pou puteig porto ja. Un dia parlaré llargament de l’amic Puyol i la farsa que l’envolta a aquest mal professional i pitjor persona. Ah!! I la bruixa que es prepari. Hi ha coses o jefes que no es poden defensar ni torrada a base de vodkes curtets...
Avui és un mal dia. Et lleves amb ressaca, d’hora i a sobre amb un gust agredolç de la nit anterior. Gran sopar del Comando Peralada, però mal final. Per què collons la guàrdia urbana de Barcelona ha de fotre un control d’alcoholèmia un dilluns a la matinada!!! A més super ben amagats a la plaça Lesseps, que a la que els veus ja no pots escapar. Et queda el consol de no ser l’únic. Però sí de ser l’únic estúpid que havent sigut avisat que allà hi havia un control, hi va directe. Evidentment vaig donar positiu. Un sopar Comando Peralada no és un sopar qualsevol. Es menja? Sí. Es beu? También. Per tant podria començar rajant de mi mateix i de la meva inutilitat. Per cert, gràcies advocat defensor pel suport.
Dit això, deixeu-me que insulti fins a la sacietat a una maricona de platja, a un impresentable com el Cansalader de Gràcia. D’acord, està mig lesionat, però això no el legitima a deixar abandonats als seus companys de Komando. Ni que sigui a fer unes copetes. Però si això no és prou lamentable, pitjor és després no despenjar el telèfon quan els seus companys el volen saludar. Amic, no anem bé. Madura.
Parlant d’immadurs. Tots tenim un passat. I el Sacarina en té un per matar-lo. El tal sacarina, que ara va de catalanista d’aquest d’una nació una selecció; que s’abraça descaradament als seus amiguets Oleguer i l’impostor més gran del regne Puyol; doncs aquest xavalet ha reconegut que va celebrar la victòria d’Espanya a Malta!!! I que va arribar a portar la samarreta d’Espanya!!!! No mereix cap més comentari, un cop ja ha perdut la poca credibilitat que li quedava. Esperem que el CAC actui amb responsabilitat i el castigui com es mereix.
I per avui res més, que pou puteig porto ja. Un dia parlaré llargament de l’amic Puyol i la farsa que l’envolta a aquest mal professional i pitjor persona. Ah!! I la bruixa que es prepari. Hi ha coses o jefes que no es poden defensar ni torrada a base de vodkes curtets...
dilluns, de gener 16, 2006
ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader de Gràcia
NO EM BARRUFA EL DAKAR
Us imagineu gairebé 1.000 africans entrant per la Diagonal en camell en plena especial cronometrada del Dakar-Barcelona? Oi que no? Sempre seria millor que els tancs d’en Mena Aguado, però segurament ens cagaríem en la mare que els va parir unes quantes vegades.
Doncs, vist des de fora, això és el que em sembla el Dakar: una cursa obscena en què els europeus (tots, els que corren i els que hi posen calers) expulsem tota la nostra adrenalina aventurera passejant pels morros dels pobres africans l’última tecnología en cotxes, motos, camions i comunicacions sense aturar-nos a pensar que probablement el més modern de què disposen ells és una sella per al camell i, sobretot, que segurament aquella nit tindran feina per menjar alguna cosa, mentre els nostres heroïcs pilots expliquen la duresa de no poder dutxar-se al final de l’etapa.
Francament, el Dakar (com totes les modalitats del motor en general) no em sembla un esport perquè és molt més determinant la màquina que l’habilitat de qui la porta. És per això que mai no m’ha interessat gaire, i menys encara ara que l’índex de mortalitat ha involucionat: abans es morien els participants i pensava que (com els passa als toreros) quedar-se al desert és una de les possibilitats del joc; però ara moren tants espectadors (per dir-ho d’alguna manera) com pilots.
El que m’indigna és que aquest any s’han inventat un límit de velocitat per als pilots de motos, que en les últimes edicions queien com mosques, però no s’ha innovat gaire en la seguretat de la cursa. El resultat ha estat la mort de dos nanos que tenien com a únic delicte estar on no havien de ser. “Ui, és que controlar tanta gent en massa és imposible…”, doncs no feu passar la cursa pel mig d’una aldea, recony! Si és que és de sentit comú: si als ral•lis europeus la gent hi va perquè li agrada i n’hi ha molts que no saben col•locar-se en un lloc que no els posi en perill, imagina’t allà que no han vist mai un camió i que no han demanat que ningú els en porti.
Ah, perdó, que me n’oblidava! Que el ral•li acosta modernitat, recursos i la visita d’alguna ONG a aquests països remots i desafavorits. Collonut! Doncs fem-ho a costa de dues criatures, i endavant. Jo m’hi pixo!
Dit això, i ja que hi sóc, és per llogar-hi cadires el tractament informatiu. Perquè ja que hi anem, guanyem no? Avui al Club de TV3 entrevisten el nostre campió de motos, en Marc Coma, enmig d’un debat sobre les bondats i les maldats del Dakar. Cony, si els teus espectadors estan rajant massivament la prova, quin interès tens a entrevistar el guanyador? Però encara pitjor: Antena 3 TV obre el bloc d’esports de diumenge al migdia amb les pintades al Vicente Calderón, i del Dakar en parlen, gairebé per obligació, al final. Si el perdedor d’en Carlos Sainz hagués guanyat per una vegada, no haurien obert l’informatiu amb en Manu Sánchez nedant al llac rosa? Doncs no noi, un català guanyador en motos, i un altre tercer en cotxes. Foteu-vos.
MÉS BACARDI
Iu Forn és un periodista català que, de resultes d’un article publicat a l’AVUI, s’ha convertit en el centre de les ires de l’exèrcit espanyol i part de la Brunete Mediàtica. El seu pecat va ser suggerir, irònicament, que si els colpistes espanyols encapçalats per Mena Aguado entressin per la Diagonal, correrien el risc de trobar-se amb les seves mares fent cantonades en alguna zona de la part alta de Barcelona. I el pobre Iu encara s’ha disculpat explicant que es referia als colpistes i no pas a tot l’exèrcit. Potser no calia el matís. PD: El pallasso d’en David Meca ha fet mèrits sobrats per fotre’s el Bacardi d’aquesta setmana, però la deixo passar, que em sembla que ja el remataran...
L’ALMAX
Bode Miller és l’actual campió de la Copa del Món d’esquí, que no m’interessava un borrall fins la setmana passada. El tio, amb dos dallonses, va dir en una entrevista televisiva que havia competit diverses vegades borratxo. Pocs dies després, el mateix Miller va rectificar, però no per disculpar-se de la seva bogeria evident, ni de la seva apología de l’alcoholisme extrem, sinó perquè li sabia greu per la seva familia, amics i patrocinadors que ara tothom sàpiga que és un begut i un boig perillós. Un mite com en queden pocs, sens dubte. Déu salvi l’esquí!
NO EM BARRUFA EL DAKAR
Us imagineu gairebé 1.000 africans entrant per la Diagonal en camell en plena especial cronometrada del Dakar-Barcelona? Oi que no? Sempre seria millor que els tancs d’en Mena Aguado, però segurament ens cagaríem en la mare que els va parir unes quantes vegades.
