ELS DILLUNS TINC RESSACA pel cansalader alemany

Demà, més que ressaca, tindré una son de collons. Per fi he trobat un antre on el meu portàtil rupestre funcioni, i m’he aconseguit connectar a Internet després de gairebé un mes intentant-ho. Les condicions són les següents: wi-fi per 11 euros des de les 6 de la tarda a les 9 del matí, de manera que, com a bon català, són les 4 de la matinada i continuo rendibilitzant l’atracament.
Bé, el cas és que he tornat. Físicament encara no, encara em queden uns quanta milers de quilòmetres per les autopistas alemanyes, però torno al blog després d’una absència només justificable des del punt de vista tecnològic.

Primera puntualització: és absolutament fals que a Alemanya no hi ha límit de velocitat. No hi ha límit genèric, però quant et trobes una senyal de prohibició, respecta-la, perquè com et passis 2 kms/h et fan una foto magnífica. Ho dic perquè després de 25 dies aquí, ja m’han caigut més flashos que a Victoria Beckham.
Pel que fa al trànsit, els alemanys condueixen com autèntics fills de puta. Ja pots venir pel carril de l’esquerra a 190, que si ells van pel del mig i volen avançar, se’t foten al davant i ja t’espavilaràs per frenar. Serveixi com a exemple que els únics cartells que es veuen a l’autopista no són anuncis (estan prohibits) sinó uns rètols brutals: “Fair play on the autobahn”. Joc net a l’autopista. Però això no ho respecten.
Ara que parlo d’autopistes, aprofito per demanar la dimissió del Ministre d’Obres Públiques alemany. Aquí no se’ls ha ensorrat un barri sencer, ni fa 30 anys que intenten fer arribar l’AVE a una ciutat, però sembla que s’hagin posat d’acord per aixecar totes les autopistas coincidint amb el mundial. Cagumtot! És gairebé imposible trobar una autopista que no tingui un tram en obres i, la solució és estrenyer els carrils a límits insospitats, on per moments tens la sensació que et fotràs sota el camió que circula al teu costat. I ja que hi som, i a petició del company Lu Martín, també reclamo la dimissió del responsable de trens: jo crec que funcionen molt bé, però es veu que la combinació Nuremberg-Frankfurt no existeix, tot un daltabaix si havies d’anar a Australia i tenies l’hotel a Frankfurt.

Segon mite caigut: els gunthers no parlen anglès. Tota la vida pensant que som uns ignorants, i que a l’Europa central i nord tot ésser vivent domina la llengua de Shakespeare. Però no: la majoria ni puta idea. És més, diria que, en percentatge, hi ha més catalans que parlen anglès que no pas alemanys.

Punt tres: no només hi ha frankfurts a Frankfurt. Es confirma que és el plat nacional, diga-li frankfurt, bockwurst o bratswurt (diferències a consultar), i també es confirma que no se’ls coneix una cuina pròpia. Si no vols frankfurt, o et busques un italià, o te’n vas a un McDonald’s.

Quart: a Alemanya també hi ha freaks. Però molt freaks. Quan veus arribar els espanyols amb la bandera del toro, un tio vestit de torero, o un pallasso amb l’estanquera i tricorni, penses: ja hi som. Però els alemanys no es queden enrere. L’altre dia a Berlín vaig veure un tio que era una mescla de Toro Sentado + Gerd Muller + Manolo el del Bombo. Impagable.

I com ja diuen que no hay quinto malo, insto tots els fumadors perseguits de Catalunya a nacionalitzar-se alemanys. El meu primer dia aquí, m’assec en un restaurant i li pregunto al cambrer si podia fumar. “Of course”. Va anar de poc que no caic de la cadira. Aquí no estan perseguits, encara es pot comprar tabac a màquines expenedores i gasolineres, etc. Un oasi, vaja, tot i que també és aconsellable portar cartrons de casa perquè aquí un paquet costa 4 euros.

I feta aquesta breu introducció social, deixo les consideracions futbolístiques per una altra ocasió. Però no me’n puc estar de dir que l’eliminació del Brasil estava cantada. Quins entrenaments! Acollonant! És que no fan córrer ni els suplents. Van venir de sobrats, i han marxat merescudament enculats. En tot cas, m’alegra que, per una vegada, Ronaldinho s’hagi agafat les vacances amb el Brasil i no amb el Barça. La diferència és que aquí li aguantem tot, i allà ja l’han acusat de mercenari. Per mercenari i caradura, el penques del Parreira. Tot el Mundial pontificant, i limitant-se a aliniar totes les estrelles encara que no se sapigués de què jugaven. A cagar!

I abans d’acomiadar-me, vull transmetre una de les sensacions més angoixants de la meva vida: viure una eliminació de la roja en directe, i no poder moure ni una pestanya perquè estàs rodejat de periodistes fatxes, molts d’ells ataviats amb samarretes espanyoles, i alguns d’ells penjant banderes amb el toro a la tribuna de premsa i escoltant l’himne sense lletra abraçats i mirant al cel com si fossin Raul. L’abraçada amb el sacarina quan vam sortir del ja històric estadi de Hannover va ser molt emotiva. O no? Per cert, penja ja la foto dels del Marca, que no em creuran.

Continuaré informant. Quan pugui...