DIUMENGE ÉS EL DIA DEL SENYOR...
De tant en tant, per l'advocat defensor
Han passat tantes coses i tant interessants des de l'última vegada: el Barça s'ha classificat per la final de la Champions, ha estat a punt de guanyar la lliga dues vegades i, el que és més important, l'Espanyol va guanar la Copa i després de l'empat a Saragossa ja es pot dir que NO baixarà a segona. Una llàstima per molts de vosaltres, una alegria viscuda en directe per un servidor.
Estic perdent la vocació d'advocat defensor i he decidit que aquesta vegada la dedicaré a rajar. Rajar de l'equip que està a punt de guanyar la lliga. Primer, perquè ja la podria haver guanyat abans que fa dues setmanes que estem pendents de fer festa o anar a treballar per si es confirma la victòria final a la lliga. I segon, perquè sembla que només classificant-se per la final ja ets campió d'Europa.
1. Fa dues setmanes que les tardes de diumenge les passem pendents de cantar 'l'aliron'. I ja fa uns quants dies que a la nevera hi ha tota una sèrie de material preparar per ser digerit. És una merda està així, pendent del que faci el València que ara, precisament ara, li dóna per guanyar partits. Si us plau, que tot s'acabi aquest dimecres.
'Al tanto' amb tanta eufòria. És perillosa. És el més perillós pel Barça. No dic que els jugadors estiguin eufòrics però l'afició, l'ambient és exageradament optimista i això és un problema. Fa unes hores he entrat a un bar a comprar tabac ( ara només en trobes als bars, gairebé ni als estancs pots comprar tabac) i vaig sentir la típica conversa entre dos culès. Un li deia a l'atlre: 'Ara només em preocupa la final de París'. I l'altre responia: 'I què farem?'. I el primer sentenciava: ' Guanyar, és clar'.
I aquesta sensació de superioritat, d'excès de seguretat es nota al club (no tant a l'equip), entre periodistes i entre aficionats. Tinc la mateixa sensació que vaig tenir amb el Saragossa hores abans de la final de Copa. Tinc males sensacions amb la final de la Champions i ara mateix aposto per una derrota del Barça. S'admeten apostes...
diumenge, d’abril 30, 2006
divendres, d’abril 28, 2006
ESTIC FART DE LES PUTES ENTRADES... pel futur alcalde de Laxe
Jo tampoc tinc entrades. L'amic Sacarina m'ha robat el títol per l'article d'aquesta setmana, ja que la idea que tenia al cap era la mateixa, jo també vull deixar ben clar que no tinc entrades, no les puc conseguir, no tinc 'enchufe' al Barça, ni contactes al RACC ni li puc demanar a Gabri. Per tant, no truqueu més, que estic de la final i de les putes entrades fins els collons. I com diu el Sacarina, els pitjors de tota aquesta història són els amics antics que reapareixen per casualitat aquests dies en busca d'una entrada per Paris.
Dit això, vull dedicar-li unes linees a l'amic Juan Romàn Riquelme. Aquest trist personatge ja ens va demostrar al Barça que era un jugador amb molta qualitat, però sense cervell, sense personalitat i amb un problema psicològic tremendo. No serveix com excusa que Van Gaal mai el va voler, perquè sempre va quedar clar que cada cop que havia d'assumir el lideratge de l'equip o tenia pressió, s'enfonsava la misèria. Fins ara ha viscut tranquil a Vila Real, en un poble, sense cap pressió, i ha arribat a les semis perquè no tenien res a perdre i si molt a guanyar. Però en el moment clau de la temporada, quan si va haver d'assumir la pressió, quan si tenia alguna cosa a perdre, va apareixer el Riquelme que vem coneixer al Barça. Es va cagar, va posar aquella cara de pomes agres i de por que tenia quan veia Van Gaal i va llençar el penal com un infantil. Gràcies, Román, tothom va veure que ets un impostor...
CIUTAT BADIA
L'altre dia, després de l'entrenament a La Masia de dillunss, vaig tenir allò que es diu un 'dejà vu'. Edmilson va ser aturat per un periodista italià de televisió, que li va demanar si li podia contestar a un parell de preguntes. El brasiler, sense emails ni guardaespaldas de Ciutat Badia, va atendre a la tele italiana sense problemes. Ni el jugador ni el periodista van rebre cap reprimenda per part del departament de comunicació, especialment perquè no es van enterar. Si ho fem nosaltres, el de la barba ens talla els ous...
SWEET HOME PERALADA
Menció especial per els amics de Coca-Cola, que han fet un anunci de Fanta lamentable, en el que diuen que si algú no s'ho passa bé a algun punt del planeta, una fanta es converteix en un centollo gegant. Al marge de que és molt millor tenir un centollo que una fanta, els inutils de la Coca-Cola van posar un buey de mar a l'anunci i no un centollo. L'ajuntament de O Grove, població que organitza cada any la festa del Marisc, ha enviat un e mail a la Coca-Cola, que ha rectificat i desde fa uns dies l'anunci ja diu un buey de mar i no un centollo.
¡VIVA LA CASA REAL!
Ho haig de reconèixer, però la casa reial em va donar una lliçó l'altre dia. En acabar el partit amb el Milan, vaig veure a la infanta Cristina i a Urdangarin a la grada del Camp Nou. Em vaig apropar a ells i li vaig demanar a Urdangarin si em podia atendre. Em va dir que si, vaig demanar pas i el subconscient va fer que li preguntés en castellà. Però Urdangarin, que va sentir com demanava pas en català, em va contestar en català tot i la meva pregunta en castellà. Em va donar una lliçó, però em va fer feliç, em va agradar el detall.
Jo tampoc tinc entrades. L'amic Sacarina m'ha robat el títol per l'article d'aquesta setmana, ja que la idea que tenia al cap era la mateixa, jo també vull deixar ben clar que no tinc entrades, no les puc conseguir, no tinc 'enchufe' al Barça, ni contactes al RACC ni li puc demanar a Gabri. Per tant, no truqueu més, que estic de la final i de les putes entrades fins els collons. I com diu el Sacarina, els pitjors de tota aquesta història són els amics antics que reapareixen per casualitat aquests dies en busca d'una entrada per Paris.
Dit això, vull dedicar-li unes linees a l'amic Juan Romàn Riquelme. Aquest trist personatge ja ens va demostrar al Barça que era un jugador amb molta qualitat, però sense cervell, sense personalitat i amb un problema psicològic tremendo. No serveix com excusa que Van Gaal mai el va voler, perquè sempre va quedar clar que cada cop que havia d'assumir el lideratge de l'equip o tenia pressió, s'enfonsava la misèria. Fins ara ha viscut tranquil a Vila Real, en un poble, sense cap pressió, i ha arribat a les semis perquè no tenien res a perdre i si molt a guanyar. Però en el moment clau de la temporada, quan si va haver d'assumir la pressió, quan si tenia alguna cosa a perdre, va apareixer el Riquelme que vem coneixer al Barça. Es va cagar, va posar aquella cara de pomes agres i de por que tenia quan veia Van Gaal i va llençar el penal com un infantil. Gràcies, Román, tothom va veure que ets un impostor...
CIUTAT BADIA
L'altre dia, després de l'entrenament a La Masia de dillunss, vaig tenir allò que es diu un 'dejà vu'. Edmilson va ser aturat per un periodista italià de televisió, que li va demanar si li podia contestar a un parell de preguntes. El brasiler, sense emails ni guardaespaldas de Ciutat Badia, va atendre a la tele italiana sense problemes. Ni el jugador ni el periodista van rebre cap reprimenda per part del departament de comunicació, especialment perquè no es van enterar. Si ho fem nosaltres, el de la barba ens talla els ous...
SWEET HOME PERALADA
Menció especial per els amics de Coca-Cola, que han fet un anunci de Fanta lamentable, en el que diuen que si algú no s'ho passa bé a algun punt del planeta, una fanta es converteix en un centollo gegant. Al marge de que és molt millor tenir un centollo que una fanta, els inutils de la Coca-Cola van posar un buey de mar a l'anunci i no un centollo. L'ajuntament de O Grove, població que organitza cada any la festa del Marisc, ha enviat un e mail a la Coca-Cola, que ha rectificat i desde fa uns dies l'anunci ja diu un buey de mar i no un centollo.
¡VIVA LA CASA REAL!
Ho haig de reconèixer, però la casa reial em va donar una lliçó l'altre dia. En acabar el partit amb el Milan, vaig veure a la infanta Cristina i a Urdangarin a la grada del Camp Nou. Em vaig apropar a ells i li vaig demanar a Urdangarin si em podia atendre. Em va dir que si, vaig demanar pas i el subconscient va fer que li preguntés en castellà. Però Urdangarin, que va sentir com demanava pas en català, em va contestar en català tot i la meva pregunta en castellà. Em va donar una lliçó, però em va fer feliç, em va agradar el detall.
NO TINC ENTRADES
...pel Sacarina
Nois, avui rajo dels meus amics. He dit amics? Si, si... he dit amics perquè aquests dies he descobert que, a part dels meus AMICS, els de tota la vida o els que s'han anat afegint els últims anys, tinc un contingent nou. Unes amistats sobrevingudes que han sortit a la superfície des que el Barça ha passat a la final de la Lliga de Campions. Interessats? Doncs si. Rastreros, diria jo en alguns casos. Arribo a la conclusió que la gent es pensa que dino i sopo cada dia amb Ronaldinho, que Laporta em consulta les decisions més importants de la junta (és evident que no, per bé i per mal), i que Rijkaard es fuma uns porros amb mi abans de decidir l'aliniació.
Algú em pot explicar el mecanisme mental que porta a una ex nòvia d'una relació llunyana en el temps i de final violent a tornar a trucar per demanar entrades per ella i pel novio actual?. I als companys d'institut amb qui no hi has parlat als últims dos anys? O a ex companys de feina que no truquen ni per Nadal?
En fi, a tots ells només els puc donar una informació. Una resposta. Sí, Ronaldinho és tan simpàtic com sembla. Í és que són els mateixos que a cada sopar fan la mateixa pregunta. O no?
...pel Sacarina
Nois, avui rajo dels meus amics. He dit amics? Si, si... he dit amics perquè aquests dies he descobert que, a part dels meus AMICS, els de tota la vida o els que s'han anat afegint els últims anys, tinc un contingent nou. Unes amistats sobrevingudes que han sortit a la superfície des que el Barça ha passat a la final de la Lliga de Campions. Interessats? Doncs si. Rastreros, diria jo en alguns casos. Arribo a la conclusió que la gent es pensa que dino i sopo cada dia amb Ronaldinho, que Laporta em consulta les decisions més importants de la junta (és evident que no, per bé i per mal), i que Rijkaard es fuma uns porros amb mi abans de decidir l'aliniació.
Algú em pot explicar el mecanisme mental que porta a una ex nòvia d'una relació llunyana en el temps i de final violent a tornar a trucar per demanar entrades per ella i pel novio actual?. I als companys d'institut amb qui no hi has parlat als últims dos anys? O a ex companys de feina que no truquen ni per Nadal?
En fi, a tots ells només els puc donar una informació. Una resposta. Sí, Ronaldinho és tan simpàtic com sembla. Í és que són els mateixos que a cada sopar fan la mateixa pregunta. O no?
dijous, d’abril 27, 2006
SÍ, SÍ, SÍ, MARXEM CAP A PARÍS… per la bruixa d’or
Felicitats, companys de comando, perquè el canvi de cicle també ens afecta i després de viure desfetes estil Novelda, patir una elimincacio de la Champions a mans del Madrid i celebrar amb invasions de camp un quart lloc a la lliga, per fi tenim la nostra recompensa. Una final. A més, el camí cap a Paris ha estat rodó, plagat de rivals amb alicients: el Chelsea de Mourinho, el Benfica de Koeman, el Milan de la final d’Atenes i ara l’Arsenal de Thierry Henry (no vull deixar d’agrair des d’aquí l’últim favor com a ex blaugrana del perdedor Riquelme, ens ha estalviat un rival que hagués desprestigiat la competició. I sí, clar, per fallar un penal, cal xutar-lo i bla, bla, bla...)
En tot cas, si l’Arsenal és el que vam veure contra el Vilarreal, això està fet, i encara acabarem amb tots els fantasmes d’una tacada i ens trobarem a l’Steaua a la Supercopa.
No sé si podrem ser tots a Paris, en tot cas, sigui des d’aquí o des d’allà, esperem poder celebrar el nostre primer títol europeu des de la inauguració del blog. Per cert, us recordo que el 16 de maig sacarina fa anys i caldrà celebrar-ho. Una copa i prou i aquesta vegada, de veritat, que a l’endemà hi haurà feineta.
POCIONS I BEURATGES DIVERSOS
No vull deixar-me tampoc de felicitar Samuel Eto’o pel seu partidàs... sort que Rikaard li ha trobat la posició, lateral dret!!! L’he vist prou bé marcant la línia del fora de joc a l’alçada de Puyol. Esperem que s’estigui reservant de cara a la final. Amb la lliga al sarró, només em queda una motivació. Ànims, Villa.