Doncs, vist des de fora, això és el que em sembla el Dakar: una cursa obscena en què els europeus (tots, els que corren i els que hi posen calers) expulsem tota la nostra adrenalina aventurera passejant pels morros dels pobres africans l’última tecnología en cotxes, motos, camions i comunicacions sense aturar-nos a pensar que probablement el més modern de què disposen ells és una sella per al camell i, sobretot, que segurament aquella nit tindran feina per menjar alguna cosa, mentre els nostres heroïcs pilots expliquen la duresa de no poder dutxar-se al final de l’etapa.
Francament, el Dakar (com totes les modalitats del motor en general) no em sembla un esport perquè és molt més determinant la màquina que l’habilitat de qui la porta. És per això que mai no m’ha interessat gaire, i menys encara ara que l’índex de mortalitat ha involucionat: abans es morien els participants i pensava que (com els passa als toreros) quedar-se al desert és una de les possibilitats del joc; però ara moren tants espectadors (per dir-ho d’alguna manera) com pilots.
El que m’indigna és que aquest any s’han inventat un límit de velocitat per als pilots de motos, que en les últimes edicions queien com mosques, però no s’ha innovat gaire en la seguretat de la cursa. El resultat ha estat la mort de dos nanos que tenien com a únic delicte estar on no havien de ser. “Ui, és que controlar tanta gent en massa és imposible…”, doncs no feu passar la cursa pel mig d’una aldea, recony! Si és que és de sentit comú: si als ral•lis europeus la gent hi va perquè li agrada i n’hi ha molts que no saben col•locar-se en un lloc que no els posi en perill, imagina’t allà que no han vist mai un camió i que no han demanat que ningú els en porti.
Ah, perdó, que me n’oblidava! Que el ral•li acosta modernitat, recursos i la visita d’alguna ONG a aquests països remots i desafavorits. Collonut! Doncs fem-ho a costa de dues criatures, i endavant. Jo m’hi pixo!
Dit això, i ja que hi sóc, és per llogar-hi cadires el tractament informatiu. Perquè ja que hi anem, guanyem no? Avui al Club de TV3 entrevisten el nostre campió de motos, en Marc Coma, enmig d’un debat sobre les bondats i les maldats del Dakar. Cony, si els teus espectadors estan rajant massivament la prova, quin interès tens a entrevistar el guanyador? Però encara pitjor: Antena 3 TV obre el bloc d’esports de diumenge al migdia amb les pintades al Vicente Calderón, i del Dakar en parlen, gairebé per obligació, al final. Si el perdedor d’en Carlos Sainz hagués guanyat per una vegada, no haurien obert l’informatiu amb en Manu Sánchez nedant al llac rosa? Doncs no noi, un català guanyador en motos, i un altre tercer en cotxes. Foteu-vos.
MÉS BACARDI
Iu Forn és un periodista català que, de resultes d’un article publicat a l’AVUI, s’ha convertit en el centre de les ires de l’exèrcit espanyol i part de la Brunete Mediàtica. El seu pecat va ser suggerir, irònicament, que si els colpistes espanyols encapçalats per Mena Aguado entressin per la Diagonal, correrien el risc de trobar-se amb les seves mares fent cantonades en alguna zona de la part alta de Barcelona. I el pobre Iu encara s’ha disculpat explicant que es referia als colpistes i no pas a tot l’exèrcit. Potser no calia el matís. PD: El pallasso d’en David Meca ha fet mèrits sobrats per fotre’s el Bacardi d’aquesta setmana, però la deixo passar, que em sembla que ja el remataran...
L’ALMAX
Bode Miller és l’actual campió de la Copa del Món d’esquí, que no m’interessava un borrall fins la setmana passada. El tio, amb dos dallonses, va dir en una entrevista televisiva que havia competit diverses vegades borratxo. Pocs dies després, el mateix Miller va rectificar, però no per disculpar-se de la seva bogeria evident, ni de la seva apología de l’alcoholisme extrem, sinó perquè li sabia greu per la seva familia, amics i patrocinadors que ara tothom sàpiga que és un begut i un boig perillós. Un mite com en queden pocs, sens dubte. Déu salvi l’esquí!
diumenge, de gener 15, 2006
EL DIUMENGE ÉS EL DIA DEL SENYOR
Per l'advocat defensor
Tothom té dret a un advocat, sigui de pagament o d'ofici. Aquest espai, rajarperrajar, asssenyala amb el dit acusador a persones, col.lectius, lobbies, situacions... indefenses davant una crítica tant ferotge. Totes elles necessiten d'algú que els doni un cop de mà, que sàpiga veure la part positiva de les coses. Aquesta serà la meva missió, no 'rajarperrajar', no...'defensarperdefensar'.
Un cop fetes les presentacions anirem per feina.
Crítica fàcil la del xarcuter de gràcia a un dels (números a la mà) millors entrenadors de bàsquet de la lliga ACB. Que dic de la lliga ACB, d'Europa... No, no, del MÓN. Ivanovic ens pot semblar un malcarat, un estirat, alguna vegada un mal educat però el seu currículum és indiscutible. És veritat que la marxa de l'equip no és òptima però tampoc és desastrosa. Si fa dos anys la gent s'haguès posat amb l'equip de futbol com et poses tu ara aquest mes de maig es complirien 7 anys sense títols. Ivanovic acabarà guanyant algun títol aquest any. S'admeten apostes...
Següent cas. El d'un superheroi de vocació. Cas guanyat sense baixar de l'autocar. Aquest senyor ho ha jugat tot, què té de dolent això? No donar l'oportunitat de jugar a un del filial en un partit contra un segona B i amb 1 a 3 a l'anada? Això no té importància. Aquest noi del filial no té res a fer i no li vindrà de jugar uns minutets al Camp Nou. Si total, tampoc n'hi ha per tant. Tot això ho fa per tornar-se a veure a la portada d'un diari amb el vestit de Superman. Per ego, perquè tots tenim el nostre punt de vanitat, però, sobretot, per estalviar-nos una portada amb l'Henry. És un heroi.
Poques vegades un advocat d'ofici, que és el meu cas perquè dels que he defensat no he rebut ni les gràcies, havia defensat a tot un President de la Generalitat. Estem dacord que s'haurien de cuidar les formes i que qualsevol discurs d'aquest bon home hauria d'estar mínimament treballat. Però el cert és que seria més preocupant que un president gsstès el mateix temps en cuidar el discurs que la persona que va dir allò de 'tocarà Stoitxkov, pararà Bakero i xutarà Koeman'. Escoltaa, les obsessions són malaltisses. Prou maldecaps deu tenir el Molt Honorable (Estatut, follons del tripartit,etc) com per estar pendent de les pauses d'un discurs que de ben segur l'aplaudiran. Un president de Generalitat és un president de Generalitat. Agradarà més o menys però no se'l pot rajar per improvisar un dels 4 o 5 discursos que deu fer al dia.
