EL MEU PETIT FEIXISTA. Per l'Escorta de la campiona.

Una de les conclusions del sopar de rajarxrajar, petit conclave de rajadors, vetat a mamadors de polles, és que tinc un petit feixista a dins. El cansalader va comentar-ho, i té part de raó. El meu petit feixista necessita treure el cap de tant en tant per evitar que passi massa temps amagat, i acabi fent un cop d’estat i esdevingui un feixista de veritat com el cuñado.

Ara, tots tenim un petit feixista a dins. És aquella veu que per molt progre que siguis, per moltes americanes de pana estil Felipe González o anys de militància a manifestacions No a la guerra, et sorprèn quan portes unes copes de més, i fas la broma negra de torn, la crítica més rància, o el comentari que demostra que no sempre paeixes bé tots els canvis que et passen al voltant. Si, millor acceptar que tinc el meu punt intolerant, que particularment es centra en els guiris fashion del nord d’Europa que venen a viure a Barcelona amb ulleres de sol tant grans com teles de pantalla de plasma pla, que visiten els garitus del Born i el raval, van al Sònar i canten aquella estúpida cançó de «I’m from Barcelona». Fills de puta, a treballar, ganduls. Haurien de pagar el triple d’impostos que un senegalès o un català per viure aquí.


El sopar va servir per més coses, a part del breu retorn de la campiona, com descobrir amb satisfacció que la bruixa és com el bon vi, i cada any està més bona, tot i que xarnegueji. Eso é un cuerpo y no la guardia civil!. No entenc perquè Bigas Luna no la va trucar per fer de Juani. Li tunejem la moto i llestos. Total, la paia aquesta de la foto, la Juani original, tampoc és res de l'altre món. A la zona de premsa de Can Barça seria ignorada pels jugadors. Utilitza el recurs de les nenes de 15 anys d'ensenyar tanga, unn truc, gastadíssim. A més, la Juani aquesta porta una cosa a la mà esquerre que em fa pensar que no sigui becaria de RAC1, on ultimament tothom té problemes fisics similars. Es deuen fer masses palles. No seria mala idea però, buscar lloc a la Juani aquesta de la foto en algun mitja de comunicació. Que tal a la Ràdio del mestre per llegir missatges i mails enlloc de la Coia?

Avui per cert, amb la ressaca de torn, el destí m’ha portat a una roda de premsa que res tenia a veure amb esports, i he descobert que poden fer molta ràbia aquelles periodistes que fan preguntes més llargues que els qui presenten l’acte...deu..a can Barça tenim desenes de periodistes que no obren la boca, i a altres llocs l’obren massa.

MOSKOVSKAYA. Des de aquí mostro el meu respecte per la gent que fa periodisme esportiu a Gasteiz. La roda de premsa amb Piterman d’ahir va ser deliciosa. Periodistes amb un parell d’ous, que planten cara. Que gran un paio dient-li a Piterman que «en mi empresa si alguien hiciera una gestion como la suya lo echarian».

PD: «Albert Camus decia que el éxito es fácil de obtener, erpo que lo difícil es merecerlo». Mascaró, a la contra de l’Sport. Quanta raó, si ho apliquem al món de la premsa, al seu diari, i fins i tot a la seva contra.

PD2: Ascaso, elevat als altars pel seu exercici de rajamenta. La veritat és que algú hauria de dir a Costa que tenir un paio que es dedica a escanejar fotos seves amb el Photoshop fa una mica de por. Així es comença, i acaben esperant a Costa a la porta de casa seva cridant-li.."Amigos, crei que eramos amigos!!!!", amb una retallada amagada a dins d'aquests texans que es cauen i ensenyen un pam de gallumbus". O com la Colometa de la Plaça del Diamant, gravant el nom de Costa, Baste, Gracia i qui toqui, amb un ganivet a la porta de la ràdio...quan frek hi ha pel món.