Els dijous, surto
… Pel Sacarina.

El mestre Puyal ha impartit aquesta setmana una autèntica lliçó (una altra) a l’entrega dels Premis de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán. Ha rebut el premi en la categoria de periodisme esportiu per mèrits més que evidents que no cal repetir. Ja que es tracta d’uns premis de comunicació, que l’escenari ha estat solemne (l’Auditori del Palau de la Generalitat), I ja que la platea s’ha omplert de primeres figures (el bo I millor de la comunicació del país), el Mestre ha aprofitat per denunciar la situació crítica en què treballen els periodistes. I no només això, ha fet una crida per dignificar les condicions de treball d’aquests soferts professionals.

Aparentment, el discurs brillant del Mestre ha estat una improvisació genial que ha creat un clima especial a l’auditori. Fals. Són 15 minuts de missatge reflexionat profundament, assajat i imaginat des d’almenys les 48 hores abans. Comunicació total. Cap detall deixat a la improvisació. Ni una pausa, ni una mirada. Ni una paraula..

Tothom pot dir el mateix? No. Pasqual Maragall, Joan Laporta i un senyor trist que assegura ser el Degà del Col.leg de Periodistes han parlat des de la Taula Presidèncial. Insisteixo que estic parlant d’uns premis de Comunicació. Doncs bé, Maragall ha semblat estar pensant en l’Estatut, en Macau, Fresno o el Catalunya-Paraguai. Però no en el seu discurs. En principi, això tampoc és notícia. A Laporta l’ha abandonat l’àngel. És possible que improvisar un discurs a la balconada de l’Ajuntament faci que Zamora el tracti com un monarca, però el Palau de la Generalitat no és Zamora ni els que l’han escoltat són penyistes dels que truquen al Sanchís d’El Mundo Deportivo. I no es pot començar el discurs de lloança al Puyal amb 2 barbarismes. Sobretot, si lloes el Puyal per la feina que ha fet en favor de la normalització de la llengua. Lleig.

El Puyal sembla improvisar però treballa el missatge fins al final. Ni Maragall ni Laporta poden dir el mateix. Almenys en aquesta ocasió. I no serà per assessors…

I què dir del senyor trist que assegura ser Degà del Col.legi de Periodistes?. Pobre home. Millor no dir res. Ell ha parlat, si, però no ha dit res.

Tallat sense sucre.

Des d’aquestes línies demano modestament al govern dels espanyols una llei feixista com la que s’han inventat per tancar els fumadors en un peculiar Guántanamo. Una llei per als consumidors de vodka (curts o llargs). A veure què diu la bruixa…