Dins de l'àmplia gama de recursos que s'ensenyen a la facultat de dret per defensar l'indefensable no apareix l'apèndix 'Defensa d'un dia de la setmana'. Rajar d'una persona, bé...Rajar del colectiu d'infladors del golobus Henry, acceptable...Però rajar d'un dia!!?? Doncs jo els divendres els trobo ben bonics. O quin altre dia, futur alcalde, existeix l'opció que la jornada laboral comenci una mica més tard i es pugui dormir una mica més perquè l'entrenament és a porta tancada? Dissabte? Sí. Dimarts? També. Fins i tot dilluns? De tant en tant. Vist així tampoc és que siguin l'excepció però tenen el seu mèrit. (Accepto la derrota).
Arribats a aquest punt faré honor al nom de l'espai, i per unes ratlles, rajaréperrajar. Hi ha braguetes i braguetes. De cremallera, d'aquells botons difícls d'obrir justament en els moments de més urgència. Tots les coneixeu. A qui no tots coneixeiu, o almenys no sou conscients de la seva identitat, és a la bragueta de Camprodon. Res a dir a les seves aficions onanístiques. Això em veig amb cor de defensar-ho i deixar-lo ben parat. Però és INADMISIBLE i no té defensa que la citada bragueta arribi a fer 15 trucades perdudes a les 2 de la matinada d'un divendres. 15 trucades!!! I hi ha més. És INADMISIBLE que després de fer les 15 trucades es presenti sense avisar al bar on qualsevol advocat d'ofici estigui fent una cervesa. Un altre dia l'enviaré al Bonobo, que m'han dit que és un bar de Gràcia que està molt bé, perquè completi la coral d'artistes bohemis que es reuneixen allà totes les nits. Segur que els responsables del local saben apreciar la seva companyia i el deixen estar fins a última hora després d'haver baixat la persiana perquè canti...'Si jo l'estiro fort per aquí...'.
Per l'advocat defensor
Tothom té dret a un advocat, sigui de pagament o d'ofici. Aquest espai, rajarperrajar, asssenyala amb el dit acusador a persones, col.lectius, lobbies, situacions... indefenses davant una crítica tant ferotge. Totes elles necessiten d'algú que els doni un cop de mà, que sàpiga veure la part positiva de les coses. Aquesta serà la meva missió, no 'rajarperrajar', no...'defensarperdefensar'.
Un cop fetes les presentacions anirem per feina.
Crítica fàcil la del xarcuter de gràcia a un dels (números a la mà) millors entrenadors de bàsquet de la lliga ACB. Que dic de la lliga ACB, d'Europa... No, no, del MÓN. Ivanovic ens pot semblar un malcarat, un estirat, alguna vegada un mal educat però el seu currículum és indiscutible. És veritat que la marxa de l'equip no és òptima però tampoc és desastrosa. Si fa dos anys la gent s'haguès posat amb l'equip de futbol com et poses tu ara aquest mes de maig es complirien 7 anys sense títols. Ivanovic acabarà guanyant algun títol aquest any. S'admeten apostes...
Següent cas. El d'un superheroi de vocació. Cas guanyat sense baixar de l'autocar. Aquest senyor ho ha jugat tot, què té de dolent això? No donar l'oportunitat de jugar a un del filial en un partit contra un segona B i amb 1 a 3 a l'anada? Això no té importància. Aquest noi del filial no té res a fer i no li vindrà de jugar uns minutets al Camp Nou. Si total, tampoc n'hi ha per tant. Tot això ho fa per tornar-se a veure a la portada d'un diari amb el vestit de Superman. Per ego, perquè tots tenim el nostre punt de vanitat, però, sobretot, per estalviar-nos una portada amb l'Henry. És un heroi.
Poques vegades un advocat d'ofici, que és el meu cas perquè dels que he defensat no he rebut ni les gràcies, havia defensat a tot un President de la Generalitat. Estem dacord que s'haurien de cuidar les formes i que qualsevol discurs d'aquest bon home hauria d'estar mínimament treballat. Però el cert és que seria més preocupant que un president gsstès el mateix temps en cuidar el discurs que la persona que va dir allò de 'tocarà Stoitxkov, pararà Bakero i xutarà Koeman'. Escoltaa, les obsessions són malaltisses. Prou maldecaps deu tenir el Molt Honorable (Estatut, follons del tripartit,etc) com per estar pendent de les pauses d'un discurs que de ben segur l'aplaudiran. Un president de Generalitat és un president de Generalitat. Agradarà més o menys però no se'l pot rajar per improvisar un dels 4 o 5 discursos que deu fer al dia.
Dins de l'àmplia gama de recursos que s'ensenyen a la facultat de dret per defensar l'indefensable no apareix l'apèndix 'Defensa d'un dia de la setmana'. Rajar d'una persona, bé...Rajar del colectiu d'infladors del golobus Henry, acceptable...Però rajar d'un dia!!?? Doncs jo els divendres els trobo ben bonics. O quin altre dia, futur alcalde, existeix l'opció que la jornada laboral comenci una mica més tard i es pugui dormir una mica més perquè l'entrenament és a porta tancada? Dissabte? Sí. Dimarts? També. Fins i tot dilluns? De tant en tant. Vist així tampoc és que siguin l'excepció però tenen el seu mèrit. (Accepto la derrota).
Arribats a aquest punt faré honor al nom de l'espai, i per unes ratlles, rajaréperrajar. Hi ha braguetes i braguetes. De cremallera, d'aquells botons difícls d'obrir justament en els moments de més urgència. Tots les coneixeu. A qui no tots coneixeiu, o almenys no sou conscients de la seva identitat, és a la bragueta de Camprodon. Res a dir a les seves aficions onanístiques. Això em veig amb cor de defensar-ho i deixar-lo ben parat. Però és INADMISIBLE i no té defensa que la citada bragueta arribi a fer 15 trucades perdudes a les 2 de la matinada d'un divendres. 15 trucades!!! I hi ha més. És INADMISIBLE que després de fer les 15 trucades es presenti sense avisar al bar on qualsevol advocat d'ofici estigui fent una cervesa. Un altre dia l'enviaré al Bonobo, que m'han dit que és un bar de Gràcia que està molt bé, perquè completi la coral d'artistes bohemis que es reuneixen allà totes les nits. Segur que els responsables del local saben apreciar la seva companyia i el deixen estar fins a última hora després d'haver baixat la persiana perquè canti...'Si jo l'estiro fort per aquí...'.
divendres, de gener 13, 2006
ODIO ELS PUTOS DIVENDRES
Pel futur alcalde de Laxe
Ho sento, però els divendres no m'agraden. Sé que és el dia preferit per la majoria de gent que té una feina normal, és el dia en el que comença el cap de setmana per quasi tothom i en el que acaba la setmana laboral, però jo estic fart dels putos divendres. Ni tenim festa el cap de setmana, ni acaba la setmana laboral, ni res de res. A més, el divendres tradicionalment és un dia en el que el que escriu aquest article i la majoria de membres del Komando Peralada acostumem a anar a treballar amb una ressaca important i amb un dèficit tremendo d'hores de son. El divendres és un dia lamentable en el que els jefes brillen per la seva absència i els programes acostumen a estar presentats per els clàssics 'segundones', però els pringats com nosaltres no perdonem i donem la cara, per molt dura que hagi estat la nit del dijous. Sento començar el meu primer comentari de forma tan negativa, però crec que la raó de ser d'aquest blog és la de rajar per rajar, com el seu propi nom indica, i no la de fer mamazos a teòrics mestres que són capaços de confondre a Zenden amb Okunowo, com ha fet el Sacarines. En aquest cas es diria mamarpermamar o ferlapilotaaljefeperferlapilotaaljefe, però no, insisteixo, aixó és rajarxrajar i no hem de renunciar al nostre estil la primera setmana. Personalment crec que no hi havia millor debut possible que rajar del dia en el que qual em toca escriure, crec que era el que es mereix aquesta amable pàgina.