Sóc la primera indisciplinada i, per tant, no vull ser especialment crítica amb el silenci d’alguns dels companys de comando. Només els aviso que es rumoregen expulsions i que la cocacoles i un fidel lector de Ciutat Badia conspiren per tenir firma permanent.
COP D’ESCOMBRA
Des de la fi del partit, he pogut detectar un desmesurat interès dels companys per saber si ja vaig tirant cap a Londres, cap a Paris o cap a Mònaco (per anar fent prèvia de la Supercopa). Us informo que no, que no està prevista cap sortida immediata. Estic a l’espera de notícies però donada la gran expectació que generen els meus desplaçaments us mantindré al dia. L’escombra, com sempre, és a punt pel que pugui ser.
Felicitats, companys de comando, perquè el canvi de cicle també ens afecta i després de viure desfetes estil Novelda, patir una elimincacio de la Champions a mans del Madrid i celebrar amb invasions de camp un quart lloc a la lliga, per fi tenim la nostra recompensa. Una final. A més, el camí cap a Paris ha estat rodó, plagat de rivals amb alicients: el Chelsea de Mourinho, el Benfica de Koeman, el Milan de la final d’Atenes i ara l’Arsenal de Thierry Henry (no vull deixar d’agrair des d’aquí l’últim favor com a ex blaugrana del perdedor Riquelme, ens ha estalviat un rival que hagués desprestigiat la competició. I sí, clar, per fallar un penal, cal xutar-lo i bla, bla, bla...)
En tot cas, si l’Arsenal és el que vam veure contra el Vilarreal, això està fet, i encara acabarem amb tots els fantasmes d’una tacada i ens trobarem a l’Steaua a la Supercopa.
No sé si podrem ser tots a Paris, en tot cas, sigui des d’aquí o des d’allà, esperem poder celebrar el nostre primer títol europeu des de la inauguració del blog. Per cert, us recordo que el 16 de maig sacarina fa anys i caldrà celebrar-ho. Una copa i prou i aquesta vegada, de veritat, que a l’endemà hi haurà feineta.
POCIONS I BEURATGES DIVERSOS
No vull deixar-me tampoc de felicitar Samuel Eto’o pel seu partidàs... sort que Rikaard li ha trobat la posició, lateral dret!!! L’he vist prou bé marcant la línia del fora de joc a l’alçada de Puyol. Esperem que s’estigui reservant de cara a la final. Amb la lliga al sarró, només em queda una motivació. Ànims, Villa.
Sóc la primera indisciplinada i, per tant, no vull ser especialment crítica amb el silenci d’alguns dels companys de comando. Només els aviso que es rumoregen expulsions i que la cocacoles i un fidel lector de Ciutat Badia conspiren per tenir firma permanent.
COP D’ESCOMBRA
Des de la fi del partit, he pogut detectar un desmesurat interès dels companys per saber si ja vaig tirant cap a Londres, cap a Paris o cap a Mònaco (per anar fent prèvia de la Supercopa). Us informo que no, que no està prevista cap sortida immediata. Estic a l’espera de notícies però donada la gran expectació que generen els meus desplaçaments us mantindré al dia. L’escombra, com sempre, és a punt pel que pugui ser.
dimarts, d’abril 25, 2006
SORPRESES TOT FENT UNA BIRRA... pel petit bisbe
Això va d'endevinalles: quin membre d'aquest blog, apareix fent un article d'opinió amb una foto lamentable, aixecant el dit pulgar, en una mena de diari publicitari que edita una marca de cervesa i que parla del mundial? Curiosament, el seu jefe també escriu en el mateix diari. L'haurà enxufat el seu jefe?
Això va d'endevinalles: quin membre d'aquest blog, apareix fent un article d'opinió amb una foto lamentable, aixecant el dit pulgar, en una mena de diari publicitari que edita una marca de cervesa i que parla del mundial? Curiosament, el seu jefe també escriu en el mateix diari. L'haurà enxufat el seu jefe?
dissabte, d’abril 22, 2006
BENVIGUTS AL NOSTRE MÓN REAL Pel futur alcalde de Laxe
Bisbe, no siguis tan radical, que la poca raó que pots tenir la perds amb les formes de dir les coses. El món real és el nostre, el de la gent normal, i no el de Laporta, Sandro o el del cunyat. Tots aquests ja no eren molt normals abans, però un cop han passat per la directiva del Barça s'han allunyat molt de la realitat. Tots. Ara veuen el món des d'un altre punt de vista i tots pensen que el món real és el seu. Però tots s'equivoquen. Ni Laporta ell solet ha canviat al Barça, ni Sandro és un crack i la resta uns inutils, ni el Cunyat és Déu, tot i que a vegades ho sembli.
El que no pot ser és que es critiqui Sandro per treure el llibre en el millor moment esportiu de les últimes temporades, ja que si ho fés quan les coses anessin malament se'l acusaria d'oportunista i se li demanaria que presentés el llibre quan les coses estiguessin com ara. I això és el que ha fet, tot i que ell mateix tampoc era partidari de fer-ho ara, però un cop tens firmat un contracte amb una editorial no pots evitar que el llibre aparegui per Sant Jordi. i si s'ha esgotat la primera edició a 24 hores de Sant Jordi, tot un récord molt per sobre del previst, potser si que interessa llegir el que explica el Sandro.
No et negaré l'efectivitat del cunyat, al qual he defensat sempre, però no barregis temes. Si parles de Sandro no em recordis els mèrits d'Alejandro, que una cosa no té res a veure amb l'altre. I no diguis tan convençut que Eto'o és un fitxatge de Laporta...
Sandro volia titular el llibre "Al final los malos siempre ganan". Un títol encertadíssim. Però per Laporta, per el cunyat, per ell, i per tota la colla de directius que van guanyar les eleccions i que en algun moment tots ens han mentit. Per tant, els dolents són tots. I sobre tot, petit bisbe, no et deixis intoxicar amb aquesta facilitat, ni per uns ni per altres.
I si cap jugador va defensar Sandro va ser perque va plegar per discrepancies amb el president, que és qui mana i no estaria bé posicionarse del cantó del altre, com faria qualsevol treballador del món. Defensar Alejandro era més fàcil, ja que era alinearse amb el poder i intentar canviar la opinió dels seguidors.
CIUTAT BADIA
El món de Ciutat Badia també és un món irreal. Curiosament, l'entrenament de dimecres estava fixat per les sis de la tarda, però a l'ultim moment va passar a les dotze del migdia, casualment una hora abans de que començés la roda de premsa de Sandro. I si 48 hores abans de viatjar a Milà cap jugador va passar per la sala de premsa, casualment el dia que parlava Sandro si que van convençer Eto'o per sortir a parlar. Piensa mal y acertarás...
SWEET HOME PERALADA
Aqui no rajaré. Tot el contrari. Vull felicitar públicament el meu metge, que contra tot pronòstic m'ha prohibit fer qualsevol tipus d'activitat física, ja que encara no estic del tot recuperat, però en canvi m'ha autoritzat ja a retrobar-me amb la beguda. Sevilla serà testimoni d'aquest moment històric. Això si, amb moderació!
Post Data: Amic Cansalader, estic molt dolgut i indignat amb les critiques infundades i injustes contra la Bruixa. Farem pintades a la porta de RAC 1 contra la teva persona i aquest estiu farem un seguiment exhastiu de les teves vacances per el nord d'Alemanya, tras la estela de Paco Aguilar i Eduardo Torrico.
Bisbe, no siguis tan radical, que la poca raó que pots tenir la perds amb les formes de dir les coses. El món real és el nostre, el de la gent normal, i no el de Laporta, Sandro o el del cunyat. Tots aquests ja no eren molt normals abans, però un cop han passat per la directiva del Barça s'han allunyat molt de la realitat. Tots. Ara veuen el món des d'un altre punt de vista i tots pensen que el món real és el seu. Però tots s'equivoquen. Ni Laporta ell solet ha canviat al Barça, ni Sandro és un crack i la resta uns inutils, ni el Cunyat és Déu, tot i que a vegades ho sembli.
El que no pot ser és que es critiqui Sandro per treure el llibre en el millor moment esportiu de les últimes temporades, ja que si ho fés quan les coses anessin malament se'l acusaria d'oportunista i se li demanaria que presentés el llibre quan les coses estiguessin com ara. I això és el que ha fet, tot i que ell mateix tampoc era partidari de fer-ho ara, però un cop tens firmat un contracte amb una editorial no pots evitar que el llibre aparegui per Sant Jordi. i si s'ha esgotat la primera edició a 24 hores de Sant Jordi, tot un récord molt per sobre del previst, potser si que interessa llegir el que explica el Sandro.
No et negaré l'efectivitat del cunyat, al qual he defensat sempre, però no barregis temes. Si parles de Sandro no em recordis els mèrits d'Alejandro, que una cosa no té res a veure amb l'altre. I no diguis tan convençut que Eto'o és un fitxatge de Laporta...
Sandro volia titular el llibre "Al final los malos siempre ganan". Un títol encertadíssim. Però per Laporta, per el cunyat, per ell, i per tota la colla de directius que van guanyar les eleccions i que en algun moment tots ens han mentit. Per tant, els dolents són tots. I sobre tot, petit bisbe, no et deixis intoxicar amb aquesta facilitat, ni per uns ni per altres.
I si cap jugador va defensar Sandro va ser perque va plegar per discrepancies amb el president, que és qui mana i no estaria bé posicionarse del cantó del altre, com faria qualsevol treballador del món. Defensar Alejandro era més fàcil, ja que era alinearse amb el poder i intentar canviar la opinió dels seguidors.
CIUTAT BADIA
El món de Ciutat Badia també és un món irreal. Curiosament, l'entrenament de dimecres estava fixat per les sis de la tarda, però a l'ultim moment va passar a les dotze del migdia, casualment una hora abans de que començés la roda de premsa de Sandro. I si 48 hores abans de viatjar a Milà cap jugador va passar per la sala de premsa, casualment el dia que parlava Sandro si que van convençer Eto'o per sortir a parlar. Piensa mal y acertarás...
SWEET HOME PERALADA
Aqui no rajaré. Tot el contrari. Vull felicitar públicament el meu metge, que contra tot pronòstic m'ha prohibit fer qualsevol tipus d'activitat física, ja que encara no estic del tot recuperat, però en canvi m'ha autoritzat ja a retrobar-me amb la beguda. Sevilla serà testimoni d'aquest moment històric. Això si, amb moderació!
Post Data: Amic Cansalader, estic molt dolgut i indignat amb les critiques infundades i injustes contra la Bruixa. Farem pintades a la porta de RAC 1 contra la teva persona i aquest estiu farem un seguiment exhastiu de les teves vacances per el nord d'Alemanya, tras la estela de Paco Aguilar i Eduardo Torrico.
divendres, d’abril 21, 2006
Endevinalla improvisada de divendres
... pel Sacarina.
Estimats lectors i membres del Comando. Apureu el vostre enginy per trobar resposta a aquesta endevinalla. Quin diari sportiu que s'edita a la ciutat de Barcelona va fer saltar a última hora una entrevista que havia de publicar en la seva edició d'avui a l'ex vicepresident esportiu del FC Barcelona? Quin tipus de pressió va rebre l'editor d'aquest diari per desautoritzar el Director (un dels dos autors de l'entrevista) i un dels redactors estrella del diari sportiu quan faltaven poques hores per al tancament del diari? Hi té alguna cosa a veure que el rotatiu en qüestió s'hagi fet amb els drets de la transmissió de la final de Wembley en DVD?
Ei, que només pregunto, eh?. Com diria el bisbe, faig preguntes tendencioses però a diferència dels elements patètics que descriu en el seu article, intento fer preguntes tendencioses a tothom. I no només als d'un bàndol. M'agrada pensar per mi mateix.
Fonts ben informades han explicat al rajarxrajar que l'entrevista era de les més sucoses d'entre les que ha concedit l'autor de "Benvingut al món real". S'hi parlava de cocaïna, d'infidelitats i de moltes altres coses més i cada resposta podia ser un titular. Dinamita pura contra el president i la junta.
Segueixo amb les preguntes tendencioses. Com pot ser que una organització periodística llenci a la brossa un material explosiu com aquest? Ha rebut pressions o s'ha autocensurat?.
PD: com que el rajarxrajar té constància que als despatxos més influents de Ciutat Badia se segueix amb atenció el que es diu en aquest blog, em veig obligat a aclarir que no he obtingut aquesta informació ni de l'ex vicepresident ni del seu entorn.
... pel Sacarina.
Estimats lectors i membres del Comando. Apureu el vostre enginy per trobar resposta a aquesta endevinalla. Quin diari sportiu que s'edita a la ciutat de Barcelona va fer saltar a última hora una entrevista que havia de publicar en la seva edició d'avui a l'ex vicepresident esportiu del FC Barcelona? Quin tipus de pressió va rebre l'editor d'aquest diari per desautoritzar el Director (un dels dos autors de l'entrevista) i un dels redactors estrella del diari sportiu quan faltaven poques hores per al tancament del diari? Hi té alguna cosa a veure que el rotatiu en qüestió s'hagi fet amb els drets de la transmissió de la final de Wembley en DVD?
