DIJOUS SURTO
...pel sacarina

Avui he patit per la seguretat del FC Barcelona. He patit de veritat. No us ho podeu imaginar. Creieu-me... quan he vist que els jugadors del Barça parlaven fora del control del Departament de Comunicació, a totes hores i a tot arreu, he començat a notar una suor freda que em recorria l’espinada i m’han vingut uns tremolins de febre que ni us explico. De fet, he estat a punt de traïr als meus escrúpuls de demòcrata, independentista i republicà. He estat a punt de trucar a Alejandro Echevarría perquè tanta llibertat d’expressió no pot ser bona de cap manera i ell és l’únic que ho podia parar.

Però... què ha passat? Res. Els jugadors han parlat amb llibertat a la llarga llista de pessebres (actes promocionals-publicitaris) que han tingut durant el dia. Han respirat el mateix aire que els periodistes i, si el Dr Ardévol no diu el contrari, no han acabat amb tuberculosi ni cal operar-los dels lligaments. No només això. Han respost ells sols (sense ningú de Ciutat Badia!!!???) sense posar en qüestió les essències bàsiques del barcelonisme. I és que, a més, dissabte guanyaran al Madrid.

Per tant, estimats amics i lectors, arribo a la conclusió que l’exercici del periodisme no perjudica ni la salut ni la competitivitat dels nostres gladiadors en el camí rumb a la Lliga i la Champions. I si algun dia ho intentem?

Tallat sense sucre

Estaria bé que rajessim amb una mica de coneixement de causa. I estaria bé, amic cansalader, llegir un llibre abans d’escorxar-lo i abans de destrossar a l’autor. Estaria bé anar més enllà dels quatre titularets que n’extreu el Marca. Camí a Itaca és un llibre molt ben escrit, que recull les reflexions (tenim un futbolista a la plantilla capaç d’anar més enllà de pensaments supereficials!!!!) d’un campió de Lliga el dia més important de la seva vida esportiva. El llibre es combina, efectivament, amb anàlisis polítiques i amb relats molt íntims d’un jugador de futbol. Ara crucificarem Oleguer Presas perquè és capaç de comprometre’s públicament? Què prefereixes els productes infumables que la factoria Frieros perpetra cada Sant Jordi? .

Ah! I no em vinguis amb la camama de fer burla d’un assassinat. O no saps quantes ampolles de cava es van obrir quan Carrero Blanco va superar el rècord mundial de salt d’alçada?. Per cert, et dedico la foto de dalt.

Gintonic de Bombay

Targeta groga a l’absentisme d’alguns membres del Comando. Del Bisbe no se’n sap res des de fa dues setmanes. L’alcalde se salva sempre per la campana. I Maribel/Matilde és com el Guadiana. Fins i tot la bruixa ens ha fallat aquesta setmana. Vinga, companys, una mica d’esforç.