Per mantindre un fil conductor una mica coherent i per tal de no passar d'un tema a un altre sense cap sentit, tot i que tard o hora ho faré, vull fer una breu reflexió sobre el que provoca que els divendres siguin un dia bastant lamentable, és a dir, el dijous a la nit. Tots estem d'acord que sortir de nit un divendres o un dissabte és un infern insoportable, tot està ple de 'gentuza' i la massificació dels locals ens supera. On estàn aquells dijous mítics a Bikini on només faltava Serra Ferrer? On estàn aquelles borratxeres amb més del cinquanta per cent de la sala de premsa perseguint becàries per la sala de la música salsa? Trobo a faltar a Jordi Cama arrossegant-se borratxo perdut prácticament inconscient, a Costinha -encara solter- demanant un Malibú amb pinya perque era incapaç de beure més Bacardi, a Gelminha patinant a l'hora de parlar el excepcional dijous que es dignava a abandonar el Maresme o al cambrer de la sala petita dient-nos si voliem "el de sempre". Inclús trobo a faltar al Gus atacant a la Cordovilla -encara que ell ara ho negui- o a Juan Arias perseguint a la gent per imitar a Torrente. No sé si a Bikini, a Sutton o a qualsevol altre antro de mala mort, però crec que hauriem de recuperar aquell espèrit dels dijous a la nit com la nit màgica de la premsa. I qui millor que el Komando Peralada per encapçalar aquest moviment?
Deixant de banda la nit dels dijous i confiant en comprobar la vostra resposta al respecte la setmana que ve al mateix terreny de joc, és a dir davant una barra i amb un cubata a la mà, voldria expressar la meva profunda indignació per el article que va inaugurar dilluns el nostre blog. No pot ser que l'article inaugural, el que tots sempre recordarem com el primer, parli de basket!!!!! No hi ha un esport més despreciable, més inflat per els quatre penjats als que els hi agrada i que faci més fàstic que el puto bàsket. Espero que l'errada de principiant del meu apreciat cansalader de Gràcia ens serveixi a tots d'exemple i l'esport aquest de negres, dones i patí de presó no torni a embrutar el nostre blog. I si per casualitat se'ns escapa alguna referència accidental, aclarim si us plau que el bàsket com a tal és un esport de dones i si parlem de l'equip d' Ivanovic, per exemple, estem parlant de bàsket masculí. O quan parlem de futbol algú pensa en dones? No, oi? Sempre especifiquem futbol femení, doncs amb el bàsket s'ha de fer el mateix però al revés, especificar si es tracta de bàsket masculí. Que ningú pensi ara que tinc res contra l’esport femení, tot el contrari, només demano que ens expressem com cal. No oblideu que la meva bruixa preferida es una grandissima futbolista…
Pel futur alcalde de Laxe
Ho sento, però els divendres no m'agraden. Sé que és el dia preferit per la majoria de gent que té una feina normal, és el dia en el que comença el cap de setmana per quasi tothom i en el que acaba la setmana laboral, però jo estic fart dels putos divendres. Ni tenim festa el cap de setmana, ni acaba la setmana laboral, ni res de res. A més, el divendres tradicionalment és un dia en el que el que escriu aquest article i la majoria de membres del Komando Peralada acostumem a anar a treballar amb una ressaca important i amb un dèficit tremendo d'hores de son. El divendres és un dia lamentable en el que els jefes brillen per la seva absència i els programes acostumen a estar presentats per els clàssics 'segundones', però els pringats com nosaltres no perdonem i donem la cara, per molt dura que hagi estat la nit del dijous. Sento començar el meu primer comentari de forma tan negativa, però crec que la raó de ser d'aquest blog és la de rajar per rajar, com el seu propi nom indica, i no la de fer mamazos a teòrics mestres que són capaços de confondre a Zenden amb Okunowo, com ha fet el Sacarines. En aquest cas es diria mamarpermamar o ferlapilotaaljefeperferlapilotaaljefe, però no, insisteixo, aixó és rajarxrajar i no hem de renunciar al nostre estil la primera setmana. Personalment crec que no hi havia millor debut possible que rajar del dia en el que qual em toca escriure, crec que era el que es mereix aquesta amable pàgina.
Per mantindre un fil conductor una mica coherent i per tal de no passar d'un tema a un altre sense cap sentit, tot i que tard o hora ho faré, vull fer una breu reflexió sobre el que provoca que els divendres siguin un dia bastant lamentable, és a dir, el dijous a la nit. Tots estem d'acord que sortir de nit un divendres o un dissabte és un infern insoportable, tot està ple de 'gentuza' i la massificació dels locals ens supera. On estàn aquells dijous mítics a Bikini on només faltava Serra Ferrer? On estàn aquelles borratxeres amb més del cinquanta per cent de la sala de premsa perseguint becàries per la sala de la música salsa? Trobo a faltar a Jordi Cama arrossegant-se borratxo perdut prácticament inconscient, a Costinha -encara solter- demanant un Malibú amb pinya perque era incapaç de beure més Bacardi, a Gelminha patinant a l'hora de parlar el excepcional dijous que es dignava a abandonar el Maresme o al cambrer de la sala petita dient-nos si voliem "el de sempre". Inclús trobo a faltar al Gus atacant a la Cordovilla -encara que ell ara ho negui- o a Juan Arias perseguint a la gent per imitar a Torrente. No sé si a Bikini, a Sutton o a qualsevol altre antro de mala mort, però crec que hauriem de recuperar aquell espèrit dels dijous a la nit com la nit màgica de la premsa. I qui millor que el Komando Peralada per encapçalar aquest moviment?
Deixant de banda la nit dels dijous i confiant en comprobar la vostra resposta al respecte la setmana que ve al mateix terreny de joc, és a dir davant una barra i amb un cubata a la mà, voldria expressar la meva profunda indignació per el article que va inaugurar dilluns el nostre blog. No pot ser que l'article inaugural, el que tots sempre recordarem com el primer, parli de basket!!!!! No hi ha un esport més despreciable, més inflat per els quatre penjats als que els hi agrada i que faci més fàstic que el puto bàsket. Espero que l'errada de principiant del meu apreciat cansalader de Gràcia ens serveixi a tots d'exemple i l'esport aquest de negres, dones i patí de presó no torni a embrutar el nostre blog. I si per casualitat se'ns escapa alguna referència accidental, aclarim si us plau que el bàsket com a tal és un esport de dones i si parlem de l'equip d' Ivanovic, per exemple, estem parlant de bàsket masculí. O quan parlem de futbol algú pensa en dones? No, oi? Sempre especifiquem futbol femení, doncs amb el bàsket s'ha de fer el mateix però al revés, especificar si es tracta de bàsket masculí. Que ningú pensi ara que tinc res contra l’esport femení, tot el contrari, només demano que ens expressem com cal. No oblideu que la meva bruixa preferida es una grandissima futbolista…
dimecres, de gener 11, 2006
Els dijous, surto
… Pel Sacarina.