Ei, que només pregunto, eh?. Com diria el bisbe, faig preguntes tendencioses però a diferència dels elements patètics que descriu en el seu article, intento fer preguntes tendencioses a tothom. I no només als d'un bàndol. M'agrada pensar per mi mateix.
Fonts ben informades han explicat al rajarxrajar que l'entrevista era de les més sucoses d'entre les que ha concedit l'autor de "Benvingut al món real". S'hi parlava de cocaïna, d'infidelitats i de moltes altres coses més i cada resposta podia ser un titular. Dinamita pura contra el president i la junta.
Segueixo amb les preguntes tendencioses. Com pot ser que una organització periodística llenci a la brossa un material explosiu com aquest? Ha rebut pressions o s'ha autocensurat?.
PD: com que el rajarxrajar té constància que als despatxos més influents de Ciutat Badia se segueix amb atenció el que es diu en aquest blog, em veig obligat a aclarir que no he obtingut aquesta informació ni de l'ex vicepresident ni del seu entorn.
dijous, d’abril 20, 2006
EL DIMARTS SEMPRE TROBES ALGO OBERT... pel petit bisbe arlequinat
Estic indignat. Cada vegada m'adono que la nostra professió és lamentable. L'últim episodi l'hem viscut aquesta setmana en la presentació del llibre "oportunista" en mal moment de l'amic Sandrusco. Ja té mala sort el noi, de treure el llibre en una de les millors temporades de la història del Barça. Potser semblant a la del 92, però a més, amb un futbol superior. I amb un crack sobre el terreny de joc. Perquè el Dream Team era de Cruyff, però aquest equip d'ara és de Ronaldinho, que és qui juga, qui fa l'espectacle i qui s'ho mereix. Però no em vull desviar de tema.
Ja és prou impresentable que el tio escrigui un llibre per no aportar res de nou, i a més, la mitat del llibre ens haguem de tragar la seva vida, els seus mèrits, i lo maco que és el xavalet, i lo bé que ho fa tot. El pitjor, és que a la presentació aprofiti per carregar contra tothom. President, secretari tècnic, entorn i en menor mesura entrenador. A veure Sandro, l'enveja és dolenta, però pitjor és no ser el prou llest per saber quan pots sortir a torpedajar-ho tot. Perquè no només és la presentació, sinó també els diferents programes i entrevistes que concedeix, com la d'ahir nit a Buenafuente.
Però encara és més patètic, la claca que va assistir a l'acte de presentació. Jo afortunadament, dimecres tenia festa, però tampoc hi hagués anat. I és trist veure després les notícies, sentir les preguntes d'alguns companys, que evidentment tenen tot el dret a fer-les, siguin el tendencioses que siguin, però el que no poden fer alguns periodistes és aplaudir les respostes!! Si us plau!! En que ens estem convertint!!! Aquesta és l'objectivitat que ha de tenir un periodista????
I sé el que estareu tots pensant, que jo faig el mateix amb el cunyat, i tampoc sóc objectiu. D'acord. Però almenys no li aplaudeixo en públic les gràcies, ni m'abraço en públic, i devant les càmeres. Ni utilitzo el meu mitjà per tirar merda a un i elogiar l'altre. Perquè no deixem que l'oient o lector tregui les seves pròpies conclusions?? El tal Sandro, viu del fitxatge de Ronaldinho. Que jo sàpiga no se'l veu trist al jugador, no? I que jo recordi, cap jugador va sortir a defensar a Sandro Rosell quan va dimitir, no? En canvi, recordo que molts jugadors van sortir en defensa del cunyat, no? I això ho dic com a dada que deixo sobre la taula, res més.
És trist, que la gent oblidi que fa menys de 3 anys, estàvem celebrant que el Barça s'havia classificat per la UEFA l'última jornada, amb Antic d'entrenador, i amb una merda d'equip. Al cap de dos anys ja vam guanyar una lliga. I al cap de tres, som l'enveja de tot Europa, amb la lliga a la butxaca, i amb peu i mig a Paris sent els màxims favorits. D'acord, la junta actual té molts defectes, molts. Però després de 6 anys menjant merda, t'asseguro que algun valor tindran. Potser tot va començar per Ronaldinho, el fitxatge de Sandro. Vale, però qui el fa jugar és Rijkaard, (recomanat per Cruyff), i Eto'o és en el fons qui més gols marca (fitxatge de Laporta), per tant, cadascú la part de mèrit que li toca. I Messi, és un crack, però algú va intervenir perquè pogués jugar, no?
MISSA D'ONZE
Lamentables les vacances de la bruixa i el sacarina. A més, comfirmades per l'enviat especial del Periódico que textualment ens va dir "Llevámos 3 dias en Milán tocándonos los huevos". Esperem que el Sacarina torni a ser digne de pertànyer a aquest comando, i a Sevilla doni la talla sortint de festa com un home.
L'alcalde se li perdona, però esperem que dissabte ja estigui recuperat i torni a ser el de sempre. Se'l troba a faltar.
Matilde, si no vens amb el nòvio, no vens als desplaçaments, no? T'hem perdut del tot...
BENEDICCIÓ
Cansalader, tens un problema. El més trist és que ho expliquis obertament. No tens ni vergonya ni res. Mare meva. Només et falta anar al Mundial amb Espanya, i gairebé que podries fitxar per la COPE... El pitjor no és que em decepcionis a mi, sinó que també fas que em decepcioni Basté. Ets el seu home de confiança, li pagues així, i ell et manté la confiança. Lamentable. I en canvi, encara tens els nassos de ficar-te amb la bruixa; la més perjudicada d'aquella redacció, i qui potser l'amic Basté hauria de donar-li més confiança. Ella mai tindria cap síndrome d'Estocolm. És massa bruixa.
Estic indignat. Cada vegada m'adono que la nostra professió és lamentable. L'últim episodi l'hem viscut aquesta setmana en la presentació del llibre "oportunista" en mal moment de l'amic Sandrusco. Ja té mala sort el noi, de treure el llibre en una de les millors temporades de la història del Barça. Potser semblant a la del 92, però a més, amb un futbol superior. I amb un crack sobre el terreny de joc. Perquè el Dream Team era de Cruyff, però aquest equip d'ara és de Ronaldinho, que és qui juga, qui fa l'espectacle i qui s'ho mereix. Però no em vull desviar de tema.
Ja és prou impresentable que el tio escrigui un llibre per no aportar res de nou, i a més, la mitat del llibre ens haguem de tragar la seva vida, els seus mèrits, i lo maco que és el xavalet, i lo bé que ho fa tot. El pitjor, és que a la presentació aprofiti per carregar contra tothom. President, secretari tècnic, entorn i en menor mesura entrenador. A veure Sandro, l'enveja és dolenta, però pitjor és no ser el prou llest per saber quan pots sortir a torpedajar-ho tot. Perquè no només és la presentació, sinó també els diferents programes i entrevistes que concedeix, com la d'ahir nit a Buenafuente.
Però encara és més patètic, la claca que va assistir a l'acte de presentació. Jo afortunadament, dimecres tenia festa, però tampoc hi hagués anat. I és trist veure després les notícies, sentir les preguntes d'alguns companys, que evidentment tenen tot el dret a fer-les, siguin el tendencioses que siguin, però el que no poden fer alguns periodistes és aplaudir les respostes!! Si us plau!! En que ens estem convertint!!! Aquesta és l'objectivitat que ha de tenir un periodista????
I sé el que estareu tots pensant, que jo faig el mateix amb el cunyat, i tampoc sóc objectiu. D'acord. Però almenys no li aplaudeixo en públic les gràcies, ni m'abraço en públic, i devant les càmeres. Ni utilitzo el meu mitjà per tirar merda a un i elogiar l'altre. Perquè no deixem que l'oient o lector tregui les seves pròpies conclusions?? El tal Sandro, viu del fitxatge de Ronaldinho. Que jo sàpiga no se'l veu trist al jugador, no? I que jo recordi, cap jugador va sortir a defensar a Sandro Rosell quan va dimitir, no? En canvi, recordo que molts jugadors van sortir en defensa del cunyat, no? I això ho dic com a dada que deixo sobre la taula, res més.
És trist, que la gent oblidi que fa menys de 3 anys, estàvem celebrant que el Barça s'havia classificat per la UEFA l'última jornada, amb Antic d'entrenador, i amb una merda d'equip. Al cap de dos anys ja vam guanyar una lliga. I al cap de tres, som l'enveja de tot Europa, amb la lliga a la butxaca, i amb peu i mig a Paris sent els màxims favorits. D'acord, la junta actual té molts defectes, molts. Però després de 6 anys menjant merda, t'asseguro que algun valor tindran. Potser tot va començar per Ronaldinho, el fitxatge de Sandro. Vale, però qui el fa jugar és Rijkaard, (recomanat per Cruyff), i Eto'o és en el fons qui més gols marca (fitxatge de Laporta), per tant, cadascú la part de mèrit que li toca. I Messi, és un crack, però algú va intervenir perquè pogués jugar, no?
MISSA D'ONZE
Lamentables les vacances de la bruixa i el sacarina. A més, comfirmades per l'enviat especial del Periódico que textualment ens va dir "Llevámos 3 dias en Milán tocándonos los huevos". Esperem que el Sacarina torni a ser digne de pertànyer a aquest comando, i a Sevilla doni la talla sortint de festa com un home.
L'alcalde se li perdona, però esperem que dissabte ja estigui recuperat i torni a ser el de sempre. Se'l troba a faltar.
Matilde, si no vens amb el nòvio, no vens als desplaçaments, no? T'hem perdut del tot...
BENEDICCIÓ
Cansalader, tens un problema. El més trist és que ho expliquis obertament. No tens ni vergonya ni res. Mare meva. Només et falta anar al Mundial amb Espanya, i gairebé que podries fitxar per la COPE... El pitjor no és que em decepcionis a mi, sinó que també fas que em decepcioni Basté. Ets el seu home de confiança, li pagues així, i ell et manté la confiança. Lamentable. I en canvi, encara tens els nassos de ficar-te amb la bruixa; la més perjudicada d'aquella redacció, i qui potser l'amic Basté hauria de donar-li més confiança. Ella mai tindria cap síndrome d'Estocolm. És massa bruixa.
dimarts, d’abril 18, 2006
ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader de Gràcia
SÍNDROME D’ESTOCOLM
Sí, aquesta setmana més que ressaca, he patit, i encara pateixo, síndrome d’Estocolm perica.
Ho admeto: després de dos dies a Madrid (en un hotel normal, Bruixa, que després et pentinaré) despotricant dels pericos, i imaginant una clara victòria del Saragossa, em vaig sorprendre alegrant-me de l’1 a 0 i, encara pitjor, celebrant d’empeus el 3 a 1 que sentenciava la final.
Encara no ho entenc. Encara no m’entenc. Una derrota de l’Espanyol era un somni: m’estalviava un grapat de partits insulsos de la pròxima UEFA i, amb una mica de sort, seria el cop moral necessari perquè baixessin a Segona i no haver-los de patir cada cap de setmana. Per acabar-ho d’adobar, Madrid es va veure envaït dimecres per una munió de pericos que periòdicament cridaven contra el Barça i fins i tot algun va preferir veure la final vestit amb una samarreta del Milan.
No ens poden veure. La seva enveja no els permet ni gaudir dels pocs moments dolços que els permet la ilògica del futbol. Segons després del 3 a 1, el fons sud del Bernabéu era un unànime “puta Barça”. Però ni així no vaig recuperar la coherencia: jo també em vaig sentir campió, no em va importar que guanyés el que va passar de jugar a futbol i es va limitar a destruir i contraatacar, i no vaig parar de felicitar pericos, fins al punt de fer-me una foto a la gespa del Bernabéu. Perquè això sí: enmig d’aquest deliri, ningú no em treu haver celebrat un títol a la gespa del Bernabéu, abraçant-me amb els dos únics culers que vaig trobar per allà: De la Peña i Jofre. Suposo que sentíem el mateix.
La reflexió en fred és dura: hi havia més senyeres a la grada del Saragossa que a la de l’Espanyol, però jo havia estat un perico més. “Tranquil”, vaig pensar, “és l’ambient d’una final”. A l’avió de tornada estava convençut que diumenge ja hauria recuperat el senderi, i que em satisfaria la previsible victòria del València. Però, ves per on, em vaig indignar amb el penal que va obrir la derrota perica, i em vaig sorprendre fent càlculs per evitar el descens.
No té cap lògica. Fòbies a banda, el descens de l’Espanyol seria una benedicció per a mi, però no em puc treure del damunt la síndrome d’Estocolm. O potser jo tinc la del Bernabéu.
