ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader de Gràcia

ANARQUIA CONTRA L'ESTATUT

Per cagar-s'hi! Després d'un any i mig fent les nostres miserables vides una mica més avorrides amb una negociació eterna (primer aquí i després allà), perseguint-nos en tots i cadascun dels telenotícies dels últims 18 mesos, esgotant-nos en les últimes 540 portades de diari, marejant-nos en els últims 12960 butlletins, al final… res!

És per matar-los a tots. Els d'aquí perquè ens han pres el número negociant un text que a Madrid no haurien acceptat encara que el president del Gobierno fos Jaume I, i a sobre, a l'hora de defensar-lo, cadascú per la seva banda i apunyalant-se tant com han pogut per rascar vots. I els d'allà, els del talante, perquè són igual de feixistes que els del PP.

Se suposava que havíem de trincar el reconeixement de nació i una Agència Tributària pròpia, però després de la reunió Mas-Zapatero, amb cap-de-setmanitat i alevosia, ens han portat un Estatut que podria haver dissenyat l’ínclit Joan Clos tot solet. Més que res perquè sembla de poca utilitat i no deixa content ningú.

El pitjor de tot és que abans de l’estiu haurem de votar aquesta farsa, i a la tardor eleccions a la Generalitat, que guanyarà el botifler gràcies a la seva brillant maniobra i a la inutilitat del tripartit. L’única nota positiva de l’Estatut és que no agrada al PP, cosa que sempre és una alegria i necessàriament implica que deu ser bo per nosaltres.

Tot plegat, fa que cada dia que passa em senti més apolític, tingui menys ganes de tornar-me a acostar a una urna, i sobretot: cada vegada em sento més convençudament antidemòcrata. Diuen que és el menys dolent dels sistemes coneguts, però no crec que estar governats pels més inutils i els més lladres sigui la millor via.

Per tant: visca l’anarquia, passem dels polítics (aquesta espècie que cobra per prendre’ns el pèl amb total impunitat) i fotem els que ens doni la gana. Seríem tots molt més feliços, potser tampoc hi hauria Mossos, i el bisbe i l’advocat defensor s’haurien estalviat una multa.

MÉS BACARDI
Lotina i l’Espanyol són esperpèntics. Ja vaig dir fa dues setmanes que em costava entendre que algú pogués ser de l’Espanyol, però és que sempre poden anar una mica més enllà. Ara feia uns partits que jugaven avorrit però amb una certa coherència i, com a mínim, no perdien. Però resulta que a Lotina li fitxen el davanter que havia demanat, es torna boig, i surt al camp del Getafe amb 4 davanters. El que em fot és que ara diuen que els en van fotre 5 perquè hi havia massa davanters... no, home, no: el problema és que no ho havia provat mai, i els va col·locar com el cul. Menció especial per la secció de bàsquet de l’Espanyol, que ahir tenia l’oportunitat de deixar el Madrid fora de la Copa. Això de ser perdedor s’encomana.

L’ALMAX
L’alegria de la setmana és que s’ha fet justícia amb Mourinho, reconegut estadísticament com el millor entrenador del 2005, tot i que aquí a Barcelona ens hem dedicat a despotricar-lo i a treure-li mèrits. Que si és un xulo, un prepotent, un maleducat, que si no busca l’espectacle, que si l’any passat ens va vacil·lar anunciant un ‘11’ que no va jugar... la veritat és que és un puto crack, que ha fet campions tots els equips que ha tingut perquè en sap una estona de futbol, i que fa ràbia (no ens equivoquem) perquè és un guanyador.
Acabo amb una última hora de bàsquet: veient el sorteig de la Copa, amb una mica de sort, divendres els tres equips catalans estaran eliminats, i ens podrem concentrar en el Chelsea-Barça.