El mestre Puyal ha impartit aquesta setmana una autèntica lliçó (una altra) a l’entrega dels Premis de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán. Ha rebut el premi en la categoria de periodisme esportiu per mèrits més que evidents que no cal repetir. Ja que es tracta d’uns premis de comunicació, que l’escenari ha estat solemne (l’Auditori del Palau de la Generalitat), I ja que la platea s’ha omplert de primeres figures (el bo I millor de la comunicació del país), el Mestre ha aprofitat per denunciar la situació crítica en què treballen els periodistes. I no només això, ha fet una crida per dignificar les condicions de treball d’aquests soferts professionals.
Aparentment, el discurs brillant del Mestre ha estat una improvisació genial que ha creat un clima especial a l’auditori. Fals. Són 15 minuts de missatge reflexionat profundament, assajat i imaginat des d’almenys les 48 hores abans. Comunicació total. Cap detall deixat a la improvisació. Ni una pausa, ni una mirada. Ni una paraula..
Tothom pot dir el mateix? No. Pasqual Maragall, Joan Laporta i un senyor trist que assegura ser el Degà del Col.leg de Periodistes han parlat des de la Taula Presidèncial. Insisteixo que estic parlant d’uns premis de Comunicació. Doncs bé, Maragall ha semblat estar pensant en l’Estatut, en Macau, Fresno o el Catalunya-Paraguai. Però no en el seu discurs. En principi, això tampoc és notícia. A Laporta l’ha abandonat l’àngel. És possible que improvisar un discurs a la balconada de l’Ajuntament faci que Zamora el tracti com un monarca, però el Palau de la Generalitat no és Zamora ni els que l’han escoltat són penyistes dels que truquen al Sanchís d’El Mundo Deportivo. I no es pot començar el discurs de lloança al Puyal amb 2 barbarismes. Sobretot, si lloes el Puyal per la feina que ha fet en favor de la normalització de la llengua. Lleig.
El Puyal sembla improvisar però treballa el missatge fins al final. Ni Maragall ni Laporta poden dir el mateix. Almenys en aquesta ocasió. I no serà per assessors…
I què dir del senyor trist que assegura ser Degà del Col.legi de Periodistes?. Pobre home. Millor no dir res. Ell ha parlat, si, però no ha dit res.
Tallat sense sucre.
Des d’aquestes línies demano modestament al govern dels espanyols una llei feixista com la que s’han inventat per tancar els fumadors en un peculiar Guántanamo. Una llei per als consumidors de vodka (curts o llargs). A veure què diu la bruixa…
… Pel Sacarina.
El mestre Puyal ha impartit aquesta setmana una autèntica lliçó (una altra) a l’entrega dels Premis de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán. Ha rebut el premi en la categoria de periodisme esportiu per mèrits més que evidents que no cal repetir. Ja que es tracta d’uns premis de comunicació, que l’escenari ha estat solemne (l’Auditori del Palau de la Generalitat), I ja que la platea s’ha omplert de primeres figures (el bo I millor de la comunicació del país), el Mestre ha aprofitat per denunciar la situació crítica en què treballen els periodistes. I no només això, ha fet una crida per dignificar les condicions de treball d’aquests soferts professionals.
Aparentment, el discurs brillant del Mestre ha estat una improvisació genial que ha creat un clima especial a l’auditori. Fals. Són 15 minuts de missatge reflexionat profundament, assajat i imaginat des d’almenys les 48 hores abans. Comunicació total. Cap detall deixat a la improvisació. Ni una pausa, ni una mirada. Ni una paraula..
Tothom pot dir el mateix? No. Pasqual Maragall, Joan Laporta i un senyor trist que assegura ser el Degà del Col.leg de Periodistes han parlat des de la Taula Presidèncial. Insisteixo que estic parlant d’uns premis de Comunicació. Doncs bé, Maragall ha semblat estar pensant en l’Estatut, en Macau, Fresno o el Catalunya-Paraguai. Però no en el seu discurs. En principi, això tampoc és notícia. A Laporta l’ha abandonat l’àngel. És possible que improvisar un discurs a la balconada de l’Ajuntament faci que Zamora el tracti com un monarca, però el Palau de la Generalitat no és Zamora ni els que l’han escoltat són penyistes dels que truquen al Sanchís d’El Mundo Deportivo. I no es pot començar el discurs de lloança al Puyal amb 2 barbarismes. Sobretot, si lloes el Puyal per la feina que ha fet en favor de la normalització de la llengua. Lleig.
El Puyal sembla improvisar però treballa el missatge fins al final. Ni Maragall ni Laporta poden dir el mateix. Almenys en aquesta ocasió. I no serà per assessors…
I què dir del senyor trist que assegura ser Degà del Col.legi de Periodistes?. Pobre home. Millor no dir res. Ell ha parlat, si, però no ha dit res.
Tallat sense sucre.
Des d’aquestes línies demano modestament al govern dels espanyols una llei feixista com la que s’han inventat per tancar els fumadors en un peculiar Guántanamo. Una llei per als consumidors de vodka (curts o llargs). A veure què diu la bruixa…
ELS DIMECRES ESCRIC PER NO FER UN LLEIG per la Bruixa d’or
Les bruixes hem estat massa temps perseguides, més d’un voldria que tornessin les fogueres, però tinc males notícies pels vividors diversos, ha arribat el moment de prendre la iniciativa. Agafem l’escombra i comencem.
Primer de tot, enviarem un encàrrec al cansalader, de part de totes les seccions del Barça, de l’afició del Palau i, en especial, de les noies de l’UB: “l’any que ve tampoc no t’enviarem panera”. No vull agafar la bandera del feminisme perquè aquest altre extrem també fa mandra, només et diré que la teva misogínia probablement prové d'algun tipus de trauma infantil. Ves al psicòleg.
Què fàcil que és pujar-se al carro per rajar de les seccions quan el futbol va bé. Però, i tots aquests anys de sequera del primer equip del Barça? On estava el cansalader (a banda de mirant cintes de vídeo del futbol lituà)? Aposto que vam pujar al Sant Jordi a veure com el Barça de bàsquet guanyava l’Eurolliga. I quan tapàvem les penes amb títols i més títols de l’handbol i de l’hoquei? Bé, només era una petit parèntesi dintre de la concòrdia que ha de regnar en aquest blog, com el seu nom indica. Des d’aquestes humils ratlles us ofereixo, amics i companys d’aquest comando, un pacte de no agressió (com ja sabreu, a les bruixes ens encanta pactar amb el diable).