Sol·licito ajuda de l’alcalde, que té síndrome crònica, i que potser em pot ajudar a superar aquest moment baix que travesso.
MÉS BACARDI
Ara vaig per tu, Bruixa, que et dediques a plorar per antena de l’empaperat antic de la teva habitació de Milà, i que s’assembla al de ca’ls Roper.
Què trist i què curta és la teva memoria, potser esborrada per les quantitats inhumanes d’alcohol que et fots, però et recordo el puticlub que semblava el teu hotel de Figueres en els dies en què va néixer el Comando. Potser no ho recordes, però jo encara no era en la teva emisora, i ja t’enviaven a hotels més que modestos. Potser les teves penúries no tenen a veure amb mi, sinó que algú té quelcom contra tu.
Mentre ho penses, et deixo una altra reflexió: potser els números no quadren, no perquè jo hagi d’anar al Mundial, sinó perquè tu també aspires a anar-hi, en una decisió difícil d’entendre vist el rendiment de les teves últimes sortides. Per cert, que s’ha de dir tot, deixa’m felicitar-te perquè després de les vacances a Londres i Lisboa, per fi a Milà has aconseguit passar un tall de veu d’un protagonista del partit. Francament, em vaig emocionar quan vaig sentir-te donant pas a un tall de veu de Seedorf. Les preguntes a Berlusconi sobre Aznar se les van quedar els d’Informatius.
L’ALMAX
Després de llançar a les escombraries una quantitat ingent d’euros, per fi el Barça de futbol aeri ha aconseguit donar una alegria classificant-se per la Final Four de Praga. I més que pels diners, me n’alegro perquè després de suportar 4.000 partits sense cap interès, com a mínim també jugaran els dos que valen per alguna cosa. Llàstima que no la guanyaran, però com a mínim no han fet el ridícul després de fitxar mitja plantilla nova. La llàstima és que la millor afició del món, que ja ha fet el ridícul a Milà, tornarà a fer-lo a Praga: 8.000 tios del Maccabi i 600 del Barça. Si no és que 6.000 són del Mossad, no ho entenc. I pitjor encara serà si el Barça de futbol té a bé guanyar la Lliga aquell cap de setmana contra el Cadis. Potser el futbol aeri sortiria de la pàgina 20 endavant.
AFTER HOUR
Sacarina, ara reps tu. Si no ets coautor de la rajada de la Bruixa contra mi (que em temo que sí), com a mínim sí que ets culpable d’haver-la deixat buidar el minibar fins a escriure atacs injustos i sense sentit. És per això, que et recordo, ara ja públicament, que encara em deus un dinar de París. Per cert, el text de la pancarta de San Siro que vau penjar, enmig del vostre esgotador viatge, no es llegeix. Ull per ull, sacarina.
SÍNDROME D’ESTOCOLM
Sí, aquesta setmana més que ressaca, he patit, i encara pateixo, síndrome d’Estocolm perica.
Ho admeto: després de dos dies a Madrid (en un hotel normal, Bruixa, que després et pentinaré) despotricant dels pericos, i imaginant una clara victòria del Saragossa, em vaig sorprendre alegrant-me de l’1 a 0 i, encara pitjor, celebrant d’empeus el 3 a 1 que sentenciava la final.
Encara no ho entenc. Encara no m’entenc. Una derrota de l’Espanyol era un somni: m’estalviava un grapat de partits insulsos de la pròxima UEFA i, amb una mica de sort, seria el cop moral necessari perquè baixessin a Segona i no haver-los de patir cada cap de setmana. Per acabar-ho d’adobar, Madrid es va veure envaït dimecres per una munió de pericos que periòdicament cridaven contra el Barça i fins i tot algun va preferir veure la final vestit amb una samarreta del Milan.
No ens poden veure. La seva enveja no els permet ni gaudir dels pocs moments dolços que els permet la ilògica del futbol. Segons després del 3 a 1, el fons sud del Bernabéu era un unànime “puta Barça”. Però ni així no vaig recuperar la coherencia: jo també em vaig sentir campió, no em va importar que guanyés el que va passar de jugar a futbol i es va limitar a destruir i contraatacar, i no vaig parar de felicitar pericos, fins al punt de fer-me una foto a la gespa del Bernabéu. Perquè això sí: enmig d’aquest deliri, ningú no em treu haver celebrat un títol a la gespa del Bernabéu, abraçant-me amb els dos únics culers que vaig trobar per allà: De la Peña i Jofre. Suposo que sentíem el mateix.
La reflexió en fred és dura: hi havia més senyeres a la grada del Saragossa que a la de l’Espanyol, però jo havia estat un perico més. “Tranquil”, vaig pensar, “és l’ambient d’una final”. A l’avió de tornada estava convençut que diumenge ja hauria recuperat el senderi, i que em satisfaria la previsible victòria del València. Però, ves per on, em vaig indignar amb el penal que va obrir la derrota perica, i em vaig sorprendre fent càlculs per evitar el descens.
No té cap lògica. Fòbies a banda, el descens de l’Espanyol seria una benedicció per a mi, però no em puc treure del damunt la síndrome d’Estocolm. O potser jo tinc la del Bernabéu.
Sol·licito ajuda de l’alcalde, que té síndrome crònica, i que potser em pot ajudar a superar aquest moment baix que travesso.
MÉS BACARDI
Ara vaig per tu, Bruixa, que et dediques a plorar per antena de l’empaperat antic de la teva habitació de Milà, i que s’assembla al de ca’ls Roper.
Què trist i què curta és la teva memoria, potser esborrada per les quantitats inhumanes d’alcohol que et fots, però et recordo el puticlub que semblava el teu hotel de Figueres en els dies en què va néixer el Comando. Potser no ho recordes, però jo encara no era en la teva emisora, i ja t’enviaven a hotels més que modestos. Potser les teves penúries no tenen a veure amb mi, sinó que algú té quelcom contra tu.
Mentre ho penses, et deixo una altra reflexió: potser els números no quadren, no perquè jo hagi d’anar al Mundial, sinó perquè tu també aspires a anar-hi, en una decisió difícil d’entendre vist el rendiment de les teves últimes sortides. Per cert, que s’ha de dir tot, deixa’m felicitar-te perquè després de les vacances a Londres i Lisboa, per fi a Milà has aconseguit passar un tall de veu d’un protagonista del partit. Francament, em vaig emocionar quan vaig sentir-te donant pas a un tall de veu de Seedorf. Les preguntes a Berlusconi sobre Aznar se les van quedar els d’Informatius.
L’ALMAX
Després de llançar a les escombraries una quantitat ingent d’euros, per fi el Barça de futbol aeri ha aconseguit donar una alegria classificant-se per la Final Four de Praga. I més que pels diners, me n’alegro perquè després de suportar 4.000 partits sense cap interès, com a mínim també jugaran els dos que valen per alguna cosa. Llàstima que no la guanyaran, però com a mínim no han fet el ridícul després de fitxar mitja plantilla nova. La llàstima és que la millor afició del món, que ja ha fet el ridícul a Milà, tornarà a fer-lo a Praga: 8.000 tios del Maccabi i 600 del Barça. Si no és que 6.000 són del Mossad, no ho entenc. I pitjor encara serà si el Barça de futbol té a bé guanyar la Lliga aquell cap de setmana contra el Cadis. Potser el futbol aeri sortiria de la pàgina 20 endavant.
AFTER HOUR
Sacarina, ara reps tu. Si no ets coautor de la rajada de la Bruixa contra mi (que em temo que sí), com a mínim sí que ets culpable d’haver-la deixat buidar el minibar fins a escriure atacs injustos i sense sentit. És per això, que et recordo, ara ja públicament, que encara em deus un dinar de París. Per cert, el text de la pancarta de San Siro que vau penjar, enmig del vostre esgotador viatge, no es llegeix. Ull per ull, sacarina.
diumenge, d’abril 16, 2006
CRÒNIQUES DES DE MILÀ... per la bruixa i el sacarina
Seguint l’estela de l’alcalde i solidaritzant-nos amb la seva malaltia, nosaltres tampoc no hem estrenat la nit milanesa. Primer de tot, volem demanar disculpes pel silenci al rajarxrajar, tot i que hem de dir que corresponia al dolor que ens colpeix aquests dies tan espiritualment intensos per a dos catòlics com nosaltres (Sylvinho i Edmílson són dos aprenents al nostre cantó).
També és amb motiu d’aquestes dates tan assenyalades que hem decidit allunyar-nos dels llocs de vici i perdició. L’únic alcohol que hem provat a Milà és el vi de missa del Duomo (molt vi de missa).
Seguint assessoraments externs, serem molt cautelosos a l’hora de parlar de la nostra tasca a Milà. Només podem dir que hem fet el que hem pogut i que qui fa el que pot no està obligat a més. De tota manera, quants de vosaltres podeu dir que heu entrevistat Silvio Berlusconi aquest cap de setmana? Era ell o era Quique Guasch? Bé, el somriure, el color de pell i les ganes d’abraçar-se eren idèntics.
Altres vegades potser si, però en aquest desplaçament ningú ens podrà acusar d’haver estat més actius a la nit que durant el dia. Nosaltres, que hem sabut trobar un lloc a Figueres, enmig del no res, hem quedat desubicats davant tant glamour, tanta gomina i tanta roba pija.
A falta de les hostesses del RACC, ens hem aixoplugat sota l’experiència d’un altre teamleader, míster Pirelli, que tot i la nostra fidelitat ens ha deixat orfes quan les aspirants a model han desaparegut de l’escena. Són coses de l’edat.
A Milà ha quedat demostrat que alguns companys de la premsa tenen més nas que Soriano, Laporta i Ingla junts a l’hora de buscar patrocinador per a la samarreta. Us sembla bé Armani?Tenim l’intermediari perfecte per a l’operació.
Mentre els representants de les ones escriuen aquest article, que hem començat abstemis, el Flautista d’Hamelin fa guàrdia a les instal.lacions de Milanello amb el petit ésser a la motxilla i la càmera de fotos preparada perquè l’especialista en la matèria inspecciona el local de neons verds que hi ha a 50 metres del seu hotel.
Però, estimats lectors i companys de comando, tampoc és tan fàcil renunciar als principis. Hem començat abstemis, sense cap lloc on anar i decidits a estalviar-nos una ressaca dolorosa demà al matí. Però la cabra tira al monte. I als hotels bons (vegeu el capítol inferior) tenen mini-bar. I al mini-bar hi ha begudes alcohòliques. En aquest cas una barreja de síndrome d’abstinència i malenconia ens ha abocat a celebrar el final d’aquest article amb una substància que queda entremig del cava, el xampany i la gasosa.
Informació d’utilitat. Fa sol, no cal que porteu jaqueta.
PD. La bruixa vol aclarir que no està de vacances.
ANTROS, CUCHITRILS I ZULOS DIVERSOS
Recordeu la mítica sèrie dels Roper? Aquelles parets estampades anys 70 que decoraven el piset on vivien? Voleu rememorar aquell moment? Veniu a Milà i la bruixa us podrà fer una visita guiada per la seva espaiosa, il·luminada, moderna i comfortable habitació d’hotel.
La bruixa mira de sobreposar-se a les adversitats i destaca la bona localització de l’hotel: aquesta insignificant mitja hora caminant cap al centre li permet pensar temes mentre es retroba amb el món civilitzat.
Algú, malintencionadament, podria pensar que l’hotel Marconi és la penitència adequada en aquestes dates pels pecats de bruixeria consumats durant l’any: alguns es fuetegen, d’altres estan condemnats a dormir al purgatori i dutxar-se a l’infern. Però el primer motiu, el real, no és res més que la conspiració (un cop més) del cansalader, que per qüestions pressupostàries s’ha quedat amb la pasta pel seu mundialet. El marqués, recordem, no en té prou amb un 4 estrelles; exigeix el mateix status de Paco Aguilar.
VENI, VIDI, VINCI
Sap greu, no tenim cap cotilleo, Matilde.
Per als que no hagueu entès res, quedeu-vos amb la fotografia. El text en italià segur que és més intel·ligible que les línies que ens precedeixen. Això si que és un derbi i no el Barça-Espanyol.
dijous, d’abril 13, 2006
AQUÍ HI HA TOMÀQUET... per Maribel
Per molt que diem que el periodisme rosa no és periodisme, al final es demostra que tots portem una karmele a dins. Només vull deixar constància que des de que vaig publicar l'article, he rebut trucades des de ciutat badia i també un membre del komando no va poder contenir la seva cuirositat, enviant-me missatges al mòbil a l'hora de la migdiada. Demà al camp nou, els qui pringueu divendres sant, tindreu la primícia infromativa. I rajaré sense cobrar. Salsa Rosa a l'estadi.
REFLEXIONS DESDE LAXE Pel futur alcalde de...
