MADRID ES CREMA pel cansalader de Gràcia

Després de gairebé dos dies suportant una nova onada d’espanyolisme menys casposa però equiparable a l'A por ellos d’Alemanya, per fi he trobat la part bona del Mundial de futbol aeri: Madrid es crema. És més: el Madrid es crema, perquè s’ha cremat una de les torres del pelotazo, propietat de Villar Mir, molt a prop d’on s’ha celebrat el triomf espanyol.
Com si fos un càstig bíblic per haver sortit de la seva existència perdedora, el Barbes (que diria Maradona) ha avisat els espanyols: "No hi torneu. A partir d'ara, ni els Mundials d'hoquei patins".
I ha quedat clar que era una obra divina i només un avís perquè no s'ha cremat cap fatxa.


Amb aquesta pena, em centro a comentar detalls lamentables que hem hagut de patir. D’entrada, m’hi pixo quan es compara un Mundial de futbol aeri amb un de futbol real. Quants equips competitius hi havia al Japó? 4 o 5? Quants partits s’han acabat amb menys de 20 punts de diferència? En un mundial de futbol hi ha potser 10 equips que poden guanyar-lo sense que sigui una sorpresa. I us imagineu que la final del Mundial de futbol es resolgués per 5 a 1, que ve a ser la proporció de 23 punts en un partit de petanca aèria. "I què assequibles que són els del bàsquet!" Collons! Quants periodistes espanyols hi havia a Tòquio? 20? A Alemanya potser n'hi havia 100. Mireu: m'he empassat estoicament aquestes 3 setmanes de competició sense interès, però no accepto que ningú intenti comparar el futbol aeri amb l'esport rei.

Apartat particular mereix l’amic Pau. El millor de tots els futbolistes aeris? Segurament sí. Però un perdedor, com ja ha demostrat repetidament a l’NBA (encara no ha guanyat un partit de play offs), i com va quedar de manifest lesionant-se en el moment decisiu. El pitjor, però, ha estat l’opereta en què s’ha convertit la lesió. Primer el van treure de la pista a coll-i-bé com si l’hagués cornejat un toro, després es va passejar dos dies en cadira de rodes, i el més brutal va ser la samarreta “Pau también juega” que portaven els seus companys abans de la final. Si ho veus i no saps de què va, et penses que s’ha mort.

Més coses: primera portada desencertada d'El 9 en tota la seva història. “Amb 5 dels nostres”. I una merda! Amb 5 botiflers. Haurien d’haver titulat “On és l’esperit de Masoliver?”

I la gran perla del cap de setmana: em trobava al Parador Estatal de Vic (on, per cert, tot està escrit en espanyol, i el personal dubta a atendre’t en català) i vaig intentar seguir el partit per ràdio. Radio Nacional era l’única opció. Què hi farem. Però acaba la final i celebren el títol amb el Paquito Chocolatero. Demencial. Es pot ser més cutre?

Per sort ja s’ha acabat. L’única putada és que el retrobament amb el futbol serà també deplorable amb la final de la Copa de Catalunya. A banda que aquesta final es juga quan el torneig d’aquest any ja està a les semifinals, és que no li interessa a ningú. El fet que jugui Ezquerro ho diu tot. Només faltava que a l'Estatut s'hi digués que la Copa Catalunya havia de fer els possibles per avergonyir el nom que porta.

MÉS BACARDI
Llegeixo amb fruïció la secció Tot i més del Lecturas, i em reconcilio amb les classes magistrals de periodisme esviaixat que vaig aprendre del cap de Ciutat Badia. El text en qüestió explica que el gran mestre de les transmissions de futbol en català continua liderant les del Barça després de l’últim EGM. La gran dada de reforç que aporten és que suma més oients que totes les altres transmissions de les altres emissores juntes. És o no esviaixat? I el pitjor és que no li cal.

L'ALMAX
Joan Clos. És un bé de Déu per la salut. Et fa riure sempre i et puja l'autoestima: si aquest imbecil ha estat alcalde de Barcelona, jo puc ser president de la NASA.

AFTER HOUR
Compte que la Bruixa ha tancat el seu cicle de vacances passives. Vull dir que torna al seu estat habitual de vacances actives, i amenaça de tornar a passejar els seus 15 anys (a cada cama) per Europa. Pròxim objectiu: dues setmanes a Sòfia per analitzar el potencial del rival búlgar. Per desgràcia seva, el Chelsea s’ha negat a traspassar el cap de premsa al Levski, i li serà difícil trobar excuses. Ara sona Badia.
Per cert: avui vull rajar de nosaltres. O ens estem fent grans o ens estem amariconant? Ja no només no escrivim (Matilde i advocat, dimissió) sinó que, a més, els que escrivim ja no rajem. Això d’insinuar les coses i no dir res no té cap gràcia. Raja més Mascaró que nosaltres. I això ho dic seriosament: m’avorreixo.