Per acabar amb aquest petit primer article introductori, convido als mitjans de comunicació a tenir una mica més d’imaginació i no avorrir a l’estimada audiència amb els noms de sempre. Quantes portades, quants minuts de ràdio, quants vídeos més a la nostra vida ha d’omplir Thierry Henry? Creieu que quan tingui 34 anys encara podreu vendre la burra? No em mal interpreteu, estic convençuda que el Barça s’ha interessat pel francès, però la història em sona d’altres anys i sempre acaba igual. Si us plau, una mica de varietat no ja per l’audiència, feu-ho per no avorrir-vos vosaltres mateixos. Proposo als venedors i venedores de fum habituals un nom escollit a l’atzar. Per què no parleu de Kevin Kyle? Seria força més divertit. Ups, ara m’he ficat al terreny dels experts en futbol internacional --espècie en extinció que ha de tenir qualsevol redacció amb un mínim de recursos. Disculpin les molèsties, que ja sé que en general, són molt gelosos de la seva parcel·la. Per què el Kyle aquest, estic convençuda que l'heu seguit de ben a prop i no deu ser un mal jugador, oi?
POCIONS I BEURATGES DIVERSOS
Animo des d’aquí al gran capità per sumar aquesta nit un partit més amb la samarreta del Barça. Sí senyor, un home que no descansa ni davant del Zamora. Carles, que les lesions et continuïn respectant i tot quedi en les quatre molèsties que surten cada any pels partits de Catalunya.
Sé que no és matèria apropiada de rajarxrajar, però em permetreu que doni una sentida abraçada a tots els fumadors del país. Se que aquests dies són durs per tots vosaltres, esteu susceptibles i enfadats amb el món. Ens hem conjurat per fer-vos la vida impossible amb una llei feixista que us obliga a sortir al carrer per poder alimentar-vos de quitrà. Si tota la vida heu estat tirant-nos el fum a la cara per què ara, de cop, hem descobert que ens molestava tant? Si mai ens havíem queixat! Som injustos, insolidaris i egoistes, perdoneu-nos que no som conscient del mal que us estem causant.
COP D'ESCOMBRA
Un record des d’aquestes línies als treballadors que en aquest últim mes han decidit abandonar el seu àmbit per iniciar aventures molt més atlètiques. Frank Rikjaard està compungit, com tots nosaltres.
Les bruixes hem estat massa temps perseguides, més d’un voldria que tornessin les fogueres, però tinc males notícies pels vividors diversos, ha arribat el moment de prendre la iniciativa. Agafem l’escombra i comencem.
Primer de tot, enviarem un encàrrec al cansalader, de part de totes les seccions del Barça, de l’afició del Palau i, en especial, de les noies de l’UB: “l’any que ve tampoc no t’enviarem panera”. No vull agafar la bandera del feminisme perquè aquest altre extrem també fa mandra, només et diré que la teva misogínia probablement prové d'algun tipus de trauma infantil. Ves al psicòleg.
Què fàcil que és pujar-se al carro per rajar de les seccions quan el futbol va bé. Però, i tots aquests anys de sequera del primer equip del Barça? On estava el cansalader (a banda de mirant cintes de vídeo del futbol lituà)? Aposto que vam pujar al Sant Jordi a veure com el Barça de bàsquet guanyava l’Eurolliga. I quan tapàvem les penes amb títols i més títols de l’handbol i de l’hoquei? Bé, només era una petit parèntesi dintre de la concòrdia que ha de regnar en aquest blog, com el seu nom indica. Des d’aquestes humils ratlles us ofereixo, amics i companys d’aquest comando, un pacte de no agressió (com ja sabreu, a les bruixes ens encanta pactar amb el diable).
Per acabar amb aquest petit primer article introductori, convido als mitjans de comunicació a tenir una mica més d’imaginació i no avorrir a l’estimada audiència amb els noms de sempre. Quantes portades, quants minuts de ràdio, quants vídeos més a la nostra vida ha d’omplir Thierry Henry? Creieu que quan tingui 34 anys encara podreu vendre la burra? No em mal interpreteu, estic convençuda que el Barça s’ha interessat pel francès, però la història em sona d’altres anys i sempre acaba igual. Si us plau, una mica de varietat no ja per l’audiència, feu-ho per no avorrir-vos vosaltres mateixos. Proposo als venedors i venedores de fum habituals un nom escollit a l’atzar. Per què no parleu de Kevin Kyle? Seria força més divertit. Ups, ara m’he ficat al terreny dels experts en futbol internacional --espècie en extinció que ha de tenir qualsevol redacció amb un mínim de recursos. Disculpin les molèsties, que ja sé que en general, són molt gelosos de la seva parcel·la. Per què el Kyle aquest, estic convençuda que l'heu seguit de ben a prop i no deu ser un mal jugador, oi?
POCIONS I BEURATGES DIVERSOS
Animo des d’aquí al gran capità per sumar aquesta nit un partit més amb la samarreta del Barça. Sí senyor, un home que no descansa ni davant del Zamora. Carles, que les lesions et continuïn respectant i tot quedi en les quatre molèsties que surten cada any pels partits de Catalunya.
Sé que no és matèria apropiada de rajarxrajar, però em permetreu que doni una sentida abraçada a tots els fumadors del país. Se que aquests dies són durs per tots vosaltres, esteu susceptibles i enfadats amb el món. Ens hem conjurat per fer-vos la vida impossible amb una llei feixista que us obliga a sortir al carrer per poder alimentar-vos de quitrà. Si tota la vida heu estat tirant-nos el fum a la cara per què ara, de cop, hem descobert que ens molestava tant? Si mai ens havíem queixat! Som injustos, insolidaris i egoistes, perdoneu-nos que no som conscient del mal que us estem causant.
COP D'ESCOMBRA
Un record des d’aquestes línies als treballadors que en aquest últim mes han decidit abandonar el seu àmbit per iniciar aventures molt més atlètiques. Frank Rikjaard està compungit, com tots nosaltres.
dimarts, de gener 10, 2006
ELS DIMARTS SEMPRE TROBES ALGO OBERT... pel petit bisbe arlequinat
Una cosa està clara: viatjar és meravellós. Fantàstic. Conèixer món, descobrir nous llocs; i si tens la sort i el privilegi que la teva feina t’ho permet, llavors és magnífic. Doncs sí, la meva feina em permet viatjar cada quinze dies aproximadament. A vegades per Espanya, a vegades per Europa, i en contades ocasions per la resta del món.
Podria fer una llarga explicació de l’interessant que resulta visitar altres ciutats, altres cultures, monuments, esglésies... Però seré sincer. El que és més important, el més sensacional és adonar-te que vagis on vagis, estiguis on estiguis, sigui el dia que sigui, a l’hora que faci falta... SEMPRE HI HA FESTA!! Sempre trobaràs aquell bar obert, aquelles quatre parets entranyables amb una barra que et convida a prendre una copa rodejat de persones que amaguen una història tendre i trista darrera la seva borratxera.
No viatjo sol. Viatjo amb gent d’altres empreses que tenen les mateixes destinacions periòdiques que jo. I evidentment hi ha de tot: el típic que es tanca a l’habitació només arribar, i s’hi passa tota la nit enganxat al payTV, acabant-se tot el paper del lavabo per eixugar-se el seu juguet... Sens dubte, en el fons, és un mite dins la professió: la bragueta de Camprodon!!
D’altres, prefereixen amargar-se anant a dormir d’hora per tal d’estar l’endemà al 100x100 per compartir un dia de feina amb aquell company d’empresa del qual n’estàs enamorat, però no hi ha manera que et faci cas... D’altres, només surten a les gran places, si saben que hi haurà festa assegurada i l’endemà al matí tampoc tenen gaire mèrit.