Quan publiqui aquest article ja estaré a Barcelona, però em feia molta il·lusió escriure per el blog desde Laxe. La meva nova vida, obligada per els meus petits problemes al ronyó, m'ha permés gaudir d'una setmana santa atipica. En primer lloc, no ha estat setmana, ja que he estat a Galicia tres dies i mig, i per primer cop en la meva vida, ha estat santa, ja que res d'alcohol, de juergas nocturnes, de qualsevol tipus de vici i malhauradament tampoc res de sexe. Tot plegat ha estat molt estrany i les hores que les nits no m'han robat m'han permès anar a fer l'aperitiu amb els pares dels meus amics, ja que ells dormien, veure que als matins hi ha vida als carrers del poble i he tingut temps per fer coses, com ara escriure l'article i tenir-lo a punt per divendres.
I la primera rajada va per tots vosaltres, excepte la Matilde. Una de les coses que he fet és conectarme gairebé cada dia a Internet, amb aquell 'gusanillo' per saber quines novetats trobaria al blog, per veure si el Cansalader segueix rajant de Gasol, si el Sacarines encara està perseguint mossos amb la moto o si la Bruixa em donarà el si que espero desde fa molts anys. Però res de res. Només la Matilde/Maribel ha fet un esforç per apareixer per aqui en plena setmana santa i encara ha estat pitjor, ja que ens ha deixat a tots amb l'ai al cor per saber a qui es va trobar de nit. Maribel, parla ja, que no aguantem més!!! Així que la resta, inclós el nou perico o el petit bisbe, que no entra el blog però si que truca de matinada rodejat de freaks, a veure si us digneu a escriure alguna cosa, que treballo cada dia i m'aburriré.
Dit això, haig de confirmar que no sé sortir sense beure. Ara pensareu que ja fa molts anys que ho sabeu (cocacoles això no va per tu...), però més enllà de la conya que hem fet tota la vida de que no podem sortir i no beure, aquesta setmana m'he preocupat, ja que pensava que als 30 anys aixó ja no passaria i podria estar amb els amics sense emborratxarme. Però no. Ha estat durissim, tothom borratxo, vinga xupitos amunt i avall i jo amb la meva River Cero, que és la birra sense alcohol de l' Estrella Galicia. La veritat és que em vaig agobiar molt i va ser més dur del que pensava, mai a la vida havia estat jo el primer en abandonar el bar, encara estic traumatitzat.
I també va ser curiós veure la final de Copa a un bar gallec, escoltant els comentaris de la gent. La conclusió final per part d'un grup de senyors del poble i d'uns turistes pijos, tots ells amb cara de votar al PP, és que "con esto del Estatut los catalanes se llevan hasta las copas. La Liga para el Barça y la Copa para estos, esto es cosa del Estatut, seguro". Aquesta frase és textual, la va dir un senyor que tenia al costat i que desconeixia la meva nacionalitat, mentre la meitat del bar reia i mirava cap a mi.
CIUTAT BADIA
He estat de vacances i per tant no he estat en contacte amb Ciutat Badia, tot i que dilluns vaig estar penjat del telèfon desde Laxe per intentar arribar a un acord amistós amb el club per un assumpte provocat per un alt càrrec de CB. Per tal de no perjudicar les meves gestions, hauré d'esperar a la setmana que ve per poder parlar amb claredat, però aviso que la rajada serà de les bones. Gus, carinyo, ja no m'agafes el telèfon...
SWEET HOME PERALADA
El pitjor moment de les meves vacances va ser, sens dubte, dilluns a la tarda. Em sona el mòbil, miro a la pantalla i em poso content. Truca la Bruixa amb el móbil de la ràdio. Despenjo ilusionat i feliç de que la meva Bruixa preferida pensés en mi tot i estar de vacances. Però no era ella, era el Cansalader desde Madrid, que s'havia emportat el telèfon de la ràdio per fer la final de Copa. Quin 'mazazo'. Basté, no ho podem permetre això!
Quan publiqui aquest article ja estaré a Barcelona, però em feia molta il·lusió escriure per el blog desde Laxe. La meva nova vida, obligada per els meus petits problemes al ronyó, m'ha permés gaudir d'una setmana santa atipica. En primer lloc, no ha estat setmana, ja que he estat a Galicia tres dies i mig, i per primer cop en la meva vida, ha estat santa, ja que res d'alcohol, de juergas nocturnes, de qualsevol tipus de vici i malhauradament tampoc res de sexe. Tot plegat ha estat molt estrany i les hores que les nits no m'han robat m'han permès anar a fer l'aperitiu amb els pares dels meus amics, ja que ells dormien, veure que als matins hi ha vida als carrers del poble i he tingut temps per fer coses, com ara escriure l'article i tenir-lo a punt per divendres.
I la primera rajada va per tots vosaltres, excepte la Matilde. Una de les coses que he fet és conectarme gairebé cada dia a Internet, amb aquell 'gusanillo' per saber quines novetats trobaria al blog, per veure si el Cansalader segueix rajant de Gasol, si el Sacarines encara està perseguint mossos amb la moto o si la Bruixa em donarà el si que espero desde fa molts anys. Però res de res. Només la Matilde/Maribel ha fet un esforç per apareixer per aqui en plena setmana santa i encara ha estat pitjor, ja que ens ha deixat a tots amb l'ai al cor per saber a qui es va trobar de nit. Maribel, parla ja, que no aguantem més!!! Així que la resta, inclós el nou perico o el petit bisbe, que no entra el blog però si que truca de matinada rodejat de freaks, a veure si us digneu a escriure alguna cosa, que treballo cada dia i m'aburriré.
Dit això, haig de confirmar que no sé sortir sense beure. Ara pensareu que ja fa molts anys que ho sabeu (cocacoles això no va per tu...), però més enllà de la conya que hem fet tota la vida de que no podem sortir i no beure, aquesta setmana m'he preocupat, ja que pensava que als 30 anys aixó ja no passaria i podria estar amb els amics sense emborratxarme. Però no. Ha estat durissim, tothom borratxo, vinga xupitos amunt i avall i jo amb la meva River Cero, que és la birra sense alcohol de l' Estrella Galicia. La veritat és que em vaig agobiar molt i va ser més dur del que pensava, mai a la vida havia estat jo el primer en abandonar el bar, encara estic traumatitzat.
I també va ser curiós veure la final de Copa a un bar gallec, escoltant els comentaris de la gent. La conclusió final per part d'un grup de senyors del poble i d'uns turistes pijos, tots ells amb cara de votar al PP, és que "con esto del Estatut los catalanes se llevan hasta las copas. La Liga para el Barça y la Copa para estos, esto es cosa del Estatut, seguro". Aquesta frase és textual, la va dir un senyor que tenia al costat i que desconeixia la meva nacionalitat, mentre la meitat del bar reia i mirava cap a mi.
CIUTAT BADIA
He estat de vacances i per tant no he estat en contacte amb Ciutat Badia, tot i que dilluns vaig estar penjat del telèfon desde Laxe per intentar arribar a un acord amistós amb el club per un assumpte provocat per un alt càrrec de CB. Per tal de no perjudicar les meves gestions, hauré d'esperar a la setmana que ve per poder parlar amb claredat, però aviso que la rajada serà de les bones. Gus, carinyo, ja no m'agafes el telèfon...
SWEET HOME PERALADA
El pitjor moment de les meves vacances va ser, sens dubte, dilluns a la tarda. Em sona el mòbil, miro a la pantalla i em poso content. Truca la Bruixa amb el móbil de la ràdio. Despenjo ilusionat i feliç de que la meva Bruixa preferida pensés en mi tot i estar de vacances. Però no era ella, era el Cansalader desde Madrid, que s'havia emportat el telèfon de la ràdio per fer la final de Copa. Quin 'mazazo'. Basté, no ho podem permetre això!
diumenge, d’abril 09, 2006
SÁBADO, SABADETE ... per Matilde
Estimats amics d’aquest humild blog. Se que m’estic columpiant amb els articles però continuo sense ordinador a casa, i últimament he encadenat uns dissabtes complicats. No us podeu imaginar l’esforç titànic estic fent ara mateix per tal de complir amb les meves obligacions amb el komando. Sincerament, bisbe, explica’m com t’ho fas per rendir el dia després d’una farra, per què una de dues, o has fet un pacte amb el diable o ets un vampir. Per cert, amic lector del blog, tinc nous cotis. Vaig pillar ‘in fraganti’ a dos habituals de la sala de premsa del camp nou. Quan vulguis, et poso al dia.
Per cert, encara continuo en estat de shock des de que divendres es va confirmar la noticia. Núria Bermúdez ha obtingut el carnet d’agent FIFA. Resulta que aquesta güarra va aconseguir 29 punts en l’examen, quan es necessitava un mínim de 26 per aprovar. Fins i tot ha superar en la puntuació a Cañizares que també s’havia presentat a les proves. Al ‘tomate’ van avançar que ja tenia un futbolista per representar: Jose Mari, del Vil•larreal, al que sembla ser, se’l va follar en el seu dia. M’agradaria saber a quants babosos de la federació s’ha hagut de passar per la pedra per aprovar aquest examen. Segur que anava ben empollada. Només espero no haver de trucar mai a aquesta tia per fer-li uns talls.
L’ORGASME
Novament el negre va tornar a demostrar per què és el millor davanter del món. Dimecres es va sortir, va fer el gol decisiu contra el Benfica, com ja va succeir a Stamford, i després en zona mixta va atendre a tothom, fent pinganillos a tuttiplen, no com altres que només es paren una vegada a radios, teles i premsa, i si s’han d’esperar fan mitja volta i allà us quedeu, que l’home està concentrat en entrenar i no pot perdre el temps amb els periodistes.
GATILLAZO
El cert és que em vaig arribar a espantar quan Quique Iglesias em va dir que l’alcalde estava amb un atac de ronyó a casa el dia del Barça – Benfica. Carinyo, ja sé que t’indignes cada vegada que ‘ripeto’ deixa fora de la llisa al cafú blanc, però crec que t’afecta un pèl massa. Per cert, el teu substitut anava més perdut que un fill de puta el dia del pare. Fins al punt que em va preguntar que per què no jugava Leo Messi. En fi, que se’t va trobar a faltar alcalde.
LLET MERENGADA
FM es va posar ahir com una moto després de la imatge lamentable que va deixar el seu equip davant la Reial Societat: el gordo marca però es lesiona, guti expulsat, beckham a la grada menjant pipes, i el pitjor de tot, sant iker fent una cantada al més pur estil moreto. Els jugadors tenien festa fins dimarts i el presi va dir ahir que nanai, que tots a entrenar avui. Doncs, aquest matí FM ha estat xerrant amb la plantilla i atenció el fatal càstig pel rídicul d’ahir ha estat un dia de festa extra. Ja posats els hi podia haver donat vacances anticipades.
Estimats amics d’aquest humild blog. Se que m’estic columpiant amb els articles però continuo sense ordinador a casa, i últimament he encadenat uns dissabtes complicats. No us podeu imaginar l’esforç titànic estic fent ara mateix per tal de complir amb les meves obligacions amb el komando. Sincerament, bisbe, explica’m com t’ho fas per rendir el dia després d’una farra, per què una de dues, o has fet un pacte amb el diable o ets un vampir. Per cert, amic lector del blog, tinc nous cotis. Vaig pillar ‘in fraganti’ a dos habituals de la sala de premsa del camp nou. Quan vulguis, et poso al dia.
Per cert, encara continuo en estat de shock des de que divendres es va confirmar la noticia. Núria Bermúdez ha obtingut el carnet d’agent FIFA. Resulta que aquesta güarra va aconseguir 29 punts en l’examen, quan es necessitava un mínim de 26 per aprovar. Fins i tot ha superar en la puntuació a Cañizares que també s’havia presentat a les proves. Al ‘tomate’ van avançar que ja tenia un futbolista per representar: Jose Mari, del Vil•larreal, al que sembla ser, se’l va follar en el seu dia. M’agradaria saber a quants babosos de la federació s’ha hagut de passar per la pedra per aprovar aquest examen. Segur que anava ben empollada. Només espero no haver de trucar mai a aquesta tia per fer-li uns talls.
L’ORGASME
Novament el negre va tornar a demostrar per què és el millor davanter del món. Dimecres es va sortir, va fer el gol decisiu contra el Benfica, com ja va succeir a Stamford, i després en zona mixta va atendre a tothom, fent pinganillos a tuttiplen, no com altres que només es paren una vegada a radios, teles i premsa, i si s’han d’esperar fan mitja volta i allà us quedeu, que l’home està concentrat en entrenar i no pot perdre el temps amb els periodistes.
GATILLAZO
El cert és que em vaig arribar a espantar quan Quique Iglesias em va dir que l’alcalde estava amb un atac de ronyó a casa el dia del Barça – Benfica. Carinyo, ja sé que t’indignes cada vegada que ‘ripeto’ deixa fora de la llisa al cafú blanc, però crec que t’afecta un pèl massa. Per cert, el teu substitut anava més perdut que un fill de puta el dia del pare. Fins al punt que em va preguntar que per què no jugava Leo Messi. En fi, que se’t va trobar a faltar alcalde.
