ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader de Gràcia

SÍNDROME D’ESTOCOLM

Sí, aquesta setmana més que ressaca, he patit, i encara pateixo, síndrome d’Estocolm perica.

Ho admeto: després de dos dies a Madrid (en un hotel normal, Bruixa, que després et pentinaré) despotricant dels pericos, i imaginant una clara victòria del Saragossa, em vaig sorprendre alegrant-me de l’1 a 0 i, encara pitjor, celebrant d’empeus el 3 a 1 que sentenciava la final.

Encara no ho entenc. Encara no m’entenc. Una derrota de l’Espanyol era un somni: m’estalviava un grapat de partits insulsos de la pròxima UEFA i, amb una mica de sort, seria el cop moral necessari perquè baixessin a Segona i no haver-los de patir cada cap de setmana. Per acabar-ho d’adobar, Madrid es va veure envaït dimecres per una munió de pericos que periòdicament cridaven contra el Barça i fins i tot algun va preferir veure la final vestit amb una samarreta del Milan.

No ens poden veure. La seva enveja no els permet ni gaudir dels pocs moments dolços que els permet la ilògica del futbol. Segons després del 3 a 1, el fons sud del Bernabéu era un unànime “puta Barça”. Però ni així no vaig recuperar la coherencia: jo també em vaig sentir campió, no em va importar que guanyés el que va passar de jugar a futbol i es va limitar a destruir i contraatacar, i no vaig parar de felicitar pericos, fins al punt de fer-me una foto a la gespa del Bernabéu. Perquè això sí: enmig d’aquest deliri, ningú no em treu haver celebrat un títol a la gespa del Bernabéu, abraçant-me amb els dos únics culers que vaig trobar per allà: De la Peña i Jofre. Suposo que sentíem el mateix.

La reflexió en fred és dura: hi havia més senyeres a la grada del Saragossa que a la de l’Espanyol, però jo havia estat un perico més. “Tranquil”, vaig pensar, “és l’ambient d’una final”. A l’avió de tornada estava convençut que diumenge ja hauria recuperat el senderi, i que em satisfaria la previsible victòria del València. Però, ves per on, em vaig indignar amb el penal que va obrir la derrota perica, i em vaig sorprendre fent càlculs per evitar el descens.

No té cap lògica. Fòbies a banda, el descens de l’Espanyol seria una benedicció per a mi, però no em puc treure del damunt la síndrome d’Estocolm. O potser jo tinc la del Bernabéu.

Sol·licito ajuda de l’alcalde, que té síndrome crònica, i que potser em pot ajudar a superar aquest moment baix que travesso.

MÉS BACARDI
Ara vaig per tu, Bruixa, que et dediques a plorar per antena de l’empaperat antic de la teva habitació de Milà, i que s’assembla al de ca’ls Roper.
Què trist i què curta és la teva memoria, potser esborrada per les quantitats inhumanes d’alcohol que et fots, però et recordo el puticlub que semblava el teu hotel de Figueres en els dies en què va néixer el Comando. Potser no ho recordes, però jo encara no era en la teva emisora, i ja t’enviaven a hotels més que modestos. Potser les teves penúries no tenen a veure amb mi, sinó que algú té quelcom contra tu.
Mentre ho penses, et deixo una altra reflexió: potser els números no quadren, no perquè jo hagi d’anar al Mundial, sinó perquè tu també aspires a anar-hi, en una decisió difícil d’entendre vist el rendiment de les teves últimes sortides. Per cert, que s’ha de dir tot, deixa’m felicitar-te perquè després de les vacances a Londres i Lisboa, per fi a Milà has aconseguit passar un tall de veu d’un protagonista del partit. Francament, em vaig emocionar quan vaig sentir-te donant pas a un tall de veu de Seedorf. Les preguntes a Berlusconi sobre Aznar se les van quedar els d’Informatius.

L’ALMAX
Després de llançar a les escombraries una quantitat ingent d’euros, per fi el Barça de futbol aeri ha aconseguit donar una alegria classificant-se per la Final Four de Praga. I més que pels diners, me n’alegro perquè després de suportar 4.000 partits sense cap interès, com a mínim també jugaran els dos que valen per alguna cosa. Llàstima que no la guanyaran, però com a mínim no han fet el ridícul després de fitxar mitja plantilla nova. La llàstima és que la millor afició del món, que ja ha fet el ridícul a Milà, tornarà a fer-lo a Praga: 8.000 tios del Maccabi i 600 del Barça. Si no és que 6.000 són del Mossad, no ho entenc. I pitjor encara serà si el Barça de futbol té a bé guanyar la Lliga aquell cap de setmana contra el Cadis. Potser el futbol aeri sortiria de la pàgina 20 endavant.

AFTER HOUR
Sacarina, ara reps tu. Si no ets coautor de la rajada de la Bruixa contra mi (que em temo que sí), com a mínim sí que ets culpable d’haver-la deixat buidar el minibar fins a escriure atacs injustos i sense sentit. És per això, que et recordo, ara ja públicament, que encara em deus un dinar de París. Per cert, el text de la pancarta de San Siro que vau penjar, enmig del vostre esgotador viatge, no es llegeix. Ull per ull, sacarina.