ESCRIC PER NO FER UN LLEIG... per la Bruixa d'or

Estimats cinèfils, em sap greu no poder parlar de cinema perquè ni he vist Brokeback Mountain ni Crash. És que alguns tenim feineta… Bé, Munich sí que l’he vista tot i que em vaig perdre 20 minuts per motius professionals –les connexions nocturnes és el que tenen, que no saps quan comencen ni tampoc quan acaben. En tot cas, aquella sessió va ser un gran èxit pel comando ja que vam aconseguir que l’alcalde descobrís el plaer de sentir la veu real dels actors. Això de doblar les pel•lícules hauria d’estar prohibit, que llegir no costa tant. Suposo que el bisbe (tot un entès del cinema) em donarà la raó. Per cert, la decepció de la nit va ser per la cocacoles que esperava veure una maca història d’amor als jocs olímpics de Munich...

Passem a parlar de la Champions. Un cop ja tenim 6 dels 7 possibles rivals del Barça a quarts de final, ara ja podem dir que el Barça ha de poder arribar a la final de Paris amb la gorra. Un altre tema serà que la guanyin, perquè aquest club té una llarga història que demostra el seu caràcter perdedor. Per cert, els mateixos reglaments de la competició haurien de prohibir que es colessin a aquestes alçades equips com el Vilarreal. Sense cap mena de dubte, periodísticament parlant, l'equip valencià és el coco del sorteig (o hauria de dir el papu del sorteig? Aquests puristes de la llengua tenen un gran sentit de l’humor...).

En tot cas, estic convençuda que no tocarà el Vilarreal perquè el comando envia un escamot per evitar-ho. Si divendres esteu per Paris i observeu dos individus asseguts a una terrassa dels Camps Elisis amb cara d’estressats prenent café amb sacarina, sapigueu que són els nostres homes: dos esforçats i aplicats seguidors de les dietes que prèviament hauran acabat amb les existències de carn del local en qüestió. Això si, a fer la migdiada amb la consciència tranquil•la, que hem evitat el sucre.

Per cert, ja que parlo dels sacarines, vull trencar una llança en favor del cansalader. Admeto que ha estat poc oportú amb les seves crítiques a Pau Gasol però li hem de reconèixer també la seva infinita capacitat per rectificar. Quan un raja absolutament de tot de manera indiscriminada té un alt percentatge de probabilitats d’equivocar-se, però ell n’és conscient i no té cap mena de miraments per admetre la seva falta absoluta de criteri. L’últim exemple ha estat el de Mourinho, li han calgut dos anys, però finalment ha vist la llum: aquest portuguès és un impresentable.

Per cert, que Mourinho en una última i definitiva mostra de bon perdre només va permetre 4 preguntes a la roda de premsa posterior al Barça-Chelsea i quan se’n va cansar va agafar del bracet el seu amic Simon i va deixar amb un pam de nas a tots els periodistes que encara no havien pogut preguntar. Tampoc no li recriminarem en excés perquè per algú amb tanta supèrbia no devia ser gens fàcil encaixar el crit unànime de 100 mil persones demostrant-li que d’ironia en sabem tots.

LA VARETA MÀGICA

Estreno aquesta nova secció i utilitzo la vareta per fer desaparèixer T. Ruiz (res a veure amb l’inestimable i sempre eficient membre de Ciutat Badia... mai se sap qui pot estar llegint aquest blog, companys). No, la meva rajada va destinada al T. Ruiz, company d’emissora de l’alcalde i membre actiu de l’imperio del monopolio. Radiofònicament parlant no té gràcia, però mira, dintre de la fauna que es pot sentir per les ones tampoc destaca especialment per la seva ineptitud (i no seré jo precisament qui critiqui l’habilitat o no de cadascú per parlar davant del micròfon perquè tinc les de perdre). Però quan l’individu en qüestió es posa davant d’una càmera i mira de fer-se el graciós a l’estil Caiga Quien Caiga és de vergonya aliena. Que algú li expliqui, si us plau, que fa pena.

COP D’ESCOMBRA

Una setmana després, l’alcalde i la cocacoles continuen sense donar senyals de vida. Seguint els consells de Frank Rikaard no demanaré que se’ls xiuli. Jo no tinc dos somnis, en tinc tres: un, guanyar-los al padel, ja s’ha complert; el segon és que se’ls ovacioni pel seu bon perdre tot i la pallissa, i el tercer i més important seria que paguessin l’aposta que deuen.