LLET MERENGADA
FM es va posar ahir com una moto després de la imatge lamentable que va deixar el seu equip davant la Reial Societat: el gordo marca però es lesiona, guti expulsat, beckham a la grada menjant pipes, i el pitjor de tot, sant iker fent una cantada al més pur estil moreto. Els jugadors tenien festa fins dimarts i el presi va dir ahir que nanai, que tots a entrenar avui. Doncs, aquest matí FM ha estat xerrant amb la plantilla i atenció el fatal càstig pel rídicul d’ahir ha estat un dia de festa extra. Ja posats els hi podia haver donat vacances anticipades.
dissabte, d’abril 08, 2006
ODIO ELS PUTOS DIVENDRES Pel futur alcalde de Laxe
Tot i que la meva indignació per la no convocatoria de Gabri davant el Benfica segueix present, deixaré aquest tema per més endavant i aprofitaré la carta del Sacarines al Mosso per parlar d'aquesta espècie d'essers que ni tan sols van arribar a COU (en aquest punt el Sacarines ha estat massa generós), que no tenen ni dos neurones i que han nascut per passar els dies al gimnàs i les nits a la porta de qualsevol discoteca. És igual que vagin vestits de mossos, de guardia civil, amb un peto taronja per anar pel Camp Nou o amb un walkie i un pinganillo, que qualsevol d'aquests elements fa que es creguin superiors a la resta i surti el Steven Seagal que portan a dins. Ho explicaré amb exemples recents, al marge del mosso de la moto.
Cas 1: Un company periodista intenta entrar en moto al Camp Nou en dia de partit pel matí, el segurata de turno li diu que no, i després d'una baralla dialèctica el company i la seva moto acaben per terra, patejat pel segurata que li trenca fins i tot una mà. Una pallissa en tota regla, la mateixa que li hauria de caure al segurata com a resposta.
Cas 2: Un nen que es cola a cada partit del Barça salta a la gespa del Camp Nou i s'agenolla davant Ronaldinho. Cinc tius fan l'esprint de la seva vida per arribar al nen i fotreli un placatge que ni al sis nacions. La cara del 'peto' quan va tornar al seu lloc, pensant en la de gent que l'havia vist per la tele, era indescriptible. Se sentia un heroi nacional.
Cas 3: L'amic cara quemada de la UEFA. Els que veu anar a Lisboa ja sabeu de qui parlo, a la resta us ho explico. Es tracta del delegat que la UEFA va posar per la premsa a Lisboa, un personatge que iva arribar a agredir a la bruixa perque no parlés, que ens va amenaçar amb l'expulsió a molts de nosaltres i que no deixava que els inalàmbrics estiguessim al costat d'un altaveu per seguir les rodes de premsa. Un autèntic inutil amb el que era impossible el diàleg. Ja vindrà per el Camp Nou, ja...
Cas 4: El rei del parking, conegut com el 'repeinao'. És un dels tius de peto taronja que estàn al parking del Camp Nou cada dia, el que vigila que no es coli cap cotxe a la zona d'autobusos i que et diu que el teu se'l emportarà la grua, tot i que hi hagin 10 o 12 ja aparcats allà. Té el record el dia que va dir "aquesta plaça està reservada per autocars", fent referència a un espai on es pot deixar un cotxe petit i amb problemes.
Cas 5: El tiu que mira els passes de parking a la barrera els dies de partit. Un altre que vol aparentar. Passes cada setmana, et diu bona tarda i res més. Fins el dia que arribes al Camp Nou acompanyat de dos noies, molt maques per cert, i llavors l'amic ha de demostrar que té una autoritat. Aquell dia et fa parar, ensenyarli el passe, el dels acompanyants i monta un numeret innecesari. La setmana seguent tornes sol i de nou no mira ni si el passe és d'aquesta temporada.
CIUTAT BADIA
El tema Ciutat Badia se'ns complica cada cop més. És inadmissible els pocs jugadors que han passat per la zona mixta els dies del Madrid i de la Champions amb el Benfica. Vergonyós. O en el dia a dia, que només surt un jugador fins que ens queixem i llavors li demanen a Deco que torni a sortir i es converteixi en el portaveu de l'equip. En aquest cas s'ha de dir que la culpa no és tant dels nostres amics de Ciutat Badia, sino dels jugadors que es neguen a passar per la sala de premsa, encapçalats per l'amic de l'Afton Bladet.
A tot això, la nombrosa familia de Ciutat Badia segueix creixent...
SWEET HOME PERALADA
Des de fa unes setmanes puc veure a casa tota una sèrie de TV locals que abans no sintonitzava. El que més m'ha impressionat fins ara és veure a Tele Comtal una retransmissió, en fals directe, d'un partit de rugby... femení! No sabia ni que es jugaven partits de rugby femení, però molt menys que una tele els fes. M'agradaria conèixer els indez d'audiencia, per curiositat. Bisbe, no tens cap infiltrat a les audiencies de les teles locals?
Tot i que la meva indignació per la no convocatoria de Gabri davant el Benfica segueix present, deixaré aquest tema per més endavant i aprofitaré la carta del Sacarines al Mosso per parlar d'aquesta espècie d'essers que ni tan sols van arribar a COU (en aquest punt el Sacarines ha estat massa generós), que no tenen ni dos neurones i que han nascut per passar els dies al gimnàs i les nits a la porta de qualsevol discoteca. És igual que vagin vestits de mossos, de guardia civil, amb un peto taronja per anar pel Camp Nou o amb un walkie i un pinganillo, que qualsevol d'aquests elements fa que es creguin superiors a la resta i surti el Steven Seagal que portan a dins. Ho explicaré amb exemples recents, al marge del mosso de la moto.
Cas 1: Un company periodista intenta entrar en moto al Camp Nou en dia de partit pel matí, el segurata de turno li diu que no, i després d'una baralla dialèctica el company i la seva moto acaben per terra, patejat pel segurata que li trenca fins i tot una mà. Una pallissa en tota regla, la mateixa que li hauria de caure al segurata com a resposta.
Cas 2: Un nen que es cola a cada partit del Barça salta a la gespa del Camp Nou i s'agenolla davant Ronaldinho. Cinc tius fan l'esprint de la seva vida per arribar al nen i fotreli un placatge que ni al sis nacions. La cara del 'peto' quan va tornar al seu lloc, pensant en la de gent que l'havia vist per la tele, era indescriptible. Se sentia un heroi nacional.
Cas 3: L'amic cara quemada de la UEFA. Els que veu anar a Lisboa ja sabeu de qui parlo, a la resta us ho explico. Es tracta del delegat que la UEFA va posar per la premsa a Lisboa, un personatge que iva arribar a agredir a la bruixa perque no parlés, que ens va amenaçar amb l'expulsió a molts de nosaltres i que no deixava que els inalàmbrics estiguessim al costat d'un altaveu per seguir les rodes de premsa. Un autèntic inutil amb el que era impossible el diàleg. Ja vindrà per el Camp Nou, ja...
Cas 4: El rei del parking, conegut com el 'repeinao'. És un dels tius de peto taronja que estàn al parking del Camp Nou cada dia, el que vigila que no es coli cap cotxe a la zona d'autobusos i que et diu que el teu se'l emportarà la grua, tot i que hi hagin 10 o 12 ja aparcats allà. Té el record el dia que va dir "aquesta plaça està reservada per autocars", fent referència a un espai on es pot deixar un cotxe petit i amb problemes.
Cas 5: El tiu que mira els passes de parking a la barrera els dies de partit. Un altre que vol aparentar. Passes cada setmana, et diu bona tarda i res més. Fins el dia que arribes al Camp Nou acompanyat de dos noies, molt maques per cert, i llavors l'amic ha de demostrar que té una autoritat. Aquell dia et fa parar, ensenyarli el passe, el dels acompanyants i monta un numeret innecesari. La setmana seguent tornes sol i de nou no mira ni si el passe és d'aquesta temporada.
CIUTAT BADIA
El tema Ciutat Badia se'ns complica cada cop més. És inadmissible els pocs jugadors que han passat per la zona mixta els dies del Madrid i de la Champions amb el Benfica. Vergonyós. O en el dia a dia, que només surt un jugador fins que ens queixem i llavors li demanen a Deco que torni a sortir i es converteixi en el portaveu de l'equip. En aquest cas s'ha de dir que la culpa no és tant dels nostres amics de Ciutat Badia, sino dels jugadors que es neguen a passar per la sala de premsa, encapçalats per l'amic de l'Afton Bladet.
A tot això, la nombrosa familia de Ciutat Badia segueix creixent...
SWEET HOME PERALADA
Des de fa unes setmanes puc veure a casa tota una sèrie de TV locals que abans no sintonitzava. El que més m'ha impressionat fins ara és veure a Tele Comtal una retransmissió, en fals directe, d'un partit de rugby... femení! No sabia ni que es jugaven partits de rugby femení, però molt menys que una tele els fes. M'agradaria conèixer els indez d'audiencia, per curiositat. Bisbe, no tens cap infiltrat a les audiencies de les teles locals?
divendres, d’abril 07, 2006
CARTA AL MOSSO DE LA MOTO....pel Sacarina.
Estimat agent, diguis com et diguis. Deixa que t’escrigui unes paraules en aquest blog nostre per recordar l’incident que vam protagonitzar dissabte passat quan els dos seguíem, amb les nostres motos, l’autocar oficial del Reial Madrid en direcció al Camp Nou.
És el que té ser un mediocre. Arribes a COU de qualsevol manera, amb infinitat d’assignatures pendents i convençut (tu i tothom) que no serviràs per a res en el futur, facis el que facis, et dediquis al que et dediquis. Quan tot semblava perdut, va i et fas Mosso d’Esquadra aprofitant que han baixat el nivell d’exigència per entrar a l’Acadèmia. Era això o àrbitre de futbol. Portes, uniforme, porra i moto. “Per fi em respectaran”, penses, cansat de cursos i cursos de ser el pringat de la classe.
Potser per això actues com si la seguretat nacional depenguès de la teva feina de merda. Com si enlloc d’escortar una cosa tan trivial com un equip de futbol per una ciutat tan civilitzada com Barcelona, estiguessis pilotant una nau espacial amb els últims supervivents de l’espècie humana a la recerca d’un nou planeta després de la destrucció de la terrra i enmig d’una pluja d’asteriodes. Vinga home!. Que gairebé em fas caure mentre em cridaves com un histèric! Que a l’autocar no hi anava George Bush ni jo sóc Bin Laden.
El que més ràbia em fa és que encara no havia comès cap de les mil infraccions del codi de circulació d’aquella tarda. Només la meva condició d’independentista convençut evita que escrigui que trobo a faltar la Guàrdia Civil . Mira què em fas dir!. Pallasso!.
Ps. De la mateixa manera que denuncio que l’Advocat Defensor viatjarà a Madrid com un hooligan més de l’Espanyol per veure la final de Copa, també denuncio que lectors habituals del blog mantenen un idili-síndrome d’Estocolm inexplicable amb els Mossos d’Esquadra.
Tallat sense Sucre.
Faig una crida als lectors de Ciutat Badia perquè examinin quanta gent sobrera està acreditada pere als partits de Lliga de Campions. A algunes emissores se’ns restringeixen les acreditacions però altres transmeten el partit amb la nòvia al costat i la seva respectiva acreditació. O tenen a l’ajudant-becari-palmero-portamicros assegut entre el Herald Tribune i L’Equipe.
Gintonic de Bombay
Comença la setmana de l’Espanyol. La setmana en què els pericos seran notícia, obriran diaris i informatius i nosaltres podrem descansar coincidint amb la resta de mortals. Tot sigui perquè perdin la final i baixin a Segona. Tot i que m’agrada la teoria apuntada pel Bisbe. Guanyen la Copa i juguen la UEFA mentre són a Segona. No saben quin perfil d’equip fan. Es gasten la pasta, s’enfonsen en la misèria i a Cornellà hi construim un macrocentre d’investigació de la grip aviària.
Estimat agent, diguis com et diguis. Deixa que t’escrigui unes paraules en aquest blog nostre per recordar l’incident que vam protagonitzar dissabte passat quan els dos seguíem, amb les nostres motos, l’autocar oficial del Reial Madrid en direcció al Camp Nou.
És el que té ser un mediocre. Arribes a COU de qualsevol manera, amb infinitat d’assignatures pendents i convençut (tu i tothom) que no serviràs per a res en el futur, facis el que facis, et dediquis al que et dediquis. Quan tot semblava perdut, va i et fas Mosso d’Esquadra aprofitant que han baixat el nivell d’exigència per entrar a l’Acadèmia. Era això o àrbitre de futbol. Portes, uniforme, porra i moto. “Per fi em respectaran”, penses, cansat de cursos i cursos de ser el pringat de la classe.
