SÁBADO, SABADETE, per Maribel, alias Matilde

Començàvem la setmana fent guàrdia a les oficines del club a l’espera de rebre notícies de la més que possible marxa de Gabri al West Ham. Finalment ‘pelopo’ es queda amb la qual cosa me’n alegro de que el Barça continuï tenint un representat del Bages, aquesta fantàstica comarca, de la qual en sóc filla adoptiva des de fa 4 mesos. Ei tranquils, que no parlaré de Gabri en la meva rajada setmanal, que prou cuota se li ha donat aquesta setmana, i després de l’article de l’alcalde, no hi ha res més a dir. La qüestió no és rajar de Gabri, ni dels que rajen de Gabri, sinó d’una de les dinàmiques de treball que té aquesta fantàstica feina que a tots ens ocupa i que no és altre que les putes guàrdies.

Aquells estius, a 40 graus, 96 per cent d’humitat, a punt de morir de deshidratació, havent d’aguantar la tirada de trastos de juan arias, combinada amb un repertori de rimes absurdes. Perquè, és clar, quan s’ha de fer guàrdia el bisbe brilla per la seva absència (no és un pal, carinyo, simplement que se’t troba a faltar)

Però les guàrdies, no només tenen lloc a les oficines del club, no. També el pot tocar pringar a la porta d’un bar de pijos, fins a les tantes de la matinada, passant fred, i amb la única recompensa d’una puta merda de tall que al cap i al fi no aporta absolutament res.

Aprofito per cert per donar les gràcies a Xavier Faus per haver dimitit i d’aquesta forma estalviar-nos més guàrdies a l’hotel ARS, on a la premsa se’ns tracta com si fóssim malalts de lepra. Per culpa d’això vaig acabar un dia al cotxe d’oliveros perquè plovia, feia fred i no estava permès estar sota el porxo.

I que em dieu de les guàrdies a l’aeroport? Després de fer un intens treball d’investigació per la wed d’aena, arribes al prat i sempre i quan tinguis la terminal clara, cap problema. Ara bé, si vas a l’aventura, només et queda resar perquè l’ex guàrdia civil no et faci la pirula, o esperar que l’objectiu en qüestió no surti per la porta del darrera.

En definitiva que les guàrdies són un conyàs, periodísticament no aporten res, sempre pringuem els mateixos, i el pitjor de tot és que ningú vol fer-les però sempre hi ha algun esquirol que va i dona pel cul als demés. I no vull donar noms.

GATILLAZO

Bruixa, aquesta setmana t’has passat. M’has clavat dues punyalades traperes, d’aquelles que no té esperes i que fan mal. Ara resulta que ser una persona agraïda i tenir una hipoteca són un delicte. Però el que més em preocupa és que no anem bé si contínuament ens tirem pedres a sobre de la nostra teulada. Som un komando rajador, no? D’acord, el dia del meu debut vaig disparar amb bala contra el petit bisbe, però he reflexionat i he arribat a la conclusió que aquesta espiral de pals interns no ens condueix enlloc i només contribueix a erosionar la bona sintonia que es va forjar ara fa gairebé dos anys a terres empordaneses. Des d’aquí proposo fer un altre sopar per llimar diferències.

L’ ORGASME

Per fi s’ha acabat un dels culebrots més absurds de la temporada. Ja és definitiu. Es canviarà la gespa del Camp Nou. Tot sigui per què el que no dóna entrevistes perquè està massa concentrat en entrenar, no torni a veure més conills... al camp, per què fora, és una altra història.