ESCRIC PER NO FER UN LLEIG per la bruixa d’or

Es veu que tornen a pujar els tipus d’interès. Em sap greu per aquells que tenen el privilegi d’haver-se venut de per vida als bancs i em consta que en aquest comando hi ha uns quants afortunats en aquest sentit (bisbe, tu no comptes que la teva hipoteca és un insult, amb clients com tu el pobre Botín no es podria guanyar la vida).

En fi, que no rajaré dels que teniu hipoteques que prou pena teniu. A mi el que em té mosca és saber que si vull entrar en aquest mític món dels adults m’hagi de buscar un còmplice. Què passa, per què no puc viure tota sola i feliç al meu piset sense ningú que em vingui a emprenyar? No, resulta que les gangues duren 5 anys i només em queden dues opcions: la 6/49 o enganyar algun capullo (amb tot el respecte pel capullo en qüestió) per compartir la magnífica experiència de vendre’s l’ànima pels pròxims 20 o 30 anys per una suposada convivència que ni de conya durarà tant. És més, signo ara mateix tota aquella cohabitació que duri més de dos mesos, tot admetent que tinc un desmesurat sentit de possessió de l’espai i no suporto que me l’envaeixin.

No, la societat no té en compte als asocials, que prou tenim d’aguantar-nos a nosaltres mateixos com per anar suportant les filies i fòbies d’altres. Però els bancs no són els únics que passen de nosaltres, les empreses d’alimentació tampoc no ens troben un segment rendible. Per què les racions són mínim per dues persones? Per què em passo la vida llençant a la brossa la multitud d’aliments que no han resistit la meva poca activitat culinària? D’acord, segurament el congelador solucionaria algun dels meus problemes, però no entrarem ara a valorar les mides del meu perquè tinc les de perdre (qui no ha tingut un caprici en forma de nevera...?).

D’altra banda, al supermercat de sota casa meva estan encantats, sóc la clienta ideal: compro cada dos o tres dies com si a casa fóssim quatre i continuo sense aprendre. Total, que no em puc permetre cap hipoteca i a sobre la meva economia alimentària és ruïnosa. I després a casa m’acusen que no estalvio perquè surto massa de farra... NO!!! Resulta que em deixo els calés comprant tomàquets, kiwis, enciams i sopes.


POCIONS I BEURATGES

El pacte de no agressió que vaig proposar el primer dia tenia la mateixa credibilitat que la mítica frase de sacarina: “una copa i prou”. Així que començarem a repartir estopa que aquesta setmana us ho heu guanyat.
Primer de tot, amic cansalader, la nostra relació havia millorat però vostè em busca i m’acaba trobant. M’acusa de falta d’imaginació per parlar de la màquina de cafè el dia que fa un article sobre la llei anti-tabac? Va, home, va!!!
Seguirem per un recordatori a la Matilde (jo ja vaig defensar que es deia Maribel però m’inclino davant l’evidència, li escau més Matilde). El nom del blog és rajarxrajar i, per tant, no caben els elogis i molt menys els mamassos, no ens deixem estovar per un moneder de no res, dona!
Alcalde, comentada ja la seva falta de puntualitat en penjar l’article (indisciplina generalitzada en aquest comando) només deixar-li clar que aquesta li passem, però que divendres no ens vingui amb que el gos se li ha menjat els deures que no cola.
I acabo, sé que és lleig ficar-se amb les bones persones, però l’advocat defensor té un problema d’identitat i crec que li hauríem de resoldre. Està vostè segur que vol ser l’advocat defensor? No es trobaria més còmode amb el paper de fiscal de l’Estat? Però si ha resultat ser més rajador que molts de nosaltres! I no vull deixar passar la seva falta d'habilitat: quan li dóna per defensar a algú, va i defensa a qui no toca.
Per cert, atents avui a Barça TV que un membre del comando amb gomina hi actua...


COP D’ESCOMBRA

Felicito als guanyadors del Goya i a MD pels seus cent anys. A partir d’aquí, uns i altres, ens podrien estalviar les respectives gales soporíferes. Tampoc entraré gaire més en detall perquè admeto que en cap dels dos casos vaig ser capaç de martiritzar prou temps les meves lentes i castigades neurones.