Potser per això actues com si la seguretat nacional depenguès de la teva feina de merda. Com si enlloc d’escortar una cosa tan trivial com un equip de futbol per una ciutat tan civilitzada com Barcelona, estiguessis pilotant una nau espacial amb els últims supervivents de l’espècie humana a la recerca d’un nou planeta després de la destrucció de la terrra i enmig d’una pluja d’asteriodes. Vinga home!. Que gairebé em fas caure mentre em cridaves com un histèric! Que a l’autocar no hi anava George Bush ni jo sóc Bin Laden.
El que més ràbia em fa és que encara no havia comès cap de les mil infraccions del codi de circulació d’aquella tarda. Només la meva condició d’independentista convençut evita que escrigui que trobo a faltar la Guàrdia Civil . Mira què em fas dir!. Pallasso!.
Ps. De la mateixa manera que denuncio que l’Advocat Defensor viatjarà a Madrid com un hooligan més de l’Espanyol per veure la final de Copa, també denuncio que lectors habituals del blog mantenen un idili-síndrome d’Estocolm inexplicable amb els Mossos d’Esquadra.
Tallat sense Sucre.
Faig una crida als lectors de Ciutat Badia perquè examinin quanta gent sobrera està acreditada pere als partits de Lliga de Campions. A algunes emissores se’ns restringeixen les acreditacions però altres transmeten el partit amb la nòvia al costat i la seva respectiva acreditació. O tenen a l’ajudant-becari-palmero-portamicros assegut entre el Herald Tribune i L’Equipe.
Gintonic de Bombay
Comença la setmana de l’Espanyol. La setmana en què els pericos seran notícia, obriran diaris i informatius i nosaltres podrem descansar coincidint amb la resta de mortals. Tot sigui perquè perdin la final i baixin a Segona. Tot i que m’agrada la teoria apuntada pel Bisbe. Guanyen la Copa i juguen la UEFA mentre són a Segona. No saben quin perfil d’equip fan. Es gasten la pasta, s’enfonsen en la misèria i a Cornellà hi construim un macrocentre d’investigació de la grip aviària.
dijous, d’abril 06, 2006
ESCRIC PER NO FER UN LLEIG… per la bruixa d’or
Contents? Satisfets després del patiment? Ja us veieu a Paris?
Doncs ja sóc aquí per fer-vos tornar a terra. Després d’aquest agònic accés als quarts de final davant d’un Benfica que mantinc que són una banda en tota regla, el panorama no pot ser pitjor. Estem en un carreró sense sortida.
Per un cantó tenim la semifinal amb el Milan. El més probable és que facin de Milan i ens eliminin després d’un 0 a 0 a San Siro i un 0 a 1 al Camp Nou amb gol de Shevchenko al minut 88. És a dir, que els italians faran d’italians i el Barça farà de Barça (tornarem a plorar dient que el futbol ha estat injust perquè els nostres han jugat molt millor).
Això és el que passarà en 99 de cada 100 casos, però imagineu que per un cop el Barça deixa de ser un equip perdedor i es classifica per la final. Bé, doncs no tingueu cap dubte, que si això passés, el destí ja riu de nosaltres i allà ens trobaríem el Vilarreal. I només de pensar que hi ha una remota possibilitat de què aquests valencians puguin guanyar, ja és per tremolar. L’escenari que se’ns presentarà llavors és que el Vilarreal (un equip que té menys història que el Llavaneres) pot passar a tenir les mateixes copes d’Europa que el Barça. Riquelme. No tinc res més a dir, només penseu en una falta de Belletti prop de l’àrea allà pel minut 70. Això si, cobrarem un milió d’euros més.
En el millor dels casos, el Barça es podria apuntar la segona Copa d’Europa davant d’un rival amb menys cartell que la Sampdoria, que ja era difícil. Sense oblidar que vindrem d’un mes havent-nos d’escoltar que a Paris hi haurà “final espanyola”.
POCIONS I BEURATGES DIVERSOS
Després de l’atonyinament col·lectiu que he rebut aquesta setmana, crec que em mereixo una defensa. Sóc una bruixa força sedentària que agafa l’escombra molt de tant en tant i amb missions força impossibles. Per això, em sembla molt lleig per la vostra part que insinueu que em dedico a anar de compres quan de tant en tant em deixen sortir de la cova. En tot cas, m’ho podia esperar del cansalader, un tipus ressentit que pretenia agafar-se tres mesos de vacances pel morro.
Es veu que no en té prou amb les vacances pagades que tindrà per Alemanya. Perquè no us penseu que al cansalader el faran dormir a un hotelet de tres estrelles i li donaran un cotxe de lloguer perquè es busqui la vida per carretera (tot i que allà tot és autopista...). No, el senyoret que va néixer marquès, arribarà en un vol al centre internacional de premsa i a esperar que li arribin les notícies, i si ha d’anar a veure algun partit, visa de la ràdio (que ja l’ha exigit), un vol i a passar la nit allà, que ha de sopar amb els seus amics de la UEFA (per fer-se el màrtir va explicant que hi ha un tiu de la UEFA que el persegueix).
COP D’ESCOMBRA
Recordeu les festes d’aniversari quan éreu nens? Jugàveu al joc de la cadira? Doncs avui mentre el Barça jugava un partit de Champions, hi havia uns pringats darrera de les banquetes que un dia més tornàvem a jugar a aquest joc. Amb la mala sort que com sempre perdíem perquè juguem contra els propietaris de les cadires. El meu amic imaginari de Londres em va fer la vida impossible però ens va reservar uns seients, queda donada la idea per Ciutat Badia. Si no, mira tu, és una manera com qualsevol altre de tornar a la infància.
Contents? Satisfets després del patiment? Ja us veieu a Paris?
Doncs ja sóc aquí per fer-vos tornar a terra. Després d’aquest agònic accés als quarts de final davant d’un Benfica que mantinc que són una banda en tota regla, el panorama no pot ser pitjor. Estem en un carreró sense sortida.
Per un cantó tenim la semifinal amb el Milan. El més probable és que facin de Milan i ens eliminin després d’un 0 a 0 a San Siro i un 0 a 1 al Camp Nou amb gol de Shevchenko al minut 88. És a dir, que els italians faran d’italians i el Barça farà de Barça (tornarem a plorar dient que el futbol ha estat injust perquè els nostres han jugat molt millor).
Això és el que passarà en 99 de cada 100 casos, però imagineu que per un cop el Barça deixa de ser un equip perdedor i es classifica per la final. Bé, doncs no tingueu cap dubte, que si això passés, el destí ja riu de nosaltres i allà ens trobaríem el Vilarreal. I només de pensar que hi ha una remota possibilitat de què aquests valencians puguin guanyar, ja és per tremolar. L’escenari que se’ns presentarà llavors és que el Vilarreal (un equip que té menys història que el Llavaneres) pot passar a tenir les mateixes copes d’Europa que el Barça. Riquelme. No tinc res més a dir, només penseu en una falta de Belletti prop de l’àrea allà pel minut 70. Això si, cobrarem un milió d’euros més.
En el millor dels casos, el Barça es podria apuntar la segona Copa d’Europa davant d’un rival amb menys cartell que la Sampdoria, que ja era difícil. Sense oblidar que vindrem d’un mes havent-nos d’escoltar que a Paris hi haurà “final espanyola”.
POCIONS I BEURATGES DIVERSOS
Després de l’atonyinament col·lectiu que he rebut aquesta setmana, crec que em mereixo una defensa. Sóc una bruixa força sedentària que agafa l’escombra molt de tant en tant i amb missions força impossibles. Per això, em sembla molt lleig per la vostra part que insinueu que em dedico a anar de compres quan de tant en tant em deixen sortir de la cova. En tot cas, m’ho podia esperar del cansalader, un tipus ressentit que pretenia agafar-se tres mesos de vacances pel morro.
Es veu que no en té prou amb les vacances pagades que tindrà per Alemanya. Perquè no us penseu que al cansalader el faran dormir a un hotelet de tres estrelles i li donaran un cotxe de lloguer perquè es busqui la vida per carretera (tot i que allà tot és autopista...). No, el senyoret que va néixer marquès, arribarà en un vol al centre internacional de premsa i a esperar que li arribin les notícies, i si ha d’anar a veure algun partit, visa de la ràdio (que ja l’ha exigit), un vol i a passar la nit allà, que ha de sopar amb els seus amics de la UEFA (per fer-se el màrtir va explicant que hi ha un tiu de la UEFA que el persegueix).
COP D’ESCOMBRA
Recordeu les festes d’aniversari quan éreu nens? Jugàveu al joc de la cadira? Doncs avui mentre el Barça jugava un partit de Champions, hi havia uns pringats darrera de les banquetes que un dia més tornàvem a jugar a aquest joc. Amb la mala sort que com sempre perdíem perquè juguem contra els propietaris de les cadires. El meu amic imaginari de Londres em va fer la vida impossible però ens va reservar uns seients, queda donada la idea per Ciutat Badia. Si no, mira tu, és una manera com qualsevol altre de tornar a la infància.
dimecres, d’abril 05, 2006
GABRI FORA DE LA CONVOCATORIA Pel futur alcalde de Laxe
Estic indignat. S'ha acabat això de riure les gràcies de Rijkaard i les vacilades als companys. A partir d'ara que es prepari el fumador de porros compulsiu aquest. Són les vuit en punt de la tarda i anuncio que vaig amb el Benfica. Que li donin pel cul a l'holandès i que els portuguesos ens guanyin. Si no volen a Gabri, que li diguin a la cara i que no li plorin per evitar que se'n vagi, com va passar quan tenia una oferta del West Ham.
Dit això, Rijkaard destitució, Laporta dimissió i eleccions ja!!!!!!
Estic indignat. S'ha acabat això de riure les gràcies de Rijkaard i les vacilades als companys. A partir d'ara que es prepari el fumador de porros compulsiu aquest. Són les vuit en punt de la tarda i anuncio que vaig amb el Benfica. Que li donin pel cul a l'holandès i que els portuguesos ens guanyin. Si no volen a Gabri, que li diguin a la cara i que no li plorin per evitar que se'n vagi, com va passar quan tenia una oferta del West Ham.
Dit això, Rijkaard destitució, Laporta dimissió i eleccions ja!!!!!!
EL DIMARTS SEMPRE TROBES ALGO OBERT... pel petit bisbe arlequinat
Després de dues setmanes en que no he pogut complir la meva cita setmanal amb el blog, avui torno. Ja se sap, ve la Setmana Santa i els eclesiàstics ens hem de preparar interiorment per afrontar-la amb puresa.
Tot i això, abans de l'arrepentiment i la confessió, tenim temps encara de pecar una miqueta i fer alguna rajada...
Estic indignat!! Que el Vilarreal sigui semifinalista de Champions és un insult al futbol. I no em valen els tòpics com que "aquesta és al grandesa del futbol"; "el futbol és així" i totes aquestes collonades. D'acord, ahir va fer un partidàs, però una ciutat de 48.000 persones, i un camp de 40.000 no pot arribar tan lluny. Només falta que arribin a la final amb el Barça i aquesta segona Champions que guanyarem estarà més devaluada que Los Pecos.
I el puto Milan, que sempre fot el mateix; partit horrorós i al final te la fot...
Per cert, la bruixa ja es pot preparar per passar-se una setmana més de vacances a Milan; comença a estalviar que allà la roba és molt cara.
Aprofito també per rajar de les condicions lamentables en que vivim els inhalàmbrics al Camp Nou. Es veu a venir que d'aquí quatre dies ja no ens deixaran estar a la gespa i ens haurem de buscar la vida com passa en altres camps. Potser serà la solució, perquè en molts partits, amb tantes càmeres i tanta polícia no es veu res del partit, i tampoc pots fer cap entrevista una vegada ha començat el partit...
I ja no parlem de la Champions, que t'has de moure per la tribuna buscant un seient lliure, normalment t'aixeques quatre o cinc vegades d'un seient, i acabes dret a les escales d'una boca. Una mica de consideració pels que sempre ens toca viure el partit a l'intempèrie fagi fred o calor, plogui o nevi.
MISSA D'ONZE
La bruixa està en una mala època. El fet de viatjar li ha canviat el seu caràcter senzill i humil que havia demostrat fins avui. Diria que només li queda el sacarina d'aliat. Veig el cansalader i l'alcalde rajen d'ella; i jo no seré menys. Ja no pensa en mi a l'hora de compartir l'equip de treball, i em deixa tirat a última hora, i t'ho diu tranquil·lament amb un somriure hipòcrita a la boca. Bruixa, que la Setmana Santa et serveixi per reflexionar el teu comportament. Amen.
BENEDICCIÓ
L'Espanyol ha de baixar a Segona. És més, vull que guanyi la copa del rei i així amb la ressaca de les celebracions encara perdrà algun partit més. Amb l'ascens del Nàstic, per fi tindrem dos equips catalans a primera de veritat. I l'advocat ja se'n pot anar a Madrid a veure la final. Lamentable. No sé com encara no et fa vergonya entrar a la sala de premsa del Camp Nou. Ah! I si l'Espanyol l'any que ve ha de jugar la UEFA a Segona, farà un equip descompensat, mig pensant en Europa i mig en la lliga, i acabarà baixant a Segona B. En un parell d'anys acabarem amb la farsa dels pericos, dels berberechos i de l'estadi nou, que ja poden pensar en fer-hi pisos. A cagar a la via.
