MALA MAROR pel municipal de vilafant

M'estreno en aquest blog i espero que em perdoneu les incorreccions que pugui cometre, no estic gaire acostumat a escriure. Després dels darrers aconteixements que s'han produït i de les males relacions premsa-jugadors, he cregut oportú aclarir una mica el perfil dels nostres gladiadors, la primera plantilla del Barça. Vagi per endavant que, com a tot col·lectiu, les excepcions es donen per suposades.
Primer de tot, us heu de posar en la ment d'un nen de 6 anys (començarem amb generositat perquè ningú no pugui pensar que parlo des del ressentiment). Ara que ja sabem quin peu calcen, potser fóra bo que ells també ho sabessin. I no, no sóc un futbolista frustrat, potser el que sí soc és un periodista frustrat.

"ESTIMATS" JUGADORS

El vostre únic mèrit és que sabeu tocar una pilota amb certa gràcia. No sou més guapos que ningú, ni tampoc més intel·ligents (perdó per l'obvietat), ni millors persones, ni tan sols més originals. Sou simplement futbolistes i com a tal compliu l'estereotip a la perfecció. Nens malcriats, que no us sabeu valdre per vosaltres mateixos, maleducats, superbs, poc autocrítics, i desgraciats (en el bon sentit de la paraula, no teniu la culpa de tenir un entorn poc fiable que només està amb vosaltres per interès i que es dedica a l'adulació constant simplement per tenir-vos contents).

A la vostra infància vau perdre moltes hores de classe per poder jugar amb la pilota i això us ha portat a ser ignorants i a més, poc llestos, tirant a curtets. De tant curtets, fins i tot us vanagloríeu de ser famosos. Ser famós no és divertit, però fins i tot això us ha costat de veure-ho (el negre encara no ho ha vist).

Sobre la vostra riquesa, també és discutible. Tenir pasta seria un gran plus per qualsevol mortal excepte per vosaltres, que no sabeu apreciar els plaers que té la vida (quan parlo de plaers no parlo de putes, això ja sé que ho teniu resolt). Teniu la pasta que voleu i tot i així continueu sent uns infeliços atrapats en una bombolla que a sobre és transparent. Com no heu de ser infeliços, si us pot l'avarícia, si no us podeu refiar de ningú perquè tothom és amb vosaltres per treure'n alguna cosa, si només sou un nom darrera d'una samarreta.

En el fons, em feu pena.

No, seguir amunt i avall un col·lectiu de nens tan insuls no és el motiu pel qual jo m'he passat mitja vida estudiant una professió que podria ser maca si fossiu mínimament interessants. Sou plans i avorrits, curts i engreits. Les vostres vides em semblen tan tristes que em fa fins i tot mandra mirar d'intentar coneixer-vos.

En dies com avui envejo els periodistes d'altres àmbits, els de cultura, per exemple, que van a rodes de premsa on la gent els explica les seves històries, on els esperen amb els braços oberts per explica'ls-hi el darrer projecte. Aquests tius de cultura es troben un discurs amb contingut, no un discurs buit i ple de tòpics. Quina nostàlgia, una persona interessant amb un projecte interessant.

L'únic motiu pel qual continuo aguantant-vos és que tinc una hipoteca per pagar. Si pogués utilitzar la vareta màgica de la bruixa, us enviaria ben lluny, a la polinèsia, perquè comencessiu a viure la vida i ens deixessiu viure la nostra també. Si pogués fer servir la carn del cansalader, us la faria menjar perquè caiguessiu en el més profund dels somnis, del qual només us llevaríeu un cop haguessiu recuperat la humilitat que vau perdre en fitxar pel Barça. Si pogués fer servir el crucifix del bisbe, us el posaria al davant perquè la meitat dels vampirs massa amics de les nits caiguessin en rodó. Si pogués fer servir la campiona de l'alcalde...

Atentament, des del respecte, el municipal de Vilafant

LA MULTA

Uns últims interrogants oberts perquè m'aclariu dubtes que tinc:

-Vosaltres els patiu de més a prop que jo, però realment creieu que comunicació no podia haver fet alguna més perquè algun jugador atengués a la premsa?

-Vols dir que no és una manera de dir: “veieu, nosaltres no hi podem fer més, ja us ho vam avisar”?

-Calen 20 persones a comunicació per acabar admetent que no poden fer la seva feina, que són incapaços de controlar als futbolistes?

-La funció del departament de comunicació és ajudar o destorbar la feina dels mitjans?

Algú que parla de lleons per referir-se als mitjans de comunicació, tampoc us tenia ja prèviament cap respecte, o sigui que no patiu per les consequències de respondre lliurement a aquestes preguntes.