COM M’AGRADA FER BARÇA... per la bruixa d’or

Després de la penúltima mesura presa pel bé de la bombolla blaugrana, veig que ningú no pren la responsabilitat i, per tant, hauré de trencar el meu silenci per informar de la darrera novetat relació premsa-jugadors. Com sempre que hi ha novetat, el gremi de periodistes, no cal ni dir-ho, en resulta beneficiat.

Després de setmanes d’estudi per part d’especialistes en la matèria, al vestidor de can Barça s’ha descobert que el motiu del mal moment de joc de l’equip ve provocat pel “caminet”. (Així m’ha informat aquest matí sacarina, perquè no hi he pogut ser present).

El caminet, per als que no estigueu al cas, és aquell espai d’uns 20 metres que va des de la porta del camp de la masia fins la porta d’accés al Camp Nou. Són 20 metres on --per un instant-- circulen lliurement els jugadors i comparteixen espai amb alguns nens que poden aprofitar per fer-se fotos i signar autògrafs i on alguns periodistes intenten fer el que ja no poden fer a la zona de la llotja (aquella va ser l’avantpenúltima però la vam passar per alt), és a dir, treballar.

Aquests 20 metres es poden fer a bon ritme en 5 segons però si pel camí et trobes (oh, mala sort) a un periodista, per inèrcia ralentitzes la marxa --que no vol dir que t’aturis-- i acabes trigant 12 segons aproximadament. El cas és que aquell caminet, on un pot anar pensant què farà la resta del dia ara que ja ha acabat la dura jornada laboral, es pot convertir en interminable. De fet, des dels serveis mèdics asseguren que s’ha vist algun cas de sobrecàrrega de bessons. 12 segons!!! És que no teniu perdó. Però és que no és només el desgast físic ni temporal, és que a més els periodistes venen amb preguntes difícils, de l’estil “Com estàs? Et fa mal? Recordes que hem quedat avui? Creus que podràs jugar el partit?” Clar, imagina’t que físicament estàs esgotat després d’1 hora i 15 minuts jugant amb la piloteta, imagina’t que avui no saps si la migdiada serà de 30 minuts o d’1 hora i et venen a fer aquestes preguntes. Bé, ja ho diu Calderón, a vosaltres us pot semblar fàcil però no oblideu que ells no tenen formació... i ho dic, com Calderón, des del respecte i des del bon sentit de l’expressió.

Davant d’això, nosaltres, un gremi que demostra una capacitat d’adaptació exemplar per qualsevol patronal, ens sacrifiquem i renunciem a aquells 20 metres. Tot sigui pel bé de l’equip perquè recordem que ells mai falten als seus compromisos. I aniré més enllà, no ens cal aquell passadís per res, perquè si tu has quedat amb un jugador, des de quan et cal confirmar-ho? No us fieu de la paraula d’un home? Us ha fallat alguna vegada un jugador? Au va, no m’ho crec.

En fi, que si us ha quedat algun dubte sobre aquesta nova mesura --presa pel bé de tots-- no us preocupeu, diumenge hi ha partit a l’estadi i com sempre, podreu parlar amb els 14 homes que hagin jugat.

Per una vegada exonero de tota responsabilitat a ciutat badia i al club, que fa el que pot, quan els jugadors diuen que no volen un passadís, els hi concedim, i si volen que els hi portin les putes al vestidor, perquè no? Són peticions raonables. Són els cracks, el centre de l’espectacle, o és que potser trobeu alguna cosa més interessant a fer un diumenge a la tarda que desplaçar-vos des dels vostres pobles fins a l’estadi i poder veure “allò” que els gladiadors ens van oferir ahir. Espectacle del bo, sí senyor. Després d’allò, era el moment per prendre mesures, i les han pres. Són hàbils, són llestos, són els jugadors.

POCIONS I BEURATGES DIVERSOS

Bisbe, em sap greu informar-te que no puc ser teva perquè no sóc cap objecte. Sí, ara que tots hem descobert que estic buenorra, entenc que això t’hagi pogut crear alguna confusió, però ser buenorra no té perquè ser sinònim de dona objecte. Com podeu comprovar, porto bé la meva nova condició i no m’ho he cregut gens...

COP D’ESCOMBRA

Fa dies que el cansalader no us agafa el telèfon? Observeu que ja no pot quedar per dinar ni per sopar? Sento ser jo qui, des de la meva suprema bondat, us hagi de treure la bena dels ulls. Tot són excuses per defugir dels companys de comando (defugir de vosaltres, entre ell i jo prou tenim de veure’ns la cara cada dia com perquè després tingui cap interès per sentir-li la veu, si més no jo, ell ja sabeu que té certa tensió no resolta...).

Ell us dirà que té el paleta a casa, però no us deixeu enganyar, forma part de la seva tàctica per distanciar-se poc a poc del poble ras. “Per què?” us preguntareu, la resposta és ben senzilla: ara ja és TERTULIÀ. Sí, no us podeu ni imaginar com en va, de sobradet. La seva aspiració més gran en aquesta vida era compartir taula opinativa amb C. Pérez de Rozas, ara ja ho té. Felicitats, cansalader. No et preocupis, no cal que ens saludis, em veig capacitada per fer veure que no ens coneixem.