Després de dues setmanes en que no he pogut complir la meva cita setmanal amb el blog, avui torno. Ja se sap, ve la Setmana Santa i els eclesiàstics ens hem de preparar interiorment per afrontar-la amb puresa.
Tot i això, abans de l'arrepentiment i la confessió, tenim temps encara de pecar una miqueta i fer alguna rajada...
Estic indignat!! Que el Vilarreal sigui semifinalista de Champions és un insult al futbol. I no em valen els tòpics com que "aquesta és al grandesa del futbol"; "el futbol és així" i totes aquestes collonades. D'acord, ahir va fer un partidàs, però una ciutat de 48.000 persones, i un camp de 40.000 no pot arribar tan lluny. Només falta que arribin a la final amb el Barça i aquesta segona Champions que guanyarem estarà més devaluada que Los Pecos.
I el puto Milan, que sempre fot el mateix; partit horrorós i al final te la fot...
Per cert, la bruixa ja es pot preparar per passar-se una setmana més de vacances a Milan; comença a estalviar que allà la roba és molt cara.
Aprofito també per rajar de les condicions lamentables en que vivim els inhalàmbrics al Camp Nou. Es veu a venir que d'aquí quatre dies ja no ens deixaran estar a la gespa i ens haurem de buscar la vida com passa en altres camps. Potser serà la solució, perquè en molts partits, amb tantes càmeres i tanta polícia no es veu res del partit, i tampoc pots fer cap entrevista una vegada ha començat el partit...
I ja no parlem de la Champions, que t'has de moure per la tribuna buscant un seient lliure, normalment t'aixeques quatre o cinc vegades d'un seient, i acabes dret a les escales d'una boca. Una mica de consideració pels que sempre ens toca viure el partit a l'intempèrie fagi fred o calor, plogui o nevi.
MISSA D'ONZE
La bruixa està en una mala època. El fet de viatjar li ha canviat el seu caràcter senzill i humil que havia demostrat fins avui. Diria que només li queda el sacarina d'aliat. Veig el cansalader i l'alcalde rajen d'ella; i jo no seré menys. Ja no pensa en mi a l'hora de compartir l'equip de treball, i em deixa tirat a última hora, i t'ho diu tranquil·lament amb un somriure hipòcrita a la boca. Bruixa, que la Setmana Santa et serveixi per reflexionar el teu comportament. Amen.
BENEDICCIÓ
L'Espanyol ha de baixar a Segona. És més, vull que guanyi la copa del rei i així amb la ressaca de les celebracions encara perdrà algun partit més. Amb l'ascens del Nàstic, per fi tindrem dos equips catalans a primera de veritat. I l'advocat ja se'n pot anar a Madrid a veure la final. Lamentable. No sé com encara no et fa vergonya entrar a la sala de premsa del Camp Nou. Ah! I si l'Espanyol l'any que ve ha de jugar la UEFA a Segona, farà un equip descompensat, mig pensant en Europa i mig en la lliga, i acabarà baixant a Segona B. En un parell d'anys acabarem amb la farsa dels pericos, dels berberechos i de l'estadi nou, que ja poden pensar en fer-hi pisos. A cagar a la via.
dimarts, d’abril 04, 2006
ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader de Gràcia
Aquesta setmana en tenia tanta que he necessitat 24 hores més per poder explicar amb claredat tot el que m’indigna.
La gran notícia de la setmana és que la Generalitat i l’Ajuntament han decidit enderrocar la Sagrada Familia encobertament. Si amb un simple túnel de Metro van ser capaços d’ensorrar mig Carmel, ara que han de fer passar l’AVE pel costat d’aquesta modesta església encara en construcció, no hi ha dubte que la faran caure sense esforç.
Un altre mite a punt de caure és Maracaná, el programa de futbol de Cuatro, que va néixer com a releu nataurla del mític El Día Después, però va en picat. Atenció al repartiment d’ahir: tots els tòtems de PRISA (Paco González, Guasch, Lama, Maldonado) i un infiltrat mut del periodisme català, mut, que últimament remena la cua pels platós. Es busca programa?
Més escàndols: el legendari Tamudo es va esborrar del Mallorca-Espanyol d’una manera tan escandalosa que ens hem de remuntar a les espantades de Kluivert (tot i que Déco també ho va fer al València-Barça) per trobar precedents similars. Després de la xerrada tècnica, el tio reflexiona: "sortiré aquí i no guanyarem, i a sobre m’arrisco a trencar-me i no jugar la final de Copa". Va ser tant nocturn i alevós que Jofre va arribar a Son Moix buscant el camí per pujar a la llotja pensant-se que era el descartat. Això sí, Lotina ja pot anar dient (“los que no me rindan en la Liga, no jugarán la final”), que no té collons d’asseure’l a la banqueta del Bernabéu. Això cada cop fa més olor de Segona. Nàstic, Nàstic, crida l’afició!
I acabo amb els implacables Homes de Tura, coneguts popularment com a Mossos d’Esquadra. Els S.W.A.T. catalans van custodiar dissabte amb el rigor que se’ls suposa l’autocar del Reial Madrid en el seu recorregut entre Pau Claris i el Camp Nou. Val a dir, però, que ho van fer amb la contundència de qui escorta un camió de l’ONU que mira d’arribar a la capital d’Iraq. El més mal parat va ser el Sacarina que, amb una maniobra felina, va poder esquivar un Gos de Tura que li va llançar literalment la moto al damunt per impedir-li que s’acostés a menys de 50 metres de l’autobús blanc. Hasta per provar-ho: què li hauria passat al sacarina si hagués tret una pancarta de Catalonia is not Spain?. Sacarina: solidaritat per proximitat.
MÉS BACARDI
Notícia d’última hora preocupant: escàndol de maltractament de menors a Sant Llorenç de la Muga. A només 20 quilòmetres de l’imperi gastronòmic de Vilanova! Companys, si ja no podem estar tranquils ni al nostre mític fèu empordanès, on acabarem? El pròxim sobressalt podria ser una xarxa de prostitució al Graffuth. Sembla que l’únic lloc segur del món és la sala de premsa de Ciutat Badia. Aquí només s’hi maltracten periodistes.
L’ALMAX
Aquesta secció queda deserta aquesta setmana, perquè no hi ha producte terrenal que em faci passar el puteig del Barça-Madrid. Que empatem a Màlaga i Lisboa perquè no entren els 20 milions d’ocasions de gol, costa d’entendre però d’acord; que hi ha un pacte de no agressió entre grans per no ridiculitzar-se mútuament, s’entén entre professionals; però deixar escapar viu el Madrid amb un merdós empat quan van jugar una hora amb 10 és per cagar-s’hi. I a sobre surten a la sala de premsa dient que no passa res, que tenim 11 punts d’avantatge. Amb tant funcionari com hi ha al club i tanta oficina d’atenció al jugador, ja hi podria haver algú que es dediqués a explicar-los que el del Madrid és un partit a part, com una final de la Champions. Aquesta només me la poden tornar a París.
AFTER HOUR
Que la Bruixa (ara coneguda com Arale) era un ésser malvat ja ho sabia, però aquesta setmana he descobert que també és despietada i perillosa. Crec que, des que viatja, està patint un tipus de transtorn semblant al de Beckham però en el seu cas provocat pels avions. Quan va estar a Londres es va inventar un personatge imaginari (que va batejar com Simon Greenberg) i que li va servir de coartada perquè no se li notessin les vacances angleses que es va agafar. Però el pitjor ha estat en tornar de Lisboa: no para de repetir compulsivament “ui, això em recorda Berna” i trasllada als qui l’envolten la seva mala conciència. Sense anar més lluny, l’altre dia no es va tallar a l’hora d’acusar un company en antena amb un duríssim “tothom sap que estàs tot l’any de vacances”. Això al blog s’accepta amb esportivitat, però en antena… Sacarina, ves amb compte perquè la pròxima víctima ets tu: l’altre dia corria per la redacció posseïda, brandant la raqueta de paddel i cridant “és molt dolent, me’l carregaré!”
Aquesta setmana en tenia tanta que he necessitat 24 hores més per poder explicar amb claredat tot el que m’indigna.
La gran notícia de la setmana és que la Generalitat i l’Ajuntament han decidit enderrocar la Sagrada Familia encobertament. Si amb un simple túnel de Metro van ser capaços d’ensorrar mig Carmel, ara que han de fer passar l’AVE pel costat d’aquesta modesta església encara en construcció, no hi ha dubte que la faran caure sense esforç.
Un altre mite a punt de caure és Maracaná, el programa de futbol de Cuatro, que va néixer com a releu nataurla del mític El Día Después, però va en picat. Atenció al repartiment d’ahir: tots els tòtems de PRISA (Paco González, Guasch, Lama, Maldonado) i un infiltrat mut del periodisme català, mut, que últimament remena la cua pels platós. Es busca programa?
Més escàndols: el legendari Tamudo es va esborrar del Mallorca-Espanyol d’una manera tan escandalosa que ens hem de remuntar a les espantades de Kluivert (tot i que Déco també ho va fer al València-Barça) per trobar precedents similars. Després de la xerrada tècnica, el tio reflexiona: "sortiré aquí i no guanyarem, i a sobre m’arrisco a trencar-me i no jugar la final de Copa". Va ser tant nocturn i alevós que Jofre va arribar a Son Moix buscant el camí per pujar a la llotja pensant-se que era el descartat. Això sí, Lotina ja pot anar dient (“los que no me rindan en la Liga, no jugarán la final”), que no té collons d’asseure’l a la banqueta del Bernabéu. Això cada cop fa més olor de Segona. Nàstic, Nàstic, crida l’afició!
I acabo amb els implacables Homes de Tura, coneguts popularment com a Mossos d’Esquadra. Els S.W.A.T. catalans van custodiar dissabte amb el rigor que se’ls suposa l’autocar del Reial Madrid en el seu recorregut entre Pau Claris i el Camp Nou. Val a dir, però, que ho van fer amb la contundència de qui escorta un camió de l’ONU que mira d’arribar a la capital d’Iraq. El més mal parat va ser el Sacarina que, amb una maniobra felina, va poder esquivar un Gos de Tura que li va llançar literalment la moto al damunt per impedir-li que s’acostés a menys de 50 metres de l’autobús blanc. Hasta per provar-ho: què li hauria passat al sacarina si hagués tret una pancarta de Catalonia is not Spain?. Sacarina: solidaritat per proximitat.
MÉS BACARDI
Notícia d’última hora preocupant: escàndol de maltractament de menors a Sant Llorenç de la Muga. A només 20 quilòmetres de l’imperi gastronòmic de Vilanova! Companys, si ja no podem estar tranquils ni al nostre mític fèu empordanès, on acabarem? El pròxim sobressalt podria ser una xarxa de prostitució al Graffuth. Sembla que l’únic lloc segur del món és la sala de premsa de Ciutat Badia. Aquí només s’hi maltracten periodistes.
L’ALMAX
Aquesta secció queda deserta aquesta setmana, perquè no hi ha producte terrenal que em faci passar el puteig del Barça-Madrid. Que empatem a Màlaga i Lisboa perquè no entren els 20 milions d’ocasions de gol, costa d’entendre però d’acord; que hi ha un pacte de no agressió entre grans per no ridiculitzar-se mútuament, s’entén entre professionals; però deixar escapar viu el Madrid amb un merdós empat quan van jugar una hora amb 10 és per cagar-s’hi. I a sobre surten a la sala de premsa dient que no passa res, que tenim 11 punts d’avantatge. Amb tant funcionari com hi ha al club i tanta oficina d’atenció al jugador, ja hi podria haver algú que es dediqués a explicar-los que el del Madrid és un partit a part, com una final de la Champions. Aquesta només me la poden tornar a París.
AFTER HOUR
Que la Bruixa (ara coneguda com Arale) era un ésser malvat ja ho sabia, però aquesta setmana he descobert que també és despietada i perillosa. Crec que, des que viatja, està patint un tipus de transtorn semblant al de Beckham però en el seu cas provocat pels avions. Quan va estar a Londres es va inventar un personatge imaginari (que va batejar com Simon Greenberg) i que li va servir de coartada perquè no se li notessin les vacances angleses que es va agafar. Però el pitjor ha estat en tornar de Lisboa: no para de repetir compulsivament “ui, això em recorda Berna” i trasllada als qui l’envolten la seva mala conciència. Sense anar més lluny, l’altre dia no es va tallar a l’hora d’acusar un company en antena amb un duríssim “tothom sap que estàs tot l’any de vacances”. Això al blog s’accepta amb esportivitat, però en antena… Sacarina, ves amb compte perquè la pròxima víctima ets tu: l’altre dia corria per la redacció posseïda, brandant la raqueta de paddel i cridant “és molt dolent, me’l carregaré!”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)