ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader de Gràcia

NO EM BARRUFA EL DAKAR

Us imagineu gairebé 1.000 africans entrant per la Diagonal en camell en plena especial cronometrada del Dakar-Barcelona? Oi que no? Sempre seria millor que els tancs d’en Mena Aguado, però segurament ens cagaríem en la mare que els va parir unes quantes vegades.

Doncs, vist des de fora, això és el que em sembla el Dakar: una cursa obscena en què els europeus (tots, els que corren i els que hi posen calers) expulsem tota la nostra adrenalina aventurera passejant pels morros dels pobres africans l’última tecnología en cotxes, motos, camions i comunicacions sense aturar-nos a pensar que probablement el més modern de què disposen ells és una sella per al camell i, sobretot, que segurament aquella nit tindran feina per menjar alguna cosa, mentre els nostres heroïcs pilots expliquen la duresa de no poder dutxar-se al final de l’etapa.

Francament, el Dakar (com totes les modalitats del motor en general) no em sembla un esport perquè és molt més determinant la màquina que l’habilitat de qui la porta. És per això que mai no m’ha interessat gaire, i menys encara ara que l’índex de mortalitat ha involucionat: abans es morien els participants i pensava que (com els passa als toreros) quedar-se al desert és una de les possibilitats del joc; però ara moren tants espectadors (per dir-ho d’alguna manera) com pilots.

El que m’indigna és que aquest any s’han inventat un límit de velocitat per als pilots de motos, que en les últimes edicions queien com mosques, però no s’ha innovat gaire en la seguretat de la cursa. El resultat ha estat la mort de dos nanos que tenien com a únic delicte estar on no havien de ser. “Ui, és que controlar tanta gent en massa és imposible…”, doncs no feu passar la cursa pel mig d’una aldea, recony! Si és que és de sentit comú: si als ral•lis europeus la gent hi va perquè li agrada i n’hi ha molts que no saben col•locar-se en un lloc que no els posi en perill, imagina’t allà que no han vist mai un camió i que no han demanat que ningú els en porti.

Ah, perdó, que me n’oblidava! Que el ral•li acosta modernitat, recursos i la visita d’alguna ONG a aquests països remots i desafavorits. Collonut! Doncs fem-ho a costa de dues criatures, i endavant. Jo m’hi pixo!

Dit això, i ja que hi sóc, és per llogar-hi cadires el tractament informatiu. Perquè ja que hi anem, guanyem no? Avui al Club de TV3 entrevisten el nostre campió de motos, en Marc Coma, enmig d’un debat sobre les bondats i les maldats del Dakar. Cony, si els teus espectadors estan rajant massivament la prova, quin interès tens a entrevistar el guanyador? Però encara pitjor: Antena 3 TV obre el bloc d’esports de diumenge al migdia amb les pintades al Vicente Calderón, i del Dakar en parlen, gairebé per obligació, al final. Si el perdedor d’en Carlos Sainz hagués guanyat per una vegada, no haurien obert l’informatiu amb en Manu Sánchez nedant al llac rosa? Doncs no noi, un català guanyador en motos, i un altre tercer en cotxes. Foteu-vos.

MÉS BACARDI
Iu Forn és un periodista català que, de resultes d’un article publicat a l’AVUI, s’ha convertit en el centre de les ires de l’exèrcit espanyol i part de la Brunete Mediàtica. El seu pecat va ser suggerir, irònicament, que si els colpistes espanyols encapçalats per Mena Aguado entressin per la Diagonal, correrien el risc de trobar-se amb les seves mares fent cantonades en alguna zona de la part alta de Barcelona. I el pobre Iu encara s’ha disculpat explicant que es referia als colpistes i no pas a tot l’exèrcit. Potser no calia el matís. PD: El pallasso d’en David Meca ha fet mèrits sobrats per fotre’s el Bacardi d’aquesta setmana, però la deixo passar, que em sembla que ja el remataran...

L’ALMAX
Bode Miller és l’actual campió de la Copa del Món d’esquí, que no m’interessava un borrall fins la setmana passada. El tio, amb dos dallonses, va dir en una entrevista televisiva que havia competit diverses vegades borratxo. Pocs dies després, el mateix Miller va rectificar, però no per disculpar-se de la seva bogeria evident, ni de la seva apología de l’alcoholisme extrem, sinó perquè li sabia greu per la seva familia, amics i patrocinadors que ara tothom sàpiga que és un begut i un boig perillós. Un mite com en queden pocs, sens dubte. Déu salvi l’esquí!