Però amics, la vertadera grandesa està en nosaltres: el comando Peralada! Faci fred, faci calor; plogui o nevi; sigui dilluns o diumenge; Zamora o Elx; sempre sortim a fer aquella copa de rigor. I sabeu què és el més gran? Que sempre trobem on fer-la!! De Figueres a Bremen, d’un karaoke a un bar ple de maricons i gent amb navalles... És igual, mai saps a quina ciutat, a quin racó t’espera una gran nit... I d’altres prefereixen palles, pel•lícules i somnis eròtics que mai es faran realitat...
Una cosa està clara: viatjar és meravellós. Fantàstic. Conèixer món, descobrir nous llocs; i si tens la sort i el privilegi que la teva feina t’ho permet, llavors és magnífic. Doncs sí, la meva feina em permet viatjar cada quinze dies aproximadament. A vegades per Espanya, a vegades per Europa, i en contades ocasions per la resta del món.
Podria fer una llarga explicació de l’interessant que resulta visitar altres ciutats, altres cultures, monuments, esglésies... Però seré sincer. El que és més important, el més sensacional és adonar-te que vagis on vagis, estiguis on estiguis, sigui el dia que sigui, a l’hora que faci falta... SEMPRE HI HA FESTA!! Sempre trobaràs aquell bar obert, aquelles quatre parets entranyables amb una barra que et convida a prendre una copa rodejat de persones que amaguen una història tendre i trista darrera la seva borratxera.
No viatjo sol. Viatjo amb gent d’altres empreses que tenen les mateixes destinacions periòdiques que jo. I evidentment hi ha de tot: el típic que es tanca a l’habitació només arribar, i s’hi passa tota la nit enganxat al payTV, acabant-se tot el paper del lavabo per eixugar-se el seu juguet... Sens dubte, en el fons, és un mite dins la professió: la bragueta de Camprodon!!
D’altres, prefereixen amargar-se anant a dormir d’hora per tal d’estar l’endemà al 100x100 per compartir un dia de feina amb aquell company d’empresa del qual n’estàs enamorat, però no hi ha manera que et faci cas... D’altres, només surten a les gran places, si saben que hi haurà festa assegurada i l’endemà al matí tampoc tenen gaire mèrit.
Però amics, la vertadera grandesa està en nosaltres: el comando Peralada! Faci fred, faci calor; plogui o nevi; sigui dilluns o diumenge; Zamora o Elx; sempre sortim a fer aquella copa de rigor. I sabeu què és el més gran? Que sempre trobem on fer-la!! De Figueres a Bremen, d’un karaoke a un bar ple de maricons i gent amb navalles... És igual, mai saps a quina ciutat, a quin racó t’espera una gran nit... I d’altres prefereixen palles, pel•lícules i somnis eròtics que mai es faran realitat...
ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader de Gràcia
Fora les seccions!
Vergonya és la paraula que defineix millor el que ens va fer passar ahir el Barça de bàsquet, que per primera vegada en 11 anys va perdre al Palau contra el Joventut. L'equip d'Ivanovic va començar malament i va acabar pitjor, oferint un recital de nul·litat en gairebé tots els aspectes del joc, començant per la direcció (o millor dit per l'anarquia total), passant per un llançament exterior deficient i acabant per un rebot gairebé inexistent. Vaja, que el Joventut va guanyar de 5, però ho podria haver fet per una diferència molt més ampla tenint en compte que el seu joc col·lectiu va ser molt superior al del Barça. Per ser més precís: els badalonins van jugar com un equip i el Barça va ser una juxtaposició d'inutilitats individuals.
La veritat: poc temps que tinc per seguir el básquet i, amb aquesta actuació més digna de l'UB Barça, poques ganes em van deixar els noiets de la Winterthur de tornar a perdre un diumenge al matí escoltant la prosa feixuga d'en Robirosa.
El problema és que el que va passar ahir no és un accident: la crua conclusió després de 3 mesos de temporada és que l'actual Barça juga igual o pitjor que el de la temporada passada amb Montes i Flores. Perquè quan Aíto s'asseia a la banqueta, el Barça defensava i corria al contraatac; quan manava Pesic, el Barça no corria mai de la vida però defensaven tant bé i eren tan bons que guanyaven sempre tot i que, en honor a la veritat, ens avorrien sobiranament; i ara? a què juga el Barça d'Ivanovic? A res? O pitjor: saben a què juguen? I encara més dramàtic: és possible que sàpiguen a què volen jugar però siguin tant dolents que no ho poden portar a terme? Doncs podria ser.
El que em posa de més mala llet és que aquest estiu Laporta sí que s'hi ha gastat calers: el presumpte millor entrenador és Ivanovic, cap aquí; el general manager de moda és Savic, cap aquí, i cap al Palau també 6 fitxatges de discutible qualitat pel que han demostrat fins ara.
A saber. Thornton (alies Bootsie) és un presumpte tirador a qui fa 2 mesos que no veig clavar un triple. Williams és un presumpte base segurament molt bo per l'NBA (on els bases boten i se la juguen) però incapaç de dirigir una jugada d'atac; veure'l a ell fa venir ganes de repescar Arturo Seara. Kakiouzis és un '4' que tira molt bé però que no va al rebot ni per casualitat, i a més és del mateix perfil que els altres dos '4' (Fucka i Trias) que ja tenia la plantilla. Vujanic pintava bé però no en parlarem gaire perquè tampoc no l'hem vist gaire, ja que vam fitxar un jugador lesionat i es torna a trencar pel mateix lloc als 4 partits de reparèixer: mala sort o és que els metges no formen part del cercle virtuós? Marconatto és un armari empotrat que intimida i com a mínim lluita pel rebot però que està més sol que la una sota les anelles. I Basile és un escorta anotador que, per obra i gràcia de la descompensació de la plantilla, ara juga més de base que a la seva posició. Diuen els entesos que cal reforçar la plantilla amb un base i un pivot, com a mínim. Només faltaria! Com tinguin el mateix ull que han tingut aquest estiu...
El més trist de tot és que abans, com a mínim et podies identificar amb els Epi, Solozábal, Norris, Dueñas, Jasikevicius, etc al marge del resultat, però ara no veig els Sang Culé corejant l'inefable Thornton. Realment, els que van partit rere partit a animar al Palau (això sí que és una afició i no la del Camp Nou) mereixen la canonització. Però jo proposo una via més pràctica: la desaparició.
Tenint en compte que l'actual directiva va agafar una secció que funcionava sota la direcció de Pesic, i que (com diria Ferran Adrià) l'ha deconstruït i a sobre s'hi ha gastat diners, sense aturar-nos en la ridícula puntada cap amunt que van fer amb Valero Rivera, hom arriba a la conclusió que el millor és plegar veles i treure's les caretes: les seccions no interessen i són un pou sense fons de dèficit (més de 10 milions cada temporada entre les 3 bàsquet, handbol i futbol)? Doncs les disolem, fotem a terra el Palau i hi construïm 4 torres, i acumulem calers a la motxilla pel que realment importa: el futbol.
