DIVENDRES, ZONA MIXTA
...pel Sacarino.

Obsessionats. Què m’he perdut als últims anys per no entendre la dèria de tots plegats per la seguretat i el control? Què algú m’expliqui, si us plau, quina estranya reacció química provoca aquesta mania malaltissa de veure amenaces letals a cada cantonada? De què tenim por?

Desesperat, he anat al metge de capçalera amb una angoixa latent des de fa uns dies: puc encomanar-li una malaltia greu a algun futbolista si respiro el mateix aire que ell en un radi de 150 metres quadrats? Sóc, realment, una amenaça per a la seva seguretat?. El Doctor m’ha tranquilitzat I m’ha escrit un justificant per als insignes governants de Ciutat Badia. Però la meva preocupació no desapareix. Algú m’enganya… I si el doctor no s’atreveix a dir-me la veritat i tinc un mal lleig? I és que els indicis són preocupants. Un tio amb peto em fa fora de la Llotja del Camp Nou (un lloc on hi campen lliurement els turistes com a ramats de bous a la Serra) per qüestions de seguretat quan tenia tots els vist-i-plaus possibles. He investigat i el meu nom està inclós en, com a mínim, 10 llistes de terroristes perillosos confeccionades per les més prestigioses agències de seguretat del món lliure.

Però no només això. Uns minuts més tard un portaveu oficial em desmenteix una reunió i immediatament després m’acusen d’antibarcelonista!. “Mira la premsa de Madrid com protegeix al seu equip… no com vosaltres que només voleu fer mal!”. De sobte, em sento com un caricaturista danés (visca Aarhus) escoltant els crits d’un aiatolà mentre crema una ambaixada.

I l’última. M’expliquen que el Barça ha suspès la zona mixta (la primera de la temporada) per què les declaracions dels jugadors podrien perjudicar la resolució del cas Ronaldinho. Què trist que tot això passi en una setmana que en què tota Europa veu amenaçada la llibertat d’expressió. Per cert, felicitats al bisbe i l'alcalde perquè han estat a l'alçada de les circumstàncies.

En fi, vaig al cine a veure l’última pel.lícula del George Clooney i a estudiar com eren els temps de McCarthy.

Tallat sense sucre.

A les manis independentistes es crida “sense València, no hi ha independència”. Demà ens espera, a més de la clàssica hostilitat, una concentració ultra-blavera-opusdeistica-antiestatut-pepera que farà que sigui un plaer sentir-se català allà on el Rei Jaume I va conquerir. La meva proposta és que hem de mantenir el País València com una part irrenunciable dels Països Catalans però, si algun dia negociem amb Espanya la possibilitat de la independència… cedim i els donem les províncies de València I Alacant. Dos maldecaps menys.

Gintonic de Bombay

Sempre he dit que no pots confiar en algú que només beu cocacola. Si, a més, aquest algú només s’atreveix a apostar fort contra els que teòricament no saben jugar a padel, encara pitjor. Tothom tindrà el que es mereix.