ESCRIC PER NO FER UN LLEIG... per la bruixa d’or

Després de l’estressant setmana a Londres, tornem a la rutina diària de Barcelona. Ciutat que enyorava, que et permet circular sense embussos, aparcar lliure i gratuïtament on vulguis i on la grua és un element decoratiu... Ara que si no t’agrada, sempre pots agafar el metro, que no té res a envejar al de Londres. O gairebé res: hi ha una tercera part de les línies, el seu mapa cobreix una desena part de l’espai de l’anglès i triga a passar el triple de minuts. Vist així igual sí que m’atreviria a dir que el servei de metro d’aquesta ciutat és deficient. Vist així, l’amic Clos podria passar-se per la city i agafar el tube uns dies; potser llavors dedicaria més temps a millorar la infrastructura urbana en comptes d’anar fent-me fotos a la ronda del mig. Per cert, a mi no m’agrada sortir a les fotos (el comando ho sap de sobres) però com a mínim que avisin que si no, no puc posar...

Bé, deixant de banda, l'habitual indignació amb l’ajuntament d’aquesta ciutat, on per sort no estic empadronada, passarem a repartir estopa per aquests treballadors del Camp Nou que es creuen amb algun tipus de poder gràcies a un peto de color taronja. Per ser justos, haig de dir que alguns són encantadors. Però la meva ira va destinada concretament a un repentinat que té la vital funció de vigilar que cap periodista/terrorista aparqui a l’esplanada de tribuna destinada als autobusos dels turistes. Entenc que la seva trista jornada laboral li resulti tan amargament avorrida com per que fotre els periodistes sigui el seu únic al·licient, però li adverteixo des d’aquí que a les 11 del matí no tinc sentit de l’humor per aguantar-lo. Ja us avanço que tindrem un incident perquè tard o d’hora em llevaré amb el peu esquerre i ens trobarem, allà on jo vull aparcar no molesto a cap autobús i no suporto els raonaments de “perquè no” (trauma infantil).

I ja que estem parlant de membres de seguretat en general (aquest xavalet del peto no arriba ni a categoria de porter de discoteca), em vull solidaritzar amb la companya que va denunciar per agressió a un policia dissabte passat a la Romareda, un altre frustrat que de jove somiava amb Bruce Willis lluitant contra terroristes de talla mundial, i a qui la realitat l’ha portat a l’arriscada funció d’aconseguir que no es colin aficionats a una sala de premsa. Una tia amb un micròfon groc, un aparell per emetre so i una carpeta hauria de ser prou identificació per algú que faci servir això que porta a sobre de les espatlles. Volen ser Geos i no són més que Torrentes.

Avui estic molt dispersa i acabaré elogiant Mourinho. Aquest prepotent i arrogant em comença a caure bé. Ara resulta que tres dies després de jugar contra el Barça amb tota mena d’arguments contra el canvi de la gespa, decideixen canviar-la. Què gran, ens pren el pèl a tots i a sobre no se n’amaga.

POCIONS I BEURATGES

No m’agrada parlar de les victòries esportives que infligeixo als companys i menys quan són humiliants, però donat que sacarina i jo vam haver d’escoltar molts comentaris previs, aprofito aquest aparador per informar-vos que hem apallissat l’alcalde i la professional del pàdel, la coca-coles (amb 16 partits al seu compte personal). Us evitaré el marcador perquè no passeu vergonya aliena. Espero que compleixin el seu deute amb més fair play del que van demostrar durant el partit.

Per cert, felicitats a l’alcalde tot i que el seu aniversari no aparegui al calendari d’aquest any. No us ho pot dir directament perquè avui no li toca escriure però m’ha demanat que us digués a tots els membres i seguidors de la web que esteu convidats a una copa al seu garito, només us hi heu de passar i donar la contrasenya: ciutat badia.

COP D’ESCOMBRA

Vull assenyalar el bisbe com un dels responsables del fet que l’anarquia regni en aquest blog. No tinc cap dubte que els dilluns també pots trobar alguna cosa oberta, però el dia destinat perquè la trobis és els dimarts. Aquesta indisciplina és la que ha portat al vestidor del Madrid a la confusió. No ens confonguis, que mal educats ja ho som (menys tu, que ets un membre de l’església).

Matilde, res més lluny de la meva intenció que descobrir-te com l'autora de certa frase, però entendràs que no puc deixar que la sospita taqui el meu nom... Sigues valenta i assumeix les teves paraules.