ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader de Gràcia

Fora les seccions!

Vergonya és la paraula que defineix millor el que ens va fer passar ahir el Barça de bàsquet, que per primera vegada en 11 anys va perdre al Palau contra el Joventut. L'equip d'Ivanovic va començar malament i va acabar pitjor, oferint un recital de nul·litat en gairebé tots els aspectes del joc, començant per la direcció (o millor dit per l'anarquia total), passant per un llançament exterior deficient i acabant per un rebot gairebé inexistent. Vaja, que el Joventut va guanyar de 5, però ho podria haver fet per una diferència molt més ampla tenint en compte que el seu joc col·lectiu va ser molt superior al del Barça. Per ser més precís: els badalonins van jugar com un equip i el Barça va ser una juxtaposició d'inutilitats individuals.

La veritat: poc temps que tinc per seguir el básquet i, amb aquesta actuació més digna de l'UB Barça, poques ganes em van deixar els noiets de la Winterthur de tornar a perdre un diumenge al matí escoltant la prosa feixuga d'en Robirosa.

El problema és que el que va passar ahir no és un accident: la crua conclusió després de 3 mesos de temporada és que l'actual Barça juga igual o pitjor que el de la temporada passada amb Montes i Flores. Perquè quan Aíto s'asseia a la banqueta, el Barça defensava i corria al contraatac; quan manava Pesic, el Barça no corria mai de la vida però defensaven tant bé i eren tan bons que guanyaven sempre tot i que, en honor a la veritat, ens avorrien sobiranament; i ara? a què juga el Barça d'Ivanovic? A res? O pitjor: saben a què juguen? I encara més dramàtic: és possible que sàpiguen a què volen jugar però siguin tant dolents que no ho poden portar a terme? Doncs podria ser.

El que em posa de més mala llet és que aquest estiu Laporta sí que s'hi ha gastat calers: el presumpte millor entrenador és Ivanovic, cap aquí; el general manager de moda és Savic, cap aquí, i cap al Palau també 6 fitxatges de discutible qualitat pel que han demostrat fins ara.

A saber. Thornton (alies Bootsie) és un presumpte tirador a qui fa 2 mesos que no veig clavar un triple. Williams és un presumpte base segurament molt bo per l'NBA (on els bases boten i se la juguen) però incapaç de dirigir una jugada d'atac; veure'l a ell fa venir ganes de repescar Arturo Seara. Kakiouzis és un '4' que tira molt bé però que no va al rebot ni per casualitat, i a més és del mateix perfil que els altres dos '4' (Fucka i Trias) que ja tenia la plantilla. Vujanic pintava bé però no en parlarem gaire perquè tampoc no l'hem vist gaire, ja que vam fitxar un jugador lesionat i es torna a trencar pel mateix lloc als 4 partits de reparèixer: mala sort o és que els metges no formen part del cercle virtuós? Marconatto és un armari empotrat que intimida i com a mínim lluita pel rebot però que està més sol que la una sota les anelles. I Basile és un escorta anotador que, per obra i gràcia de la descompensació de la plantilla, ara juga més de base que a la seva posició. Diuen els entesos que cal reforçar la plantilla amb un base i un pivot, com a mínim. Només faltaria! Com tinguin el mateix ull que han tingut aquest estiu...

El més trist de tot és que abans, com a mínim et podies identificar amb els Epi, Solozábal, Norris, Dueñas, Jasikevicius, etc al marge del resultat, però ara no veig els Sang Culé corejant l'inefable Thornton. Realment, els que van partit rere partit a animar al Palau (això sí que és una afició i no la del Camp Nou) mereixen la canonització. Però jo proposo una via més pràctica: la desaparició.

Tenint en compte que l'actual directiva va agafar una secció que funcionava sota la direcció de Pesic, i que (com diria Ferran Adrià) l'ha deconstruït i a sobre s'hi ha gastat diners, sense aturar-nos en la ridícula puntada cap amunt que van fer amb Valero Rivera, hom arriba a la conclusió que el millor és plegar veles i treure's les caretes: les seccions no interessen i són un pou sense fons de dèficit (més de 10 milions cada temporada entre les 3 bàsquet, handbol i futbol)? Doncs les disolem, fotem a terra el Palau i hi construïm 4 torres, i acumulem calers a la motxilla pel que realment importa: el futbol.

MÉS BACARDI

L'Espanyol és un cas d'estudi, que fa que molts ens plantegem: es pot ser aficionat del Madrid; però de l'Espanyol?! Després d'una temporada històrica, es fiquen a la UEFA, el vent bufa de cara per treballar amb calma, però aprofiten l'estiu per destrossar-ho tot amb una política de fitxatges passant de Lotina. El resultat ha estat una primera volta demencial, ridícula, de la qual tot just s'han començat a recuperar, tot i l'amenaça del descens. I arriba el derbi, previ pas per la surrealista autòpsia als ordinadors de l'Assemblea. L'Espanyol se'n surt amb una actuació més que digna, lluny de la golejada que preveien els mateixos pericos, però enlloc de quedar satisfets amb el seu equip, la pericada clama contra un arbitratge que no va influir per a res en el resultat del partit. Qui els entengui que els compri.



L'ALMAX

Edmilson era un jugador que fins dissabte em feia sentir un incomprès: a tothom li agradava i jo, tot i que m'hi esforçava, no li veia cap gràcia. És lent, sembla matusser, no participa a la creació del joc tot i que juga a l'eix del mig del camp... però dissabte a Montjuïc em va fer sentir bé perquè em va agradar, i molt. Era a tot arreu, assumia la responsabilitat, no perdia una pilota, feia faltes en el moment oportú... Un partidàs, vaja. A veure si dura, i no haig de tornar a pensar que Motta ho faria molt millor. De moment, però, gràcies una altra vegada, Sandro!