JAN I ELS MAMAPOLLES pel cansalader de Gràcia

Haig d’agrair al president que m’hagi motivat a tornar a escriure després d’una travessa pel desert de la falta d’inspiració, però m’ha encrespat com només ell ho sap fer.

És cert que els periodistes creiem massa sovint que estem en possessió de la veritat única i inqüestionable, però l’última persona que està en condicions de jutjar la feina dels periodistes és l’amic Jan, un personatge que s’ha demostrat sobradament incapaç d’encaixar la crítica: ni la constructiva, ni la que no ho és.

I és que el tio ha tingut les penques de dir que els que no som futbolistes no estem capacitats per entendre la irracionalitat del futbol, una ciència infusa que només poden desxifrar els matemàtics de la pilota, i que (per tant) no podem pretendre tenir raó quan fem cròniques o reflexions futbolístiques. Vaja per Déu. Si seguim el silogisme, això és tant com dir que un crític de teatre no pot valorar si una obra és bona o dolenta perquè no és actor, i, sobretot, és tant com dir que un president d’un club de futbol, circumstancialment exadvocat de tercera vingut a representant legal de xeics de Dubai que es fotografien amb la família política, tampoc no pot donar lliçons de Periodisme. O no?

Per fonamentar la seva argumentació, l’amic Jan ha citat esbiaixadament el polifacètic Juan Villoro i el seu llibre “Dios es redondo”, en què, sí, apunta que el cronista de futbol no pot pretendre tenir raó, però també deixa clar que el cronista ha d’explicar allò que veu.

I el que ha vist el cronista és que Eto’o (com diria Manel Comas, un NIB: negre infantil bocamoll) es nega a jugar quan el seu entrenador li mana; dos dies després (enlloc de rectificar) despotrica de mala manera d’un company (el millor jugador del món, per més senyes) i qualifica el seu entrenador de mala persona; i la cosa s’acaba en un acte de generositat/fe del vestidor perdonant el NIB tot i que ni tan sols va fer el gest de disculpar-se. Pel mig, i això també ho veu el cronista sense necessitat d’interpretar-ho, el president hooligan defensa el NIB a capa i espasa, pressionant l’entrenador perquè entengui que el NIB és així, que pateix i que ho ha fet sense voler.

Qui és aquí l’irresponsable i el desestabilitzador? Sentir l’amic Jan exigint als periodistes seny i responsabilitat i denunciant intents de desestabilització em recorda els millors moment de Nuñito de la Calzada i aquella famosa edició de “La Veu del Club” titulada “Contra qui juguem?”

Que hi ha periodistes i mitjans que parlen des dels interessos? Probable. Que magnifiquen els conflictes? No cal. Ja ho fa en Jan solet. Ara bé: la lliçó magistral d’avui m’ha sonat a “calla, que ara rajaré dels enemics perquè estiguin contents els afins, que se’m devien enfadar una mica amb allò del No hay caso Eto’o”.


MÉS BACARDI

El cronista també veu, i per tant ho ha de dir, que hi ha diversos jugadors a jubilar amb urgència: Thuram, Edmilson, Giuly, Belletti... que necessàriament han de ser substituïts per futbolistes que estiguin en condicions de competir al 2007. Esperem que el secretari tècnic que jugava a golf a Anglaterra mentre a Barcelona es coïa el cas NAB sigui capaç d’albirar-ho.


L’ALMAX

Manel Comas. Ja sé que l’he citat anteriorment, però és el mite de la setmana. No es pot dir més en menys paraules. “Es un NAF, gilipollas, en vez de cojones tenemos dos aceitunitas...” Diuen que parlava del seu equip, però sembla una definició del futbol aeri.


AFTER HOUR

Ja hi haurà temps de parlar de la represa del Bruixa Holydays Tour, que fa escala a Liverpool a partir de la setmana vinent amb Miqui Roqué com a cap de cartell. Avui cal parar atenció a les evolucions mediàtiques de l’alcalde, que apareix en l’últim número de la revista del club, curiosament dedicat a les dones i el futbol. Progressa adequadament després d’assaltar Txiki a Pamplona amb un argument estel•lar: “Si ha de jugar Ezquerro perquè és alt, poseu-me a mi”. Gran.