MÉS BACARDI
L'Espanyol és un cas d'estudi, que fa que molts ens plantegem: es pot ser aficionat del Madrid; però de l'Espanyol?! Després d'una temporada històrica, es fiquen a la UEFA, el vent bufa de cara per treballar amb calma, però aprofiten l'estiu per destrossar-ho tot amb una política de fitxatges passant de Lotina. El resultat ha estat una primera volta demencial, ridícula, de la qual tot just s'han començat a recuperar, tot i l'amenaça del descens. I arriba el derbi, previ pas per la surrealista autòpsia als ordinadors de l'Assemblea. L'Espanyol se'n surt amb una actuació més que digna, lluny de la golejada que preveien els mateixos pericos, però enlloc de quedar satisfets amb el seu equip, la pericada clama contra un arbitratge que no va influir per a res en el resultat del partit. Qui els entengui que els compri.
L'ALMAX
Edmilson era un jugador que fins dissabte em feia sentir un incomprès: a tothom li agradava i jo, tot i que m'hi esforçava, no li veia cap gràcia. És lent, sembla matusser, no participa a la creació del joc tot i que juga a l'eix del mig del camp... però dissabte a Montjuïc em va fer sentir bé perquè em va agradar, i molt. Era a tot arreu, assumia la responsabilitat, no perdia una pilota, feia faltes en el moment oportú... Un partidàs, vaja. A veure si dura, i no haig de tornar a pensar que Motta ho faria molt millor. De moment, però, gràcies una altra vegada, Sandro!
Fora les seccions!
Vergonya és la paraula que defineix millor el que ens va fer passar ahir el Barça de bàsquet, que per primera vegada en 11 anys va perdre al Palau contra el Joventut. L'equip d'Ivanovic va començar malament i va acabar pitjor, oferint un recital de nul·litat en gairebé tots els aspectes del joc, començant per la direcció (o millor dit per l'anarquia total), passant per un llançament exterior deficient i acabant per un rebot gairebé inexistent. Vaja, que el Joventut va guanyar de 5, però ho podria haver fet per una diferència molt més ampla tenint en compte que el seu joc col·lectiu va ser molt superior al del Barça. Per ser més precís: els badalonins van jugar com un equip i el Barça va ser una juxtaposició d'inutilitats individuals.
La veritat: poc temps que tinc per seguir el básquet i, amb aquesta actuació més digna de l'UB Barça, poques ganes em van deixar els noiets de la Winterthur de tornar a perdre un diumenge al matí escoltant la prosa feixuga d'en Robirosa.
El problema és que el que va passar ahir no és un accident: la crua conclusió després de 3 mesos de temporada és que l'actual Barça juga igual o pitjor que el de la temporada passada amb Montes i Flores. Perquè quan Aíto s'asseia a la banqueta, el Barça defensava i corria al contraatac; quan manava Pesic, el Barça no corria mai de la vida però defensaven tant bé i eren tan bons que guanyaven sempre tot i que, en honor a la veritat, ens avorrien sobiranament; i ara? a què juga el Barça d'Ivanovic? A res? O pitjor: saben a què juguen? I encara més dramàtic: és possible que sàpiguen a què volen jugar però siguin tant dolents que no ho poden portar a terme? Doncs podria ser.
El que em posa de més mala llet és que aquest estiu Laporta sí que s'hi ha gastat calers: el presumpte millor entrenador és Ivanovic, cap aquí; el general manager de moda és Savic, cap aquí, i cap al Palau també 6 fitxatges de discutible qualitat pel que han demostrat fins ara.
A saber. Thornton (alies Bootsie) és un presumpte tirador a qui fa 2 mesos que no veig clavar un triple. Williams és un presumpte base segurament molt bo per l'NBA (on els bases boten i se la juguen) però incapaç de dirigir una jugada d'atac; veure'l a ell fa venir ganes de repescar Arturo Seara. Kakiouzis és un '4' que tira molt bé però que no va al rebot ni per casualitat, i a més és del mateix perfil que els altres dos '4' (Fucka i Trias) que ja tenia la plantilla. Vujanic pintava bé però no en parlarem gaire perquè tampoc no l'hem vist gaire, ja que vam fitxar un jugador lesionat i es torna a trencar pel mateix lloc als 4 partits de reparèixer: mala sort o és que els metges no formen part del cercle virtuós? Marconatto és un armari empotrat que intimida i com a mínim lluita pel rebot però que està més sol que la una sota les anelles. I Basile és un escorta anotador que, per obra i gràcia de la descompensació de la plantilla, ara juga més de base que a la seva posició. Diuen els entesos que cal reforçar la plantilla amb un base i un pivot, com a mínim. Només faltaria! Com tinguin el mateix ull que han tingut aquest estiu...
El més trist de tot és que abans, com a mínim et podies identificar amb els Epi, Solozábal, Norris, Dueñas, Jasikevicius, etc al marge del resultat, però ara no veig els Sang Culé corejant l'inefable Thornton. Realment, els que van partit rere partit a animar al Palau (això sí que és una afició i no la del Camp Nou) mereixen la canonització. Però jo proposo una via més pràctica: la desaparició.
Tenint en compte que l'actual directiva va agafar una secció que funcionava sota la direcció de Pesic, i que (com diria Ferran Adrià) l'ha deconstruït i a sobre s'hi ha gastat diners, sense aturar-nos en la ridícula puntada cap amunt que van fer amb Valero Rivera, hom arriba a la conclusió que el millor és plegar veles i treure's les caretes: les seccions no interessen i són un pou sense fons de dèficit (més de 10 milions cada temporada entre les 3 bàsquet, handbol i futbol)? Doncs les disolem, fotem a terra el Palau i hi construïm 4 torres, i acumulem calers a la motxilla pel que realment importa: el futbol.
MÉS BACARDI
L'Espanyol és un cas d'estudi, que fa que molts ens plantegem: es pot ser aficionat del Madrid; però de l'Espanyol?! Després d'una temporada històrica, es fiquen a la UEFA, el vent bufa de cara per treballar amb calma, però aprofiten l'estiu per destrossar-ho tot amb una política de fitxatges passant de Lotina. El resultat ha estat una primera volta demencial, ridícula, de la qual tot just s'han començat a recuperar, tot i l'amenaça del descens. I arriba el derbi, previ pas per la surrealista autòpsia als ordinadors de l'Assemblea. L'Espanyol se'n surt amb una actuació més que digna, lluny de la golejada que preveien els mateixos pericos, però enlloc de quedar satisfets amb el seu equip, la pericada clama contra un arbitratge que no va influir per a res en el resultat del partit. Qui els entengui que els compri.
L'ALMAX
Edmilson era un jugador que fins dissabte em feia sentir un incomprès: a tothom li agradava i jo, tot i que m'hi esforçava, no li veia cap gràcia. És lent, sembla matusser, no participa a la creació del joc tot i que juga a l'eix del mig del camp... però dissabte a Montjuïc em va fer sentir bé perquè em va agradar, i molt. Era a tot arreu, assumia la responsabilitat, no perdia una pilota, feia faltes en el moment oportú... Un partidàs, vaja. A veure si dura, i no haig de tornar a pensar que Motta ho faria molt millor. De moment, però, gràcies una altra vegada, Sandro!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)